Gavin MacFayden: “‘The Guardian’ ni tan sols va oferir un advocat a Snowden”

Gavin MacFadyen és un periodista britànic veterà i un lluitador d’esquerres incansable. Acull la Directa a casa seva, a Londres, ja que no va poder participar al Free Culture Forum de Barcelona per motius de salut. “Estic molt empipat! Només he fet una reacció al·lèrgica a un medicament, però el metge no em deixa sortir del país!”, ens diu el director i pare ideològic del Centre de Periodisme d’Investigació de Londres (CIJ, en anglès), que avui es troba a la Universitat Goldsmiths. “Ensenyem als estudiants el que la universitat no els vol ensenyar: com fer periodisme encobert o recerca segura a la xarxa”, explica. Però MacFadyen també és –i sobretot-– un membre no oficial de Wikileaks i el fundador d’una organització britànica per alertadors (whistleblowers, en anglès), The Whistler. Avui dia, ha treballat a més de 50 programes televisius de periodisme d’investigació.

Fotografies de l’entrevista: Rita Alvarez Tudela
Fotografies de l’entrevista: Rita Alvarez Tudela

 

Dos dels guanyadors del premi Pulitzer d'aquest any han deixat la seva feina de periodista per passar a les relacions públiques. Quin futur té el periodisme d'investigació?

Crec que, ara, les coses estan millor de com han estat des de fa molt de temps (la periodista riu). No, de veritat. Aquí, però també a Alemanya, França, Mèxic, el Brasil, l'Índia… en tots aquests països, el periodisme d'investigació creix. I ho fa perquè no depèn de cap mitjà de comunicació. El problema més gran del periodisme és que s'identifica amb les plataformes tradicionals: si no ho fa The Guardian, és com si no es fes. Però, si t'hi fixes, només al Regne Unit, hi ha cinc o sis plataformes d'internet que fan investigació. Tenen audiències més petites, però dues són força importants: The Bureau of Investigative Journalism i Exaro News. Sí, els diaris convencionals no en publiquen, o s'esperen que algú vingui i els doni la història; després, posen el nom del seu reporter i enganyen, com si fessin investigació. Les raons del col·lapse de la investigació són dues: una és econòmica, però l'altra –més important– és política. No en tinc cap dubte. Quan es van publicar les revelacions d'Eduard Snowden al Regne Unit, l'editor del diari The Guardian va ser atacat durant una setmana per tots i cadascun dels diaris del Regne Unit.

 

Què deien?

Que com podia ser tant arrogant de pensar que ell sabia millor que els serveis secrets el que convenia al Regne Unit! Davant d'arguments com aquest, nosaltres vam escriure una gran defensa d'Alan Rusbridger, cosa que és… (posa cara de fàstic).

Com ens hem de veure!?

Havíem de combatre aquell mar de merda de dretes que venia dels diaris convencionals, tot i que Rusbridger havia traït els seus acords i maltractat diversos agents socials progressistes. No es pot fer una descripció afalagadora del comportament de Rusbridger amb Eduard Snowden; sense parlar de Julian Assange, a qui va atacar diàriament durant dos anys des de The Guardian. La raó no sols era política, també derivava de no haver aconseguit els drets exclusius dels documents de Wikileaks.

Increïble...

És escòria, no és ningú. Vull dir, és increïble i fastigós. Però les polítiques internes dels mitjans convencionals són corporatives, no els agraden els Assange ni els Snowden ni la gent com vosaltres o nosaltres. Ells volen business as usual: el negoci habitual... i que sigui profitós! Això és el que els importa de veritat, res més. Els afers exteriors, els genocidis, les matances, el gas, les bombes d'hidrogen... els importen? Per tant, que nosaltres lluitem per un món millor no és exactament ben rebut per aquesta gent. Si dic que la nostra organització (CIJ) té criteris polítics, s'enfilen per les parets. La seva ideologia és la neutralitat, el joc just, el balanç i tots els altres adjectius que s'utilitzen per descriure el periodisme ràpid. Però tu preguntaries al guàrdia del camp de concentració pel seu punt de vista? L'objectivitat és una tapadora d'altres coses.

Parlàvem dels mitjans petits i les noves plataformes. Darhmouth Films, una petita però històrica i coneguda productora de documentals socials, no fa diners amb els seus films...

Els documentals rarament generen diners… si no és que fan riure! Però hi ha dues maneres que, tradicionalment, han funcionat per pagar el periodisme d'investigació. Una són les altres activitats del mateix mitjà. Per exemple, la revista Private Eye publica moltíssimes peces petites d'investigació cada dues setmanes i és àmpliament llegida. Un quart de milió de persones compra la revista, probablement un milió la llegeix i està pagada a través de la comèdia, l'humor, els còmics. Molta gent només la busca per la part còmica i, després, llegeix la investigació del darrere. Un segon model és tenir el suport d'organitzacions com les ONG, que fan periodisme d'investigació en la seva àrea, sense partits polítics que els forcin a mostrar una realitat consensuada. Al Regne Unit, les ONG estan substituint els serveis públics, que estan desapareixent, i també els grans mitjans de comunicació. Generen periodisme de denúncia. Molts dels nostres estudiants, sovint, acaben treballant per a ONG.

 

Tant poderosos són els agents polítics a les redaccions? O és que el col·lectiu de periodistes és conservador?

Totes dues coses. Fa anys, treballava per un programa televisiu de reportatges d'investigació que es finançava a través d'una família de Manchester que havia fet molt diners amb les tintoreries i de la indústria del teatre. Granada Television és la cadena més radical de la història de la televisió britànica, perquè era socialdemòcrata quan això significava criticar el mainstream. Margaret Thatcher la va tancar després que un competidor, Thames Television, fes un molt bon documental. Es deia Death on the rock i explicava la matança d'un grup desarmat de militants de l'IRA a Gibraltar per part de les forces especials britàniques. Estaven caminant pel carrer quan els soldats se'ls van plantar davant, els van disparar al cap i es van fer fonedissos entre la gentada, protegits per la policia britànica. Pensaven que no hi hauria conseqüències, però Thames Television va anar a preguntar als veïns dels edificis del carrer què havien vist i els van dir: “Els vam veure matar aquesta gent”. Tenien testimonis de primera mà contra els soldats, que ho negaven. (El 1995, el Tribunal Europeu d'Estrasburg va condemnar l'Estat britànic per les execucions). Més endavant, van dir que els activistes tenien bombes i pistoles, però era tot una gran mentida. Tot i així, Thatcher –senzillament– va tancar Thames Television i li va retirar la llicència! I després ens la va retirar a nosaltres. Allò va generar una sensació de por a altres emissores: si critiques el govern, s'ha acabat la història.

I ningú no ho va denunciar com a censura?

Només ho va publicar un diari d'esquerres i va ser el seu final. Més endavant, el 2003, la BBC va tornar a criticar el govern. Un periodista va dir que “havien posat sexy” un comandant superior de l'exèrcit per fer un discurs que justificava la guerra de l'Iraq. El reporter que va fer servir el terme posar sexy va ser acomiadat immediatament sense explicacions, els seus caps van ser acomiadats, tot el consell de direcció de la BBC va ser forçat a dimitir... Van canviar el director general del mitjà més gran del món: se'l van treure de sobre. Deu anys més tard, la cadena no s'ha recuperat de l'efecte. Aquesta és la censura que hi ha al Regne Unit. La gent se n'oblida, però, en aquest ambient, ser un periodista d'investigació és una bona idea? Creu-me, no.

 

Però, quan hem començat l'entrevista, em deies que les coses estaven millorant…

Estem millor ara que fa dotze anys. És una professió més respectada. D'una manera estranya, el periodisme d'investigació té quelcom de romàntic per la classe mitjana: es pensen que portes una gavardina i t'amagues sota un portal de la ciutat fumant un cigarret. És la imatge desitjada per la gent, no entenen el que significa, però s'adonen que aquesta dedicació té a veure amb una certa idea d'integritat. I això està permetent canviar els models econòmics. Per exemple, a l'Estat espanyol, funciona molt bé el micromecenatge. Donar suport a un procés judicial és una de les coses més boniques que he vist en molt de temps. És un dels exemples més il·lustratius de com hem de lluitar quan és difícil fer-ho. Espero que aquest virus s'escampi per Anglaterra. Tradicionalment, els sindicats han estat una altra font de finançament i d'audiències per al periodisme d'investigació, però això ja no ho tenim.

A l'Estat espanyol, hi ha un desprestigi social creixent del sindicalisme de concertació.

Sí, però podria canviar perquè encara hi ha classe treballadora. Independentment dels sindicats tradicionals, hi haurà nous moviments i organitzacions amb qui hem de parlar per fer investigació conjuntament. Crec que és un error tancar la porta a l'única classe que pot fer alguna cosa. Nosaltres formem alguns sindicalistes perquè facin recerca segura a la xarxa. Utilitzem recursos de seguretat informàtica per fer, per exemple, que les seves negociacions siguin segures. Ara no ho són perquè la patronal utilitza detectius privats per sentir tot el que diuen: quan s'asseuen a la taula de negociació, estan en desavantatge.

Les bombes informatives més importants de la darrera dècada han estat relacionades amb 'alertadors', persones que denuncien una pràctica fraudulenta de la institució o l'empresa on treballen. El nou periodisme ha d'estar més preparat perquè vinguin les fonts, ja que no té recursos ni suport a les redaccions per anar-les a buscar?

Entre altres coses, has de demostrar als alertadors que estaràs al seu costat per canviar la llei i protegir-los, de manera que no se'ls victimitzi ni criminalitzi quan facin el pas endavant. A més, com hem fet des del CIJ, hem de construir una organització nacional d'alertadors, com The Whisler, per defensar-los als tribunals i oferir-los suport legal i psicològic gratuït. Si preguntes als alertadors anglesos –i imagino que deu ser similar arreu– què volen, el primer que et diuen no és que necessiten un advocat, sinó ajut psicològic. El primer que perd l'alertador és la parella. La majoria de persones del carrer no pensen a fer una denúncia així, moltes no tenen ni idea de totes les coses terribles que et poden passar quan fas un pas endavant i lluites. I molta gent no ho suporta. Es pregunta: “Com convenço la meva parella que estic fent bé, com pago la hipoteca?”. Abans, els sindicats haguessin fet la feina, però ja no n'hi ha que donin suport a nivell personal. La darrera cosa que necessiten és publicitat a través d'altres periodistes perquè el cas es publiqui i creixi. La nostra força com a periodistes és la capacitat d'arribar a molta gent. Però penso que, en el futur, haurem de millorar les nostres estratègies. Per exemple, si tens un problema amb la teva empresa i estàs disposat a anar a la premsa, és un bon pas. Però què passa si, en lloc de fer-ho públic immediatament, el treballador va a veure el seu cap amb un periodista i unes manilles i, quan el cap comença a confrontar-lo, el treballador l'emmanilla a la taula o s'hi emmanilla ell mateix? Doncs que hi haurà de parlar i davant d'un testimoni. Així és com va començar el moviment pels drets civils.

 

Hem de tornar a l'activisme de base en tots els sentits?

Sí, segurament. Crec que és legítim buscar noves maneres d'atacar la gent que ens ataca, de cridar l'atenció sobre les injustícies més absolutes. I, per cert, sobre els alertadors, un aspecte que cal tenir en compte és que, sovint, allò que denuncien s'acaba oblidant sota la història personal. O sigui, no es resol la injustícia que va generar la denúncia. És una qüestió legislativa i hem de lluitar per canviar les lleis.

Seria el cas de Snowden, per exemple?

Sí. I és curiós, perquè el que sé del cert de la seva història és que va anar de Hong Kong a Moscou: van ser Wikileaks i Sarah Harrison qui el va ajudar. Ella es va quedar tancada a l'aeroport de Moscou amb ell i va ser qui va treballar perquè pogués anar cap a Veneçuela, però els americans van prendre el passaport a Snowden… Si ella no hagués estat allà, crec que no se n'hagués sortit. I el que és interessant, per nosaltres, és que The Guardian no va moure un dit per protegir-lo quan ja n'havia obtingut la informació que volia. O sigui, que van deixar el pobre noi sol, en una ciutat que traspuava policia secreta d'una vintena de països, tancat a la seva habitació d'hotel esperant que l'arrestessin. The Guardian ni tan sols li va facilitar un advocat!

Això no surt al documental 'Citizen Four' sobre Snowden…

No, no… però t'estic dient el que sé i és la veritat. The Guardian només havia de fer una trucada dient: “Necessitem un advocat que sàpiga moltíssim sobre immigració, detencions...”. Però no ho va fer. Actualment, Sarah Harrison és a Berlín muntant una organització per alertadors, Coratge, que dóna suport a Assange, Snowden i la majoria d'alertadors que són hackers.

Formes part de Wikileaks. Hi ha alguna possibilitat que els casos d'Assange, Manning o Snowden es desencallin?

És difícil, perquè popularment no són entesos com a propers. La persona del carrer no s'adona que Assange o Snowden tenen a veure amb ella. Pensen que estan bojos o són persones complicades; fins i tot quan pensen que són bones persones, no veuen quina relació tenen amb ells. Perquè la premsa no ha fet aquesta connexió, no suggereix cap relació entre un alertador o un hacker i el públic. La llibertat d'un hacker no té res a veure amb ells. Els tracten com si fossin bojos, pirates, llunàtics, asocials... Fan tot el que poden per separar-los del públic. És el mateix que s'ha fet amb tots i cadascun dels revolucionaris de la història. El fet que la mentalitat anarquista de molts hackers sigui controvertida i incompresa dins la societat no ajuda. A més, això els allunya de grans organitzacions socials com els sindicats.

És a dir, si un alertador ve a tu i et diu que vol anar a The Guardian, li diries que no?

Li diria que vingués al Bureau of Investigative Journalism i aniria al Der Spiegel o altres mitjans que no traeixen les persones que posen la seva vida a les seves mans.

Snowden, però, no és un anarquista, no va dir que l’NSA hagués de desaparèixer. Per què The Guardian té tanta por de defensar-lo?

Probablement, perquè els serveis d'intel·ligència i de seguretat del Regne Unit són més forts que als Estats Units. El Centre Neuràlgic de Comunicacions del Govern britànic (GCHQ), l'MI5 i l'MI6 (els serveis d'espionatge intern i exterior britànics) i tots els equips especials dels quals sabem o no sabem res havien exercit moltíssima pressió sobre el govern per protegir el secretisme que Snowden amenaçava. El Regne Unit, com França i altres països, té una política forta contra la desclassificació de documents. Als Estats Units és diferent: actualment, hi ha moltíssims exagents de la CIA parlant en contra del govern, però, en canvi, és infreqüent que agents o funcionaris parlin contra el govern britànic. En 50 anys, hem tingut David Shayler, que era exagent de l'MI5, i un altre de l'MI6. Al carrer on som ara, van trobar un agent de l'MI6 esquarterat dins d'una maleta i van dir que havia estat un suïcidi! Quin missatge envien a qualsevol persona que tingui una altra visió de les coses dins de l'MI6? L'Estat té moltes coses per protegir. Què hem de pensar quan el general Eisenhower –després president Eisenhower– va descriure el complex militar-industrial com la principal amenaça dels Estats Units? I era abans que hi hagués la CIA, l'NSA o les altres tretze organitzacions vinculades a la seguretat que funcionen als EUA. El que va passar allà, ara ha passat aquí. Alguns amics meus del The New York Times situen l'amenaça no en el complex militar-industrial, sinó en el complex mitjans-seguretat, en què tots els agents funcionen seguint unes directrius ideològiques. Això és dramàtic perquè, sense diferències ideològiques, vivim en un Estat totalitari. De fet, vivim en un Estat totalitari però benigne, on no et disparen en plena nit (o potser sí i no ho sabem), però l'oposició és tant feble que l'esquerra ha deixat d'existir.

No ets exactament optimista...

Sóc optimista perquè no crec que no hi hagi esperança. Hem de continuar lluitant i no rendir-nos mai.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: