Internacional

Genealogies de la lluita feminista a l'Iran

Les polítiques discriminatòries envers les dones a l'Iran són un dels principals factors de mobilització del moviment feminista per reclamar més drets. Analitzem el seu recorregut des del règim del Xa fins a l'actualitat
Dos anys després de l'inici de la campanya '1 milió de signatures contra les lleis discriminatòries' van ser detingudes una quarantena de persones implicades en ella
Miquel Ruano

A la Mahin li fa nosa el vel quan parla de la situació política a l'Iran, de la vida: l'ofega. Es refereix despectivament al hijab obligatori com a "aquesta cosa" mentre s'estira el mocador pels dos extrems que li cauen sobre les espatlles i reivindica que "les dones en aquest país han lluitat molt, lluiten mil·límetre a mil·límetre". "Tal com el porto ara –sense lligar per sota la barbeta, mostrant el coll– seria impensable fa deu anys", dirien que no està prou ajustat. I ens anima satisfeta a fixar-nos en les joves de Teheran, que desafiant subtilment o de manera descarada l'estricte codi de vestimenta obligatori –una brusa que no cobreixi les natges, un mocador tan tirat enrere que mostra tota la cabellera, el cabell molt curt o rapat...– es rebel·len contra tota una ideologia.

Les joves de Teheran, desafiant subtilment o de manera descarada l'estricte codi de vestimenta obligatori, es rebel·len contra tota una ideologia

Quant de poder, quanta lluita, en aquest gest simbòlic. Com el de la Niloufar, de 29 anys, que un divendres al vespre surt del seu pis al nord de Teheran vestida amb uns pantalons pirates i una caçadora de màniga tres-quarts, preparada per rebre mirades de reprovació i també per teixir complicitats. Que el problema no és el hijab sinó la seva imposició –com tantes altres coses, la vida mateixa, subjectes a un estricte control social i moral–, ens ho han recordat diverses vegades durant un viatge a la República Islàmica de l'Iran de poc més d'un mes de durada. Com qui vol deixar clar, d'entrada, el que és una obvietat per a moltes. Recordant com la subversió a la vestimenta imposada és una vella coneguda de les dones a l'Iran, que a finals dels anys 40 van haver d'oferir resistència a la prohibició del vel a l'espai públic decretada pel secular règim del Xa.


Escletxes de lluita

La capacitat d'acció de les dones a l'Iran és prou evident per a ser fàcilment observable a l'espai públic per a qualsevol visitant novella. Com explica la investigadora feminista Sepideh Labani en el seu llibre Los movimientos de mujeres y feministas en Irán, "des de la instauració del règim islàmic [1979] les dones han adoptat diverses formes de resistència, des del desafiament o la subversió dels codis sobre la indumentària, fins a la interpretació de l'Alcorà". En el context d'aquest Estat autoritari i patriarcal dur, com el defineix Labani, hi ha forts mecanismes de control i coacció que obliguen "als qui pretenen sortir d'aquests marges a desenvolupar pràctiques de subversió del quotidià o a amagar-se darrere la porta d'una habitació per poder cantar Verdi [cantar en públic està prohibit per a les dones], pintar un cos despullat... i parlar dels drets de les dones".

Sepideh Labani analitza les estratègies de les feministes iranianes, qualificades d'"atemptat contra la seguretat nacional", durant les darreres quatre dècades. La coneguda com a Revolució islàmica de 1979 en oposició al règim monàrquic del Xa –secular i igualment autoritari i patriarcal– va ser inicialment un moviment popular heterogeni i inclusiu en què van convergir diversos corrents ideològics units per la necessitat d'un canvi radical: islamistes, comunistes, feministes, nacionalistes... de diverses tendències i classes socials. Entre gener de 1978 i gener de 1979 milions de persones es van mobilitzar en manifestacions, protestes i vagues reivindicant llibertat, democràcia i la fi de l'imperialisme cultural. Durant aquests mesos es van intensificar la repressió, les execucions i les tortures; fins que el gener de 1979 el Xa es va exiliar. El triomf, llavors, de l'oposició xiïta conservadora, amb l'arribada al poder de l'aiatol·là Khomeini com a Líder Suprem de la nova República Islàmica de l'Iran, amb una Constitució condicionada a la Llei islàmica, va enviar de nou a la clandestinitat i a la repressió a la resta de moviments polítics.

Les feministes islàmiques, analitza Labani, van utilitzar inicialment la legitimitat que els atorgava la seva participació en la Revolució i les seves connexions amb l'Estat

Les feministes islàmiques, analitza Labani, van utilitzar inicialment la legitimitat que els atorgava la seva participació en la Revolució i les seves connexions amb l'Estat, com a escletxa per oferir una interpretació progressista de la Llei islàmica que permetés millorar la situació de les dones. Posteriorment, els dos mandats del president reformista Muhammad Khatami (1997-2004) –ja amb l'aiatol·là Khamenei com a líder suprem—, van suposar un moment d'apertura ideològica aprofitat per a moltes dones per organitzar-se. Llimant velles diferències, feministes islàmiques i laiques formulen conjuntament demandes de canvi a través dels canals institucionals insistint en la necessitat de revisar els plantejaments de la Revolució de 1979, situant el debat dins del marc de l'Islam i fent de la crítica jurídica a la llei la seva prioritat.

Un dels punts forts del seu activisme, explica Labani, va ser el renaixement i multiplicació de la premsa feminista –no sense obstacles–, i la capacitat d'assolir certa legitimitat política i mobilitzar el clergat i intel·lectuals progressistes. Però tal com insisteix Labani, "el problema de la República islàmica amb les feministes –siguin islàmiques, seculars o independents– descansa més sobre el potencial emancipador dels seus plantejaments que sobre el fet que estiguin conformes o no amb els valors morals de l'Islam". El moviment reformista de Khatami no va aconseguir la transició democràtica promesa ni va implementar reformes eficaces: una nova decepció.

Fotografia històrica d'un grup de dones jugant a futbol en una platja de l'Iran/ Matthew Winterburn

 


En aquest context de desengany amb els partits reformistes, sumat a una nova majoria conservadora al Parlament (Mahmud Ahmadineyad, 2005-2013), es comença a articular un moviment feminista radical, independent i plural que no s'identifica amb l'elit política i religiosa i que rebutja explícitament per primera vegada la seva legitimitat. El juny del 2006 té lloc a Teheran una manifestació feminista amb el lema 'Som dones, som éssers humans, som ciutadanes d'aquest país, però no tenim drets' que és durament reprimida: més de 70 detencions i violència física sobre les manifestants. La guspira ja està encesa. Dos mesos després les feministes llancen la campanya '1 milió de signatures contra les lleis discriminatòries' amb l'objectiu de conscienciar sobre les discriminacions legals contra les dones i ampliar la base del moviment. Esquiven la prohibició i repressió de mobilitzacions i actes difonent la campanya i sumant activistes a través de converses informals als mercats, autobusos, fàbriques, universitats...

L'any 2006 va néixer un nou moviment feminista popular que rebutjava categòricament el poder tradicional i incorporava diverses generacions d'activistes

Havia nascut un nou moviment feminista popular que rebutjava categòricament el poder tradicional i incorporava diverses generacions d'activistes. En les joves feministes iranianes, explica Labani, ja no és pertinent la divisió entre islàmiques i laiques –en part producte de l'acadèmia–, ni a escala identitària ni en l'estratègia. I comparteixen una actitud d'anàlisi de la realitat social que va definint la seva acció concreta: "quina és la manera més eficaç, pertinent i viable per aconseguir les demandes de canvi de les dones tenint en compte el context polític iranià?".

Es tracta d'una nova onada feminista intergeneracional que ha donat lloc a noves iniciatives, nous espais per a l'activisme i ha hagut de fer front a una repressió duríssima: amb la irrupció de la policia en reunions, amb interrogatoris i detencions. Dos anys després de l'inici de la campanya '1 milió de signatures contra les lleis discriminatòries' van ser detingudes una quarantena de persones implicades. Des de llavors, la llista d'empresonades i exiliades no ha deixat de créixer.


Només la meitat de ciutadanes

La Sara i en Mehdi es presenten amb una divertida pregunta mentre compartim banc un vespre a la plaça de l'Imam d'Esfahan. "Quina ciutat de l'Iran és més bonica: Shiraz o Esfahan?", competeixen rialleres entre les ciutats natals d'una i l'altre. Al cap d'unes quantes preguntes i respostes de rigor, i amb una mica més de confiança, comenten que fa prop de tres anys que són parella i tot just dues setmanes que s'han casat, en una cerimònia senzilla, perquè és l'única manera de poder anar a viure juntes en un Estat en què "la religió no és una opció, ve per família, per sang". Així que "nosaltres hem de ser musulmans" i l'apostasia està penada, recorda en Mehdi. La Sara explica que quan passegen pel carrer agafades de la mà, no és poc freqüent que els aturi algun policia i pregunti a en Mehdi –mai a ella– quina relació tenen, o que l'agent indiqui –altre cop a en Mehdi, i no a ella– que la Sara hauria de dur el hijab de tal manera o tal altra. "També ens passa a Teheran", subratlla per mostrar que la capital, de tarannà més progressista, no queda exempta del control que exerceix la policia de la moral.

El divorci és un dret únicament masculí, de la mateixa manera que ho són la poligàmia, la custòdia dels fills i filles en cas de separació o passar la nacionalitat a la descendència

Durant el sopar d'una colla d'amigues i amics vora la trentena al qual ens conviden a Teheran, l'amfitrió –que recomana ferventment el còmic i la pel·lícula 'Persèpolis' de Marjan Satrapi per comprendre el desengany de moltes revolucionàries amb la Revolució de 1979– es queixa de la discriminació legal a les dones i assegura que els homes també s'hi veuen perjudicats: les noies joves exigeixen cada vegada dots més elevats com a condició per al matrimoni. La campanya '1 milió de signatures contra les lleis discriminatòries' recollia precisament el 2006 aquest exemple com a mostra del sentiment d'inseguretat i de la vulnerabilitat que genera en les dones el matrimoni.

El divorci és un dret únicament masculí, de la mateixa manera que la poligàmia, la custòdia dels fills i filles en cas de separació o passar la nacionalitat a la descendència. El dret d'herència de les dones és la meitat del dels homes i elles requereixen una autorització del seu pare o del seu marit per poder viatjar fora de l'Iran. Un home pot vetar que la seva esposa treballi o estudiï si al·lega que la vida familiar es veu perjudicada. Totes les relacions sexuals fora del tradicional matrimoni heterosexual són il·legals. Lesbianes i homosexuals pateixen una dura repressió moral i penal –generalment, de mort en el cas dels homes i 100 fuetades en el de les dones–, i la transsexualitat es tracta com a problema mèdic. L'edat penal de les noies està fixada als nou anys, als 15 la dels nois. I el testimoni de les dones als judicis val la meitat que el dels homes. Aquests són només alguns exemples simplificats de com es tradueix l'Estat autoritari i patriarcal iranià en l'àmbit de les lleis i el codi penal.

De com es tradueix actualment i com ho ha fet històricament. En una misogínia institucionalitzada que ve de lluny, ja que com recull Labani, les lleis discriminatòries d'avui a la República Islàmica de l'Iran són pràcticament les mateixes que fa 110 anys. La genealogia del moviment feminista iranià és clara i especialment reivindicada actualment: el canvi legislatiu i combatre la discriminació legal és la seva prioritat des de la Revolució constitucional (1906), passant pel règim monàrquic dels Pahlavi (1925-1979) i la Revolució islàmica (1979), fins avui dia.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: