Fòssils de l’era del totxo

L’esclat de la bombolla del totxo ha deixat un rastre de projectes inacabats de tot tipus, que testimonien l’enfonsament d’un model insostenible des d’un punt de vista social, econòmic i ambiental
14/06/2016

Rastrejar el territori és seguir la petja d’hectàrees i hectàrees de ciment, especialment al llarg dels vora 2.800 quilòmetres de costa que comparteixen els Països Catalans. Carrers abandonats sense gent, fanals sense llum, cases sense parets. Urbanitzacions que són solars desèrtics o habitatges esquelètics, però també polígons sense indústria, infraestructures inacabades que no porten enlloc o equipaments inservibles. Ha transcorregut gairebé una dècada des de l’esclat de la bombolla immobiliària que va situar l’Estat espanyol en un lloc privilegiat del rànquing de cimentació del territori. S’hi van arribar a construir més habitatges que als estats francès i alemany junts, tal com va anticipar José María Aznar. Entre 1986 i 2006, l’Observatori de la Sostenibilitat indica que el consum de sòl va ser de 44 hectàrees al dia.

Urbanització Balcó del Mar a Xeresa (La Safor) / PAULA DURAN
Urbanització Balcó del Mar a Xeresa (La Safor) / PAULA DURAN

 

Gran part dels projectes que van quedar paralitzats amb la crisi han restat així fins avui, amb el teló de fons de nombroses empreses urbanitzadores, constructores i promotores fallides: entre 2008 i 2015, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) en comptabilitza 5.198 en concurs de creditors als Països Catalans. Tot està embolcallat amb un ventall ampli de processos judicials oberts: entre ajuntaments i empreses, entre compradors i promotores, entre les organitzacions en defensa del territori i els projectes.

Entre 2008 i 2015, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) comptabilitza 5.198 empreses urbanitzadores, constructores i promotores en concurs de creditors als Països Catalans

La casuística és dispar: hi ha actuacions urbanístiques paralitzades que es troben en una fase preliminar i d’altres en què ja s’han iniciat les obres d’urbanització o d’edificació. En molts casos, l’empresa urbanitzadora ha incomplert els terminis i haurà d’indemnitzar l’Ajuntament, que tindrà el dret de seleccionar una altra empresa que continuï les obres. Alhora, la llei també permet modificar el planejament i desclassificar una part del sòl; és a dir, redimensionar el projecte. Una altra opció és aturar l’actuació urbanística i desclassificar tot el terreny, fet que, en funció de la fase en què es trobi el projecte i de les seves condicions, obliga l’Ajuntament a retornar les càrregues d’urbanització abonades o compensar la propietat.

Molts processos judicials romanen oberts i enfronten diversos actors, com organitzacions ecologistes, ajuntaments i compradores, amb les empreses promotores

Per tant, la llei permet actuacions que tenen conseqüències per a les arques públiques. Josep Pérez Ferrándiz, advocat especialitzat en urbanisme, adverteix que els costos depenen de si el projecte està més o menys avançat. A més, recorda que hi ha certa dependència econòmica, ja que l’administració està cobrant els impostos corresponents a sòl urbanitzable, que són superiors als de sòl rústic. No obstant això, ja fa pràcticament un any que l’Estat espanyol va modificar la llei hipotecària i de cadastre perquè els sòls urbanitzables sense desenvolupar paguin l’IBI rústic en lloc de l’urbà. Segons Pérez Ferrándiz, cal avaluar cada situació i negociar amb agents diversos.

Qüestió de voluntat política

Per a Rafael Córdoba, membre d’Ecologistes en Acció i un dels responsables de la seva campanya Ni un metre més de formigó, la clau per tirar enrere els projectes és la “voluntat política”. Córdoba admet que els costos econòmics serien importants, però afirma que “no serien tan elevats com es planteja” i que generarien llocs de treball. L’ecologista concedeix que hi ha projectes “irrecuperables”, fonamentalment aquells en què la destrossa mediambiental “no té marxa enrere”, i conclou que tot plegat és conseqüència d’una “barbàrie ecologicoimmobiliària portada a terme per grans promotors amb el consentiment dels ajuntaments i les autonomies”. Córdoba fa una crida a tenir en compte els costos socials i ambientals d’aquests projectes inacabats i abandonats.

Urbanització Balcó del Mar a Xeresa (La Safor) / PAULA DURAN
Urbanització Balcó del Mar a Xeresa (La Safor) / PAULA DURAN

 

L’Observatori de la Sostenibilitat ha denunciat reiteradament, a través dels seus informes, l’agressivitat d’un model que ha implicat la “disminució dels sòls productius agrícoles i dels ecosistemes forestals, que suposen una gran part de la biodiversitat”. El seu director, Fernando Prieto, és contundent: “En dues generacions, hem matat la costa”, afirma, en referència a l’artificialització de la primera línia marítima, que en molts punts ja està totalment coberta de ciment.

País de ‘marines d’or’

Del conjunt del territori, el País Valencià és l’espai que ha patit una destrucció més greu, especialment a la costa, segons l’informe de Greenpeace de 2013. De fet, la legislació valenciana va permetre, a partir de 1994, que no calgués ser propietària del sòl per executar projectes urbanístics. El resultat: 2.000 plans urbanístics (Programa d’Actuació Integrada, PAI) aprovats entre 2003 i 2012, segons la Conselleria de Territori. Molts d’ells han arrasat l’horta valenciana.

A partir de 1994, la legislació valenciana va permetre que no calgués ser propietària del sòl per executar projectes urbanístics. El resultat: 2.000 plans aprovats entre 2003 i 2012

El PAI Torre la Sal, al terme municipal de Cabanes, a Castelló, n’és un exemple. L’empresari Jesús Ger va decidir ampliar les cent hectàrees del complex turístic Marina d’Or, un dels punts negres de la costa valenciana. El 2003, el PP i el PSPV van aprovar el projecte al ple municipal gràcies a algunes regidores que tenien interessos sobre els terrenys, com la socialista María Teresa Sidro –la filla de la qual ocupa l’alcaldia gràcies a un pacte recent amb Compromís.

Programa d’Actuació Integrada Torre La Sal a Cabanes (Plana Alta) / MARC FONT
Programa d’Actuació Integrada Torre La Sal a Cabanes (Plana Alta) / MARC FONT

 

El pla preveia ampliar el terme municipal en 26.000 persones, quan actualment en té 3.006, segons el darrer cens de 2013. Des de fa anys, però, no s’hi mou res de res ni pràcticament ningú. Només la brisa de mar balanceja les maleses d’un solar capitanejat per un plafó de Solvia, la immobiliària del Banc de Sabadell, que el 2012 va adquirir gran part dels pocs apartaments construïts. Molts habitatges tenen les persianes abaixades, cartells de venda i vistes als solars ensalvatgits. “No funcionen ni els fanals, estem a les fosques”, lamenta Salvador Laborda de l’Associació de Veïns. Originari de Saragossa, l’any 2013 hi va comprar un habitatge per estiuejar per 60.000 euros, tot i que s’havien arribat a valorar en 500.000 euros durant la febre d’or immobiliària. Ja fa temps que el veïnat està en peu de guerra perquè l’empresa urbanitzadora o l’Ajuntament es facin càrrec del manteniment de la zona.

Llicències i pròrrogues irregulars

Tant el veïnat com l’Ajuntament de Cabanes es troben en un atzucac, travessat per un munt de processos judicials amb l’empresa. El Grup Marina d’Or continua sent l’agent urbanitzador del projecte, que hauria de finalitzar el projecte d’1,2 milions de metres quadrats i, segons Carles Mulet, regidor de Compromís, fer-se càrrec del seu manteniment. De fet, ja hi ha una sentència sobre cablejat furtat de l’enllumenat que dóna la raó al consistori. Malgrat les condicions, el veïnat paga una contribució com si visqués al poble de Cabanes i gaudís de tots els serveis.

Una urbanització havia d’ampliar el terme municipal de Cabanes en 26.000 habitants, però gran part dels apartaments previstos no s’han fet i el veïnat pateix la manca de serveis

Per a Mulet, l’origen de la situació actual es troba en una irregularitat del consistori. Les llicències d’edificació dels apartaments es van concedir sense que la urbanització s’hagués finalitzat; també es van atorgar llicències d’ocupació. El Tribunal Superior de Justícia valencià ja ha dictat sentència i ha declarat nul·les les llicències, per tant, a Torre la Sal, no hi hauria d’estar vivint ningú. Però, ara, és difícil desfer el camí: els propietaris han anat pagant els costos d’urbanització, encara que molts ni tan sols tenen la seva part urbanitzada.

Urbanització paralitzada al costat de Cabanes / GEMMA GARCIA
Urbanització paralitzada al costat de Cabanes / GEMMA GARCIA

 

A més, l’antic arquitecte municipal de Cabanes, Rubén Bellido Tárrega, i l’excap de l’àrea d’urbanisme, José Vicente Guimerá, estan sent investigats per la possible emissió d’informes falsos que va permetre atorgar pròrrogues a l’empresa fora de termini. Se’ls imputa un delicte de prevaricació, falsificació de documents i tràfic d’influències. El 2013, ja no es va concedir cap pròrroga i, des d’aleshores, les obres estan paralitzades.

/PAU FABREGAT

 

La situació no és gens excepcional al terme municipal de Cabanes, que també abraça un tram de costa molt llaminer. La població frega amb dues urbanitzacions més, on només es divisen fanals, carrers solitaris i alguna construcció a mitges. Com subratlla l’ecologista Paco González del Grup per l’Estudi i Conservació dels Espais Naturals, “hi ha molts Marina d’Or no publicitats” a tot el litoral. El 2014, l’empresa constructora i promotora dels apartaments del grup Marina d’Or, Comercializadora Mediterrànea de Viviendas (Comervi), va fer fallida. De fet, la societat mercantil apareix a la llista de grans morosos que va fer pública l’Agència Tributària a finals de 2015, amb un deute de 46,37 milions d’euros, juntament amb moltes altres empreses del totxo. Com a afegit, l’Ajuntament de Cabanes va descobrir que els avals de l’empresa es van declarar nuls el 2014 perquè havien passat a mans de Company of Guarantees, una entitat no autoritzada pel Banc d’Espanya.

En la situació econòmica actual i amb la urbanització de Torre la Sal paralitzada, Marina d’Or ha insistit a tirar endavant el projecte urbanístic més gran d’Europa: divuit milions de metres quadrats, una segona ciutat com la de Castelló. Però, el mes de febrer passat, el Suprem va tombar aquest pla, que inicialment estava associat al parc temàtic Mundo Ilusión i a l’aeroport de Castelló.

El desèrtic Mirador de l’Ebre

Unes desenes de quilòmetres al nord, trobem les Terres de l’Ebre, un altre territori castigat per la urbanització desaforada. En plena febre immobiliària, els arrossars, els tarongers i l’horta de la finca La Palma de l’Aldea (Baix Ebre) van ser arrasats per aplanar el camí al Mirador de l’Ebre, una urbanització mastodòntica que havia de suposar la construcció d’un miler d’habitatges. Aleshores, el municipi comptava amb 3.500 habitants. Les obres van començar a finals de 2005, però es van paralitzar de cop el 2008, arran del monumental concurs de creditors de la promotora Martinsa Fadesa, actualment en liquidació. Des d’aleshores, el projecte resta aturat i la seva degradació avança dia a dia: carrers asfaltats on proliferen les males herbes, fanals que no funcionen i serveis bàsics inexistents.

Mirador de l’Ebre és una gran urbanització paralitzada arran del concurs de creditors de la promotora. Ara, l’Ajuntament vol incentivar que es reinicïin les obres

Tot el recinte està envoltat d’una tanca i no s’hi permet l’accés. El solitari vigilant de seguretat de l’espai confirma a la Directa que, actualment, no es pot comprar cap dels habitatges. Se’n van iniciar uns 170 i alguns van tenir compradors que, òbviament, no n’han pogut fer ús. Diversos blocs de pisos estan aparentment acabats, tot i que uns antics vigilants de seguretat expliquen que les condicions, a l’interior, són deplorables, amb les humitats fent destrosses a uns acabats de mala qualitat. Altres edificis resten a mig fer i la majoria no es van començar. Els vigilants van ser contractats per ISS, una multinacional de serveis que pertany al banc d’inversió Goldman Sachs.

L’aspecte és desolador, d’apocalipsi postbombolla. Transmet la imatge d’un poble abandonat amb l’agreujant que mai no ha tingut vida. La caiguda de Martinsa Fadesa ha deixat projectes abandonats a nombrosos punts del territori. Un altre exemple és el Vall Fosca Mountain Resort, un complex dissenyat amb 900 habitatges i vuit hotels a Espui, un dels nuclis de la Torre de Cabdella, un municipi de 760 habitants del Pallars Jussà. Els edificis a mig fer han quedat allà, com fòssils de l’era de l’especulació.

Urbanització Mirador de l’Ebre a l’Aldea (Baix Ebre) / M. F.
Urbanització Mirador de l’Ebre a l’Aldea (Baix Ebre) / M. F.

 

L’alcalde que va donar el vistiplau definitiu al projecte de l’Aldea era Daniel Andreu (ERC), que encara avui continua al capdavant del consistori. Reconeix que va optar per un “model equivocat”, però afirma que van pensar que l’Aldea podia convertir-se en “punt de referència” de la promoció turística a la zona. Andreu explica que, ara, redimensionaria el projecte i que aposta per incentivar que es reiniciïn les obres per acabar les parts més avançades. Tot dependrà d’una Junta de Compensació que reuneix els propietaris de l’espai, fonamentalment el bancs Santander i Popular, però també CaixaBank i Martinsa Fadesa. Andreu afirma que tirar enrere el projecte i tornar l’espai al seu aspecte anterior és complicat, perquè els propietaris tenen uns “drets adquirits” i qualsevol actuació podria suposar el pagament d’indemnitzacions.

A L’Aldea, però, l’aposta pel totxo anava més enllà del Mirador de l’Ebre i, durant la mateixa època, es va plantejar la construcció d’una urbanització a Vinaxarrop, que contemplava 400 habitatges i un camp de golf. En aquest cas, els treballs d’urbanització no es van iniciar i l’espai no s’ha vist modificat: malgrat els drets adquirits, sembla més factible garantir que no s’hi construirà res. En qualsevol cas, hi ha molts paisatges que han desaparegut per deixar pas a un suposat desenvolupament econòmic lligat a la construcció. Sota les promeses de prosperitat, s’hi amagava l’especulació pura i dura, avui convertida en ciment esquerdat. És la metàfora perfecta d’un model insostenible i enfonsat.

 

-----------------------------
La bombolla d’equipaments també esclata a Torredembarra

La bombolla immobiliària va anar molt més enllà del sector residencial. Nombroses infraestructures i equipaments impulsats per les administracions públiques també han quedat a mig fer. En molts casos, es tractava de projectes innecessaris i sobredimensionats, amb costos que escapaven a les possibilitats reals de la institució de torn. Un cas paradigmàtic és el Teatre Auditori de Torredembarra. Aprovat el març de 2007, quan el govern local estava encapçalat pel PSC, les obres es van iniciar l’any següent, ja amb el convergent Daniel Masagué a l’alcaldia, però estan aturades des de 2010. Masagué està sent investigat pel cas del 3% i la Fiscalia Anticorrupció li demana quatre anys i mig de presó per un presumpte delicte de malversació.

 

El projecte tenia un pressupost total de 4,3 milions, 2,3 dels quals corresponien a l’obra civil, que es va adjudicar a l’empresa Transcornejo. L’estructura de l’edifici està completament acabada, però els costos es van disparar molt per damunt del pressupost. La Directa ha preguntat a l’Ajuntament de Torredembarra quants diners s’hi han abocat fins ara –les estimacions parlen d’uns quatre milions– i quant costaria enllestir-lo, però no ha rebut resposta. Ara, l’actual equip de govern, format per ERC, el PSC i les independents d’Alternativa del Baix Gaià (ABG), vol adaptar el vestíbul com a espai de representacions. Es tracta d’una sortida temporal, amb un cost estimat que superaria els 200.000 euros, per evitar el retorn d’una subvenció de 900.000 euros concedida per la Generalitat per aixecar l’edifici. El grup municipal de la CUP, que compta amb un regidor al ple, va demanar que es fes una auditoria sobre tot el projecte que permetés demanar responsabilitats, però la proposta no va prosperar. Toni Sacristán, el regidor cupaire, detalla l’estat “lamentable” de l’interior de l’espai, amb instal·lacions elèctriques robades i brutícia acumulada. El consistori es va gastar gairebé mig milió d’euros en aparells d’aire condicionat que ara són inservibles. Actualment, el teatre auditori està tapiat després de diversos anys d’abandonament

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: