Expressions

Fer la revolució a Mart

Aelita és considerat un clàssic de la ciència-ficció soviètica. La novel·la d'Alekséi Tolstoi va ser adaptada al cinema el 1924 per Yàkov Protazànov
Fotograma de l'adaptació cinematogràfica de l'obra feta per Yàkov Protazànov el 1924
20/11/2017

De la cultura soviètica ha quedat instal·lada a l'imaginari occidental una percepció errònia: propagandística, estereotipada, encarcarada, sense sentit de l'humor i, en termes generals, espiritualment pobre. En els 69 anys de la seva història, però, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) va experimentar canvis polítics que van deixar la seva empremta a una cultura que, lluny de ser monolítica, abastava des de la comèdia fins als musicals –com recull el documental East Side Story (Dana Ranga, 1997)–, gèneres que fins i tot avui els països productors acostumen a tenir problemes a l'hora d'exportar en comparació amb les obres d'autor, tret dels Estats Units d'Amèrica (EUA), que manté l'hegemonia cultural global mitjançant la seva potent indústria cultural concentrada a les dues costes.

El seu autor, Alekséi Tolstoi, la va escriure el 1923 a la seva tornada a l'URSS, després d'haver-se oposat a la revolució bolxevic i d'emigrar el 1920 des d'Ucraïna a París i, un any més tard, a Berlín

Aelita és una d'aquestes obres, i de fet una de les primeres. El seu autor, Alekséi Tolstoi –familiar distant dels escriptors Lev Tolstoi i Nikolài Turgenev–, la va escriure el 1923 a la seva tornada a l'URSS. Tolstoi, qui més tard seria conegut com a Camarada Comte, s'havia oposat a la revolució bolxevic –fins i tot donant suport a l'exèrcit blanc–, va emigrar el 1920 des d'Ucraïna a París i, un any més tard, a Berlín. El periodista soviètic Ilià Ehrenburg recorda la decepció de Tolstoi amb el cercle d'emigrats a Alemanya: "Miri, de l'emigració no en sortirà cap, de literatura: l'emigració pot matar a qualsevol autor en l'espai de dos o tres anys", va dir Tolstoi a Ehrenburg.

Com senyala al pròleg de l'edició espanyola d'Aelita (Editorial Nevsky Prospects, 2010. Traducció de Marta Sánchez-Nieves), la situació personal de Tolstoi s'acabà reflectint a la novel·la tant com els impulsos utòpics dels primers anys de l'URSS. Aelita narra el viatge a Mart de l'enginyer Mstislav Loss en el seu coet –construït amb metall 'obin' i impulsat amb ultralidita, que Tolstoi inventa per donar més credibilitat al relat–, una missió en la qual l'acompanya, com a voluntari, l'antic soldat Alekséi Gúsev. A l'estrella roja els viatgers descobriran una civilització avançada que, tanmateix, presenta profundes divisions socials entre una elit aristocràtica organitzada al voltant d'un consell d'enginyers i la resta de la població –obrers, la majoria, que mantenen la civilització marciana en marxa i als quals es manté sotmesos amb el subministrament d'un opiaci anomenat javra– que acabaran provocant un conflicte amb l'arribada de Loss i Gúsev, que es veuen implicats en l'esclat revolucionari i que enfronta també al cap del consell d'enginyers, Tuskub, amb la seva filla Aelita, princesa de Mart i amor platònic de Loss.

 

Sánchez-Nieves escriu que Aelita és un "mosaic d'influències": "La seva minuciositat tecnològica pot emparentar-la amb les novel·les de Verne, però també amb la producció de l'altre pare de la ciència-ficció, l'escriptor H.G. Wells, a causa de l'atenció que presta a qüestions socials i filosòfiques, i especialment al seu sentit de l'aventura i de l'entreteniment que, alhora, van demonitzar la seva obra etiquetant-la com a literatura d'evasió". Efectivament, la descripció de les condicions meteorològiques o la vida animal del planeta –des de les aranyes gegants fins als animals de bestiar, meitat os, meitat vaca– o les solucions tècniques dels marcians als problemes climàtics és rica en detalls.

El contrast entre els dos personatges protagonistes és un reflex de les dues forces de la revolució: per una banda l'enginyer Loss, intel·lectual i melancòlic, amb qui, tenint en compte l'espai que ocupa a la novel·la, l'autor s'identifica, i per l'altra Gúsev, un home d'acció ple de vitalitat que funciona com a contrapès del primer. La biografia de Gúsev –qui comparteix el cognom amb un dels personatges d'una altra novel·la de Tolstoi, L'hiperboloid de l'enginyer Garin (1927)– tot i semblar tan fantàstica com el mateix gènere en què s'inclou Aelita, podria haver estat la d'un dels molts homes i dones que es van veure arrossegats per la revolució i la guerra civil: membre de la makhnovshchina anarquista, fundador de "quatre repúbliques a Sibèria i al Càucas, i ciutats que ja ni recordo" i, finalment, soldat de la cavalleria roja de Semion Budionni a la campanya a Ucraïna contra els polonesos. Poc sorprenentment, és Gúsev qui atia la revolució a Mart amb l'objectiu d'incorporar-la a l'URSS, com va ocórrer a altres territoris de la perifèria de Rússia. "És difícil, ho sé: només som dos", diu Gúsev, "però fa falta que ens entreguin un paper amb la seva voluntat de formar part de la República Federativa Russa".


La reina de Mart

Aelita no és una novel·la literàriament excepcional, però el director Yàkov Protazànov devia veure-hi un material fílmic interessant per a la seva adaptació homònima del 1924. A banda de la paràbola política, el llibre de Tolstoi oferia a Protazànov la possibilitat d'incorporar els dissenys de l'avantguarda, com els decorats futuristes d'Isaac Rabinòvitx o el vestuari d'Aleksandra Ekster –amb l'assistència de Nadezhda Lamanova–, que van influir en altres pel·lícules de l'època, la més coneguda d'elles Metropolis (1927) de Fritz Lang. Als cinemes de Leningrad, un jove Dmitri Xostakóvitx interpretava al piano l'acompanyament musical. El paper d'Aelita –descrita al llibre com "una dona jove [...] esvelta", d'estatura baixa i de pell "blau blanquinosa"– el va interpretar Yuliya Soltnseva, el de Loss Nikolai Tsereteli, el de Gúsev, Nikolai Batalov, i el de Tuskub, Konstantin Eggert.

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica de l'obra feta per Yàkov Protazànov el 1924

 

L'adaptació de Protazànov s'allunya de l'original en alguns punts, com ara l'escenari –de Petrograd a Moscou–, la relació de Loss amb la seva dona, la introducció d'un tercer viatger –el detectiu Kratsov– o el motiu del viatge –per un misteriós senyal ("Anta... Odeli... Uta") procedent de Mart, recollida per les estacions de ràdio terrestres–, amb la qual es perd el rerefons dramàtic de la història personal de Loss al llibre, però sobretot en el final, on es revela que l'aventura no ha estat més que un somni del protagonista construït a partir d'elements de la seva pròpia vida. El film acaba amb Loss llençant els plànols del coet a la xemeneia: "Prou de somniar! Ara tenim una altra feina de la qual ocupar-nos". Aelita té curiosament també un valor històric, ja que algunes de les escenes es van filmar a la ciutat de Moscou abans de determinades reformes urbanístiques, com les torres del Kremlin sense les estrelles o la Plaça Roja sense l'empedrat actual.

La pel·lícula es va estrenar el 25 de desembre del 1924 al cinema Ars de Moscou i va ser pionera en l'ús d'una campanya publicitària que jugava amb el misteri sense cap explicació addicional

La pel·lícula es va estrenar el 25 de desembre del 1924 al cinema Ars de Moscou i va ser pionera en l'ús d'una campanya publicitària que jugava amb el misteri, amb anuncis d'una pàgina a Kino-Gazeta amb el text "Anta... Odeli... Uta" sense cap explicació addicional i als quals anaven afegint-se informacions durant els dies següents. Segons els historiadors del cinema soviètics, la pel·lícula va ser un èxit de públic, però va topar amb la crítica: els diaris Izvestia i Pravda i la revista Kino-Gazeta van publicar ressenyes negatives i van lamentar que Protazanov es deixés emportar per l'estètica. En canvi, Novy LEF, considerat l'òrgan de l'avantguarda soviètica, el va titllar de ser un producte d'entreteniment que seguia fórmules tradicionals. En tots dos casos és possible que el fet que la productora, Mezhrabpom, fos una cooperativa, tingués alguna influència en les ressenyes negatives en un moment en el qual les crítiques a la Nova Política Econòmica (NEP) i contra aquells que se'n beneficiaven –els nepmen– anaven en augment.

La de Yàkov Protazànov no és l'única adaptació d'Aelita. El mateix any de la seva estrena va aparèixer Revolució interplanetària de Nikolai Khodatayev, Yuri Merkulov i Zenon Komissarenko, la primera pel·lícula d'animació soviètica, que utilitzava material descartat per Protazànov a Aelita. El 1935 Andrija Maurović i Krešimir Kovačić la van adaptar al còmic amb el títol de Ljubavnica s Marsa (l'amant de Mart). András Rajnai en va fer una versió per a la televisió hongaresa el 1980.

Viatjar a Mart i instigar una revolució? "És xarlatanisme, deliris", diu un personatge d'Aelita. "Tot és possible", en contesta un altre. Després de veure Aelita als dotze anys, Borís Txertok es va interessar per la tecnologia radiofònica i l'aeronàutica. El 1946 entraria a treballar al programa aeroespacial soviètic, dirigit per Serguei Koroliov. El 1961 l'URSS es convertia el primer país del món en enviar una missió tripulada a l'espai.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: