Impressions

Hulka

09/11/2016

A finals dels anys vuitanta, hi va haver, com en aquell mateix moment ja apuntava el guionista d’historietes de Bruguera Francisco Pérez Navarro en un dels textos plens de saviesa que feia per a Comics Forum, un esgotament del còmic de superherois entès com a cosa seriosa i fonda.

Amb Alan Moore i Frank Miller, per posar dos creadors que havien fet furor en aquest terreny –i ben merescudament, sobretot Moore–, havia aparegut una línia que donava els seus fruits però que s’esgotava quan altres guionistes de qualitat dubtosa només sabien fer males imitacions d’històries de superherois foscos i patidors. Marvel se’n va adonar i, per tal de desinflamar tanta pretensiositat, va decidir provar sort amb el rellançament d’una nova sèrie d’un personatge que anys enrere no havia acabat de quallar: Hulka. Des de la primera portada d’aquesta segona etapa de Hulka, en què la millor superheroïna de tots els temps amenaçava en anar a casa dels fans que es neguessin a comprar aquell còmic i destrossar-los la col·lecció de La patrulla X, va quedar ben clar que aconseguirien els seus propòsits.

Hulka utilitzava l’humor molt més que com a una arma puntual (amb més o menys fortuna, l’humor encara es fa servir, en aquest món: si parlem de les adaptacions cinematogràfiques, no n’hi ha hagut cap que valgués la pena que no es rigués una mica d’ella mateixa –a casa tenim mania Christopher Nolan, què hi farem–). El que va saber fer el dibuixant i guionista John Byrne, a qui havien encarregat la nova col·lecció, és aportar tot el que podríem convenir que no molesta de certa mirada postmoderna, és a dir, tot allò desimbolt i despreocupat: la lúdica lleugeresa, la broma per la broma, els jocs metaficcionals i el trencament de la quarta paret sense més pretensió que la de fer riure, la despreocupada bogeria, els mons onírics sense misticismes, alguns poti-potis de nostàlgia que es riuen de la nostàlgia i mil parides més divertidíssimes.

El personatge sembla anar tan a la seva, que pren un rol ple de dignitat, com a mínim al costat del de les dones que apareixien aleshores en altres títols

Tampoc no hi ha tantes dones superheroïnes, a més. I menys aleshores. Hulka és una advocada d’èxit, i, a banda de ser tota verda, fer dos metres i pesar uns dos-cents quilos, sí que és veritat que Byrne va optar per repetir estereotips físics d’exuberància sexualitzada d’altres heroïnes. Ara, alerta: el personatge sembla anar tan a la seva –han passat als annals de la història del còmic les recriminacions de Hulka al guionista al bell mig d’una història–, que pren un rol ple de dignitat, com a mínim al costat del de les dones que apareixien aleshores en altres títols (en aquest sentit, és molt interessant la proposta que la guionista Gail Simone va fer a finals dels noranta: recollir en una llista de la vergonya els personatges femenins que acaben morts o maltractats en els tebeos de superherois). La manera en què Hulka porta les regnes de cada situació és d’una frescor que fa que no ens hi puguem enfadar. Quina alegria, per exemple, veure la naturalitat amb què acostuma a agafar els homes per fer-los un petó.

El resultat de tot plegat va ser un dels tebeos més intel·ligents que un servidor ha tingut el gust de llegir i que, en èpoques d’ofuscació –que, per una cosa o una altra, vénen tot sovint– sempre val la pena treure de la prestatgeria. Tot i que (ai, ¿qui deia que això de l’evasió per l’evasió seria fàcil i que no tindríem cap dubte?), també és veritat que avui anem sobrats –esgotats– de gent enginyosa i, si d’alguna cosa pot presumir Hulka, és justament de ser enginyosa. Però, coi, com ha canviat l’enginy! Potser no és ben bé que els guions de Byrne siguin més brillants que, per exemple, els textets dels nostres il·lustres enginyosos comentaristes socials enxarxats, però aquests –uns quants hi estarem d’acord– poc que ens podran sorprendre, ja. En canvi, la sensació que el que estava fent Byrne era una cosa fundacional i poc explotada abans –hi havia el precedent d’un altre rellançament en clau d’humor a un còmic de la competència, La Liga de la Justicia, d’acord, però ara no em va bé dir-ho– és d’una nitidesa tan grossa que gairebé pot resultar màgica.

Si l’aparició de la Hulka de John The Best Byrne va ser una glopada d’aire fresc per a un món de superherois que es mirava massa el melic i que pontificava qualsevol menudesa, l’evasió també ens pot anar bé avui en dia –almenys de tant en tant–, en què tot és tan greu així en general. Que cadascú utilitzi el divertiment que vulgui, és clar, però, si no coneixíeu els còmics del personatge, feu-me cas, aneu a una botiga de còmics de segona mà i compreu-ne uns quants números.

Au, m’imagino que poc us ho esperàveu, que algú de per aquí avui us digués que anéssiu a llegir unes quantes Hulkes de fa més de vint-i-cinc anys.

Queixes, al guionista.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: