Gregorio Morán: "Amb la classe obrera activa, la transició hauria estat diferent"

21/03/2016

Segons la crònica oficial, la transició espanyola va ser pacífica i modèlica, però la quantitat de víctimes que hi va haver i els peatges polítics posteriors indiquen tot el contrari. L’any 1991, Gregorio Morán en va fer una lectura crítica a El precio de la Transición, cosa que li va costar l’ostracisme dels mitjans afins al poder. “Algú que avui és tertulià va afirmar que personatges com jo no teníem dret de viure a Espanya”, explica. Del controvertit assaig, n’ha publicat una reedició actualitzada un quart de segle després. Exmilitant del Partit Comunista d’Espanya (PCE) durant el franquisme, Morán ha esdevingut una rara avis dins la premsa de masses: els seus escrits incomoden l’establishment, però la seva prosa incisiva ha seduït diaris tan dispars com els desapareguts Opinión i Diario 16 o La Vanguardia, on cada setmana escriu una columna. Als seus llibres, desmunta els mites de la transició i radiografia les falsedats versades sobre una etapa que encara condiciona la nostra vida col·lectiva.

Fotografies de l'entrevista: ARIANA NALDA

 

Quaranta anys després de l’inici de la transició espanyola, què ens permet fer una anàlisi del que va representar?

Diversos factors han obligat a revisar aquell període. Principalment, la crisi econòmica, però també la corrupció que ha assolat –i continua fent-ho– tota l’etapa constitucional. Ara, estem en un moment de desconstrucció del relat, perquè el que ens van explicar des de la historiografia oficial és mentida o tan sols un 10% és veritat. La resta, el 90%, s’ha ocultat tot i que afecta l’actual panorama polític.

Què s’ha silenciat?

Primer, cal dir que la transició comprèn des de la mort del general Franco, el 1975, fins a la victòria del PSOE l’octubre de 1982. La dreta, però, situa el seu inici l'any 1969, quan Franco va nomenar el rei Joan Carles I com el seu successor. Això retrata el plantejament que hi havia per part d’aquests sectors de la societat perquè, a diferència del que s’ha dit, el rei s’oposava a la legalització del Partit Comunista. Va ser Adolfo Suárez qui va permetre que es pogués presentar a les eleccions de 1977. Igualment, no s’ha explicat bé l’intent de cop d’Estat del 23-F ni la gestió dels pactes per modelar aquest procés històric. Tot va ser cuinat per un cercle reduït de set persones. Les cúpules dels partits no en sabien res i els seus líders, gairebé res.

Va ser una transacció entre les elits per repartir-se el poder?

Això vindrà després amb la casta que en sortirà. En aquell moment, hi havia el vell règim repintat i les forces de l’oposició que no estaven en condicions de canviar les tornes. És a dir: la tesi que no hi havia vencedors ni vençuts és rotundament falsa. Sempre guanya algú i, en aquest cas, qui va guanyar va ser la classe política provinent del franquisme. També és mentida el debat entre reforma o ruptura, perquè l’esquerra no estava en condicions d’assolir la ruptura.

Per tant, els dirigents provinents del franquisme es va adequar al nou règim polític sense problemes?

El fil de continuïtat amb la dictadura estava garantit amb la figura del rei. Però la garantia que ningú no miraria enrere encara va ser més important. Es va perpetrar una amnistia successiva, de manera que no es buscarien els responsables dels 40 anys de dictadura ni es discutiria res del que havien suposat.

L’esquerra no tenia l’envergadura per derruir el règim ni condicionar-lo: la mort de Franco al llit i el seu enterrament solemne van provocar una mena de síndrome d’Estocolm

A El precio de la Transición (Akal, 2015), afirmes que calien “còmplices i comparses” per rubricar aquest procés. A quins actors et refereixes?

Els poders fàctics, especialment l’Església, la magistratura, el rei i l’exèrcit. Van actuar de facilitadors perquè l’hegemonia de la dreta fos indiscutible. Marcaven les línies roges i, amb el seu poder, van fer fora Aldolfo Suárez i van liquidar el seu partit. No va ser l’esquerra qui va expulsar Suárez, sinó Landelino Lavilla i altres tentacles de la dreta, com Carles Ferrer Salat, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón o la pròpia CEOE, que no en tenien prou amb ell.

 

Però, després va venir el PSOE...

Perquè la maniobra se’ls va escapar de les mans. Creien que, liquidant Suárez i amb el 23-F, la inseguretat social faria que la població basculés cap a posicions més conservadores. Però l’efecte va ser el contrari: una majoria de la societat va donar suport a la nova generació de polítics representada per Felipe González i Alfonso Guerra. Ells van canalitzar l’esperança de la gent, de manera similar al qua fan avui Pablo Iglesias i Podem. Per tant, la idea que la dreta va ser molt generosa durant la transició és mentida: qui més concessions va fer va ser l’esquerra.

Davant el soroll de sabres, l’esquerra va acceptar la decapitació de Suárez i una reforma pactada amb el franquisme?

No tenia l’envergadura per derruir el règim ni condicionar-lo. I l’ambient psicològic tampoc no era l’adequat. La mort de Franco al llit hi havia contribuït decididament. El seu traspàs lent i el seu enterrament solemne van provocar una mena de compassió o síndrome d’Estocolm cap al dictador, davant el qual l’esquerra va interioritzar que no l’havia pogut derrotar. Així ho van viure els seus dirigents, immersos en la tessitura d’intentar negociar les condicions d’aquesta derrota.

L’esquerra no es veia capaç de forçar cap canvi profund?

Aquí es va equivocar, perquè podria haver arribat molt més lluny. Hi havia el temor de la pressió del rei i els sectors reaccionaris de l’Estat i es van arraconar massa temes, entre els quals hi havia la reforma de les estructures judicials i policials provinents del franquisme o el tipus de construcció dels partits polítics. Aquests elements són clau en la posterior aparició de la corrupció. Més que trair el poble, l’esquerra va mostrar una gran incompetència, reblada per una colla de dirigents pels quals la política es reduïa a la retòrica. Fer política significa astúcia i tractar amb milions de persones.

Quins van ser-ne els resultats?

Per Adolfo Suárez, descobrir què era l’esquerra; per Santiago Carrillo, ser admès al club dels set que van pilotar el procés; per Felipe González, el començament d’una fulgurant carrera política. En canvi, va representar la liquidació de la classe obrera. Si aquesta hagués tingut un paper actiu, la transició hauria estat diferent. Malauradament, amb els Pactes de la Moncloa i la posterior vaga general de 1977, la classe obrera va quedar desmantellada a base de deixar-se comprar. Va ser així amb la desindustrialització de la mineria a Astúries, on els obrers van acceptar grans indemnitzacions.

A banda de l’engany sobre el passat i els acords assolits d’esquena a la població, en aquell període històric, es va consolidar una classe política molt mediocre

Podríem dir que, en pro de la llibertat, es va crear un clima polític acrític?

Al llibre, afirmo que, entre els dirigents progressistes, “es va abandonar la coherència per no ser radicals i l’ètica per esdevenir professionals”. Encara ho estem pagant. Però també diria una altra cosa: a banda de l’engany sobre el passat i els acords assolits d’esquena a la població, es va consolidar una classe política molt mediocre. Hi destacava un personatge com Rodolfo Martín Villa, a qui alguns definíem com “aquell noi que mai no va baixar d’un cotxe oficial del franquisme”.

Martín Villa encarna la transició?

N’és el màxim exponent... i això que està darrere de dos fets especialment greus. Un és la matança dels cinc obrers a Vitòria el 3 de març de 1976, quan ell ocupava el Ministeri de Relacions Sindicals. Després, hi ha la crema de la documentació històrica del Movimiento Nacional, que va eliminar les proves del que havia significat el franquisme.

Excepte una minoria, tothom es va acomodar a la nova situació?

La prova la tenim amb el diari El País, que va contractar un magistrat del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) com a advocat dels seus treballadors. És a dir, per defensar la plantilla, el buc insigne de la nova època va buscar un exresponsable de l’aparell d’excepció franquista. I ningú no ho va discutir, sinó que més aviat va ser aplaudit, senyal que anàvem molt malament.

Un altre dels preus va ser enterrar la reivindicació de la república?

Es va iniciar una etapa en què qualsevol persona que s’atrevís a reivindicar el passat es convertia en un perill per a la democràcia. Tot consistia a imposar una “veritat històrica o responsable”. Revisar l’etapa anterior feia que t’acusessin de perjudicar l’estabilitat. I això provocava, per exemple, que historiadors oficials com Javier Tusell afirmessin sense vergonya que la Guerra Civil s’havia produït per una mala lectura dels resultats electorals del febrer del 36. Sota la màxima, àmpliament difosa, que les dues Espanyes es van reconciliar, de cop i volta tothom passava a ser un patriota, un lluitador pel país i les seves llibertats. Ara, es repeteixen discursos similars: es diu contínuament que les decisions s’adopten pel bé d’Espanya. Darrere d’aquesta impostura, sempre s’hi han amagat interessos mesquins.

 

L’intent de cop d’Estat de 1981 va servir per blindar la transició?

Va servir perquè cadascú es posés a lloc. Només cal veure la quantitat de membres del Moviment Comunista (MC), la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) i altres organitzacions maoistes que es van incorporar en massa al PSOE. Mai no s’ha vist un fenomen de ressituació similar. I això confirmava el triomf dels poders fàctics: havien aconseguit tornar a imposar la por a la societat. Tant és així que, acte seguit, va venir la promulgació de la Llei sobre protecció civil del dret a l’honor (1/1982), creada per Leoplodo Calvo Sotelo perquè la premsa hagués de tractar exquisidament els militars jutjats pel 23-F. Avui, aquesta norma continua emparant els mafiosos d’Espanya. Per tant, més que triomfar, l’intent de cop d’Estat –o “cop de timó”, com va afirmar el mateix Josep Tarradellas– va ser eficaç pels poders fàctics.

En l’àmbit de la governança, quins efectes va provocar que encara arrosseguem?

Va evitar que es qüestionessin les estructures creades durant la transició, que han afavorit els privilegis i les pautes de funcionament impunes. En definitiva: va propiciar un sistema corrupte i una intel·lectualitat formada per animadors que, en lloc d’estimular l’oposició i la crítica, van abonar-se a les prebendes i els favors econòmics. En general, diria que la transició va aconseguir la desmobilització social i que els partits polítics esdevinguessin un substitutori de la societat.

Quins altres paranys assenyalaries?

A la transició, qualsevol persona que s’atrevís a reivindicar el passat republicà es convertia en un perill per a la democràcia. T’acusaven de perjudicar l’estabilitat

Destacaria la reforma econòmica dels exministres socialistes Miguel Boyer i Carlos Solchaga, impulsada entre finals dels 80 i principis dels 90. Va assentar un dogma: no hi havia polítiques d’esquerres ni de dretes, sinó polítiques bones i dolentes. En paraules del mateix Solchaga, les bones eren les que permetien que, a Espanya, et poguessis fer ric en molt poc temps. Els resultats d’aquest esquema han estat la bombolla immobiliària i l’estafa bancària, que el PSOE va promoure i que el PP va reforçar posteriorment, fet que va donar peu al saqueig i les pràctiques criminals que hem conegut els últims anys.

Quan avui es parla d’impugnar el règim del 78, és la demostració que ens trobem a les portes d’una segona transició?

Parlar de transició té sentit quan es passa d’una dictadura a una democràcia, però no és el cas. També em pregunto a què es refereixen els líders de Podem i determinats opinadors quan parlen d’iniciar una segona etapa, perquè apel·lar al període viscut entre 1975 i 1982 significa considerar-lo rellevant, quan, al capdavall, no va reportar canvis profunds.

En el context actual, veus factible derogar la llei d’amnistia de 1977, com reclamen diverses instàncies internacionals, i depurar les errades emanades del franquisme?

Actualment, el debat es planteja entre conservadorisme i transformació, que la meva generació ja no farà perquè ha fracassat políticament, per bé que econòmicament molta d’ella se n’ha aprofitat a bastament. El que cal és convertir l’Estat espanyol, que avui és una paròdia, en un Estat normal. Això implicaria suprimir el model de partits sorgit de la transició i el clientelisme consegüent que arrosseguem des d’aleshores. Més que una transició, això seria un sanejament.

En mans de qui recau aquesta tasca?

Només una nova fornada de polítics pot aconseguir-ho, però, abans, ha de deixar d’apel·lar a la transició, perquè és una antigalla. A més, la vella classe política encara utilitza aquest període històric com a xantatge per impedir que es promoguin canvis substancials.

Tan malament ho han fet les velles generacions?

A l’estranger, es pregunten què ha passat amb la socialdemocràcia espanyola. I la resposta és que, mentre la socialdemocràcia nòrdica prové d’un recorregut de dècades, el PSOE no tenia bases sòlides ni militants amb prou preparació. Només cal recordar la presència a les seves files de l’exdirector general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, i altres personatges, la majoria dels quals eren una colla de trepes. Ha passat el mateix amb els sindicats UGT i Comissions Obreres, que es van apoltronar gràcies a les subvencions. La classe obrera clàssica ha desaparegut, mentre ells encara viuen dels Pactes de la Moncloa.

El 23-F va evitar que es qüestionessin les estructures que s’havien creat i va propiciar un sistema corrupte i una intel·lectualitat formada per animadors

Ha faltat massa crítica per contestar l’arquitectura política i econòmica creada durant aquell període?

Sens dubte. Fins i tot els mitjans de comunicació no tenen les costures d’aleshores. Estan carregats de deutes i no es volen portar malament perquè depenen dels bancs. Només cal veure com van tractar la darrera crisi financera. Mereixeria una tesi doctoral sencera perquè ha estat un veritable escàndol. Hi insisteixo: només obviant la transició, les noves generacions poden obrir un horitzó d’esperança i treure’ns del pou en què estem ficats

-------------------------

Irala i Mullor: quan els diners escombren els ideals

La transició espanyola deixa algunes empremtes reveladores de l’amnèsia pactada, ja sigui per la incapacitat de propiciar una catarsi democràtica o per la negligència en aquest propòsit. La coherència es va transformar en conveniència i es van sacrificar els canvis estructurals que havien de permetre una veritable ruptura amb la dictadura. No es van rellevar els comandaments de l’exèrcit ni es va purgar la policia política ni es va acabar amb els òrgans de la magistratura o amb els privilegis de l’Església segellats durant la llarga nit del franquisme.

Gregorio Morán repassa aquest procés, durant el qual les classes treballadores van defallir en l’intent de superar els sistemes de dominació. Mentrestant, es va forjar una “unió instrumental” entre els dirigents de la transició, que a partir de llavors es van repartir el poder polític i financer.

Morán cita el cas de Xabier de Irala i Ángel Mullor, dos empresaris de tradicions oposades. Fill de l’oligarquia basca, Irala s’havia distingit per les seves tesis reaccionàries, mentre que Mullor, militant del Partit Comunista, havia arribat a ser el cap de seguretat de Santiago Carrillo. A l’escalf de les reformes econòmiques impulsades pels governs de Felipe González, tots dos van ser escollits com a màxims responsables de la companyia Iberia amb l’arribada del nou executiu del Partit Popular, presidit per José María Aznar, l’any 1996.

Aquella unió impossible, que va desencadenar la privatització de l’empresa, evidenciava que “el factor que unia els vencedors de la transició no va ser la Constitució de 1978, sinó els negocis”, diu Gregorio Morán. Representants de la mateixa generació, Irala i Mullor van gaudir d’un període en què, per damunt de les creences i el passat, es va imposar l’afany per l’èxit a qualsevol preu. “I aquell problema inicialment residual ha convertit Espanya en un país de corruptes. És un tumor maligne que afecta la societat sencera”, conclou l’escriptor.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: