Gemma Parellada:"No parlaria de l’Àfrica en positiu ni en negatiu, sinó 'en real'"

Amb només 24 anys, Gemma Parellada (Barcelona, 1982) es va enfilar a una moto per endinsar-se a la selva congolesa. Allà va conèixer els Mai Mai, un guerreres que creuen que tenen poders, en primera persona. D’allò, ja en fa deu anys i, des de llavors, continua recorrent el continent africà de punta a punta per, com deia Ryszard Kapuściński, un dels pares del reporterisme crescut professionalment a l’Àfrica, explicar-ne “la Història en el mateix moment que es desenvolupa, que és allò en què consisteix el periodisme”. Ho fa com a corresponsal i col·laboradora de diversos mitjans de l’Estat i internacionals, entre ells, Catalunya Ràdio, Radio France o la CNN. En els darrers anys ha cobert esdeveniments com l’ofensiva de l’exèrcit francés a Mali

 

Per què vas decidir marxar per primera vegada a l'Àfrica?

M'hi va arrossegar el Congo. Quan estava a la universitat, m'interessava molt el que passava als països africans, però no trobava informació als mitjans espanyols i havia de recórrer a la premsa francesa. Sobretot, quan cercava sobre el Congo, on es lliurava la pitjor guerra del planeta, amb el control de les matèries primeres com a rerefons del conflicte. Quan vaig començar a llegir informacions a la premsa francesa, vaig al·lucinar que no en sabéssim res a Espanya. Es va convertir en una obsessió, però no m'atrevia ni a somiar d'anar-hi. Llavors, em va sortir l'oportunitat de viatjar al Senegal com a fotògrafa. Allà, vaig experimentar per primera vegada el que volia dir ser periodista independent en una guerra de baixa intensitat, la de Casamance. Me'n vaig sortir prou bé i, quan es van celebrar les primeres eleccions democràtiques al Congo, el 2006, després de Mobutu i de la guerra –entre cometes–, m'hi vaig llançar de cap. Em vaig submergir en les creences dels Mai Mai, uns guerrers que tenen superpoders, que fan rituals i les bales no els poden tocar, que es converteixen en animals i es fan invisibles. Em vaig començar a capbussar al continent i ja no n'he sortit.

Creus que el silenci informatiu s'ha revertit, ara que hi ha una nova generació de periodistes joves catalanes assentades arreu del continent africà?

"No parlem dels intel·lectuals ni dels emprenedors que hi ha a l’Àfrica i, per mi, aquesta és una manera d’aniquilar la dignitat de tot un continent"

No crec que s'hagi revertit la situació. L'Àfrica continua sent espectacle: animals i tribus salvatges, un lloc on els crims són més exagerats i d'on només expliquem allò que genera escàndol o pena. Continuem tenint una mentalitat molt paternalista i prepotent. Continuem sent cecs i molt ignorants sobre el que passa al continent. Surten algunes històries, però la imatge que estem generant és molt poc profunda, esbiaixada i fins i tot falsa. Els perfils que surten són de superherois o superdolents, sembla que no hi hagi un terme mitjà. No parlem dels intel·lectuals ni dels emprenedors i, per mi, aquesta és una manera d'aniquilar la dignitat d'un continent sencer, al qual –a més– es continua dedicant un espai molt minso als mitjans.

Quins són els principals estereotips que manté el periodisme de l’Estat espanyol?

Guerres, matxets, safaris, animals, postes de sol, fam, pobresa... Jo diria que la pobresa és el més generalitzat. Tenim una visió de superioritat basada en imatges que sempre són molt extremes. S'han de cobrir aquests temes –jo no dic que no es faci–, però s'han d'explicar els perquès. I, quan es tracta de l'Àfrica, no s'expliquen. Mai no hi ha temps. Cada vegada que succeeix el miracle de tenir una pàgina per explicar un país, el primer que has de fer és situar-lo al mapa i donar un parell de referències històriques: escriure una part molt didàctica. I això ho fas un dia, però el següent ja no pots continuar aprofundint perquè hi ha altres temes i, probablement, no són africans. Amb sort, parlem d'un país un cop l'any i, així, és impossible aprofundir-hi. La part dels contextos s'evapora, no existeix. I sembla que ningú no s'avergonyeix de dir que no sap res sobre l'Àfrica. No ens adonem de la connexió econòmica, social i cultural que tenim amb molts països de la zona.

Fotografies de l’entrevista:  ARIANA NALDA
Fotografies de l’entrevista:  ARIANA NALDA

 

A què atribueixes aquesta desconnexió?

Crec que, probablement, és un mur de protecció. Mirar el que està passant a l'Àfrica és posar-se un mirall al davant, a través del qual, una mica, veiem totes les vergonyes del nostre món: és el nostre rebost i és el lloc on tothom es permet abandonar els escrúpols. A vegades, tinc la sensació que les coses no han canviat gaire d'un segle ençà: continuem exportant-hi matèries bèl·liques i important matèries primeres que conformen el nostre món de benestar. Mirar què s'està fent a l'Àfrica i com s'està fent ens hauria d'obligar a fer certes renúncies. Hem d'entendre que la maquinària que hi ha darrere el nostre benestar no és tan neta.

Quin rol hi juga Europa?

"Els darrers sis anys, França ha tornat a posar les botes militars a l’Àfrica d’una manera descarada. Europa continua jugant un paper colonial"

Crec que un paper colonial, encara que en diguin postcolonial. Recordem quan, a principis de 2013, França va llançar l'operació militar a Mali per fer fora uns terroristes. De cop i volta, l'antiga metròpoli hi va enviar 2.500 soldats, que van avançar militarment pel país sense que ningú els ho impedís. Això qüestiona qualsevol sobirania. Durant els últims sis anys, França ha fet el mateix a Costa d'Ivori, Mali, el Níger i la República Centreafricana. I ha tornat a posar les botes militars a l'Àfrica de manera descarada. La versió oficial és que ho fa per lluitar contra el terrorisme i per la seguretat de la gent local, però jo ho qüestiono. Evidentment, és un Estat que manté interessos molt forts a la regió. Però, més enllà d'això, també és important la manera com intervé. El Níger no desplega els seus militars a una França amenaçada pel terrorisme. En canvi, succeeix a la inversa i no passa res perquè és una excolònia. S'assumeix que algunes dinàmiques continuen exactament igual que en el passat.

Al teu parer, quins interessos movien l'exmetròpoli?

Per exemple, el nord de Mali, on hi ha la guerra, està tocant al nord del Níger, on hi ha les mines d'urani d'Arlit. França és la potència més nuclearitzada del món, depèn de l'energia nuclear, i un terç de l'urani que necessita ve d'aquestes mines. Si les explotacions deixessin de funcionar o França no hi tingués accés, hi hauria una crisi energètica. Per això el Níger és fonamental. Curiosament, a Arlit, hi ha instal·lada una base militar antiterrorista, tot i que allà no hi ha terroristes, sinó urani.

 

Durant l'ofensiva francesa a Mali, tu vas entrar a Gao després que en marxessin els gihadistes. Què hi vas trobar?

Quan jo vaig arribar a Gao i vaig parlar amb la gent, em van dir que la majoria dels que havien fet la invasió gihadista –entre cometes– eren tuaregs. A Mali, al nord, hi ha un conflicte històric entre tuaregs i songhais. Hi havia un petit grup de gihadistes i utilitzaven els tuaregs per avançar. Així ha succeït al nord de Mali, també a Somàlia i al nord de Nigèria: el triangle gihadista. És molt més fàcil utilitzar la gent que ha estat marginada i que ja té raons per lluitar. Els dónes una ideologia i diners i tiren endavant. També a la República Centreafricana, que és el nou conflicte del continent, estem veient com es forja el terreny amb tots els ingredients per acollir un nou (o vell) grup terrorista.

Abans que la República Centreafricana (RCA) aparegués a les notícies per les primeres massacres, probablement poca gent en sabia res, ni tan sols situar el país al mapa. És difícil explicar un conflicte des de zero...

"La República Centreafricana és el país que més desconeixíem, un vertader forat negre informatiu. Les ONG feia molts anys que alertaven que tenia tots els índexs de risc"

Des de zero i sense gaire espai. Crec que és el país que més desconeixíem, un vertader forat negre informatiu. Les ONG feia molts anys que alertaven que tenia tots els índexs de risc: índex de pobresa molt alt, poc accés a la salut... Quan hi ha un terreny tan vulnerable, una petita espurna fa que s'encengui; i això és el que va passar a la RCA. Allà, també va ser la comunitat del nord, la musulmana, la que se sentia més abandonada, marginada i aïllada –no hi havia ni carreteres– i va fer un cop d'estat. Llavors, novament, França va decidir desplegar-hi soldats i tots aquests índexs de risc van saltar pels aires i va començar la violència. La RCA explota perquè les dues comunitats es comencen a barallar, una vegada més, amb l'exèrcit francès enmig. Hi havia violència cos a cos, gent amb ganivets matant amb odi. Quan aquests llocs es converteixen en zones de ningú, on tot s'hi val, tothom treu el pitjor de si mateix. També han sortit casos de violacions comeses pels cascos blaus de l'ONU. Les potències estrangeres han donat suport a un dels bàndols. S'ha maltractat i, fins i tot, aniquilat violentament la comunitat musulmana, que ha hagut de fugir literalment de la capital. Jo vaig fer el recorregut en camió amb ells. Milers de musulmans ho han perdut absolutament tot. Ara, estan tirats en camps al costat de les fronteres del Txad o a zones molt remotes. Si hi arriba un grup terrorista, té tots els números per poder implementar-s'hi. De fet, jo vaig viatjar amb joves al camió que deien: “Ara estem marxant, però tornarem. Tornarem armats i ens venjarem”.

El trajecte amb el comboi que va sortir de Bangui (capital de la RCA) ha estat l'experiència més dura que t'ha tocat viure com a periodista?

No sé si ha estat la més dura, n'hi ha hagut vàries. Però sí que ha estat una de les més dures perquè vaig passar molt de temps amb aquelles persones. Vaig estar amb elles quan encara eren a la capital, acorralades. Jo entrava i sortia d'un barri assetjat, travessava la barrera dels milicians que les volien matar i ho deien. Vaig passar dos dies amb elles: vaig veure com feien les maletes, vaig viure com ho perdien tot i com patien per la seva vida, com pujaven al camió i com es disposaven a fer un camí que també estava ple de perills. Però no hi havia opció. Va ser un camí físic, però també van ser tres dies de compartir la gestió del dolor d'aquells a qui havien assassinat alguna persona propera. La por de viure amb homes que ara els volien matar i que, a més, havien sigut els seus veïns. S'havia d'intentar pair tot això i també la incertesa de què passara demà. Eren gent que abans es guanyava la vida i ara estava a punt de passar a dependre de l'ajuda internacional. A més, van atacar diverses vegades el camió i van matar gent.

 

Com fas el procés de resiliència per tot el dolor viscut?

No ho sé gaire, almenys conscientment. Crec que m'ajuda el fet de no fer missions curtes, sinó que estic dos mesos en un lloc i, després, canvio de país. També hi ha el fet que passo molt de temps amb les persones que viuen les històries que cobreixo. L'emboscada al comboi que va sortir de Bangui, la vaig gestionar amb ells. Quan vaig tornar a la ciutat, passava molt de temps amb els conductors dels camions que havien fet el trajecte. Potser ho gestiono compartint la por, no només la seva sinó la meva.

T'has mostrat molt crítica amb el triangle de relació que conformen periodistes, personal humanitari i militars. Per què?

La relació ha d'existir perquè és la gent que som al terreny i els periodistes hem de parlar amb tothom. Hem de parlar amb els militars de les missions de pau, amb els guerrillers, amb els militars de l'exèrcit regular, amb les víctimes, els civils i les ONG. El que passa és que no podem ni ens hem de posicionar i, quan només es cobreix la història des d'una banda, correm el risc de deformar-la. A l'Àfrica, està passant això. Moltes vegades només es cobreix des del punt de vista de les ONG. Viatjar i moure's pels països africans és molt car: la solució fàcil és que una organització, que ja té logística, et passegi amunt i avall. És perillós quedar-se amb aquesta visió, perquè les ONG són només una part d'una realitat complexa.

També són agents polítics?

No solament això: són part de l'estructura de funcionament d'Occident a l'Àfrica. Per mi, les ONG són el que van ser els missioners fa un segle. Quan les potències occidentals arriben a l'Àfrica, ho fan amb el braç militar i amb el braç social, que llavors evangelitzava, salvava i educava. Ara, la pota de pal·liació de tot el mal que s'hi està fent la representen les ONG. Això no deslegitima la seva feina, però penso que cal veure la imatge sencera. Hi ha una ingerència, un impacte d'Occident al continent: la part dels militars, la part econòmica representada pels homes de negocis i el braç social que posa tiretes a les ferides. Vendre aquesta imatge de solidaritat i d'ajuda minimitza la dignitat de les poblacions locals, que és com si fossin part del paisatge. La veu d'una persona jove d'una ONG, encara que acabi d'arribar i tingui un coneixement limitat del país, té més poder que la dels habitants locals. Ells tenen classe mitjana, intel·lectuals, artistes, emprenedors... i no els donem veu.

 

El cert és que, malgrat la retòrica apocalíptica, l'Àfrica inclou 54 països i s'hi parlen més de 2.000 llengües. Seria el continent on hi ha més barreja de cultures, llengües i tradicions. Cal una visió del continent en positiu?

Jo no parlaria de l'Àfrica en positiu o en negatiu, sinó en termes reals! Comencem per no deformar-la. Evidentment, estan passant un munt de coses molt emocionants. Una de les que més m'agrada és la realitat de l'Àfrica connectada. A Abidjan, compartia el despatx amb un grup de joves que són freaks de la tecnologia, que n'aprenen sols i estan creant una sèrie d'aplicacions que serveixen, per exemple, per trobar les farmàcies més properes. Estan inventant solucions tecnològiques als problemes socials de la ciutat. Això està passant a Abidjan, a Nairobi i a molts llocs. Han tingut accés a la tecnologia i l'estan utilitzant d'una manera imaginativa i pròpia. Aquesta Àfrica real, creativa, imaginativa i que busca solucions queda soterrada per les històries més extremes.

També s'han creat aplicacions web que volen contribuir al control democràtic, oi?

"Al Senegal, Burkina Faso i el Congo, diversos grups usen Internet per generar moviment. Hi ha activistes que han estat lluitant, però els ha costat fer pinya"

Sí. Al Senegal, Burkina Faso i el Congo, hi ha diversos grups que estan utilitzant Internet i les xarxes socials per generar moviment. A molts països, sempre han tingut el problema de la incomunicació: el Congo, per exemple, és un país sense carreteres i la xarxa de telefonia mòbil no arriba a molts pobles. Hi ha activistes que han estat lluitant políticament per uns objectius, però els ha costat molt fer pinya. Ara, això està canviant i ho està fent gràcies a les xarxes socials. Ho hem vist amb el moviment Balay Citoyen (en català, Escombra Ciutadana), que va impulsar la revolució que va acabar amb el règim de Blaise Compaoré a Burkina Faso, o el moviment de Y'en a marre (N'estem tips) al Senegal. També al Congo ha sorgit tot un moviment, amb gups com Lucha o Filimbi, contra el qual s'ha reaccionat molt durament, fins i tot s'han produït detencions. Aquest any, se suposa que hi haurà eleccions, però ja veurem què passa. Controlar la comunicació està sent un repte pels governs.

Nelson Mandela s'ha convertit en un símbol internacional per la seva gestió del conflicte a Sud-àfrica, si bé no va aconseguir canviar les desigualtats estructurals. En canvi, Thomas Sankara, president de Burkina Faso assassinat el 1987, va impulsar una lluita per la justícia social que s’ha oblidat. S'intenta silenciar l'ànima més revolucionària de l'Àfrica?

"En realitat, tot i que ens costi d’entendre com a occidentals, Mandela va salvar la minoria blanca a Sud-àfrica: la reconciliació va evitar la guerra civil"

Mandela, en realitat, tot i que ens costi d'entendre com a occidentals, va salvar la minoria blanca a Sud-àfrica: la reconciliació va evitar la guerra civil. Evidentment, no podem negar el valor històric que va tenir, però la minoria blanca tenia totes les de perdre en una guerra civil amb la majoria negra. Va ser el mediador que necessitava el règim de l'apartheid –que estava totalment acorralat– per poder sortir-se'n. El món havia donat l'esquena al govern, que s'enfrontava a un boicot econòmic internacional, i la minoria blanca s'estava ofegant. Si no hagués estat per Mandela, vés a saber com haurien acabat. A Mandela, se l'ha erigit com una de les persones més importants del segle, amb una imatge pública quasi impecable, probablement més impecable del que era en realitat. Sankara va ser una persona que va defensar certs principis bàsics de manera molt honesta i coherent: defensava el consum local per aguantar l'economia pròpia, va ser molt dur amb el paper colonial de les potències de fora i creia en el seu poble i en el poder –econòmic i cultural– de les seves comunitats. És a dir, era un home que va defensar la dignitat dels seus. Ell, en canvi, va morir assassinat i, ara, finalment, s'ha obert una investigació. Però, fins ara, se l'ha condemnat a l'oblit. Fins al punt que la persona que presumptament va donar l'ordre d'assassinar-lo, el president Blaise Compaoré, ha estat el mediador de tots els grans conflictes africans dels últims vint anys.

Has viscut situacions molt perilloses. Fins a quin punt és assumible o val la pena el risc?

"A mi no em crida l’adrenalina, però he estat en situacions extremes moltes vegades. Si les històries em duen a afrontar situacions complicades, no m’ho penso"

Jo crec que la gent té diferents maneres de posar-se en risc. A mi, no em crida l'adrenalina. Tot i que he estat en situacions molt extremes moltes vegades, no hi vaig per viure al límit. Busco certes històries. Si les històries em duen a afrontar situacions molt complicades, no m'ho penso dues vegades. Estàs amb la gent implicada i, per tant, tu mateixa ja estàs implicada en la història. Crec que paga la pena perquè hi ha moltes realitats que sinó, simplement no se sabrien. Si ells no tenen veu, nosaltres hem de fer la nostra feina. És el nostre deure.

Abans d'acomiadar-nos, Gemma Parellada ens convida a recomanar l'exposició Making Africa, que es va inaugurar el 23 de març al CCCB i es podrà veure fins al 28 d'agost: “És una reivindicació voraç de les identitats africanes i, sobretot, una burla de la perspectiva deformada que continuem tenint del continent”.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: