Helena Maleno: "El Prat i Barajas també són Frontera Sud"

Especialista en migracions
21/09/2016

Periodista de formació, Helena Maleno afirma que la desil·lusió per la professió va fer que es reciclés com a investigadora social. Ha treballat com a consultora independent per al Defensor del Poble espanyol, Women’s Link Worlwide, Save the Children i la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR). Canalitza la seva militància a través d’un petit col·lectiu anomenat Caminando Fronteras, que s’organitza de manera horitzontal amb les comunitats migrants. Fa catorze anys que viu a Tànger (Marroc) i lluita per fer efectiu l’accés als drets de les poblacions en moviment a la Frontera Sud.

Fotos de l'entrevista: Victor Serri

 

Vius a Tànger des de l'any 2002. És aleshores quan comença el recorregut del col·lectiu Caminando Fronteras?



Sí, jo vinc d'un municipi, El Ejido (Almeria), que ha esdevingut frontera. Una frontera pobra que es converteix en una frontera rica, on apareixen altres migrants que no són els interns. Des d'allà, em plantejo tot el procés d'externalització de les fronteres, mitjançant el qual la frontera ja no se situa a les nostres costes, sinó a les del davant. Aquest procés ha culminat amb l'acord establert amb Turquia, però l'Estat espanyol ha estat pioner amb els acords signats amb el Marroc. Els acords bilaterals tenen més pes que les convencions internacionals i les lleis nacionals.
Moltes vulneracions greus s'han aconseguit frenar amb l'activisme i a través de les lluites conjuntes amb les comunitats migrants. Ens vam adonar que ells també tenen estructures que es poden usar per fer un treball d'apoderament per l'accés als drets.



 

En aquest sentit, la vostra perspectiva de treball no és assistencialista.



No. Nosaltres hem estat a Turquia i a Grècia i hem tornat bastant horroritzades. Hi ha moltíssims mitjans i moltíssims diners –cosa que mai no ha existit a la Frontera Sud–, però no he vist ningú amb un discurs i un enfocament amb perspectiva de drets humans, amb la responsabilitat dels estats. Hem rescatat persones, però, després, no hem pensat què faríem amb elles, quines garanties els oferíem. A Grècia, qui està identificant els menors són les organitzacions socials, amb mètodes poc garantistes. S'han perdut 10.000 nens perquè no hi ha hagut estàndards de drets humans. Ens hem perdut en l'assistencialisme, que mou molts diners, molta bona fe i és interessant... però el que feia falta era una altra cosa.



En el cas de la crisi de les refugiades, s'han destinat una sèrie de recursos humans i materials que no s'han dedicat a la Frontera Sud durant tots aquests anys?



Fa molt de temps que denunciem el racisme. A la Frontera Sud, hi ha hagut moltes fotos com la d'Aylan Kurdi [el nen kurd que va aparèixer mort en una platja de Turquia el setembre de 2015], però eren de nens negres i amb una vestimenta més pobra. Ens hem acostumat al fet que els negres morin. Ara mateix, ningú no s'està movent per les persones que moren al Mediterrani central amb la mateixa intensitat amb què s'impulsen mobilitzacions per les que moren a l'Egeu; perquè ens hem acostumat a les primeres víctimes. Els moviments d'esquerres no hem assumit la part de la negritud. Ahir, quan vaig veure les imatges de la Guàrdia Urbana assetjant els manters a la Rambla, vaig recordar Ceuta, Melilla... Això no es pot permetre; si aquests xavals fossin sirians, reaccionaríem d'una altra manera, però són l'última baula. No volem veure el que passa a casa nostra ni afrontar-ho. L'any 2014, a la platja de Tarajal (Ceuta), van morir quinze persones i un grup de militars espanyols hi estaven implicats. Una interlocutòria judicial va dir que els migrants no havien de ser rescatats i que no havíem d'activar Protecció Civil o la Creu Roja perquè havien estat ells mateixos els que s'havien posat en perill. Això no és un Estat democràtic i és responsabilitat nostra.



Com actua el Marroc amb les migrants en trànsit cap a Europa i quin paper juga l'Estat espanyol a l'hora de decidir les polítiques que s'apliquen?

"Estem esperant que se signin la reforma de la llei d’estrangeria, la llei d’asil i la llei contra l’explotació de persones, perquè són més garantistes que la normativa de 2003"

El Marroc sempre ha jugat les cartes dels diners i del Sàhara. Ha obert i tancat les fronteres quan necessitava negociar sobre determinats aspectes amb la UE o l'Estat espanyol. El paper de l'Estat espanyol ha estat introduir diners, armar els militars marroquins, fer casetes de vigilància i posar concertines. Tot això s'ha fet amb pressupostos de l'època de Zapatero. Les companyes migrants tenen molt clar que són una mercaderia: es negocia amb elles, es busquen diners i les màfies i els estats sempre hi guanyen. Després de les primaveres àrabs, només queda el Marroc com a soci privilegiat. Ara, hi ha tres lleis al Parlament: la reforma de la llei d'estrangeria, la llei d'asil i la llei contra l’explotació de persones. Estem esperant que se signin, perquè són més garantistes i substituiran la normativa de 2003. En aquella època, els estats europeus van exercir pressió sobre els països nord-africans perquè fessin lleis d'estrangeria que han impactat en les seves societats.

 

Quin grau de racisme hi ha a la societat marroquina respecte a les persones subsaharianes? Tens la sensació que ha augmentat arran d'aquestes polítiques migratòries?

"El racisme i la xenofòbia han augmentat moltíssim a les zones marroquines de frontera. I l’accés als drets també és més difícil que a Rabat o Casablanca"

Sí, el racisme i la xenofòbia han augmentat moltíssim. El fenomen és més intens a les zones de frontera, com Tànger o Nador, per la pressió que exerceix Espanya. I l'accés als drets també és més difícil que a Rabat o Casablanca. El titular d'El País de fa deu anys, “Trenta-mil migrants esperen saltar la tanca”, segueix la mateixa línia que els titulars publicats al Marroc, que parlen dels negres com “una plaga”. Els mitjans de comunicació locals han usat les mateixes estratègies que aquí, han vinculat els migrants a les drogues, la prostitució i l'alcohol i han dit que són mals musulmans.

Quin paper juguen els mitjans de comunicació en la creació d'una opinió pública favorable a l'assumpció de determinades mesures?


Quan hi ha un salt a la tanca, la Guàrdia Civil posa una taula, com quan desmantella una xarxa, i indica: “Material confiscat de l'assalt a la tanca”. Són els ganxos o les punxes que porten a les sabates, perquè la tanca té una malla per evitar que s'hi enfilin i han d'anar amb molta roba per no tallar-se, amb guants i amb uns ganxos per grimpar. No són una eina d'agressió. Però, davant dels mitjans, es presenten aquestes imatges com si fossin armes. Molt pocs mitjans tracten el tema migratori amb respecte i usen la terminologia adequada.



 

Fa uns mesos, les forces marroquines van cremar molts campaments fronterers dels voltants de Ceuta i Melilla i van expulsar les migrants. Quina és la situació als assentaments propers a la frontera de Melilla, a la zona muntanyosa del Gurugú? Continuen existint?



Abans, a Ceuta, hi havia un assentament molt gran que ja no existeix. Ara, hi ha grups de persones que es van movent i s'estan allà per intentar passar a l'altra banda amb una toy [petita barca inflable de joguina] o nedant. Ara, la gent ve des de Rabat, Fes, Tànger o altres zones per intentar passar en grup. Hi ha assentaments petits i provisionals que es van movent, perquè saben que les batudes són molt fortes. Al Gurugú, hi queda poca gent perquè els salts a la tanca de Melilla estan bastant bloquejats. La majoria de migrants viuen en altres campaments propers a Nador, com Bolingo, que significa amor en lingala, una de les llengües de la República Democràtica del Congo (RDC). Aquesta gent espera passar amb les pasteres que estan sortint cap a Almeria, Màlaga i Granada, on hi ha moltes dones i nens. A l'assentament de Nador és on hi ha més gent –crec que entre 1.600 i 2.000 persones–, però la xifra canvia perquè els militars destrueixen els campaments i la gent els torna a refer. Ara, cal tenir en compte tres coses a la Frontera Sud. La primera és que, segons l'ACNUR, més del 60% dels migrants són potencials refugiats que, després, no demanen asil perquè, a Espanya, les garanties no són bones. En segon lloc, la majoria de les dones que hi ha, condicionades per la duresa de la zona i pel fort control migratori, han arribat allà a través de les xarxes d’explotació d'éssers humans o les han utilitzat com a estratègia migratòria i de supervivència. En tercer lloc, cada vegada hi ha més nens, nenes i adolescents.



Els mitjans parlen de les màfies de la migració. Conceptualment, quina és la diferència entre les xarxes d’explotació de persones i les màfies del tràfic?



"Tràfic i explotació no és el mateix. El tràfic el cometen els passadors que faciliten que entrin en un país. L’explotació és una vulneració terrible dels drets fonamentals"

Tràfic i explotació no és el mateix. El tràfic el cometen els passadors que faciliten que entrin en un país. L’explotació és una vulneració terrible dels drets fonamentals, el segon crim organitzat del món que genera més beneficis. Suposa la captació en l'origen, el transport i l'explotació en destinació d'una persona que és utilitzada com a mercaderia. Hi ha un context d'oferta, que solen ser països pobres, i un context de demanda, que som nosaltres, que demanem aquestes persones per consumir-les. Estem parlant d'esclaus i esclaves. L’explotació no és migració, encara que les xarxes s'han aprofitat dels controls que es duen a terme per postular-se com les úniques que la poden possibilitar. Els controls ferris de la Frontera Sud han augmentat el poder d'aquestes xarxes. I no oblidem que una xarxa d’explotació de persones no existeix sense el funcionariat, sense la col·laboració d'alguns dels consolats que fan visats perquè aquestes víctimes entrin pel Prat o per Barajas, que també són Frontera Sud.



S'està mirant cap a un altre costat per alimentar el discurs de criminalització dels moviments migratoris?



"L’explotació no és migració, encara que les xarxes s’han aprofitat dels controls que es duen a terme per postular-se com les úniques que la poden possibilitar"

Hi ha un discurs de bons i dolents. Les màfies són els dolents i la policia són els bons que ens estan defensant. Hi ha nenes de les màfies russes que vénen de la RDC o de Costa d'Ivori, arriben al Marroc i són acollides a Casablanca. De sobte, tenen visat i bitllet d'avió per anar a Moscou i fins i tot arriben a l'aeroport del Prat. De vegades, fugen perquè saben el que els espera. Quan arriben amb un passaport on diu que tenen 27 anys, però sembla que en tinguin quinze perquè no tenen ni pits, et preguntes com és possible que tinguem uns controls migratoris tan ferris i no les hàgim vist passar pels nostres aeroports. O, si les veiem, les posem a la sala de rebutjats en comptes de protegir-les. Aquestes nenes vénen de la Frontera Sud. Tenim la responsabilitat de veure què està passant al Prat i a Barajas, per on entra moltíssima gent en condicions terribles que va cap a destinacions d'explotació.



Amb la sofisticació de les tanques i les fronteres de Ceuta i Melilla, hi ha hagut un repunt de les pasteres i de l'opció de creuar a la Península per via marítima?

Hi ha diverses rutes, una és a l'estret de Gibraltar amb petites barques de joguina i a rem. Nosaltres també fem una revisió del que passa al mar, tenim un telèfon d'atenció les 24 hores des de l'any 2007. Quan la toy és a l'aigua, la gent d'allà ens truca i ens ho explica. Llavors, s'activa Salvament Marítim de Tarifa i ajudem a localitzar la barca i a donar informació útil per al rescat. Hi ha altres pasteres que entren a Ceuta, de fusta i a motor, que no truquen per ser rescatades perquè tenen por que la Guàrdia Civil els faci una devolució en calent a l'aigua. Consisteix a bloquejar la pastera enmig del mar, assetjar-la i esperar que arribi la marina marroquina perquè se l'endugui. La marina marroquina no és un servei de salvament, és una embarcació militar. Durant els forcejaments, moltes vegades, es perd gent que no és rescatada per la Guàrdia Civil ni la marina.
 Després, hi ha la ruta del Sàhara cap a les Canàries, d'on estan sortint moltes pasteres de fusta, que desapareixen perquè ja no porten capitans, sinó xavals que també estan fent la ruta migratòria. Paguen menys diners perquè només els entrenen dos o tres dies abans per saber portar l'embarcació.

Quina és la reacció institucional davant d'aquesta realitat?

"S’està privatitzant la salvaguarda de la vida al mar a Europa, quan Salvament Marítim d’Almeria és un exemple de bones pràctiques que s’hauria d’exportar"

A les Canàries, detenen les persones que porten aquestes pasteres sistemàticament. La fiscalia i la policia de les Canàries saben que són nois captats per fer això, però els processen igualment i els imputen tràfic d'immigrants. Moltes pasteres passen molts dies a l'aigua i hi ha gent que mor. Així i tot, quan arriben els supervivents, víctimes de la tragèdia, són traslladats al CIE, després d'haver tirat companys morts per la borda, haver begut el seu pixum i haver-se vist entre la vida i la mort. Hem posat un munt de queixes i, ara, el Defensor del Poble ha demanat que es faci un protocol d'assistència.
 La ruta amb pastera que anava cap a Melilla està aturada. Entenem que no ho intentin: l'Associació Unificada de la Guàrdia Civil (AUGC) va fer un comunicat explicant que els agents tenien estrès perquè el cap que dirigia les patrulles els obligava a utilitzar material antidisturbis contra embarcacions molt precàries. Finalment, hi ha una altra ruta que surt de la zona de Nador, al mar d'Alborán, i va cap a Màlaga, Almeria i Granada. Per terra, hi ha els intents d'entrada per les tanques de Ceuta i Melilla, que també han disminuït bastant.



Quina és la situació de Salvament Marítim?



El control migratori a l'aigua és responsabilitat del Ministeri de l'Interior i el de salvaguarda de la vida al mar, del Ministeri de Foment. Quan prioritzes el control, la garantia de salvaguarda de la vida al mar és menor. En altres zones, fins i tot s'està privatitzant. Creiem que Salvament Marítim d'Almeria és un exemple de bones pràctiques que s'hauria d'exportar a la resta de països. I jo estic encantada, per exemple, amb el vaixell Dignity de Metges sense Fronteres. Però, encara que la solidaritat estigui molt bé, hi ha responsabilitats que corresponen als estats. Els hem de pressionar perquè les compleixin.

 

--------------------------------

“A Tarajal,
es van deixar els cossos surant a l’aigua”

 

Com s’ha gestat l’Associació de Famílies de les Víctimes de Tarajal?



Quan van morir els companys de Tarajal, l’endemà ja sabíem qui eren ells i les seves famílies. Alguns eren amics. Vam anar al dipòsit de cadàvers de Rincón i Castillejo, on hi havia els cossos per identificar, al Marroc. A Ceuta, no es van recollir els cossos, es van deixar surant a l’aigua i l’onatge els va dur fins a la platja. Ens vam adonar que s’havia transmès una imatge horrible i perversa de les víctimes. El ministre de l’Interior i el cap de la Guàrdia Civil els havien dibuixat de tal manera que semblava que es mereixessin morir. Llavors, vam voler visitar les famílies perquè, en aquests procediments judicials, les organitzacions socials sempre hi són, però les famílies no. Volíem saber si volien assistir als procediments judicials i ens vam adonar que no sabien res del que havia succeït amb els seus fills. Tenien moltes preguntes.



Què feu als tallers per transformar el dolor en justícia i reparació?



Amb el col·lectiu Caminando Fronteras, ho treballem a través dels tallers d’un projecte que es diu Transformar el dolor en justícia. Ens vam formar amb una organització que treballa amb familiars de desapareguts i associacions de víctimes a la frontera mexicana. Llavors, vam muntar els tallers per parts. La primera consistia a relatar què havia passat aquell dia; aquí, sortia tot el dolor. La segona part del taller consistia a explicar el procediment judicial. En aquest punt, va emergir la ràbia i la venjança, sobretot dels germans. Les mares eren les que contenien la situació i només deien: “Digue’m qui va matar el meu fill, vull que segui davant d’un jutge i que vagi a la presó”. A la tercera part del taller, els mostràvem la lluita d’altres famílies perquè aquesta ràbia i aquest desig de venjança es transformessin en la idea que la mort dels fills serviria per a alguna cosa. Finalment, vam començar a treballar el significat de la justícia en els seus idiomes i els seus escenaris culturals.



Aquest procés d’aprenentatge conjunt s’ha materialitzat en reivindicacions i accions concretes?


La justícia ens porta a la reparació. El primer que volen les famílies és que es posi nom i cognoms a les persones que estan enterrades al costat de Ceuta i que ningú no ha tingut la decència d’identificar. Es van presentar tests d’ADN i partides de naixement originals davant la jutgessa perquè iniciés els tràmits. No ho ha fet, mentre que el Marroc les va identificar immediatament. El segon que desitgen és poder visitar les tombes i passar el dol. I, finalment, volen veure si, administrativament, es pot reclamar una reparació d’algun tipus.
 Les famílies van intentar implicar-se en el procediment judicial, però la jutgessa no els va deixar fer-ho. Vam demanar visats perquè vinguessin a l’Estat espanyol, per anar al jutjat, per veure les tombes, perquè fossin rebudes i escoltades per les administracions públiques, etcètera. Volíem aconseguir que se sentissin abrigallats i que, encara que la justícia no vingués dels tribunals, sentissin que s’estava demanant justícia social. Van crear l’associació de víctimes, però la denegació de visats va generar un gran desànim. Els van dir que les raons del seu viatge a l’Estat espanyol no estaven justificades. Imagineu-vos el dolor que van sentir! Però tenen tota la paciència del món. Ara, hem presentat un recurs, anirem al contenciós administratiu. El procés potser dura dos anys, però esperaran per veure la tomba dels seus fills. Res no les aturarà.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: