La granja de porcs d’Europa

El model de ramaderia intensiva vigent a Catalunya ha acabat exportant carn barata a països amb legislacions ambientals més restrictives. Els costos ecològics es queden al territori
12/07/2016

El 85% de l’engreix de porc a Catalunya es du a terme en règim d’integració vertical. Aquest règim és el gran responsable que, a Catalunya, es produeixin 210 quilos de porc per habitant anualment, tot i que el nostre consum és d’11,7 quilos l’any de mitjana. Una empresa controla tot el procés d’engreix de principi a fi i usa altres empreses o petits productors per a cada pas de la cadena. La corporació integradora selecciona genèticament la raça dels pollets o els garrins i també determina el tipus de pinso que els alimentarà. El ramader no controla el procés d’engreix ni és propietari del bestiar, però sí que ha d’assumir els riscs de les malalties i de la variació dels preus del pinso i la carn. Quan l’animal està encebat, l’empresa integradora el sacrifica al seu escorxador. A la pràctica, el ramader tan sols hi posa les instal·lacions i es converteix en assalariat; alimenta el bestiar i es responsabilitza de desfer-se dels excrements o les dejeccions i altres residus. Nascut de l’agroindústria estatunidenca durant la primera meitat del segle xx, aquest model va ser impulsat pels grans fabricants de pinsos, que volien assegurar un mercat pels seus productes. Als anys 50, la integració vertical aterra al continent europeu de mà de l’anomenada revolució verda (que implica l’ús massiu de fertilitzants i la mecanització de les tasques del camp), promoguda, entre altres, per les fundacions Rockefeller i Ford. El model va arrelar ràpid a l’Estat espanyol i especialment a Catalunya, però va tenir menys èxit als altres països europeus. Victòria Soldevila Lafon, professora de la Universitat Rovira i Virgili i especialista en economia agrària, explica que els primers que s’hi van integrar van ser petits i mitjans ramaders amb poques terres i pocs recursos. Aleshores, la ramaderia industrial proporcionava unes taxes de creixement espectaculars, tant pel que fa al nombre de bestiar com als ingressos econòmics.

/GERARD CASADEVALL

 

Macrogranges i sobreproducció

A partir de la dècada de 1970, els supermercats es converteixen en reis absoluts de la comercialització dels aliments. Les grans cadenes de distribució augmenten la pressió per obtenir una carn més i més barata. Tot el mecanisme es programa per reduir els costos d’engreix del bestiar i augmentar la productivitat i el marge de beneficis. Com a resultat d’aquesta estratègia, vigent fins avui dia, es va produir un augment exponencial dels caps de bestiar per granja i una reducció progressiva del nombre d’explotacions. Molts pagesos no van poder assumir les despeses de l’amplificació i la mecanització de les seves instal·lacions, en un context en què el preu baix de la carn feia que les petites explotacions no fossin rendibles.

Quan els supermercats es van convertir en reis absoluts de la comercialització dels aliments, van augmentar la pressió per obtenir una carn de cost cada cop més baix

Segons Soldevila Lafon, l’elevat grau d’integració vertical de la ramaderia catalana explica com es va passar d’una capacitat mitjana de 400 places per granja l’any 1988 a gairebé 1.000 places l’any 2008. D’acord amb les dades ramaderes de l’IDESCAT, les 10.554 explotacions de porcí actives l’any 1995 es van reduir a 4.321 en vuit anys, mentre que el nombre de porcs augmentava de més de 4 milions a 6,7 durant el mateix període.

L’any 1999, el nombre de porcs a Catalunya ja superava els sis milions, però el mercat interior ja mostrava símptomes clars de saturació. Davant d’una caiguda prolongada de preus, les empreses integradores –en plena sintonia amb les administracions públiques– van apostar per l’exportació dels productes carnis a països europeus amb legislacions ambientals molt més restrictives que la de l’Estat espanyol, on la gestió de les dejeccions seria molt més controlada i costosa.

/GERARD CASADEVALL

 

La crisi econòmica de 2008 ha posat sostre al nombre de porcs de Catalunya, que s’ha estancat en prop de 6,7 milions de caps, que equivalen a més d’1,5 milions de tones anuals de carn. La tendència a l’exportació ha continuat augmentant, en detriment d’una caiguda del consum de carn al mercat interior: ens hem convertit, literalment, en la granja de porcs d’Europa. I la industrialització del sector no solament fa que cada cop hi hagi més macrogranges, amb els perjudicis que suposa pel territori, sinó que afavoreix el control del mercat per part d’un grup reduït d’empreses. Multitud de petites ramaderes han acabat concentrades a les tres principals integradores: Vall Companys, Corporació Alimentària de Guissona i Tarradellas. Les tres se situen entre els deu primers grups alimentaris de Catalunya. Vall Companys i la Corporació Alimentària de Guissona, a més, figuren entre les quatre empreses que controlen el 35% del mercat estatal de pinsos.

Si n’hi ha pocs que guanyen... qui perd?

Tal com denuncia el sindicat agrari COAG (Coordinadora de Organizaciones de Agricultores y Ganaderos), el 60% del benefici del producte carni va a parar a les mans de la gran distribució, mentre que el sector agrari arrossega pèrdues greus des de fa anys. Segons la Unió de Pagesos, les pèrdues s’han agreujat durant els darrers anys i arriben a uns vint euros per cada porc portat a l’escorxador. El preu d’aquesta carn es fixa a la llotja de Mercolleida, on es determina la cotització de porcí (però no necessàriament el preu real que paguen els escorxadors), controlada per les grans corporacions de la integració vertical.

La ramaderia industrial impacta en el medi: segons el professor Soldevila Lafon, la superfície vulnerable per contaminació de nitrats procedents de purins és del 20% del territori català

Els petits i mitjans pagesos no són els únics perjudicats d’aquest sistema. Els impactes ambientals de la ramaderia industrial afecten tota la població. Segons Soldevila Lafon, les explotacions porcines catalanes generaven, l’any 2008, gairebé 46 milions de quilos de nitrogen anuals en forma d’excrements. “La superfície declarada vulnerable per contaminació de nitrats procedents de purins ha passat de 291.000 l’any 1998 a més de mig milió el 2004. Suposa el 20% del territori català”, explica la professora. Gran part d’aquests purins s’escampa sobre terrenys agrícoles i un 40% s’aboca a les comarques d’Osona, el Segrià i la Noguera. Però els sòls i les aigües de comarques com la Segarra o l’Urgell també estan altament contaminades. En algunes aigües subterrànies, la concentració de nitrats supera la concentració màxima recomanada per l’Organització Mundial de la Salut. La gestió de les dejeccions té un cost molt elevat i pot arribar a suposar el 8% de la despesa total de les explotacions porcines modernes. A més, és molt difícil controlar l’eliminació correcta d’aquests residus, atesa la gran connivència entre les administracions públiques i les empreses dominants del sector.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: