Grans fortunes catalanes: un paradís d’impunitat

Juan Roig, Isak Andic i Sol Daurella encapçalen el rànquing de les persones més riques dels Països Catalans, moltes de les quals han incrementat la seva fortuna operant al marge de la llei, eludint impostos o vulnerant drets laborals

Un 1% de la població concentra tanta riquesa com el 80% més pobre. Amb l’esclat de la crisi financera, el 2007, i la posterior etapa d’austericidi aplicat sota el dictat de la troica, la bretxa s’ha fet especialment notable. Segons l’informe Una economia al servei de l’1%, que Intermón-Oxfam va publicar a mitjan 2016, al llarg d’aquesta dècada, les grans fortunes de l’Estat espanyol han incrementat el seu patrimoni un 15%, mentre que la riquesa del 99% restant ha caigut un 15%.

Isak Andic, amo de l'imperi mango, la segona major fortuna dels Països Catatalns segons Forbes, per darrere de Fernando Roig (Mercadona) / CDC


Als Països Catalans, el decalatge entre les rendes altes i les baixes també s’ha disparat, al mateix ritme que s’han liquidat les prestacions, els serveis bàsics i l’ascensor d’oportunitats que l’Estat social havia de garantir a tothom. D’aquest paisatge devastador, en què el salari mitjà s’ha desplomat fins al 22,2%, només n’han sortit indemnes les grans fortunes, que no sols han mantingut el seu patrimoni, sinó que l’han ampliat amb escreix. Així ho rebel·la el monogràfic que publica la revista internacional Forbes cada any sobre les 100 famílies més adinerades de l’Estat espanyol, 40 de les quals es concentren als Països Catalans: Catalunya (27), el País Valencià (9) i les Illes Balears (4).

 

Els ‘Forbes’ catalans

Al capdavant del rànquing català, hi trobem el valencià Juan Roig, amo del gegant de la distribució Mercadona; Isak Andic, propietari de l’imperi tèxtil Mango; Sol Daurella, directora general de Coca-Cola a l’Estat, i Víctor Grífols, hereu dels laboratoris farmacèutics Grífols. Sense oblidar la família Carulla, propietària del hòlding alimentari Agrolimen, o Demetrio Carceller, president de Damm i de la subministradora de gas i petroli Disa. Tampoc no hi falten altres empresaris vinculats a la construcció o l’hostaleria, que gràcies a la bombolla immobiliària i la febre turística han estès els seus tentacles arreu del món. És el cas dels hotelers mallorquins Miquel Fluxà (Iberostar Hotels) i la família Barceló (Hotels Barceló), que han ampliat la cadena d’establiments a Europa i l’Amèrica del Sud. Entre les 41 fortunes catalanes, que majoritàriament pertanyen a les famílies de la burgesia tradicional, també destaquen l’inversor Ricard Portabella o la família Lara Bosch, propietària del Grupo Planeta i Atresmedia.

D’acord amb l’estimació de Forbes, totes elles acumulen el 20% del PIB català i sobrepassen les empreses amb més capitalització de la borsa domèstica, que en el cas espanyol són Inditex i Banco de Santander. La revista també assenyala que el perfil de multimilionari seria el d’un home, de 62 anys de mitjana, principalment del sector de la moda o l’alimentació (cas de Juan Roig, Lluís Carulla o Demetrio Carceller) i establert a Catalunya, València o les Illes, fet que corrobora la petjada milionària en territori català.


Evasió de responsabilitats

La riquesa dels Forbes catalans s’ha forjat a l’escalf d’un sistema fiscal que ha blindat els seus privilegis. Tant és així que la majoria dels 41 multimilionaris han ordit mecanismes d’enginyeria financera per pagar els mínims impostos possibles, sigui a través de la recol·locació de patrimoni a paradisos fiscals o amb la creació de les controvertides societats d’inversió de capital variable (SICAV), barreja de societats anònimes i fons d’inversió que només tributen sobre les plusvàlues (i amb les quals s’estalvien un 43% en impostos respecte a la tributació de l’IRPF). Isak Andic o Sol Daurella, entre altres, participen en SICAV per gravar menys i obtenir més beneficis per a les seves empreses, mentre que Víctor Grífols, la família Carulla i els germans March (Banca March) o Molins (Ciments Molins) tenen diverses filials radicades a països considerats offshore o que presenten un règim fiscal molt avantatjós.

Altres vies per on transiten els seus fons són les societats patrimonials, exemptes de pagar impostos, i les fundacions, un dels recursos per evitar que es conegui qui hi ha darrere els diners dipositats i de les quals, si estan constituïdes en paradisos fiscals, no és necessari declarar l’activitat.

Un informe d’Intermón-Oxfam conclou que, l’última dècada, les grans fortunes han augmentat el patrimoni un 15%, mentre que la riquesa del 99% restant ha caigut també un 15%

D’altra banda, també trobem molts casos en què les grans fortunes estan o han estat investigades per frau contra la hisenda pública, com ara la família Carceller (Damm), condemnada per evasió continuada d’impostos, o bé per discriminació laboral. En aquest capítol sobresurten Juan Roig (Mercadona), involucrat en conflictes pel perjudici que ha provocat l’obertura dels seus establiments en el comerç local, o Isak Andic, que ha rebut denúncies per l’explotació que pateixen les treballadores de les plantes que Mango té a Bangla Desh i altres països de l’Àsia i l’Orient Mitjà.


Romanents ocults

Amb l’objectiu d’esbrinar la riquesa de les grans fortunes, Forbes treballa amb les dades del Registre Mercantil i la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). D’aquí obté el volum de participacions i accions, fons (SICAV i altres productes d’inversió) i altres actius empresarials. Una informació que, tot i estar contrastada per carta, difícilment pot representar la riquesa real de què disposen els multimilionaris, atès que no inclou el seu patrimoni privat. De fet, segons fonts de la revista, cada vegada hi ha més fortunes que oculten la seva riquesa en inversions privades –com ara immobles, rellotges, cotxes, iots i altres béns– i en diversos comptes corrents.

Si, a això, hi afegim que Mango, Mercadona, El Corte Inglés i altres companyies titulades per algunes de les grans fortunes de l’Estat no cotitzen a la borsa (de manera que només poden ser analitzades a partir del valor en llibres, que no reflecteix el seu valor actual) i no estan sota el control de cap organisme estatal regulador, podem concloure que, en molts casos, el patrimoni que realment controlen és molt superior al que es coneix. Així doncs, amb subterfugis que se situen als límits de la legislació i mecanismes per evitar ser escrutats, els Forbes catalans han trobat el terreny aplanat per augmentar poder adquisitiu amb opulència i impunitat.


________________________________________

JUAN ROIG. 8.000 MILIONS: precarietat en cadena

Indiscutiblement, ocupa el primer lloc del rànquing de la gent més rica dels Països Catalans, a molta distància del segon. El patrimoni de l’amo de Mercadona, segons Forbes, ha augmentat 500 milions l’últim any. Amb 1.574 establiments i una facturació anual de 20.831 milions, Mercadona és la primera cadena de distribució de l’Estat, amb una política expansiva molt forta els darrers anys. En alguns municipis, les exigències de l’empresa i els mètodes negociadors per aconseguir obrir botigues de gran superfície a les grans ciutats han provocat polèmiques veïnals, com en els casos recents de Manlleu, el barri de Bufalà de Badalona o l’antic Cinema Niza de Barcelona. Els sindicats CGT i CNT fa anys que denuncien casos d’assetjament laboral i de repressió sindical en alguns centres de treball, sense que gairebé cap mitjà de comunicació se’n faci ressò. La societat d’inversió Atitlan capital, controlada per la família Roig a través del gendre de l’amo de Mercadona, Roberto Centeno –que gestiona els hospitals de Llíria i Gandia i altres centres sanitaris públics al País Valencià–, apareix al sumari que investigava els presumptes delictes fiscals de Drago Capital, societat titulada per Oleguer Pujol Ferrusola. Actualment, aquest sumari s’ha acumulat a la investigació global del patrimoni de la família de l’expresident de la Generalitat catalana. La seu d’Atitlan va ser registrada per la Unitat de Delictes Econòmics de la policia espanyola a finals de 2014.
 

SOL DAURELLA. 3.700 MILIONS: un refresc d’or negre

L’hereva de l’antiga distribuïdora catalana de Coca-Cola, Cobega, és més rica gràcies a la fusió de les embotelladores del refresc d’origen nord-americà a diversos estats de l’occident i el centre d’Europa, de la qual va sorgir Coca-Cola European Partners el maig passat. L’any 2013, amb la creació d’un conglomerat semblant a l’Estat espanyol, Coca-Cola Iberian Partners, Daurella va posar en marxa una ambiciosa retallada de plantilla, que contemplava el tancament de quatre plantes i 821 baixes; els plans van quedar avortats perquè tant el Tribunal Suprem com l’Audiència Nacional espanyola van declarar nuls els acomiadaments. Daurella controla tot el seu imperi accionarial (també posseeix paquets d’accions a Ebro Foods, Repsol i el Banc Sabadell, entre altres) a través de la societat Begindau SL, que és filial d’Indau SARL, que té seu a Luxemburg, Estat on també té una sicav, Surfup. El marit actual de Daurella és Carles Vilarrubí, vicepresident de la divisió de la Banca Rotschild a l’Estat espanyol i vicepresident del Barça. Home de negocis estretament vinculat a la família Pujol (va ser xòfer personal de l’expresident durant la campanya de 1980) i soci en les primeres aventures de negocis d’Iñaki Urdangarin, Vilarrubí està inclòs al sumari de l’Audiència Nacional que investiga el presumpte cobrament de comissions il·legals i blanqueig de capitals per part del fill primogènit de Jordi Pujol.
 

FAMÍLIA CARULLA. 2.150 MILIONS: brou de frau fiscal

La família propietària del hòlding alimentari Agrolimen (que inclou, entre moltes altres marques, Gallina Blanca o Pans & Company) ha protagonitzat un dels processos judicials per frau fiscal més llargs de l’Estat, arxivat i reobert més endavant. L’abril de 2014, els Carulla van arribar a un acord amb la fiscalia mitjançant el qual es retirava la causa a canvi de pagar 6,3 milions a Hisenda, corresponents al pagament de l’IRPF de l’any 2006, que admetien haver ocultat, més una multa de tres milions. Un dels cinc germans que abanderen el grup, Lluís Carulla, també va acceptar una pena de vint mesos de presó. Un altre dels germans, Jordi Carulla, figura als famosos Papers de Panamà, com a titular d’una societat domiciliada a les Bahames, Aifco, que va liquidar l’any 2010, just quan començava la investigació d’Hisenda sobre la família. Hi tenia deu milions de patrimoni. Però no és l’única societat de l’imperi alimentari radicada a territoris amb un règim fiscal lax; de fet, hi ha dues societats accionistes d’Agrolimen amb seu als Països Baixos, Merimare Investments Amsterdam B.V i Venelpark B.V, també controlades pels Carulla. Amb tot, la fundació Lluís Carulla (amb la majoria de membres del clan familiar al patronat), continua sent considerada un emblema del mecenatge de l’elit burgesa del país per donar suport a la llengua i la cultura catalanes. Mariona Carulla també presideix la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana.


FAMÍLIA CARCELLER. 2.000 MILIONS: Defraudadors amb estrella

El president del grup cerveser Damm i del grup de la subministradora de gas i petroli Disa, Demetrio Carceller Arce, gairebé ha duplicat el seu patrimoni personal en dos anys, segons el recompte de la revista Forbes. L’octubre passat, Demetrio Carceller Arce i el seu pare, Demetrio Carceller Coll, van arribar a un acord amb la Fiscalia Anticorrupció, mitjançant el qual es reconeixien culpables de tretze delictes contra la hisenda pública per evasió continuada de pagaments d’impostos durant diversos exercicis, a canvi del retorn de les quantitats defraudades (al voltant de 24 milions d’euros), una multa de 93 milions, més una pena de set anys de reclusió per al pare i de tretze mesos per al fill. Un dels accionistes de Damm –controlat per la família Carceller a través de diverses societats– és la mercantil Seegrund, la majoria de les accions de la qual pertanyen a una altra marca, Japan Investments, que té domicili a Xipre i darrere la qual trobem el patriarca del clan, l’octogenari Carceller Arce. Aquest fet –pel que representava de control de capital d’una participada a mans d’un mateix accionista– va ocasionar la sortida de Damm de la Borsa de Barcelona l’any 2014. Damm continua esponsoritzant multitud d’esdeveniments culturals i esportius, principalment a Catalunya, entre ells, les Festes de la Mercè de Barcelona. Demetrio Carceller Segura, avi de l’actual propietari de la cervesera, va ser ministre de Comerç i Indústria del règim franquista i va fer d’amfitrió de la visita de Heinrich Himmler (creador de les SS del règim nazi) l’any 1940 a Barcelona.


LILIANA I CARMEN GODIA. 850 MILIONS: evasió fiscal de col·leccionista

Liliana Godia, accionista d’Abertis, és –juntament amb Sol Daurella (Coca-Cola) i Susana Gallardo, exconsellera de Caixa Bank– una de les tres dones més riques de Catalunya. Coneguda com a Lily, va administrar –juntament amb la seva germana Carmen– el patrimoni acumulat a la Fundació Francisco Godia –clausurada l’any passat–, el llegat de la qual inclou una col·lecció d’art de valor incalculable, reunit pel seu pare, expilot de Fórmula 1. Liliana va ser imputada el 2012 per un suposat frau a Hisenda de 5,7 milions d’euros. Segons la Fiscalia de Delictes Econòmics, van utilitzar diverses societats per sufragar despeses personals sense pagar els corresponents impostos per renda i patrimoni. Aquesta llarga investigació per frau fiscal sobre el patrimoni familiar durant els exercicis de 2007 a 2011 es va saldar amb un acord amb la fiscalia, pel qual el seu marit, Manuel Torreblanca, i el seu cosí, Francisco Javier Amat, van acceptar una condemna de dos anys de presó i multes de 2,4 milions. Liliana Godia, també processada, va ser exculpada. Els Godia són presents a l’accionariat d’Abertis a través d’Inversiones Autopistas, participada a mitges amb Caixabank. L’any 2009, Carmen Godia va ser investigada per un jutjat de Barcelona, juntament amb el polèmic inversor Enrique Bañuelos, per ús d’informació privilegiada en l’opa que la constructora Martinsa –en la qual tenia interessos– va fer sobre Fadesa. La causa, però, va acabar arxivada.
 

JOSEP LLUÍS NÚÑEZ. 425 MILIONS: del Camp Nou a Can Brians

Nascut a Barakaldo, Núñez i el seu sogre Francesc Navarro van aixecar un imperi immobiliari a remolc de la Barcelona del desarrollisme i l’especulació constructiva dels anys seixanta i setanta. El conglomerat empresarial s’estén per un centenar de societats, que exploten habitatges, pàrquings i una dotzena d’hotels. El mite d’empresari d’èxit fet a si mateix (durant un temps se li atribuïa el mite que totes les cantonades de Barcelona eren seves...) li va permetre assaltar la presidència del Barça, entitat de la qual ha estat el mandatari més longeu, des de l’any 1978 fins al 2000. El març de 2011, l’Audiència de Barcelona va condemnar Núñez i el seu fill, Josep Lluís Núñez i Navarro (també exdirectiu del Barça), a sis anys de presó i a pagar dos milions d’euros pels delictes de suborn i falsedat documental. El tribunal va considerar provat que havien subornat un grup organitzat d’inspectors d’Hisenda amb gairebé un milió d’euros, amb l’objectiu que fessin ulls grossos amb les declaracions del seu grup d’empreses, D’aquesta manera, els Núñez haurien deixat de pagar uns tretze milions dels exercicis del període entre 1993 i 1999. Posteriorment, el Tribunal Suprem va rebaixar la condemna a dos anys i dos mesos. Núñez pare i fill van ingressar a la presó de Can Brians en dues ocasions, però tot just van passar poc més de dos mesos fent nit al centre, abans d’obtenir definitivament el tercer grau penitenciari.

 

Continguts relacionatsMostra'l en portada

Noticies relacionades: