Humanofòbia

Incongruències entre els 700 milions de turistes que aterren des del nord i uns pocs milions de migrants del sud que busquen on viure

Els dos negocis més lucratius al món són les armes i les drogues. De la fortalesa d’aquests dos sectors, no només en viuen alguns empresaris i traficants sense escrúpols, sinó també milers de petites treballadores interessades a conservar el seu lloc de treball. Si ens prenguéssim seriosament la defensa dels drets humans al món, el govern espanyol suspendria immediatament, per exemple, tots els acords econòmics amb l’Aràbia Saudita, de manera que es perdrien alguns llocs de treball a l’Estat espanyol. Per a les empleades acomiadades, això seria una desgràcia, però ni tan sols a elles se’ls ocorreria dir que l’Aràbia Saudita és una democràcia o que la compravenda i l’ús d’armes cada vegada més sofisticades és un progrés per la pau mundial.

Què té de bo el turisme de masses? En termes econòmics –l’única justificació versemblant– es limita a enriquir uns quants empresaris mentre fa que la supervivència general depengui, com als països del Tercer Món, d’un sector que genera ocupació precària i de temporada, amb salaris a la baixa i sense drets laborals, que dispara els preus de l’habitatge i buida de recursos propis –petits empresaris i activitat econòmica local– els centres de les ciutats. D’aquesta manera, erosiona la sobirania nacional i determina una divisió social –típica, també, dels països dependents– entre una minoria addicta, la vida de la qual s’adequa completament a aquesta dependència per raons interessades, i una majoria invisible, segregada dels espais econòmics, desapoderada i desposseïda. El turisme desnacionalitza, per dir-ho així, les nadiues, que passen a ser estrangeres a les seves pròpies ciutats.

Per aquesta mateixa raó, el turisme de masses té efectes antropològics i culturals devastadors. El que jo anomeno la mirada caníbal imposa imaginaris estandarditzats –circuits tancats de la imaginació– que converteixen el patrimoni cultural d’una ciutat o un país en la pàgina d’un catàleg de viatges. L’arquitectura i el menjar, els costums i el caràcter dels habitants s’han d’acomodar a les expectatives generades per la indústria turística, que a la vegada s’encarrega de subjugar el país sencer a la mesura d’aquestes expectatives: la ciutat visitada s’ha d’assemblar a si mateixa i tot el que destorbi a aquesta imatge manufacturada ha de ser eliminat. En un capitalisme globalitzat –resumint-ho d’una manera amb prou feines hiperbòlica– tota l’artesania pròpia i típica d’un país ha estat fabricada a la Xina.

En un capitalisme globalitzat –resumint-ho d’una manera amb prou feines hiperbòlica– tota l’artesania pròpia i típica d’un país ha estat fabricada a la Xina

No oblidem, tampoc, el cost ecològic del turisme de masses i la seva contribució a l’augment exponencial dels desplaçaments cada vegada més ràpids i cada vegada més bruts. Noranta milions de vols a l’any no incideixen en el canvi climàtic? No limiten seriosament els drets de les generacions futures?

A ningú no se li ocorreria anomenar lliberticides les qui denuncien la venda d’armes a l’Aràbia Saudita o les màfies de la droga. No obstant això, la denúncia d’aquest model turístic ruïnós per als països i per a les ànimes es qualifica de turismofòbia. Què seria el contrari de la turismofòbia? La turismofília? No, fòbies i fílies s’alineen a la mateixa trinxera. El contrari de les fòbies i les filies és la crítica. Resulta paradoxal –o no– que els qui han forjat aquest terme (turismofòbia) per impedir la denúncia d’un model ruïnós per a les nacions i les ànimes siguin els mateixos que defensen la venda d’armes a l’Aràbia Saudita i els mateixos que volen frenar l’arribada de persones migrants o refugiades a les nostres fronteres.

Perquè, finalment, aquesta és la qüestió. Al món, hi ha dos tipus de persones: les turistes i les migrants, que es creuen cada dia a les aigües del Mediterrani i als cels sense muralles. La diferència? Les turistes, en general, es desplacen de nord a sud i en grup, són 700 milions i troben tota classe de facilitats a l’hora de complir la seva missió: fer-se un selfi a les Piràmides o al Taj Mahal. Les migrants, en canvi, són uns pocs milions de persones (de les quals només un 15% arriba a Europa), es desplacen de manera individual, com les antigues aventureres, i troben tota mena d’obstacles (quan no la mort) perquè volen treballar, millorar la seva vida i alimentar les seves famílies.

És turismofòbia la denúncia d’un model que destrueix el nostre patrimoni tangible i intangible mentre es defensa el dret a la vida de migrants i refugiades? O més aviat és humanofòbia la defensa d’un model turístic inseparable, a més, de la xenofòbia, el racisme i la mort de milers d’homes, dones i infants cada any a les nostres fronteres?


Article publicat al número 437 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: