"Hi ha sectors que fan negoci amb la llei de la dependència"

Elvira Murcia, membre del col·lectiu de dependents del País Valencià
01/12/2015

Elvira Murcia pateix osteogènesi imperfecta, una malaltia de naixement que l’obliga a desplaçar-se en cadira de rodes. Amb 43 anys, aquesta dona de València depèn de la seva mare per cobrir les necessitats més peremptòries. Com ella, milers de persones han vist escurçades les ajudes previstes a la llei de la dependència aprovada l’any 2006. Una norma que, arran de les últimes retallades decretades pel PP, ha deixat el col·lectiu de persones amb diversitat funcional absolutament desemparat i al llindar de l’exclusió social. El setembre de 2012, Murcia es va encadenar a les portes de les Corts Valencianes i, més tard, va irrompre en una sessió plenària per recriminar a l’aleshores president de la cambra, Juan Cotino, els seus negocis a costa d’una població oblidada per les autoritats. Més enllà de fer el corcó, aquesta membre del col·lectiu de dependents del País Valencià malda perquè la gent com ella sigui atesa amb la dignitat que hauria de prevaldre en qualsevol societat democràtica.

Fotografia: Eva Ripoll

 

A causa de la teva afectació, coneguda com la malaltia dels ossos de vidre, reps una petita prestació. Com és la teva vida?

 

He passat de rebre 337 euros a 280, de manera que només he pogut comprar un dels dos audiòfons que necessito. Cadascun val 2.500 euros i, sense una nova ajuda, difícilment podré tenir l’altre. Sobretot tenint en compte que el PP preveu eliminar les partides referents a les pròtesis ortopèdiques. A banda que, com la resta de persones amb mobilitat reduïda, m’he de pagar els desperfectes de la cadira de rodes. Mantenir-ne una és caríssim. Només una bateria costa 500 euros: si deixa de funcionar i no t’ho cobreix la garantia, te n’has de fer càrrec pel teu compte.

 

La teva situació és similar a la de la majoria de persones amb dependència?

Hi ha gent que està pitjor. Fins a l’extrem que, arran del copagament implantat pel PP al País Valencià després de les retallades, només reben vint euros de prestació (un 90% per sota de l’estipulat). Amb aquestes quantitats, sobreviure és un miracle.

 

Qui s’aprofita d’aquestes retallades?

Hi ha sectors que fan negoci amb la llei de la dependència. Entre ells, alguns polítics vinculats al Partit Popular, com l’exconseller i expresident de les Corts Valencianes, Juan Cotino, que l’any 2009 va obtenir quinze milions d’euros dels fons públics, amb els quals el govern va promoure les residències concertades. Gràcies a això, Cotino ha triplicat el negoci dels seus geriàtrics. Així és com els governs del PP han enriquit personatges del seu entorn, a costa de retirar les ajudes a les persones amb dependència.

 

Dins el vostre col·lectiu, qui n’ha sortit més perjudicat?

Les grans oblidades són les persones amb malalties mentals. En general, no reben cap mena d’ajuda, tot i que precisament són les més necessitades perquè no es poden valdre per si mateixes.

 

Algunes veus consideren que la llei de la dependència, aprovada el 2006 pel govern socialista de Rodríguez Zapatero, va néixer molt coixa. Què en penses?

Es va fer sense calcular-ne les partides. Tot i així, si s’apliqués bé, crearia llocs de treball a partir de les cotitzacions a la Seguretat Social que s’obtindrien. Al País Valencià, el PP ha fet una aplicació nefasta de la llei per manca de sensibilitat amb els dependents i perquè ens veu com una llosa de la qual no pot treure beneficis. El cas és que milers de persones continuen esperant la prestació, amb els perjudicis que això els ocasiona.

 

Creus que han servit d’alguna cosa les acampades i altres protestes que has impulsat?

Han permès demostrar el valor de la desobediència per combatre les injustícies. També han servit per denunciar l’ús pervers del nostre col·lectiu per part d’alguns partits. La majoria s’han omplert la boca de promeses i, passades les eleccions, s’han oblidat de nosaltres.

 

En quins aspectes caldria canviar aquesta llei perquè fos més justa?

Primer, caldria agilitzar els tràmits administratius per desbloquejar el tap que hi ha en la concessió de les prestacions. Per exemple: jo tinc un grau 2 de dependència, però, en canvi, la meva discapacitat reconeguda és del 85%, cosa que implicaria un altre grau. Això passa perquè els informes els redacten persones de l’administració que no són especialistes en aquest àmbit, en lloc de fer-ho els facultatius. Una irregularitat que s’ha d’acabar, igual que el menyspreu als malalts mentals.

 

Veurem aviat una reforma legislativa que incorpori aquestes demandes?

Almenys, el nou govern valencià hi sembla disposat, malgrat els problemes derivats de la crisi. Cal tenir en compte que, si per a la resta de població ja és complicat trobar sortides laborals, imagineu-vos pel col·lectiu de discapacitats. En qualsevol cas, no deixarem d’exigir al carrer i a les institucions, també a les europees, allò que ens resulta essencial. Perquè no volem caritat ni fer pena, tan sols que es garanteixin els nostres drets.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: