Houria Bouteldja: “França és un país que esclafa les identitats, només reconeix la francesa”

19/04/2016

Houria Bouteldja és una de les fundadores del Partit dels Indígenes de la República (PIR), que va néixer el 2010 per aconseguir una França lliure de les jerarquies hereves del sistema colonial. L’organització denuncia que els subjectes postcolonials (magribins, antillans, subsaharians) pateixen diverses formes de discriminació. Com a formació antiintegracionista, busca transformar la realitat francesa perquè hi tinguin cabuda tot tipus de reivindicacions i afiliacions i no solament les relacionades amb la identitat nacional d’avui, que –segons Bouteldja– és hermètica i excloent. La militant es defineix com a francesa i la seva condició d’indígena s’ha de buscar a Algèria, on té els orígens. Va néixer el 1973 a Constantina, regió de la qual prové el m’laya, un vel tradicional que deixa al descobert només els ulls. Parlem de vels, mirades i identitats aprofitant la seva participació a la setzena edició de la mostra audiovisual OVNI de Barcelona.

FOTOGRAFIES DE L'ENTREVISTA: SARAI RUA
FOTOGRAFIES DE L'ENTREVISTA: SARAI RUA

 

Per dur a terme el procés de descolonització que es proposa el PIR, primer cal analitzar la manera com Europa, l’anomenat ‘món occidental’, observa el subjecte postcolonial. Com descriuries aquesta mirada?

Primerament, la mirada no és el principal, sinó el tracte que reben els subjectes. La mirada és una de les dimensions del problema, però hi ha una relació general que és colonial. Això vol dir que la França de 2016, la República francesa, no ha renunciat al seu imperi, ni materialment ni mentalment. D’una banda, no hi ha renunciat materialment perquè, tot i les independències de les colònies, encara hi ha interessos francesos a l’Àfrica i a gran part del món. Així doncs, les relacions de dominació econòmica i política han canviat, però encara existeixen. De l’altra, hem de tenir present el marc de l’Estat-nació francès, que, com la majoria, tria una part del poble en detriment d’altres. En el cas de França, el que construeix la identitat de l’Estat-nació és el fet de ser europeu, blanc i cristià. Això fa que, per exemple, els jueus en quedin exclosos i també els subjectes postcolonials. Pateixen, doncs, un racisme estructural. I no podem comprendre l’Estat-nació si no comprenem la funció que té dins el sistema imperialista. Per tant, primerament, es tracta d’un tracte colonial i la qüestió de la mirada és una de les dimensions del problema. En el cas francès, és una mirada pseudouniversalista, és a dir, etnocèntrica, eurocèntrica, que mira el món a partir de la seva experiència històrica.

En les teves intervencions, assenyales que “ningú no s’escapa de la ‘racialització’”. La tria del mot indígena per definir el PIR es pot relacionar amb aquesta idea. Podries explicar com es manifesta el racisme d’Estat?

Fent servir un terme genèric, podem parlar de discriminació envers la gent d’altres orígens, que pateix un atur quatre vegades superior a la mitjana nacional, té una educació de segona i no pot accedir a posicions laborals de prestigi. En el cas dels homes, a més, la policia fa detencions basades en l’aspecte físic. No s’accedeix de manera plena a la nacionalitat francesa i a tots els privilegis que comporta. És a dir, som subfrancesos. Tot això són manifestacions materials de la subciutadania, és a dir, de l’indigenisme. Però, més enllà, la discriminació es manifesta a l’hora de fer política, per exemple. Imaginem que venim de la classe popular blanca i ens dediquem a la política. Posem per cas que, ara, parlem de l’extrema esquerra, per exemple, de l’MPA (el Moviment per l’Autodeterminació cors). Direm que, a l’MPA, hi ha gent radical que critica l’Estat francès, el capitalisme i les elits... Ningú no diu als seus militants que no poden donar veu a aquestes crítiques. Quan ho fem nosaltres, ens diuen: “Torneu-vos-en a casa”. Aquesta és una manifestació de la discriminació política. En el terreny polític, el simple fet de mobilitzar-se, d’organitzar-se, és una provocació per als francesos, els agents polítics en general i les elits. Així és com ens ataquen. En el meu cas, m’ataquen només perquè sóc militant. Em diuen: “Si no estàs contenta a França, torna a Algèria”, tot i que jo sóc francesa.

 

Com a persona amb orígens magribins, quina relació tens amb el país on vas néixer?

(Pausa, silenci) D’entrada, és una relació imaginària. En realitat, jo no tinc cap relació amb Algèria, vaig créixer a França. Sóc de cultura francesa, parlo francès, parlo molt malament l’àrab, no he evolucionat ni he crescut a Algèria. Les meves referències culturals són franceses. Però la meva relació amb Algèria també és política, en el sentit que el país ocupa una posició simbòlica molt i molt forta a França a causa de la guerra, a causa del fet que els colons van ser expulsats.

Era la joia de l’imperi.

Per tant, psicològicament, per a França, la d’Algèria és una pèrdua increïble. Tota l’obra positiva francesa a les colònies és, en realitat, la manifestació d’una nostàlgia de l’imperi. I aquesta nostàlgia s’explica perquè, de fet, França és un país en declivi, amb un imperialisme en declivi. Així doncs, hi ha nostàlgia d’una omnipotència que ja no existeix.

 

Podríem dir que un dels objectius del PIR és construir espais perquè persones com tu, que poden reclamar diferents etiquetes o filiacions lingüístiques i culturals, puguin construir-se una identitat dins l’Estat francès. El subjecte blanc europeu pot ajudar a construir aquest espai simbòlic, imaginari?

Jo no ho diria així. Diria que nosaltres podem ajudar els blancs a reinvertir les seves identitats. Penso que França, per posar un exemple, esclafa les identitats, només reconeix la francesa i, pràcticament, només la parisenca. De fet, avui, França és París. Però el país no és una sola regió, és un conjunt de cultures que han estat esclafades, però també les que resisteixen. A mi em sembla que, davant la globalització, davant d’un sistema que busca completar el projecte d’eradicació i d’esclafament de les identitats, és important que invertim aquesta qüestió a Europa. Per a mi, l’existència de cultures, identitats i llengües diverses és important, no és perillosa, no és un problema en absolut. Està bé tenir diverses tradicions culinàries i lingüístiques, diferents manifestacions folklòriques, diferents cants. Està bé tenir imaginaris culturals diferents. No crec que l’homogeneïtzació McDonalds sigui millor que tenir una identitat corsa o una identitat bretona. Nosaltres, a través de l’experiència postcolonial, tenim una identitat fresca; al cap i a la fi, encara mantenim relació amb llengües com l’àrab, l’amazic o la llengua criolla de les Antilles, a més de la multitud de llengües africanes. També tenim contacte amb religions africanes, amb l’islam, per exemple. No es tracta de sobrevalorar una identitat o l’altra, sinó de dir que totes elles formen part de la identitat francesa. Avui, això no passa, però jo no seré mai una simple francesa.

Durant la teva intervenció a l’OVNI, vas dir que, al PIR, voleu construir una identitat política pròpia, independent de l’esquerra blanca francesa.

"L’etnocentrisme o l’eurocentrisme també es manifesten a través de la política. Per exemple, a França, es considera que l’única distinció que hi ha és la de classe"

L’etnocentrisme o l’eurocentrisme també es manifesta a través de la política. Per exemple, a França, es considera que l’única distinció que hi ha és la de classe. Nosaltres, a priori, no hi estem en desacord. Ara bé, quan presentem les nostres problemàtiques a les organitzacions d’esquerres, ens rebutgen. L’anàlisi d’aquest rebuig ens empeny a pensar que, en realitat, hi ha altres eixos de diferenciació. Per exemple, la qüestió del vel i l’islam com a problemàtica també ha estat produïda per l’esquerra. L’esquerra ha estat la primera que s’ha mostrat contrària al vel i ha participat en l’exclusió de les noies que el duien a l’escola. Abans de ser un fenomen de dretes, la islamofòbia és un fenomen de l’esquerra. I això ha de quedar clar. Així doncs, a partir del moment que els que ens combaten són a l’esquerra, hem d’adonar-nos que, políticament, ens hem de defensar nosaltres mateixos. Aquesta és la nostra aportació: hem de reflexionar sobre el fet que no podem alliberar el nostre present de la nostra història colonial, no podem deslligar-lo. Però les croades no m’interessen. El que ens hauria d’interessar és allò que, havent tingut lloc en el passat, té un impacte al món avui. Si el 17 d’octubre és important (la massacre, comesa per l’Estat francès, de la població d’origen algerià que es manifestava a París a favor de la independència d’Algèria el 1961), és perquè l’Estat francès va llençar magribins al Sena i és un Estat racista. I encara ho és. Per tant, hi ha un vincle històric entre aquell moment i els crims policials d’avui. És per això que ens interessa el 17 d’octubre. Ens interessa la història en la mesura que ens informa sobre el nostre present, no ens interessa commemorar-la.

I aquesta concepció de la història, com determina els vostres referents?

"Abans de ser un fenomen de dretes, la islamofòbia és un fenomen de l’esquerra, que ha estat la primera que s’ha mostrat contrària al vel i ha exclòs les noies que el duien a les escoles"

Pot ser que, per a l’esquerra francesa, el referent sigui Marx, la Comuna de París, la implementació de la indemnització per acomiadament dels anys 1930 (o potser va ser en un altre moment; la data no és l’important) o la derrota del nazisme. Molt bé. Això marca la història de l’esquerra. Però hi ha un altre subjecte polític a França que té uns altres referents polítics: el colonialisme, el tràfic d’esclaus, les lluites d’independència, les lluites als barris populars, la lluita dels negres als Estats Units... De fet, nosaltres, la nostra història política i els nostres vincles també són això. No vol dir que no tinguem com a referent la lluita dels treballadors a França i que no ens hi vinculem. Sí que ho fem perquè, per exemple, els treballadors sorgits de la història colonial es beneficien de les conquestes socials de l’Estat. Nosaltres, però, venim d’altres lluites i, quan diem que hem de promoure un pensament polític propi, vol dir que ens hem de reapropiar d’aquestes lluites. És a dir, jo no puc arribar a França i dir que sóc una dona lliure gràcies a les dones franceses. He de dir: “Sóc lliure gràcies a qui va lluitar per la independència d’Algèria”. Si no s’hagués lluitat per la independència d’Algèria, encara estaríem colonitzats i, per tant, no seríem lliures. Així doncs, si avui sóc qui sóc –diguem que una ciutadana, tot i ser una indígena dins l’imperi–, és gràcies a qui va morir per la independència d’Algèria. El meu deute és amb aquestes persones. És important que això se sàpiga a França. Però jo afegeixo, per aportar-hi complexitat, que nosaltres pensem que les lluites dels països del Sud emancipen els pobles europeus. Sartre deia: “Cal alliberar-se de la colonització”, això vol dir que la descolonització allibera els pobles europeus. Nosaltres també diem que les lluites del tercer món alliberen els pobles europeus. De fet, tothom se’n beneficia.

 

--------------------------------

“L’Estat francès castiga les dones amb vel pel fet d’haver desobeït el projecte integracionista"

 

Hem parlat d’islamofòbia i del vel. Podríem dir que la islamofòbia ataca les dones en particular perquè són portadores de la diferència, perquè la visibilitzen?

Sí.

Boaventura de Sousa Santos diu que la lluita contra el colonialisme, el patriarcat i el mercantilisme han d’anar juntes. En una intervenció a França, vas dir que “l’home indígena és oprimit com a subjecte sexual”. Quina relació hi ha entre la qüestió feminista i la colonial?

Primer, les dones amb vel són víctimes d’islamofòbia no solament per una qüestió de visibilitat, sinó perquè, de fet, han estat castigades. L’Estat francès castiga les dones amb vel pel fet d’haver desobeït el projecte integracionista, que projectava convertir les dones magribines (i africanes) en el que anomenem beurettes (femení de beur: terme creat a partir de la inversió de les síl·labes del mot arabe, emprat pel jovent d’origen magribí a partir de la dècada de 1980 com a estratègia d’apoderament): dones emancipades que es caguen en l’islam, en les seves famílies, que s’alliberen, que diuen que els homes de la seva comunitat són una merda, etcètera. Aquest és el projecte colonial integracionista, que demana que ens postrem davant dels valors de la República, davant del feminisme republicà, davant de tot el que ens aporta França, com a eines d’alliberament i emancipació. Ara bé, les dones amb vel rebutgen aquest projecte. I, de fet, el simple fet de dur el vel és una provocació enorme, perquè les converteix en antibeurettes.

Per què dur el vel esdevé una provocació?

Amb el vel, diuen moltes coses. Diuen que els seus cossos no podran ser explotats ni consumits pel patriarcat blanc. Volíeu arrencar el cos de les dones de la comunitat magribina, islàmica i negra per apropiar-vos-el? Elles responen: ‘Doncs no, rotundament’

Amb el vel, diuen moltes coses. Diuen que els seus cossos no podran ser explotats ni consumits pel patriarcat blanc. Volíeu arrencar el cos de les dones de la comunitat magribina, islàmica i negra per apropiar-vos-el, perquè el pogués consumir l’home blanc? Elles responen: “Doncs no, rotundament”. Tot això és molt complicat perquè, a l’interior d’aquest comportament, hi ha una dialèctica concreta. Amb aquest moviment, es reafirma la seva pertinença a la comunitat. La dificultat que s’afegeix a això és que, des de fa deu o quinze anys, els moviments d’esquerres que volen donar suport a les dones amb vel estan obligats a produir un discurs sobre elles que no té res a veure amb la realitat. Estan obligats a dir que, si les dones es posen el vel, és perquè és un projecte personal, individual, que són elles que prenen la decisió o que no hi ha pressió. Per tant, promouen la idea que dur el vel és un projecte feminista. Però això és una construcció. Les dones que volen tenir el suport de l’esquerra estan obligades a adoptar aquest discurs: “Sóc un individu ple, no estic sotmesa a cap pressió de la societat, faig el que vull. Jo, jo, jo”. És el culte al jo.

 

Aquesta construcció no es correspon amb la realitat?

Si preguntem per què porta el vel a una dona que no té relació amb la gent d’esquerres, sobretot si viu a un dels barris que no tenen l’obligació de donar comptes a l’esquerra, no diu això. Diu que Déu l’hi ha demanat o dóna respostes molt vagues: “Nosaltres ho fem així”. No hi ha discurs polític al voltant de les seves respostes, no diuen que duen el vel perquè són feministes. Quan una persona respon una pregunta sense sentir-se pressionada, quan és natural, diu les coses tal com les pensa. El que crec, personalment, és que la invenció de l’elecció individual no es fonamenta en la realitat.

Podries donar algun exemple?

Jo porto pintallavis vermell. És evident que ningú no m’obliga a posar-me pintallavis al matí o a pintar-me els ulls. Ni el meu marit ni el meu germà; no hi ha cap home que em digui que ho he de fer. Tot i així, els homes no es pinten els llavis. Estem d’acord que hi ha una mena de tria social que fa que em pinti els llavis; per tant, la qüestió de la tria individual no té cap sentit. La qüestió del vel és semblant. Els homes no es posen el vel, són les dones les que el porten. Quan la gent reaccionària, a França, diu que les dones porten el vel perquè la seva comunitat les obliga, l’esquerra contesta: “No, no, en absolut, ho fan per elecció pròpia”. Tot i que pugui semblar caricaturesc, jo dic que, en aquest cas, són més aviat els reaccionaris els que tenen raó. Tenen raó en el sentit que hi ha fenòmens socials, però s’equivoquen quan diuen que hi ha un home darrere d’elles que les coacciona. Per agradar a l’esquerra, l’esquerra radical que ens ha de defensar, hem d’explicar ximpleries perquè aquesta esquerra no pot acceptar un fet social tal com existeix en realitat. Això no vol dir que la qüestió del vel sigui un problema, al contrari, és l’expressió d’una resistència col·lectiva. L’Estat francès racista i imperialista vol despullar-nos, allunyar-nos i arrencar-nos de les nostres solidaritats familiars. I el cos social reacciona negant-s’hi. Això em sembla molt positiu. Simplement dic que les interpretacions que fem de les raons per les quals les dones es posen el vel són falses. És un tema molt i molt difícil d’explicar. 

 

 

 

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: