La via institucional: una arma de doble tall?

Una dotzena d’activistes avaluen els avantatges i els inconvenients de l’aposta electoral impulsada per sectors provinents dels moviments socials
22/09/2015

Els moviments socials han entrat a les institucions... o són les institucions les que han entrat als moviments socials? Els darrers anys, hem vist com molta gent amb una llarga trajectòria activista ha apostat per la via institucional. L’èxit electoral de diverses candidatures d’esquerres nascudes a l’escalf del 15-M és una realitat. En l’àmbit de les militàncies anticapitalistes, la nova conjuntura fa necessari un debat en profunditat sobre el fet que part de la família política hagi optat per un camí tan diferent de les rutes habituals. És útil accedir a les institucions per avançar cap a la ruptura, la transformació o la revolució social? O bé és contraproduent? Quan ja han obtingut representació o han arribat al poder, quina relació han de tenir els col·lectius i les persones que són a dins amb les que són a fora?

Enfrontament entre moviments socials i institució durant les protestes del 15M  / Robert Bonet

 

El 12 de setembre passat, l’Ateneu Popular de Cornellà i la CNT del Baix Llobregat van organitzar un debat titulat Lluites socials i institucions. Allà, vam poder copsar els principals acords i divergències entre en Carlos, del col·lectiu editor de la revista Una Posició, en Vidal Aragonés i la Maria José Ruiz, regidores municipals per Alternativa d’Esquerres de Cornellà, en Quimi, un dels portaveus del grup d’anarquisme social organitzat Procés Embat, i en Joan Giner, militant de Podem i número vuit de la llista barcelonina de Catalunya Sí Que Es Pot a les eleccions del 27-S.

 

El perill de l’absorció

“Més que el fet que marxin militants, em preocupa l’abducció de la manera d’aconseguir el canvi. En l’àmbit electoral, es comencen a vendre revolucions que no ho són”, opina en Carlos. En Quimi, per la seva banda, comenta que “les institucions tenen les seves pròpies lògiques i els partits, amb el temps, poden caure en la temptació del realisme i anar reformulant les seves postures, en perjudici –també– de la seva democràcia interna”. Segons aquest activista de Procés Embat, podem trobar molts exemples de renúncia: “Els Verds a Alemanya, Syriza a Grècia i Podemos a l’Estat espanyol. A principis dels 80, el PSOE, que va captar vots de les lluites socials, es va presentar a les eleccions amb moltes renúncies ideològiques, però encara mantenia certs punts programàtics com el rebuig a entrar a l’OTAN. Quan va arribar al poder, va signar aquest tractat militar. El control del PCE sobre CCOO també va dur a una claudicació: es van acabar desmantellant els moviments socials des de dins”.

Joan Giner: “Els grans sindicats han quedat captats pel poder a través de les relacions clientelistes, les subvencions i la creació de macroestructures controlades pels grans partits"

A parer de Giner: “El gran perill de les eines institucionals és que s’acabi formant una burocràcia que es quedi amb el poder. Si els representants no tenen ningú a qui retre comptes, acabaran seguint la lògica del sistema. I la cultura hegemònica dels partits d’esquerra, que prové de l’eurocomunisme, du la burocràcia tatuada al front. Després de la transició, hi ha hagut un fracàs social i cultural que ha impedit la creació d’un subjecte revolucionari. Molta gent va creure que, amb la victòria electoral de la socialdemocràcia, ja no calia mobilitzar-se”. Segons el candidat de Podem: “Els grans sindicats han quedat captats pel poder a través de les relacions clientelistes, les subvencions i la creació de macroestructures controlades pels grans partits. Els darrers 35 anys, CCOO s’ha convertit en una crossa del sistema; i ja no parlem de la UGT”.

“No tenim cap garantia que no serem captats. Si algú encara creu que això no pot passar, és que no entén què són les institucions”, afirma Aragonés. “En aquest sentit, cal prendre en consideració la diversitat entre unes i altres candidatures: hi ha mesures que poden augmentar o reduir el risc d’absorció, com el rendiment de comptes a les assemblees de base i la limitació de mandats i de retribucions. Si un regidor ja entra amb la idea de marxar al cap d’un temps, això evita que s’enquisti a les institucions i les converteixi en el seu modus vivendi. Tampoc és el mateix cobrar dos salaris mínims que 6.000 euros mensuals”, explica el regidor d’Alternativa d’Esquerres de Cornellà.

Nombrosos activistes de la PAH ara militen a Barcelona en Comú  / Albert Garcia

 

On resideix el poder real?

“Les nostres condicions materials no es deriven de l’esfera política, sinó que es determinen des dels poders econòmics, empresarials i financers. Els grans canvis mai no han vingut des de les institucions: tota institució actual és una institució burgesa i, per tant, defensa els interessos d’una determinada classe”, descriu Aragonés. Segons ell: “Les institucions polítiques només poden donar alguna cosa de si quan hi ha grans tensions socials: llavors, cedeixen una mica per no perdre el poder. És el que va passar després de la Segona Guerra Mundial. Les lleis que va anar aprovant la socialdemocràcia no eren més que la plasmació d’aquesta pressió des de baix”.

 

El ‘sostre de vidre’

Diverses activistes han parlat d’un sostre de vidre de l’acció col·lectiva que no es pot superar només amb la lluita al carrer. Això fa necessària la via institucional? “Cal veure quina és la cultura política del 99% de la societat actual. L’hegemonia cultural capitalista és molt potent. Hi ha molta gent a qui no arribem i les noves candidatures s’adrecen a aquest sector. El sostre és una realitat que fa necessària la presència electoral per poder trencar la barrera d’autoreferencialitat dels moviments socials i poder dur el missatge a tot arreu”, opina Giner. Segons Vidal: “Les institucions mai canviaran la societat, però sí que permeten fer un discurs que arribi a més gent i posar eines a disposició dels moviments socials per poder avançar en qüestions molt concretes. Encara que el nostre objectiu final sigui canviar el sistema, el veïnat de Cornellà necessita canvis urgents per viure dignament”.

Quimi:  “Els darrers anys, el principal problema de l’esquerra rupturista ha estat la dispersió. No hem sabut tenir plantejaments conjunts"

Per en Quimi, però, “el sostre de vidre és una eina propagandística per poder formar partits i aconseguir vots, que parteix d’una anàlisi superficial dels cicles de lluita oberts després de la crisi”. “Els darrers anys, el principal problema de l’esquerra rupturista ha estat la dispersió. No hem sabut tenir plantejaments conjunts i l’acció s’ha escampat per diversos àmbits poc relacionats entre ells. Després del 15-M, que va ser punt de trobada, les lluites han tornat a dispersar-se sectorialment i territorialment. Això ha dificultat la creació d’un front comú que aglutini forces i ha fet que es mantinguin postures més reactives que proactives. El cicle polític actual ha tingut aquests límits, que no tenen cap relació amb l’element institucional, sinó que responen a carències internes dels mateixos moviments”, conclou l’activista de Procés Embat.

 

L’autonomia dels moviments socials

“Tot el que es vulgui gestionar des de les institucions, fem-ho fora perquè, si no, correm el risc de l’abducció. Hem de ser un altaveu dels moviments socials. Per això hi hem d’estar en contacte permanent, recollir les necessitats que tenen i dur-les a l’Ajuntament”, declara Aragonés en relació amb la gestió de projectes culturals a Cornellà. Per en Quimi, “els moviments socials han de tenir el seu propi full de ruta, totalment autònom de qualsevol partit. Si busquen la ruptura, és lògic que s’oposin a les institucions. També cal veure que no hi ha dunes postures estàtiques, una institucional i una no institucional. Hi ha molts matisos. Per exemple, una candidatura municipalista de les CUP i una que aspira a aconseguir el poder estatal, com Podem, són diferents. La relació que han de tenir els moviments socials amb cadascuna d’elles també ho ha de ser”. Giner opina que “només es pot parlar d’eina institucional quan s’arriba al poder. Una força d’oposició pot ser un pseudomoviment social que estigui més fora que dins. Les candidatures que obtenen el govern han de tenir una necessària relació de conflictivitat amb els moviments socials locals, una fraternitat violenta, perquè són agents socials contraposats. Si neguem això i diem que som amics, reproduïm la visió eurocomunista dels moviments socials com a corretja de transmissió del partits”. “Són els moviments els que han d’influir sobre els partits i no al revés”, concorda en Quimi.

 

Camí de la ruptura

Per arribar a la ruptura, Aragonés aposta per un programa de sobirania en tres eixos: nació, classe i gènere. “Hem de poder decidir si volem marxar de l’Estat espanyol, construir una economia social basada en el sector públic sota control obrer i en el cooperativisme transformador i trencar amb el domini patriarcal. Per construir l’hegemonia que ens cal per arribar fins aquí, a més d’usar la via electoral, hem de crear espais i organitzacions revolucionàries que generin contrapoder i que serveixin, també, per a la discussió política”.

Giner també veu imprescindible “la creació d’espais autònoms on les classes populars puguin trobar-se i identificar-se per, d’aquesta manera, generar nous subjectes polítics. Generar cultura popular és generar contrapoder, al marge de la línia política de cadascú. Les institucions no s’hi han de barrejar perquè ho perverteixen, com va passar a Cornellà als 70, quan el PSUC va desmuntar les associacions veïnals. La via institucional no ha de posar pals a les rodes als moviments populars dels barris”.

Procés Embat: "Apostar per una autogestió laboral enfocada a cobrir les necessitats de l’entorn és l’embrió del poder popular”

“Per aconseguir la ruptura, la línia ha de venir marcada per la lectura de la situació i els límits dels moviments socials sorgits arran de la crisi”, afirma en Quimi. “Per tirar endavant, cal crear organitzacions que puguin generar una alternativa a les institucions i establir un poder dual. S’han de crear meses on conflueixin ateneus, sindicats, organitzacions polítiques... que, des d’una actitud propositiva, uneixin forces i engeguin projectes contrainstitucionals, des de fora i des de baix. Cal crear consells populars que, a partir del barri o el poble, vagin abraçant cada cop més territori. Per començar, cal unir diversos camps de lluita, sobretot l’acció obrera i veïnal, que són les que tenen més protagonisme i capacitat. Apostar per una autogestió laboral enfocada a cobrir les necessitats de l’entorn és l’embrió del poder popular”, proposa l’activista de Procés Embat, que opina que “la independència de Catalunya i la sortida de l’euro i de la UE són l’única conjuntura política que possibilitaria tirar aquest projecte endavant”.

Per en Carlos, cal veure el punt d’inflexió a una escala més petita: “Hem d’eliminar la figura de l’activista polític com algú que està fora de la vida quotidiana. Com ens plantegem la supervivència i les relacions de família i d’amistat? Hem de teixir xarxes de solidaritat directa més enllà dels grups d’afinitat i del rotllo. Cal posar recursos en comú, a través de la creació d’ateneus i cooperatives que resolguin els temes de l’alimentació, l’habitatge... Hem de portar la quotidianitat al centre de les lluites. No n’hi ha prou amb una visió global: sense canviar d’arrel la manera com ens relacionem i vivim, la coordinació de les lluites no té sentit”.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: