“Hi ha gent a qui cal posar cognom, com les dones de Marinaleda”

Susana Falcón, directora de Ràdio Televisió Marinaleda
06/10/2015
Susana Falcón, directora de Ràdio Televisió Marinaleda / Sergi Pujolar
Susana Falcón, directora de Ràdio Televisió Marinaleda / Sergi Pujolar

 

Des que Manuel Sánchez Gordillo i altres activistes van conquerir el govern el 1986, Marinaleda ha esdevingut una icona per molts col·lectius i moviments d’esquerres. Ho explica Susana Falcón, directora de la radiotelevisió d’aquest municipi sevillà on, mitjançant el treball cooperatiu i les decisions en assemblea, la població ha vist garantits els seus serveis bàsics. Exrepresaliada de la dictadura argentina, Falcón (Buenos Aires, 1956) sempre s’ha implicat en àmbits relacionats amb la seva ideologia. Primer va ser redactora de Barricada, l’òrgan del Frente Sandinista de Nicaragua. Ara ho és a Marinaleda, on, a través del llibre Lo dieron todo, ret homenatge a les dones que, amb el seu coratge, han fet possible aquest miracle al mig d’Andalusia. Immersa en un assaig sobre la trajectòria militant de Carlos Parra, l’home envestit pel cotxe que conduïa el torero Ortega Cano, prepara la remodelació de radiotelevisió Marinaleda. A través d’Internet, vol irradiar els anhels de revolta més enllà del municipi.

Quan et vas interessar per l’experiència de Marinaleda?

Va ser a principis dels 70. Jo em trobava exiliada a cavall de la Corunya i Madrid, on treballava a Servir al Pueblo, la revista del Moviment Comunista. A través de Jesús Quintero, vaig conèixer Manuel Sánchez Gordillo, amb qui vaig establir una gran relació personal i professional. La lluita de Marinaleda em va fascinar tant que m’hi vaig instal·lar el 1996. A partir de 2005, dirigeixo la ràdio i televisió locals. Ara visc a Sevilla i, dos dies per setmana, hi pujo a cobrir l’actualitat.

Al teu llibre Lo dieron todo (Atrapasueños, 2015) dónes veu a les dones de Marinaleda, de les quals se sap ben poc. Què en destacaries?

La seva entrega i el seu compromís en la lluita. Ho van deixar tot malgrat el menyspreu d’altres dones. Eren jornaleres en un poble pobre i, arran de l’explotació que van patir –els senyorets es passejaven amb cavall davant d’elles mentre les renyaven–, van prendre consciència que, juntes, podien canviar les coses. L’esperit col·lectiu les va fer fortes amb el suport dels homes, molts dels quals es desentenien de les tasques domèstiques.

Han hagut de suportar el rol masclista dels seus propis companys?

La majoria sí. Perquè, a més de ser camperoles, s’ocupaven de la casa i els fills. Una situació contra la qual es van protegir, sense comptar que haurien d’encarar altres adversitats. Durant l’ocupació de la finca Boca Tinaja, per exemple, algunes van ser ferides o van avortar a causa de l’agressió policial.

Malgrat això, han continuat actives?

A les cooperatives no tant, però sí que acudeixen a qualsevol acte de protesta o activitat pública que es faci. Fins i tot, l’actual directora del parvulari, Esperanza Saavedra, ha estat tinent d’alcalde. Per això cal valorar la seva lluita i, com fem amb altres col·lectius, donar-los cognom i fer-les visibles.

Es pot dir que han feminitzat la vida política del poble?

Com diem a l’Argentina, “la seva presència ja marca una preferència”. Potser no sabran teoritzar el feminisme, però, amb la seva pràctica, incorporen una mirada transformadora de la societat en què volen participar.

Al llibre, retrates deu dones. Alguna d’elles t’ha colpit especialment?

Destacaria Anita la Pulga. Tenia una força i un coratge extraordinaris: malgrat les penúries que va passar, transmetia una passió envejable. També m’ha impressionat Rosario, una dona amb una personalitat molt forta; o María la Paqueña, que mai no ha fallat a cap mobilització. Com diu Sánchez Gordillo, aquestes dones han conquerit els seus drets gràcies a una combinació d’intel·ligència i resistència. Van saber donar la volta a l’enemic per guanyar-lo.

Les noies d’avui han heretat aquest compromís?

Les que es troben a la franja dels 30 als 50 sí. Estan molt informades sobre el que passa a Grècia, al Sàhara o a Palestina. Durant les jornades de la Setmana de Cultura per la Pau, per exemple, s’involucren als debats sobre aquests i altres temes. En canvi, la majoria d’adolescents es deixen endur per la societat de consum, com passa arreu. Marinaleda no és una illa d’esquerranisme aïllada del món.

El repte és ensenyar-los d’on vénen?

Exacte. Intentem que surtin de la seva parcel·la individual i entenguin que, si poden accedir a un habitatge per 15 euros al mes, és per l’esforç i la lluita dels seus predecessors. Al capdavall, aquesta memòria els serà útil quan prenguin el relleu dels qui ens governen avui.

Marinaleda és una rara avis en el mapa polític de l’Estat. Per què no s’ha reproduït en altres municipis?

A l’època de les ocupacions, el Sindicat Obrer del Camp (SOC) també impulsava experiències similars a Coronil –el poble de Diego Cañamero–, Gilena o Pedrera. Potser el secret és la simbiosi que es va produir a Marinaleda entre Sánchez Gordillo i la gent, gràcies a la qual es va instal·lar la idea que l’opressió es podia combatre lluitant.

Confies que el seu model s’estengui a altres municipis?

Crec que sí. Encara que sembli un cas aïllat i que el PSOE obstaculitzi les alternatives a Andalusia, les darreres alcaldies obtingudes per la Candidatura Unitària de Treballadors (CUT) i altres plataformes populars demostren que les coses canviaran algun dia.ç

 

*Entrevista publicada a la Directa núm. 393

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: