Gabriela Schroeder: "És pitjor tenir un familiar desaparegut que no pas mort"

Filla de Rosario Barredo, víctima del Pla Còndor
12/07/2016

Cal remuntar-se al 21 de maig de 1976, quan Rosario Barredo va aparèixer morta a l’interior d’un vehicle abandonat a la ciutat de Buenos Aires. Amb ella, també hi havia els cadàvers del seu company, l’exguerriller dels Tupamaros William Whitelaw, i dels dirigents del Frente Amplio de l’Uruguai, Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez Ruiz. Feia vuit dies que Barredo, militant d’esquerres fugida a l’Argentina, havia estat segrestada per uns desconeguts al seu domicili, juntament amb Whitelaw i els seus tres fills: Gabriela, de quatre anys, María Victoria, d’un any i mig, i Máximo Fernando, de només tres mesos. Més tard, les tres criatures van ser localitzades en una comissaria de la capital argentina en circumstàncies poc esclarides. L’any 2010, la justícia va condemnar l’exdictador de l’Uruguai Juan María Bordaberry i l’excanceller Juan Carlos Blanco a 30 anys de presó per aquell crim perpetrat a l’ombra del Pla Còndor. Coincidint amb l’efemèride, Gabriela Barredo reflexiona sobre aquell episodi terrible amb la tendresa que li van transmetre el seu avi i la seva àvia. El seu testimoni, despullat de rancúnia, dóna impuls a la lluita per la veritat i la memòria històrica.

/FERNANDO PENA

 

Ha fet quaranta anys de l’assassinat de la teva mare a mans de la dictadura cívicomilitar de l’Uruguai. Què en recordes, d’aquell succés?

Només tenia quatre anys i, més que un record específic, em va colpir l’absència dels pares. Feia poc que havia perdut el pare, assassinat per les Forces Conjuntes el 1972, i de cop i volta em trobava sense la mare. Va ser un impacte terrible, davant del qual mai no he sentit ràbia.

Què t’ha ajudat a canalitzar-la?

M’hi va ajudar el meu avi Juan Pablo. Ell va caure malalt i va morir al cap de cinc anys per culpa d’un accident vascular causat per l’estrès, però ens va encomanar el sentiment d’amor i afecte per la vida. Va ser el pilar d’una família que ha elaborat el dol de manera conjunta. Potser hi ha preguntes per les quals encara no tenim resposta, però, entre els germans i els tiets, ho hem verbalitzat tot.

El 2010, et vas implicar en la recerca de la veritat. Com va anar?

Em van cridar per testificar en el judici contra l’exdictador Juan María Bordaberry i l’excanceller Juan Carlos Blanco, responsables de l’assassinat de la meva mare, el seu company i dos dirigents del Frente Amplio. No esperava que em cridessin perquè, com que era una nena, el meu testimoni era relatiu. Però va tenir un valor simbòlic i em va servir per adonar-me que, si bé els tribunals els van condemnar, encara no s’ha fet justícia.

En quins aspectes no s’ha avançat prou?

En el nostre cas, sabem què va passar amb els familiars i tenim una tomba on dipositar-los les flors. Això ens ha permès tancar el cercle. Però és pitjor tenir un familiar desaparegut que no pas mort. Hi ha força gent que es troba en aquesta situació i que no busca venjança, sinó trobar els parents i enterrar-los.

En una carta pública, escrius que l’amor t’ha guiat sempre...

Així em van criar el meu avi i també la meva àvia: malgrat la dificultat de suplantar la figura de la mare, també em va demostrar que s’havia de gaudir la vida. Havia perdut tres fills i, no obstant això, tenia una rialla meravellosa i fruïa anant a cavall o en bicicleta. Parlar d’amor pot semblar naïf, però és l’ambient que vaig respirar a casa i que intento transmetre als meus fills.

T’ha permès afrontar el dolor d’una altra manera?

Els pares em faltaran sempre. I és evident que vaig tenir moments d’angoixa, però vaig aprendre a treure-me’ls del damunt. També em vaig sentir frustrada quan l’Uruguai va aprovar la llei de caducitat que atorga l’amnistia als militars responsables d’aquells crims.

Abordar les causes del Pla Còndor és un tema pendent?

Primer hem de trobar els desapareguts i, després, que els historiadors analitzin els motius pels quals ens vam matar entre nosaltres pel benefici de tercers. Vam ser titelles ridícules a les mans dels poderosos. Hem de saber per què vam equivocar-nos i tenir els elements necessaris perquè allò no es repeteixi mai més.

Quines preguntes encara no tenen resposta?

Hi ha molta informació per conèixer. S’han de canviar les lleis que impedeixen investigar els crims de la dictadura i incidir perquè els escolars sàpiguen què va passar. Malauradament, l’Uruguai se situa darrere de l’Argentina en matèria de justícia i recuperació de la memòria. Ens dóna lliçons cada dia. Caldria estudiar per què l’esquerra uruguaiana no ha fet els deures en aquest terreny. Encara m’ho pregunto.

Després de 25 anys a Xile, les circumstàncies t’han permès tornar a l’Uruguai. Què n’esperes, d’aquesta nova etapa?

No sé on em portarà. Si puc participar en les activitats adreçades a la gent jove, que té l’edat dels meus pares quan van ser assassinats, em donaré per satisfeta.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: