Fotoperiodisme només de lluny

La fotografia d’un nen kurd-sirià mort, Aylan Kurdi, s’ha convertit en el símbol de milions de refugiades i ha estat prestigiada internacionalment. Quan les instantànies denuncien realitats més properes, però, la resposta pot ser molt diferent
08/09/2015

En retratar el cadàver d’una criatura originària de Kobane (Kurdistan sirià) i morta a les platges de Turquia, la fotògrafa Nilüfer Demir ha pogut capturar una imatge que resumeix el drama de refugiades d’arreu del món que fugen dels bombardejos i els tancs. Gràcies a aquesta instantània, Demir no serà una més de les fotoperiodistes que lluiten cada dia per aconseguir pagar-se el lloguer. O potser sí: encara que, ara per ara, les refugiades siguin una preocupació constant, hi ha molts altres fotoperiodistes que no han rebut el mateix suport. A casa nostra, diverses professionals han estat censurades institucionalment o socialment. Perquè parlar dels problemes de fora sempre està ben vist. Quan ensenyem les nostres vergonyes, però, la solidaritat queda muda.

El 24 de setembre de 2011, The New York Times va publicar un fotoreportatge del guanyador del World Press Photo 2011, Samuel Aranda. El fotoperiodista de Santa Coloma de Gramenet retrata la crisi econòmica, social, d’habitatge i de valors que segueix patint la societat espanyola amb la fotogaleria A Espanya, austeritat i gana. Les seves imatges en blanc i negre, amb una potència que igualaria més d’un kalàixnikov, van donar la volta al món. Curiosament, Joan Carles I era en aquell precís moment a Nova York, assistint a una convenció de la fundació de Bill Clinton. Quan el monarca es va assabentar de la notícia, va anar a la redacció del diari nord-americà: es va reunir amb el consell editorial per intentar “desfer tòpics i simplificacions”, segons publicava Miguel González a El País.

La fotogaleria ‘A Espanya, austeritat i gana’, un conjunt de retrats de la crisi econòmica i social, va ser qüestionada a mitjans generalistes com ‘El País’ i ‘El Periódico’

El rebuig no va venir només de la monarquia, sinó de molts periodistes. Des d’El País es van titllar les imatges com a “més pròpies de l’Espanya de la postguerra que no pas de la del segle XXI”. Des d’El Periódico, Xavier Jubierre va dir que “sent tot cert i ben fotografiat, el conjunt del treball dóna una imatge d’Espanya irreal i bastant retro”. L’autor afegia: “El blanc i negre i els primers plans fan que s’accentuï aquesta sensació. Sembla un reportatge dels anys més foscos del franquisme”.

 

Fotografia contra vergonya

Anem al 2012, any en què Martín Habiague, de la Fundació Mescladís, i el fotoperiodista Joan Tomás van impulsar Escolta’m!”. En paraules del mateix Tomás, aquell era un projecte “contra el racisme i principalment contra les batudes policials indiscriminades que hi havia aquí, al Forat de la Vergonya”. La iniciativa va començar reunint un grup de joves que estaven al barri i que patien el racisme diàriament. Per tal d’enfrontar-ho, Martín va fer un taller perquè expressessin la seva situació; a partir d’aquesta formació, Tomás va fer una instal·lació fotogràfica al Casal de la Figuera. En una de les fotografies es llegia: “Stop racisme, stop redades”. Aquest segon lema el van escollir les mateixes assistents per dos motius, explica Habiague: “El racisme, aquí, és quotidià: l’ús de perfils racials, en aquell moment era especialment intens. A més a més, pocs dies abans, va haver-hi una batuda massiva”.

Com a fotoperiodista, Joan Tomás ha viscut en pell pròpia l’intent d’invisibilitzar el seu treball / Ester Roig
 

Tomás i Habiague expliquen que abans de l’estiu, les batudes policials eren molt dures al barri perquè tranquil·litzaven la gent que és considerada “normal”. “Va haver-hi un temps que un cotxe de la secreta va estar aparcat a la terrassa del Doble Zero gairebé mig any, dia i nit”, afegeix Tomás. Una d’aquestes batudes va ser al Casal de joves Palau Alòs, on 152 joves van ser escorcollats i dos van ser enviats al CIE per no tenir documentació. “Fins i tot li van demanar la documentació a alguns dels meus exalumnes, que ara treballen a Mescladís, si marxaven un segon a fer una cigarreta en el seu descans”, explica Habiague.

Una instal·lació nascuda del projecte artístic i formatiu ‘Escolta’m’, que denunciava les batudes policials contra persones migrants al Forat de la Vergonya, va ser censurat

En un context social de racisme, va haver-hi una queixa per part de l’Associació de Comerciants del barri a la regidora Mercè Homs (CiU), demanant que la instal·lació Escolta’m! es tragués. Així doncs, la primera censura que hi ha és social per part d’un col·lectiu molt concret. “A mi se’m va comunicar que s’havia de treure el terme batudes o la instal·lació es retiraria immediatament”, comenta Habiague. “L’acord que nosaltres teníem era que la instal·lació romandria allà fins que es deteriorés”, afegeix. “Envers aquesta pressió, vaig agafar un esprai blanc i vaig esborrar la paraula: tenir aquest espai en blanc encara posava més en evidència que allò estava censurat”, somriu irònic el fotoperiodista.

La redactora d’El Periódico Patricia Castán va explicar aquesta situació de censura, fet que va alterar la regidoria, que va convocar una reunió amb Habiague. “Jo vaig explicar que això va sortir a la premsa perquè és un òrgan en el qual s’expressen diferents opinions. A nosaltres ens semblava important que això tingués visibilitat, ja que enteníem que era un acte de censura en tota regla”. Al cap d’una setmana, quan semblava que la situació s’havia acabat aquí, una de les peces va ser arrencada. Just després d’aquest acte, una tècnica va trucar a Habiague per demanar-li que es tragués la instal·lació. Aquesta censura va tornar a aparèixer a la premsa, i, l’endemà, Barcelona Neta va treure les fotografies. “La foto on es llegia ‘Stop racisme, stop redades’ també la van treure”, explica Tomás.

 

El seu autor va reprendre la denúncia contra el racisme a ‘Diàlegs invisibles’, una exposició que explica històries humanes a través de fotografies i textos

Invisibles en persianes

Tornem a l’actualitat. Ni les batudes ni el racisme han desaparegut. En el seu últim projecte, Diàlegs Invisibles, Tomás explica les històries de diferents persones migrants a partir de fotografies i text. Aquesta vegada, les instal·la en persianes de diferents llocs de Barcelona. Diàlegs Invisibles no va rebre una censura institucional, però sí social: “Una reacció que expressa un racisme social de base que s’incomodava davant el missatge, les històries i els textos”, explica Habiague. Però totes aquestes respostes adverses van acabar per provocar una cosa essencial: el diàleg.

La comissària d’aquesta exposició, inserida dins del Festival DOCfield>15, Jessica Murray, veu aquest debat com un èxit: “Si aquesta instal·lació hagués reforçat la imatge de Barcelona com a ciutat oberta, hauríem fracassat”. Murray està vinculada a Magnum Foundation i a Cronica21, arxiu multidisciplinari en línia que dóna visibilitat a idees, reflexions i anàlisis sobre la crisi que pateix Espanya des del 2008 fins ara. La comissària va néixer a la Gran Bretanya, però ha viscut molt temps als Estats Units; la situació cultural a l’Estat Espanyol l’ha deixat prou decebuda: “És molt difícil trobar un projecte independent, perquè la gran majoria de centres culturals estan vinculats a poders polítics i bancaris”.

Murray esmenta específicament Fotopress La Caixa, una convocatòria dirigida a fotoperiodistes del territori espanyol. “No és estrany que no hi hagi cap projecte guanyador que parli de la crisi econòmica: La Caixa no ho subvencionaria”, sentencia. Tot i això, defensa que sí que hi ha persones i entitats que no tenen por, com ara Can Basté, Català Roca o el Pati Llimona. Recorda, però, que aquesta valentia prové de decisions individuals, no dels grans centres culturals.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: