Els hotelers: magnats del turisme balear

Moltes famílies i grups empresarials van establir autèntics imperis turístics a escala mundial des de les Illes

“A la Mallorca dels darrers vuit-cents anys, hi ha tres grans moments: la conquesta catalana, el Decret de Nova Planta i la revolució turística”. Són paraules del professor Damià Pons. Avui en dia, és impossible entendre la realitat de les Illes Balears sense fer referència al turisme. L’arxipèlag és un territori marcat per un sector que ha crescut sense fre durant dècades: el 44,8% del PIB de les illes, el 32% de l’ocupació i el 40,4% dels impostos recaptats a les Balears provenen del turisme.

 El port d’Andratx,  al sud de la serra  de Tramuntana  / Marc Ferrà
El port d’Andratx, al sud de la serra de Tramuntana / MARC FERRÀ

 

Aquesta revolució ha tingut uns beneficiaris molt clars: en seixanta anys, un grup d’hotelers balears han passat de tenir un hotel a peu de platja a formar part del conglomerat que governa el capitalisme turístic mundial. Com a contrapartida, aquest model també ha tengut conseqüències pel territori, les treballadores d’aquest sector i la població en general.

L’engendrament d’un ‘monstre’ turístic

L’explosió hotelera va arribar als anys cinquanta del segle xx. Després de la Segona Guerra Mundial, la necessitat de comptar amb perifèries del plaer a Europa perquè els sectors assalariats gaudissin del mes de vacances pagades va convertir el delicat litoral mediterrani de l’Estat en una llaminadura pel capital internacional. A partir dels seixanta, el turisme va viure el primer boom: a la platja de Palma, en deu anys, el nombre de places hoteleres es va multiplicar per sis: 1.767 llits l’any 1959 i 15.126 una dècada més tard. De devuit hotels a l’inici d’aquest període, es va passar a 98.

L’explosió hotelera va arribar als anys cinquanta del segle xx, quan es buscaven perifèries del plaer a Europa on les assalariades poguessin gaudir del mes de vacances pagades

La planificació de l’època va establir que els diners per finançar aquesta expansió sortirien d’una política de terços: un terç de capital de l’empresariat –a les Balears, sorgit en bona part del contraban–; un terç dels crèdits oficials, i un terç del capital aportat per majoristes internacionals. Segons Joan Amer, professor de la Universitat de les Illes Balears (UIB), “els majoristes financen gent de l’illa perquè construeixin nous hotels a canvi de tenir les places contractades per als primers quatre o cinc anys des de l’obertura del nou establiment”. Els propietaris dels hotels serien els empresaris locals, segons l’obligació que marcava la llei del sòl de l’època. La gent que va entendre millor el mecanisme acabaria convertint-se en la nova classe dirigent del turisme balear, espanyol i mundial: les grans corporacions hoteleres es van crear a partir de la integració vertical amb el capital dels operadors turístics.

Internacionalització de les empreses hoteleres

La crisi del petroli de 1973 va trasbalsar el turisme de sol i platja, fins aleshores en expansió. I encara no s’ha recuperat: els debats entre el turisme de qualitat i el de quantitat vénen d’aquell moment. El nucli del trasbals venia d’una constatació: el producte era molt sensible a la competència perquè la clientela només es guiava pel preu. Si calia abaixar preus, el negoci ja no era rodó. La solució va consistir a repetir el que s’havia fet a les Balears en altres zones encara per explotar: les Canàries i la Península, primer; Mèxic, la República Dominicana, el Brasil, Tunísia o Cuba, després.

“Les empreses hoteleres tenien un capital acumulat que ja no tenia possibilitats de fixar-se a les illes, on la taxa de benefici era inferior a les que s’obtindrien a altres emplaçaments”, explica Ismael Yrigoy, professor de la UIB. Va ser una expansió emmarcada en l’evolució del capitalisme mundial: “L’onada neoliberal permeté l’obertura als capitals turístics de nombrosos països del Sud global, mentre que les corporacions turístiques es van internacionalitzar. Es van produir una successió de fusions, adquisicions i aliances que crearen nous actors globals als sectors de les aerolínies, operadors turístics i hoteleres”, afegeix.

/ RUBÉN CHAVARRÍA
/ RUBÉN CHAVARRÍA

 

La internacionalització no va fer que les cadenes hoteleres es desentenguessin de les Balears. El primer govern balear de Gabriel Cañellas, investit l’any 1983, va néixer d’un pacte signat entre Alianza Popular i Unió Mallorquina al despatx madrileny de Carlos March Delgado, nét de Joan March i home fort de la Banca March. Durant els governs Cañellas, es van aprovar els dos decrets Cladera –nom del conseller de Turisme– que van ordenar l’expansió de l’oferta d’allotjament turístic en un moment en què els hotelers temien per la sobrecapacitat. L’oferta hotelera es va reduir.

La solució va ser repetir el que s’havia fet a les Balears en altres zones encara per explotar com les Canàries, la Península i, després, l’Amèrica Llatina o Tunísia

Durant els anys noranta, la batalla es va desplaçar cap al sector immobiliari residencial. Cañellas, erigit en nou líder desenvolupista, va afirmar: “Volem convertir les Balears en la segona residència d’Europa”. Quan, el 1999, el pacte de progrés va implantar una taxa turística als hotelers, aquests s’hi van encarar amb una duríssima oposició. Quan, el 2003, el PP va recuperar el govern, l’ecotaxa es va retirar. El professor Joan Amer ho deixa clar: “El debat sobre l’ecotaxa va ser un debat polític i simbòlic sobre qui exerceix el poder a les Balears”.

L’escalf del poder polític als hotelers s’estén fins avui. Després de la crisi financera internacional de 2008, la reacció del govern balear del PP va ser modificar la llei de turisme per permetre el canvi d’usos dels establiments turístics i facilitar la seva conversió en establiments residencials, comercials, industrials o administratius. A les Illes, la inversió privada per aquest concepte dels darrers anys supera els quatre-cents milions. A Magaluf, darrerament, Meliá ha transformat quatre hotels basant-se en aquests criteris i preveu transformar-ne dos més. És un projecte que afecta espais públics com carrers o passejos, la reforma dels quals paguen les administracions. Això suposa un funcionament discutible, però passa desapercebut perquè les reformes s’anuncien en suplements de deu pàgines als diaris de les Illes. Els seus lectors i lectores no són la clientela de la zona remodelada, però sí que coneixen les notícies sobre Magaluf i la degradació extrema a què s’ha arribat, a cop de pub crawling i mamading. Amb aquesta seqüència, a tothom li acaba semblant raonable que l’administració pagui a Meliá una part de la reforma del seu negoci hoteler.

 

---------------------------------

Qui són els magnats del turisme balear?

Les grans empreses del turisme de l’Estat espanyol tenen un origen molt definit: les Illes Balears. L’arxipèlag va ser la catapulta que llançà moltes famílies illenques a establir autèntics imperis hotelers a escala mundial. Aquests són els casos més destacats.

 

Gabriel escarrer

Gabriel Escarrer Julià

Fundà l’empresa Meliá Hotels Internacional el 1956. El seu entramat empresarial ha tengut diversos noms: en un primer moment, s’anomenà Hoteles Mallorquines; posteriorment, els anys setanta, es converteix en la cadena Sol, moment en què l’empresa fa el salt i surt de l’illa per implantar-se a les Canàries i la península Ibèrica. El 1985, es llança a escala internacional i construeix un hotel a Indonèsia, concretament, en una àrea verge de l’illa de Bali. L’hotel fou inaugurat pel dictador que governava el país, Muhammad Suharto. Escarrer també va establir aliances amb Fidel Castro per poder obrir hotels a Cuba com a negoci mixt.

Actualment, l’empresa té més de 370 hotels a 40 països diferents, segons expliquen al seu lloc web. Els beneficis de l’empresa de 2014 pugen a 31,9 milions d’euros, amb una facturació de 1.464 milions d’euros, segons Hosteltur. Segons la revista Forbes, Escarrer és la vint-i-quatrena persona més rica de l’Estat espanyol: la seva fortuna és de 1.500 milions d’euros. Actualment, Meliá és l’empresa hotelera número u en l’àmbit estatal.

 

Miquel Fluxà

Miquel Fluxà Rosselló

És l’actual president d’Iberoestar. Durant el segle xx, la família es va dedicar a la indústria del calçat a Mallorca i no va ser fins al 1956 que va entrar al negoci turístic. Ho va fer amb la compra de Viajes Iberia, fundada el 1930 com a agència de viatges de la Banca March, propietat de l’especulador, contrabandista i mecenes de Franco Joan March. L’home de la família Fluxà que va comprar Viajes Iberia fou Lorenzo Fluxà Figuerola, que entre els anys 1938 i 1939 va ser batle del bàndol feixista del poble d’Inca. Els Fluxà van crear el seu propi operador turístic el 1972, Viajes Iberojet. El 1983, crearen Iberoestar com a empresa hotelera i, el 1992, van fer el salt internacional amb l’obertura del primer hotel al Carib. Un fet característic d’Iberostar és que l’empresa va decidir reduir els seus hotels en propietat a Mallorca. Amb paraules del seu conseller delegat, José Antonio González, l’illa havia perdut competitivitat: al·legava que els nous destins tenien uns costs d’entre el 20 i el 40 per cent més baixos.

Actualment, el grup té un centenar d’hotels a setze països diferents i va tancar l’any 2014 amb una facturació de 1.435 milions d’euros. Miquel Fluxà, segons Forbes, té uns 1.000 milions d’euros i ocupa el lloc 40 de la llista de les persones més riques de l’Estat espanyol.

 

Carme Riu

Carme Riu i Luís Riu

Són els germans consellers delegats de l’empresa hotelera Riu. L’inici d’aquesta empresa s’ubica a la badia de Palma, concretament, a la zona de s’Arenal, quan el fundador de l’empresa, Juan Riu Mas, va comprar l’Hotel Brisas l’any 1953. Va ser el primer complex hoteler de l’empresa i estava destinat, sobretot, al turisme alemany. A poc a poc, el negoci es va expandir per Mallorca. L’any 1985, l’empresa va obrir el seu primer hotel a l’illa de Gran Canària. La sortida a l’estranger no va arribar fins als inicis dels anys 90, amb l’Hotel Riu Taíno de Punta Cana. Amb l’obertura d’aquest complex, va començar la seva conquesta del Carib i la zona de l’Amèrica Central.

Riu va fer un salt quan va establir lligams estratègics amb TUI el 1993. Avui en dia, TUI és un dels operadors turístics més importants del món i és propietari d’un 49% de Riu, que ja compta amb 105 hotels a denou països i uns ingressos de 1.618 milions d’euros el 2014, segons el seu informe anual. Els dos germans Riu compten amb una fortuna de 700 milions d’euros, segons Forbes, i se situen al número 58 de les persones més riques de l’Estat espanyol.

 

Simó Pedro Barceló

Simó Pedro Barceló Vadell

Cara visible del grup Barceló, que va obrir el seu primer hotel el 1962 a Mallorca. Cap als anys 70, va fer el salt a la Península i va obrir el seu primer hotel a Benidorm. Com altres empreses hoteleres, el 1981 va comprar l’operador turístic espanyol Turavia, amb presència als països de l’Amèrica Llatina. Gràcies a això, Barceló va fer el salt internacional. El 1985 obrí el seu primer hotel a la República Dominicana. El 1990 arribaren a Costa Rica i, el 1992, es va convertir en la primera companyia hotelera balear amb presència als Estats Units.

A hores d’ara, Barceló compta amb més de 100 hotels a denou països i 685 agències de viatges a 22 països. El benefici net d’aquesta empresa el 2014 és de 46 milions d’euros, segons Hosteltur.

 

Abel Matutes

Abel Matutes Juan

Cap o patriarca de la família Matutes, propietària de Palladium Hotel Group (abans anomenat Fiesta Hotel Group). La família ha tengut un important domini d’Eivissa a partir d’uns negocis de navilieres que li atorgaven un monopoli real de les comunicacions amb l’exterior de l’illa. Matutes va administrar el primer boom turístic eivissenc durant el franquisme. Al final de la dictadura, va ser batle de la capital illenca, però Matutes va haver de deixar el càrrec per corrupció tot i haver gaudit de la protecció de Franco. El 1991, va inaugurar el seu primer hotel a Punta Cana. Matutes va ser primer ministre espanyol d’Assumptes Exteriors de la presidència de José María Aznar, càrrec que va compatibilitzar amb els negocis turístics.

El 2014, l’empresa hotelera comptava amb 50 hotels a les Balears i arreu del món. El mateix any, la fortuna de Matutes arribava 400 milions d’euros, segons Hosteltur.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: