Impressions

La intel·ligència al servei de la bestialitat

29/11/2017

Ben al principi de la seva novel·la Gos Blanc, acabada de publicar per Angle Editorial, Romain Gary deixa anar una bona sentència; diu: “en tota la història, la intel·ligència no ha arribat mai a resoldre problemes humans quan la seva naturalesa essencial era la de la bestiesa”. La diu, Gary, després d'haver-se presentat -ell i la seva dona Jean Seberg són els protagonistes de la història- en les primeres pàgines com el que era: un escriptor viatjat, ric, llegit i molt desencantat amb el funcionament del gènere humà en general. Ho diu també després d'haver-hi presentat un altre personatge clau: un gos que ells adopten sense saber que l'animal ha estat ensinistrat per atacar negres.

Descobreixen aquest tret de la bèstia accidentalment un dia que apareix el pobre encarregat de netejar-los la piscina. L'animal es torna boig. Dies després li agafa la ràbia també davant d'un empleat de correus. Si Gary només hagués explicat la història de com intenta reeducar el gos, allò no hauria passat d'un manual d'ensinistrament més o menys tècnic. L'escriptor opta però per anar molt més enllà i Gos Blanc acaba sent tota una reflexió sobre la pròpia animalitat humana; sobre el que hi ha de bèstia en cadascú de nosaltres que, de vegades, fa que posem tota la nostra intel·ligència al servei de l'animal per justificar-nos, per satisfer necessitats primàries, per sublimar un rampell d'ira potser desproporcionat.

L'advocat de La Manada no està fent altra cosa que demanar-li a la jutgessa, i de retruc a tots nosaltres, que posem la nostra intel·ligència al servei de la imbecil·litat humana i de la part animal

Com que els temps van com van i ara tot es barreja, avui anava combinant aquesta lectura amb la de notícies referents a l'última sessió del judici contra La Manada a Pamplona. Em passaven pel cap idees com ara que aquells cinc nois que avui jutjaven han estat educats en una societat en què les dones som atacables, abusables, estem allà posades de reclam perquè ells vagin a la nostra caça, perquè ens subjuguin al seu instint i, un cop aconseguit això, esperin el seu premi a la feina ben feta; el reconeixement en forma d'aquells whatsapps de la resta dels col·legues del seu grup, que tots hem pogut llegir (“això sí que és una festa, tíos”, etc.).

La combinació de lectures, dic, em portava a pensar que, igual que Gary explica que el Gos Blanc no entén res quan en la seva nova vida, en atacar un negre, en comptes de felicitacions i premis, de sobte el que rep és un càstig, aquells cinc nois que aquests dies seuen davant la jutgessa deuen anar una mica despistats, no sabent ben bé quant de mal han fet. Però això rai; ja tindran temps d'esbrinar-ho durant el parell de dècades que passaran a la cel·la. El problema gros és que el seu propi advocat per defensar-los, per justificar-los, ha dit que hauríem de tenir en compte que són uns imbècils, però uns imbècils amb família, que veuran les seves vides destrossades si se'ls envia a la presó. No està fent altra cosa, l'advocat, que demanar-li a la jutgessa, i de retruc a tots nosaltres, que posem la nostra intel·ligència al servei de la imbecil·litat humana i de la part animal, la instintiva, a la que sempre fa referència la sang, la família. Però aquesta, ja ho diu Gary, mai no ha estat la manera de solucionar res. I Déu n'hi do, la de coses que tenim pendents de solucionar.
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: