Glosant als quatre vents

L’èxit del cant improvisat mostra la rellevància de la música tradicional i popular en la vida contemporània, també en el camp de l’ensenyament i la cohesió social
14/12/2016

Glosar o cantar versos de manera improvisada és una manera molt antiga d’expressar-se i de viure la música. Partint d’una melodia i un patró rítmic coneguts i, sovint, no massa complicats, l’intèrpret canta les rimes que li vénen al cap en temps real. És una tradició popular per excel·lència, que es viu als llocs de trobada comuns com ara les tavernes, els mercats i les festes populars. Com més espontani surti tot, millor. Les cantants prefereixen actuar sense podi, micròfons o focus de llum i es barregen entre el públic per convidar tothom a participar. És més valuós el desvergonyiment que la bona veu i, com és d’esperar de la música popular, els continguts dels romanços sovint són observacions iròniques o crítiques de la realitat.

/ IMMACULADA TUBAU PRAT

 

El glosat està entrelligat amb la música tradicional, que tendeix molt a la improvisació, per essència. L’origen del cant improvisat s’ha de situar a la cultura del món premodern, quan la música popular es transmetia de boca en boca. Es glosava com una manera de transmetre notícies, opinar i digerir la vida de la comunitat. Moltes cultures del món comparteixen aquesta pràctica. En alguns indrets, fins i tot gaudeix d’un alt reconeixement de tota la societat i els seus actors i actrius hi tenen un lloc preeminent.
 

Recuperació del glosat en català

Caterina Canyelles, impulsora de la glosa als Països Catalans, explica que aquesta tradició està documentada històricament a tot el territori, però en algunes zones s’ha perdut i en d’altres no. “Paradoxalment, allà on no s’ha trencat la transmissió cultural, les generacions joves se senten molt allunyades d’aquesta herència. Després d’un filtre de quaranta anys de dictadura, la temàtica s’ha reduït a elogiar la filla de l’alcalde, la verge i el regidor i per això és percebut com un folklore molt ranci. A les zones on s’ha perdut completament, la reintroducció ha estat molt més fàcil. Precisament per l’absència de la pressió de la tradició, hi havia molta més llibertat per reinterpretar i reapropiar-se de la glosa en la seva funció original; per dir els disbarats que es vulgui”, opina Canyelles.

“El moment de sobretaula és la millor excusa per tocar, ballar i glosar... amb el que sigui! No hi ha regles; amb una copa i un plat es pot acompanyar els glosadors!”, diu Marçal Ramon

La recuperació de la tradició va començar fa uns vint anys, quan una colla de músics de Sabadell es va posar a fer un treball de camp i va buscar totes les restes del cant improvisat que quedaven arreu dels Països Catalans. Van fundar Cor de Carxofa per recuperar, promoure i difondre el glosat en català. “Sempre es va plantejar més com una festa i no com a folklore i així s’ha anat tirant endavant”, comenta Ferriol Macip, glosador polifacètic i membre actiu de l’associació. Les concentracions principals de glosaires, avui, són els Combats de Glosa, l’Escola d’Estiu de Glosa i les 12 hores de Glosa, un acte que se celebra cada any en una localitat diferent i que pretén “saturar els carrers i els locals amb l’art de la rima durant mitja jornada, com a mínim”.
 

Una tradició ben viva

“El resultat d’aquesta tasca de recuperació cultural és que cada vegada es torna a glosar a més llocs”, diu Marçal Ramon, un jove professor d’acordió de l’Escola de Música Tradicional de Sant Cugat del Vallès i molt familiaritzat amb l’entorn de la música tradicional de casa nostra. S’alegra que ara sigui molt normal acabar una paella popular o un concert de música tradicional glosant. “El moment de sobretaula, després del dinar, és la millor excusa per tocar, ballar i glosar... amb el que sigui! No hi ha regles; amb una copa i un plat es pot tocar i acompanyar els glosadors!”. Marçal creu que hi ha hagut un desglaç en la participació: “Fa deu anys, costava molt que algú del públic s’afegís a glosar, però, a poc a poc, la gent acaba entenent que la gràcia és ficar-s’hi i que, bé o malament, acabes fent la teva perquè, al final, és simplement una manera d’expressar-te”.

/I.T.P

 

L’alumnat perd la por

La Laia i la Marta, alumnes del curs de glosa en un centre cívic de Gràcia, confessen que són una mica vergonyoses, però, un cop a l’escenari, perden la por. “És com la gent que fa parapent: abans d’actuar, sents com et puja l’adrenalina, però després et sents molt contenta i satisfeta per haver-te deixat anar”, diuen. A les classes, entrenen les neurones buscant paraules que rimen i aprenen tots els trucs de l’ofici per no quedar-se en blanc enmig de dos versos. “La pràctica és la millor manera, per això al grup de whatsapp de les alumnes del curs només es permet parlar rimant, en quartet, A-B-A-B”, comenten rient.

“És com la gent que fa parapent: abans d’actuar, sents com et puja l’adrenalina, però després et sents molt contenta i satisfeta per haver-te deixat anar”, diuen les alumnes

Clara Ayats és professora de violí, també a l’Escola de Música Tradicional de Sant Cugat, i fa uns anys que s’ha aficionat a acompanyar grups de glosa. L’atrau el fet que sigui tan assequible per a tothom. “Hi ha pals amb dos versos o els garrotins de quatre versos que pot cantar qualsevol. Sovint, quan fem concerts a casals populars o ateneus, comencem amb els glosadors més experts en un escenari, però, després, baixem del podi i cantem els pals més senzills on tothom pugui dir la seva”, explica. Ara bé, la manera d’enganxar la gent, sovint, és provocant-la. La Clara confessa una tàctica que acostuma a funcionar: “Em fico amb la primera taula, per exemple, dient que estan menjant patates com uns morts de gana... així els punxes una miqueta i et volen donar una rèplica. Això és la gràcia de la glosa: tot s’hi val. Ho pots utilitzar per tirar trastos, però sempre des del respecte i amb ironia; i ningú s’enfada”.

La Caterina fa uns anys que forma mestres i professorat des de Cor de Carxofa per introduir el cant improvisat a les aules i n’és una defensora convençuda. “Els alumnes de primària i secundària aprenen a expressar-se, a perdre la vergonya de parlar en públic, a gestionar conflictes i a utilitzar la ironia per dir coses delicades”, argumenta. També genera dinàmiques de grup interessants perquè canvia els rols. “L’alumne que és acadèmicament bo, moltes vegades, no és el millor fent cançó improvisada i el que sempre és el darrer en el control de matemàtiques, a vegades, és més despert i diu les coses amb més enginy. Tot això fomenta la cohesió social”. Gràcies a la valoració positiva dels tutors i les tutores de les classes, cada vegada més escoles incorporen sessions de cant improvisat dins el currículum.
 

La música popular s’ha de viure al carrer

La recuperació del cant improvisat mostra que la música tradicional i popular es pot articular en la societat actual, sent complementària a altres maneres de viure la música. Tanmateix, perquè sigui viva, ha de ser transmesa i viscuda al carrer, on no importa tant la interpretació segons les normes establertes com l’agudesa i la improvisació. Marçal Ramon defensa crear espais on es pugui seguir desenvolupant; “zones de confort” on la gent que fa música es pugui trobar, tocar junta, interactuar amb el públic i cantar improvisant. Valora positivament que la música tradicional i popular sigui reconeguda i tractada com una disciplina acadèmica, però, a la vegada, sent que no pot florir en un ambient tan estèril com el conservatori. Per això, la música popular s’ha de reinventar contínuament i, per exemple, s’organitzen punts de trobada, escoles d’estiu o tallers perquè la gent jove es deixi meravellar per la tradició i la vulgui continuar.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

Violències a escena

dimecres, 14 desembre, 2016

Naixem, vivim i morim amb violència. La violència, per Marx, és la partera de la història.

42 segons d’infern racista

dimecres, 14 desembre, 2016

En Carles esperava, pacient, enmig de les Rambles, intentant esquivar les bafarades d’aire calent que sortien de la boca de metro de Liceu.

La cita a cegues com a agonia

dimecres, 14 desembre, 2016

Obra d’un resistent del cinema low cost estatal, Norberto Ramos del Val (Summertime), Amor tóxico és la representació d’una peculiar cita a cegues.