Herències fabristes a la Diputació de Castelló

Sis anys després de la caiguda de la nissaga Fabra a les comarques de Castelló i malgrat els intents de rentat d’imatge del nou president, Javier Moliner, el Partit Popular manté les pràctiques clientelistes dins l’organisme provincial

“L’intern evoluciona favorablement, té més de 70 anys i hi ha poc risc de reincidència”. Amb aquests arguments, la jutgessa de vigilància penitenciària del jutjat número 3 de Madrid, María del Prado Torrecilla, justificava la concessió del tercer grau a Carlos Fabra Carreras –president de la Diputació de Castelló entre el 1995 i el 2011–, ara fa un any. Aquesta mateixa jutgessa, l’any 2003, va ser suspesa de les seues funcions per part del Consell General del Poder Judicial per exercir pressions a una altra jutgessa a favor de la concessió del tercer grau a l’exbanquer Mario Conde, que complia condemna pel cas Banesto. Des de l’abril de 2016, l’expresident de la Diputació de Castelló –que va entrar a la presó d’Aranjuez el desembre de 2014 per complir una pena de quatre anys per l’evasió de 700.000 euros a Hisenda– l’únic que fa al centre penitenciari madrileny és dormir. Ell mateix va elegir aquest centre per poder estar a prop dels seus fills, ja que tres d’ells viuen a la capital de l’Estat.

 

/ ELEPTRIC


Tot i que, finalment, els advocats de Fabra van aconseguir eludir les acusacions per suborn i tràfic d’influències –en un cas que es va eternitzar judicialment durant més d’una dècada–, el modus operandi que van instaurar Fabra i el Partit Popular al llarg de vint anys de control de les institucions, especialment a la Diputació provincial, encara és molt present en l’imaginari col·lectiu de la societat castellonenca. Una gravació feta per un militant del PP a Carlos Fabra abans de les eleccions de 2007 –i emesa per la Cadena Ser el febrer de 2009– deixava ben clara l’herència caciquista de tota una època al voltant de la seva figura: “Perquè el que guanya les eleccions col·loca una infinitat de gent. I tota aquesta gent és un vot captiu. Aquest vot captiu suposa molt de poder en un ajuntament, en una diputació. Jo no sé la quantitat de gent que dec haver col·locat en dotze anys, no ho sé. Però, entre Penyeta, Hospital, Institut de Promoció Ceràmica, Escola Taurina, la Diputació, el port... ni sé”. En aquesta gravació, Fabra també posava exemples concrets d’aquest vot captiu: “Mare que vol entrar al col·legi de la Consolació de Borriana (...) que està molt difícil (...) i aquesta senyora és un vot agraït. Per tant, no cal que m’estenga molt més”, deia Fabra, sense embuts.

 

 

 

L’entrada de Carlos Fabra a la presó i els múltiples casos de corrupció que han esquitxat i condemnat diferents membres del seu partit van tindre conseqüències greus per als populars als resultats electorals de 2015, quan el PP va perdre el govern a la capital –que controlava des de 1991– i també als nuclis de població grans de la província, com Vila-real, Borriana, la Vall d’Uixó o Onda. Malgrat els escàndols, però, el partit conservador ha mantingut el poder a molts ajuntaments de poblacions petites i mitjanes i també a la institució que s’encarrega de la gestió de totes elles: la Diputació Provincial de Castelló.


Un nou model clientelista

Segons Anna Peñalver, actual regidora del grup Castelló en Moviment (CseM) a l’Ajuntament de Castelló i exdiputada provincial: “El PP castellonenc continua utilitzant l’ens municipalista per teixir xarxes clientelars, especialment els anomenats organismes autònoms, societats públiques tutelades per la Diputació però amb una gestió independent i, per tant, més difícils de controlar i fiscalitzar per part de les forces polítiques de l’oposició. És el cas del Consorci Hospitalari Provincial de Castelló, el Consorci Provincial de Bombers, el Centre socioeducatiu Penyeta Roja” –que formalment depèn de la Diputació.

Segons la regidora, “el substitut de Carlos Fabra i actual president, Javier Moliner, no ha deixat de cultivar el vot agraït de què parlava Fabra –i que ha sigut clau en l’hegemonia del PP en els darrers anys– utilitzant la institució i els seus ens autònoms com a xarxa d’agraïment de serveis”. Això sí, hauria canviat el modus operandi per una estratègia més subtil i respectuosa amb els procediments legals, “consistent a assignar places de treball concretes, dirigides a perfils prèviament designats –i afins al partit– i formalment obertes a concurs públic per donar a entendre que qualsevol s’hi pot presentar”.

“El vot captiu suposa molt de poder en un ajuntament i en una diputació. No sé la quantitat de gent que dec haver col·locat en dotze anys”, deia Carlos Fabra en una conversa enregistrada

El cas més recent que exemplificaria aquesta praxi s’ha produït al centre socioeducatiu Penyeta Roja, un complex amb diversos equipaments fundat l’any 1979, orientat a l’educació de menors amb diversitat funcional i a l’acollida de joves amb entorns sociofamiliars amb dificultats. Maria José Arquimbau, que va figurar com a número 7 a les llistes del Partit Popular a la capital castellonenca en les últimes eleccions municipals, ha obtingut una plaça de funcionària a l’àrea de pedagogia terapèutica d’aquest ens, en el qual ja prestava serveis d’educació especial amb el rang d’interina. Treballadores del centre que prefereixen reservar la seua identitat assenyalen que “ja hi ha massa places laborals en l’àrea d’Arquimbau i que les necessitats del centre són unes altres”.

/ GUILLERMO ORTEGA


Es dóna la circumstància que, el mes de maig de l’any passat, poc després d’eixir regidora electa a Castelló, Arquimbau –a petició del partit– va renunciar a l’acta perquè Vicent Sales pogués entrar al consistori. Sales és una figura clau en l’actual estructura del PP castellonenc i, gràcies al gest d’Arquimbau, va poder obtenir l’escó a la Diputació, Ja dins la institució, va acabar sent escollit vicepresident i mà dreta de Javier Moliner. Maria José Arquimbau, que formalment no és militant del PP, va ser incorporada a la candidatura electoral a la capital per reforçar el seu perfil de professional independent en l’àmbit de l’educació especial i l’activisme en suport de les persones amb diversitat funcional. Amb tot, l’ombra de l’etapa més obscura del fabrisme també plana sobre ella, ja que el seu nom apareix com a administradora, fins al 2004, de la societat Libel XXI, que figura en el sumari de l’anomenat cas Naranjax com una de les empreses que haurien fet pagaments a l’expresident provincial (factures per valor de 60.000 i 30.000 euros en el cas de Libel XXI). Carlos Fabra va acabar sent condemnat a quatre anys de presó per delictes fiscals en relació amb aquest cas.

Un episodi molt similar al d’Arquimbau –també conegut fa ben poc– és l’obertura a concurs d’una plaça de tècnic esportiu a la Diputació, tot i que, des de fa dos anys, s’han estat concedint contractes menors per assistències tècniques esportives (per un valor de 17.500 euros cadascun) al regidor del PP de Catí Adrià Puig. Aquest 2017 es va decidir formalitzar la plaça i Puig ha passat a incorporar-se a la plantilla de la Diputació.


Operació rentat d’imatge

La derrota electoral sense precedents i la situació actual del partit, tacat de casos de corrupció per diverses bandes, també han mogut l’actual president de la Diputació, Javier Moliner Gargallo, a invertir tots els esforços possibles perintentar revertir aquesta imatge i fer un rentat de cara, de dalt a baix, a l’actual Partit Popular de Castelló (PPCS). Tal com va manifestar després de les eleccions municipals de 2015, la Diputació de Castelló havia de ser “la Covadonga” des d’on reconstruir, amb recursos i personal, les condicions per assolir una remuntada electoral l’any 2019. Per aconseguir-ho, el substitut de Fabra fa servir tot el marge de maniobra que li ofereix el seu departament de comunicació i el pressupost de què disposa a l’organisme, un total de 131 milions d’euros el 2017.

Actualment, Juan Lozoya Albacar, un periodista que va arribar a la Diputació de la mà del nou president després de dirigir la redacció d’El Mundo-Castellón al Dia durant deu anys, es troba al capdavant del gabinet de comunicació. El principal repte de Lozoya ha estat desvincular Moliner, el successor polític de Fabra, de la seua unió simbòlica i d’amistat.

El PP compta amb 21 assessores o càrrecs de confiança repartits entre el govern de l’ens provincial i el grup popular a la institució, que suposen una despesa d’1.026.100 euros l’any

El PP compta amb 21 assessores o càrrecs de confiança, repartits entre el govern de l’ens provincial i el grup polític popular a la institució, que suposen una despesa d’1.026.100 euros l’any. Només Lozoya, l’assessor amb el sou més alt de la Diputació, cobra un total de 49.000 euros anuals. Majoritàriament, tenen perfils periodístics. En un article publicat al diari Levante de Castelló, el periodista Jordi Ruiz, cap de premsa de l’aeroport de Castelló, va explicar que els populars van remetre un correu electrònic a la premsa en què detallaven les assessores designades per a la gestió de la informació del PP provincial, estratègia encetada l’any 2011 amb l’entrada de Moliner com a president: una per al PP de Vila-real i Onda; una altra per al d’Almassora, Borriana i l’Alcora; i una tercera per a municipis de menor grandària. Aquesta tercera periodista és Sandra Sandalinas, filla del dirigent popular del poble de Montanejos Laureano Sandalinas.

Una altra pota de l’estratègia de rentat d’imatge de la diputació són les campanyes publicitàries, que permeten mantenir una relació comercial intensa amb els mitjans de comunicació locals, fins al punt que, en alguns casos, esdevé el seu principal client. En aquest sentit, destaca el diari Mediterráneo, el més llegit de Castelló, propietat del grup Zeta. Segons la documentació lliurada a Hisenda per la diputació i les seues entitats autònomes, l’any 2014, Promociones y Ediciones Culturales SA (PECSA), l’empresa que edita aquest diari, va rebre un total de 392.357 euros en publicitat de l’organisme provincial.


El doble negoci de l’externalització

Una altra de les vies per generar impactes positius entre la ciutadania es basa en la creació de continguts per part de tots els organismes pertanyents a la diputació. Aquesta tasca s’ofereix a empreses privades a través de l’externalització de part dels serveis de comunicació.

Un cas especial és el d’Arcana de Comunicación SL, empresa propietat d’Ana Rosa Sanfeliu, encarregada de la comunicació de l’Ajuntament de Castelló entre els anys 2001 i 2011 i assessora d’Alberto Fabra mentre aquest era alcalde de la ciutat. L’any 2014, Sanfeliu va registrar Arcana i, pocs mesos després, va aconseguir que la diputació es convertira en la seua clienta principal. Així, el 2014 va cobrar 30.000 euros per diferents treballs. Alhora, Susana Marqués, l’alcaldessa del PP de Benicàssim, imputada per prevaricació per la dissolució d’una societat mixta dedicada al turisme, també l’ha contractat per ocupar-se de la comunicació de l’ajuntament.

En la mateixa línia, l’any 2016, la Diputació de Castelló va contractar els serveis de l’empresa Intur Sport SL –el gerent de la qual és Javier García Ovejero– per 20.000 euros amb la finalitat de fer la cobertura informativa de diversos esdeveniments. García Ovejero és conegut perquè és l’amo d’altres empreses com Mediterránea Gestión i el protagonista de polèmiques concessions de contractes per part d’ajuntaments governats pel PP, com els de Benicàssim o Castelló –alguns per valor d’un milió d’euros. Casualment, la secretària d’una de les meses de contractació era familiar de García Ovejero.

Una altra pota de l’estratègia de rentat d’imatge són les campanyes publicitàries, que permeten mantenir una relació comercial intensa amb els mitjans de comunicació locals

A més, Carlos Pérez Arnau, parella sentimental de Sanfeliu, dirigeix La Agencia, empresa de disseny i comunicació que ha rebut contractes de la institució provincial. Entre el 2012 i el 2015, el Patronat de Turisme, un altre organisme autònom de la diputació, li va abonar 125.000 euros per diferents treballs relacionats amb el disseny gràfic i la publicitat.


El llast fabrista

Tot i que, dins i fora de la Diputació de Castelló, encara perviuen reductes lleials al fabrisme, l’actual president provincial ha deixat caure, un darrere l’altre, els caps polítics més significats d’aquest període per renovar la imatge del PPCS. En alguns casos, ho ha fet desempallegant-se’n de manera fulminant. És el cas del periodista Manuel Vives, amic personal de Fabra, destituït l’any 2012 de l’equip de premsa de la diputació, poc després de l’entrada de Moliner.

En altres casos, l’estratègia ha consistit a deixar-los caure per la pressió judicial i mediàtica. En l’afer de la depuradora de Borriol, dos dels imputats van ser Francisco Martínez –exvicepresident de la diputació, alcalde de la Vall d’Alba i mà dreta de Fabra durant molts anys– i Adelino Santamaría, diputat provincial i alcalde de Borriol. Processats per prevaricació, tràfic d’influències, frau i negociacions prohibides, ambdós van ser cessats per Moliner, encara que Santamaria, davant dels mitjans, adduïra que abandonava el càrrec d’alcalde perquè es jubilava.

Una investigació de Castelló en Moviment apunta que 41 persones afins al PP treballen a l’organisme provincial, entre candidates i familiars de càrrecs públics

Un episodi a banda és el d’Esther Pallardó, companya sentimental de Carlos Fabra Experiodista de Levante, va ser fitxada com a cap de premsa a la Diputació de Castelló i, una legislatura després, va saltar cap a la política com a regidora de Borriana i diputada provincial. L’any 2012, Moliner va cedir a les pressions de Fabra i la va nomenar vicepresidenta de la diputació. L’any 2015, amb Fabra empresonat i defenestrat, Pallardó va anunciar la seua baixa del PP perquè, com es desvelaria posteriorment, el partit no comptava amb ella i pretenia obrir-li un expedient d’expulsió perquè liderava un sector crític contra Moliner.

Tanmateix, cal destacar que Moliner encara manté altres cares fabristes menys conegudes, malgrat la seua clara vinculació amb el passat clientelista i amb algun litigi obert. És el cas de Luís Rubio, alcalde de Villahermosa del Río per majoria absoluta des de fa 26 anys (municipi on encara hi ha una plaça dedicada a Carlos Fabra), diputat provincial i president del Consorci Provincial de Bombers, organisme autònom que pertany a la diputació. Segons Iñaki Vallejo, advocat i portaveu del grup CseM a la Diputació de Castelló, “el Consorci de Bombers, gestionat per Rubio, és mantindria com un clar reducte de nepotisme”.

Vista del complex Penyeta Roja / Diputació de Castelló


Una investigació elaborada per aquesta agrupació política apuntava que 41 persones afins al PP treballen en aquest organisme provincial, classificades entre candidates i familiars de càrrecs públics. De totes elles, 34 són candidates o alcaldes del PP, a més de dues cunyades del mateix Rubio. La majoria d’aquestes 41 persones provenen dels pobles de l’interior de les comarques de Castelló –l’Alt Millars i l’Alcalatén–, on el PP continua mantenint la majoria d’alcaldies. Segons Vallejo, aquesta seria “una de les possibles raons per les quals Moliner no es vol desfer d’aquest càrrec”.

La Diputació de Castelló va gastar 128.000 euros en l’adquisició de quatre vehicles de gamma alta –Land Rover, model Discovery– per regalar als alts càrrecs del cos de Bombers

Per acabar, cal explicar que la Diputació de Castelló va gastar 128.000 euros en l’adquisició de quatre vehicles de gamma alta –concretament uns Land Rover, model Discovery– per regalar als alts càrrecs del Consorci de Bombers. Un d’ells, segons denunciaren els sindicats representats a l’ens, anava destinat a Luís Rubio. Aquesta adquisició de cotxes de luxe –que no estan pintats ni retolats amb els colors del Consorci Provincial de Bombers tot i que el plec de condicions obliga a fer-ho– es va fer aprofitant l’adjudicació de nous vehicles per a les Brigades Forestals i de Protecció Civil de l’Alt Palància. A diferència de tota la resta d’adquisicions de l’ens provincial, l’equip de premsa de la diputació no va fer pública aquesta informació.


*Article publicat al número 428 de la Directa. Subscriu-t'hi!

 

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: