Drets

"Hi ha una gran fortalesa i capacitat de resiliència a la nostra societat"

Arran de la violència policial de l'1 d'octubre, conversem amb la psicòloga Irene Santiago, d'Irídia, que participa en el servei d'atenció jurídica i psicosocial amb l'Oficina per la No Discriminació de l'Ajuntament de Barcelona
"Hem de generar eines col·lectives per poder fer front a les reaccions que genera la repressió"
Clara Asín (Diagonal)
10/10/2017

Tothom va veure amb estupefacció les imatges de violència policial contra mares, pares, joves i grans que volien votar el dia 1 d'octubre. Probablement, molta gent coneix algú que va patir cops de porra, espentes o intimidacions. I, com a mínim, 893 persones van ser-ne víctimes directes. La repressió deixa cicatrius, visibles i invisibles: hi ha informes mèdics i circulen imatges, però també hi ha rastres psicològics, tant individuals com col·lectius, que massa vegades queden en segon pla. L'Oficina per la No Discriminació de l'Ajuntament de Barcelona i Irídia, conjuntament, ja han atès un centenar de víctimes de l'1 d'octubre de la ciutat. La majoria de forma col·lectiva, a escoles o barris, amb la col·laboració de Fil a l'Agulla, i 25 persones, individualment. Durant el dia del referèndum, ja es va activar Som Defensores, una plataforma d'observadores, advocades i psicòlogues, que aviat presentaran un informe amb el balanç de la jornada i el recull de les vulneracions dels drets humans, però ara, i almenys fins el 20 d'octubre, l'atenció amb un objectiu resilient, continua. En parlem amb Irene Santiago, una de les tretze psicòlogues que formen part d'aquest servei d'atenció psicològica i jurídica.
 

Tenim por. És normal?

I tant. El cos s'activa, tenim reaccions per fer front a la situació excepcional que hem viscut i que estem vivint. La gent no està malalta. Cal observar aquestes reaccions per conèixer-les, sobretot sense jutjar-nos. Sovint tendim a pensar que si tinc por és que no sóc valent, que no lluito, quan en realitat l'únic que significa és que sóc humà. En aquests moments, ens hem de donar suport, per això ens sembla molt important enfortir el teixit veïnal i associatiu. Estem fent sessions d'atenció psicosocial amb grups mixtes, a petició de les AMPA o dels Comitès de Defensa del Referèndum (CDR). El teixit està responent molt bé, amb acollida i suport mutu, i això funciona com a factor protector en termes de salut mental. Hem de generar eines col·lectives per poder fer front a les reaccions que genera la repressió.
 

Quins efectes psicosocials genera la repressió viscuda?

"Hi ha molts efectes psicosocials. La por n'és un, però també veiem nivells bastant alts d'ansietat així com d'estrès. A nivell de simptomatologia més concerta: insomni, malsons, estat d'alerta..."

N'hi ha molts. La por n'és un, però també veiem nivells bastant alts d'ansietat, així com d'estrès. A nivell de simptomatologia més concerta: insomni, malsons, estat d'alerta, angoixa en apropar-se als espais on es van produir les càrregues... A nivell comunicatiu: menys tolerància, menys paciència, més susceptibilitat. Alhora, apareix cert nerviosisme i dificultat per identificar emocions i sensacions i posar-los nom. Necessitem trobar una explicació coherent d'allò que ha passat i moltes persones manifesten el "no sé com explicar-ho" o "no li trobo el sentit". Psicològicament, necessitem trobar-li un sentit, però com és difícil davant de situacions de violència, es produeix una dissonància cognitiva: no puc digerir-ho perquè no m'ho puc explicar. Hi ha una necessitat molt clara de parlar, d'intercanviar, per això treballem per posar paraules a l'experiència; expressar-ho ajuda a elaborar-ho. Veure què significa per a cada un de nosaltres.
 

Tot i que parlem del dia 1 d'octubre, el context previ i posterior també influeixen?

Hi ha un element important: tot i que el dia 1 va ser el més àlgid, ja acumulàvem una alerta prèvia i una escalada del conflicte que ha estat ràpida. A més, post dia 1, continuem en estat d'alerta. Aquesta alerta sostinguda genera molt desgast; la gent està esgotada. Alhora, hi ha una incertesa que obre la porta a fantasies i projeccions: allò que pot passar és un calaix de sastre. Hi ha gent que pensa que es pot repetir un episodi com el del dia 1 i, també, en determinades franges d'edat, apareix el fantasma de la guerra civil. La gent gran té les memòries molt vives. També hi ha temor a què això pugui afectar els espais íntims, que la situació actual pugui tenir un impacte en les relacions personals. S'ha de procurar que no se'ns coli a casa. En un context de polarització i amb el dolor que tenim, a vegades, pot ser difícil relacionar-nos amb gent que pot pensar diferent, un fet que s'ha de revertir. A més dels símptomes psicològics, hi ha un espai social que és molt important cuidar perquè ens fa d'element protector. És meravellós com s'estan activant els barris o les escoles. Estem veient una gran fortalesa col·lectiva, una gran capacitat de resiliència de la nostra societat.
 

Hi ha dos grups especialment vulnerables: la gent gran i la gent petita, que l'endemà va trobar l'escola destrossada...

"És important recuperar les rutines amb els nens, però al mateix temps, no obviar el que ha passat. S'ha d'intentar que els nens s'expressin mitjanant el joc, el dibuix o parlant"

Estem treballant amb aquests dos grups dins un context general. Hi ha gent gran que estem atenent a nivell individual i pel que fa als nens, l'escola, un espai de seguretat com la llar, ha estat agredit. El primer que hem de fer és tornar a reconstruir un espai de seguretat perquè els nens se sentin segurs. Ho treballem a les escoles, especialment amb els pares. La pregunta que ens fan és: com li explico el que està passant. Precisament, treballem com treballar amb les criatures, que en definitiva implica com m'ho treballo jo com a adult. Donem unes enes educatives i pedagògics i mirem quines manifestacions sorgeixen. És important recuperar les rutines amb els nens, però al mateix temps, no obviar el que ha passat. Convidem pares i escoles a què es treballi dins i fora de l'escola. Amagar-los coses no ajuda a afrontar-les, però hem de tenir cura del relat que fem. Abans d'explicar cal escoltar, intentar que els nens s'expressin mitjanant el joc, el dibuix o parlant. Com els adults, també necessiten trobar-li sentit al que ha passat.
 

Per tant, una de les eines més bàsiques és parlar i escoltar-nos?

Sí, ens ajuda a posar-ho fora. Ens ajuda a digerir-ho, a trobar-li un cert sentit. Hi ha un ventall de pors i identificar-les, m'ajudarà a poder afrontar-les. Quan poso paraules i identifico, ja començo a veure com fer-hi front. La següent pregunta ha de ser: què necessito? Convidem la gent a pensar què és el que pot servir a cadascú. Pot ser des de tenir contacte amb la natura, com fer esport o senzillament parlar-ne. És important que cadascú detecti la seva necessitat. Quan ho compartim sortim de la sensació individualitzada, quan ho verbalitzo, surto de la sensació de soledat. Quan les pors ja no són només meves, sinó que són nostres, tot canvia. Quan l'amago, la por es fa més gran, quan la reconec, es fa més petita. En termes generals, la gent ha de poder trobar certes desconnexions: marxar, airejar-se, dormir i menjar bé...
 

Ens embolcallen dos relats: un d'organització col·lectiva i apoderament, i un altre de repressió. El segon està guanyant el primer?

El relat és central. Des de com ho explico fins a buscar què ha passat, que finalment depèn de l'experiència de cadascú. Generar narratives enfortidores pot ajudar molt a poder fer front a tot això. En altres països on es treballa la memòria, com Colòmbia -sense voler comparar les situacions- tenen una experiència potent de memòria. Hi ha experiències que han teixit la memòria col·lectiva a partir dels relats personals. A partir d'allò que cadascú pugui escriure del que va passar, però no només des del punt de vista de la repressió, sinó també enfortidor. Davant de la situació, quines eines col·lectives es van activar. Cal un relat de resiliència, que no sigui secundari, sinó un element central.

 

 

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: