Generació becària

Els vincles entre empreses i centres formatius emmascaren l’explotació laboral de les estudiants
27/01/2015

Ser jove amb estudis superiors i desenvolupar feines qualificades per empreses i institucions públiques. Avui dia, reunir aquestes característiques acostuma a significar dur una existència marcada per una economia de subsistència i unes condicions laborals de misèria. Sota la cobertura del discurs que enalteix la importància de la formació pràctica, els convenis de cooperació educativa i tota una sèrie de figures contractuals obren la porta a l’explotació d’estudiants i titulades.

En moltes carreres universitàries, és obligatori fer unes pràctiques curriculars per poder obtenir el títol. Cal abonar la matrícula d’un conjunt de crèdits que no corresponen a cap assignatura, sinó que es fan treballant en una empresa o una institució durant un període determinat a través d’un conveni de cooperació educativa establert entre aquesta i la universitat. Teòricament, es tracta d’una formació, però, sovint, el sistema emmascara una tasca laboral en què el caràcter acadèmic és absent o ínfim. El conveni de pràctiques representa un bon negoci, ja que es poden contractar joves per fer la feina que correspondria a treballadores en règim comú sense haver de pagar-los res; com a màxim, rebran una propina que l’empesa o l’entitat pot decidir atorgar o no. L’estudiant, en canvi, sí que ha de pagar els crèdits corresponents al pràcticum.

"L’oferta es presenta com a complement formatiu, quan en realitat l’estudiant ven la força laboral a l’empresa durant un horari"

“Les empreses intenten fugir del dret laboral a través de la utilització de les figures del becari, els falsos autònoms o altres mecanismes que tendeixen a fer veure que la relació entre les dues parts no és laboral. Així, es poden permetre no aplicar cap de les normes del dret laboral: ni salaris mínims ni vacances ni horaris ni res de tot això”, expliquen les advocades laboralistes Anna Abrain i Quim Español. Podríem parlar de becariat per referir-nos al nombrós contingent de persones sotmeses a aquest tracte fraudulent. “En els casos que he vist, parlem de feines que requereixen una formació universitària important, com llicenciatures en psicologia o enginyeria. L’oferta es presenta com a complement formatiu, quan en realitat l’estudiant ven la força laboral a l’empresa durant un horari i a canvi d’una retribució fixada sobre la base d’hores o de quantitat de tasca”, és a dir, hi treballa.

 

Camp adobat per a les pràctiques fraudulentes

Per poder signar el conveni de cooperació, cal no haver acabat els estudis. No obstant això, hi ha un seguit de procediments que permeten eternitzar els períodes de becariat. “Quan l’empresa veu que la persona funciona professionalment i se la vol quedar, a vegades, fa que encadeni diverses etapes formatives, per exemple, li recomana que es matriculi a un màster per poder-la mantenir en règim de conveni”, descriu Español. Mireia Bazaga, secretària jurídica de la CGT, ha observat que “en moltes ocasions, la universitària hauria de tenir un contracte laboral perquè, en lloc de fer pràctiques en relació amb els estudis que cursa, se li fan fer feines que no són pròpies de la seva carrera. Altres vegades, els convenis, que són de curta durada, s’allarguen tàcitament sense informar la universitat”. Com a advocada, recentment, Bazaga ha dut el cas d’una noia becada pel Banco de Santander: quan es va acabar el conveni, ella continuava treballant-hi sense cobrar. Al col·lectiu on treballa Español, una altra afectada denunciava que feia 40 hores setmanals com a pràctiques d’un màster del qual només hi havia classe els dissabtes al matí.

Malgrat la precarietat d’aquestes places, sovint, l’estudiant les veu com l’única opció de trobar una feina mínimament relacionada amb el seu camp i s’hi aferra amb l’esperança que, més endavant, la beca es transformi en un lloc de treball, cosa que “rarament acaba passant”, afirma Español. Molta gent deixa una assignatura pendent durant anys per poder continuar aspirant a beques de conveni. Alhora, prolifera l’oferta de cursets sobre temàtiques no necessàriament vinculades a la titulació obtinguda que retornen les alumnes a la categoria de matriculades que poden firmar nous convenis.

 

Complicitat de les universitats

“El mecanisme de gestió de personal de les universitats públiques s’ha fonamentat en tres elements: precaritzar el sector docent a partir de la figura del professor associat, externalitzar tots els serveis possibles –cafeteries, neteja, serveis de fotocòpies, etcètera– i, en molts altres aspectes de funcionament intern, substituir treballadores fixes per becàries”, exposa l’advocat. “Quan jo vaig entrar a la facultat, tota la plantilla de la biblioteca era laboral i, progressivament, es va anar transformant en becària, suposadament, per ajudar les estudiants a pagar-se la matrícula. El que fa més ràbia és que ho venguin com una eina social d’inserció del jovent al mercat de treball, quan el que fan és precaritzar-lo. Simplement, es tracta de substituir un treballador fix amb un salari establert segons el conveni per un suposat becari que percep un ajut per a l’estudi”, explica.

També va ser bibliotecari de la UB l’enginyer, politòleg i sindicalista Albert Ferrer, que, als 27 anys, ha trobat la primera feina indefinida, tot i haver començat a treballar als divuit: “Les universitats substitueixen treball directe per beques perquè tenen capacitat per fer-ho. Tenim professorat cobrant 300 o 400 euros. Són unes condicions inferiors al nivell de subsistència, fet que encara afegeix més frustració. A sobre, sembla que hàgim d’estar agraïts. Perdona, però és que jo he de menjar”.

 

“Ens han robat el futur”

Albert Ferrer i Moisès Rial, secretari de comunicació de la CGT, ens fan un breu resum de la situació: “El 60% de la disminució de l’atur registrat l’any passat és perquè la gent ja no s’hi inscriu. Dos terços dels nous contractes són per un període inferior a dues setmanes. D’això, en diuen feina?”. “Amb un 52% d’atur juvenil, és per muntar un Gamonal cada setmana!”, etziba Rial. “D’una banda, trobem una pèrdua del poder de negociació de la classe treballadora; especialment en aquestes feines, no hi ha el dret efectiu a la llibertat sindical. Però, hi ha d’haver alguna cosa més que evita que això peti”. Per a Ferrer, “més que les condicions objectives, crec que el que frena l’explosió social és el fet que molta gent ha assumit que li han robat i el futur i ha decidit conformar-s’hi”.

La precarització del treball juvenil

Tot i que els convenis de cooperació són la figura que facilita més l’explotació, hi ha tota una tipologia de contractes que, malgrat reconèixer la condició de treballadora, també suposen una retallada de drets important. El contracte en pràctiques –no confondre amb les pràctiques de la carrera– es pot firmar fins a cinc anys després d’haver acabat els estudis universitaris o un cicle formatiu; gràcies a ell, l’empresa pot arribar a pagar un 40% menys del salari estipulat durant el primer any i, a més, rep bonificacions de l’administració.

“A la pràctica, això vol dir que no es rep aquesta formació”, denuncia Mireia Bazaga, del sindicat CGT

Pel que fa als contractes de formació i aprenentatge, abans, les classes teòriques s’havien de cursar en centres formatius acreditats; ara, segons l’Estatut dels Treballadors, es podran fer a qualsevol empresa que disposi d’instal·lacions i personal adequats. “A la pràctica, això vol dir que no es rep aquesta formació”, denuncia Mireia Bazaga, del sindicat CGT. A la vegada, proliferen les feines a temps parcial, sobretot entre les dones, que sovint han de compatibilitzar la feina remunerada amb la que continuen fent a casa –i per la qual no cobren res. “En aquest aspecte, observem una discriminació per raó de sexe”, comenta l’advocat Quim Español.

El contracte indefinit cada vegada és menys freqüent. “El 90% dels contactes que es firmen són de durada determinada –i això que la xifra només inclou els laborals. A banda, hi ha els becaris, que no són reconeguts com a treballadors”, detalla la jurista Anna Abrain. “Un 80% dels contractes de formació i pràctiques firmats el gener de 2014 tampoc no s’han convertit en indefinits”. L’any 2012, el govern de Rajoy va aprovar la nova figura del contracte indefinit de suport als emprenedors, un contracte que poden fer servir les petites empreses i en què la treballadora queda en període de prova: durant un any, la poden acomiadar lliurement en qualsevol moment i sense indemnització. Com explica Español, una altra de les vies que tenen les empreses per reduir costos en personal és l’externalització de serveis: tasques que abans assumia la plantilla pròpia, amb llocs fixos, ara s’encarreguen a empreses externes, que contracten gent per obra i servei, amb salaris més baixos, per fer el mateix. Les ETT operen de manera similar.

 

Denúncia judicial i resposta sindical

“Si bé la figura del fals autònom ha estat debatuda judicialment moltes vegades, no hi ha gaires resolucions judicials que hagin abordat la figura del becari. El fals becari no està ben definit perquè és una figura més recent i menys judicialitzada”, comenten les advocades Quim Español i Anna Abrain, que ens expliquen el procés que cal seguir per denunciar fraus en els convenis de cooperació. Abans d’emprendre qualsevol requeriment legal, cal dur el procés en secret, per evitar ser represaliada amb l’acomiadament. A continuació, cal recollir proves, com poden ser correus electrònics, fulls de salari o rebuts, gravacions... Finalment, es presenta una demanda al jutge, on se li demana que reconegui que la relació establerta entre les dues parts és laboral.

"Tot el context de fugida del dret del treball ha dut a un cúmul d’incompliments molt gran”, subratlla Abrain

“Si la sentència és favorable a la becària, l’efecte és bastant important, ja que es fa palès que l’empresa fa anys que no li paga el salari corresponent ni la cotització a la Seguretat Social ni reconeix les hores extres que probablement haurà fet... Tot el context de fugida del dret del treball ha dut a un cúmul d’incompliments molt gran”, subratlla Abrain, que afegeix: “En la majoria de casos que he portat, les empreses prefereixen arribar a acords econòmics abans d’arriscar-se a una sentència que reconegui que tenien becaris fent feines laborals”.

Si aquesta sentència s’aplica, l’empresària haurà d’abonar a la treballadora la diferència entre el salari que li pagava i el que li hauria hagut de pagar durant el darrer any; a més, haurà de fer efectives les contribucions endarrerides a la Seguretat Social per un màxim de quatre anys. Malgrat tot, la via judicial és complicada per als casos individuals. “La resposta és l’autoorganització: per exemple, si 60 o 70 becàries de la UAB demandessin totes alhora, podrien fer un pols amb l’altra part, sobretot si complementàriament actuessin en clau sindical”.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: