Interpol a la caça d’opositores polítiques

Les detencions del periodista Hamza Yalçin i l’escriptor Dogan Akhanli, tots dos d’origen turc, posen sobre la taula la vulneració de drets fonamentals per part dels organismes internacionals de coordinació policial

La indiscriminada onada de repressió turca va arribar el passat mes agost a l’Estat espanyol a través de la Interpol. Les detencions de Hamza Yalçin i de Dogan Akhanli van despertar crítiques des de diversos àmbits oficials, entre professionals de la premsa i organitzacions en defensa dels drets humans. Tots dos són d’origen turc i van haver d’esperar durant dos i tres mesos respectivament que l’Estat espanyol els denegués, finalment, l’extradició. El primer és un periodista i activista amb nacionalitat sueca, que fa vint anys que viu fora de Turquia i que advoca per la unió de totes les esquerres amb el moviment kurd i amb sectors del kemalisme. El segon és un escriptor amb nacionalitat alemanya, que no trepitja el seu país d’origen des de 2010 i que denuncia públicament qüestions relacionades amb el genocidi armeni. Ambdós van passar anys a la presó a Turquia, i aquest agost estaven passant les vacances a l’Estat espanyol quan la Policia Nacional espanyola els va detenir. Amb Dogan Akhanli fins i tot es van prendre la molèstia d’anar-lo a buscar a l’hotel, però el jutge Fernando Andreu el va posar en llibertat provisional. A Hamza Yamçil li va anar pitjor, ja que el jutge Ismael Moreno el va enviar a la presó, on va estar-se uns dos mesos. Moreno no va voler contextualitzar el cas dins de la llarga onada de repressió que assota les veus crítiques amb el govern turc, campió mundial a tancar periodistes durant l’última dècada.

/ Zulema Galeano

 

Però l’estupor que això va causar no se circumscriu només a la ferocitat del govern turc o la predisposició de la Policia i l’Audiència Nacional espanyoles a col·laborar. També xoca que institucions internacionals com la Interpol s’involucrin en casos de persecució política. No obstant això, no és la primera vegada que les crítiques recauen sobre la Interpol, que des de fa pocs anys s’ha avingut a un procés de reforma, vista la manera abusiva amb què alguns dels seus països membres l’empren.

La Interpol està formada per 190 països, molts d’ells amb règims dictatorials o poc amics de la discrepància política. Opera mitjançant un sistema d’alertes internacionals, és a dir, un dels seus països membres sol·licita que es publiqui una alerta contra una persona determinada i llavors la Interpol s’encarrega que les policies nacionals de tots els països membres n’estiguin informades. La constitució de la Interpol prohibeix que s’emetin alertes per motius polítics, militars, religiosos o racials, i l’organització es compromet a comprovar que això es respecta en cada sol·licitud. Però l’alt nombre de casos en què això succeeix ha posat en dubte aquest compromís. La veritat és que al final sembla que la Interpol no s’assegura tant com hauria de fer de si les peticions estan justificades o no. També crida l’atenció que les peticions abusives sovint venen dels mateixos països. Alguns dels líders a abusar de la Interpol són Rússia, Ucraïna, el Kazakhstan o Turquia.

La iniciativa per a la reforma de la Interpol la van tenir el 2013 algunes ONG de drets humans com Open Dialog Foundation o Free Trials. Aquestes organitzacions van començar a preparar xerrades i seminaris, fins que van aconseguir involucrar alguns organismes oficials com l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) o l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Al principi, la Interpol va dir que no necessitava cap reforma, però fa dos anys es va avenir a escoltar-los. I a poc a poc van començar alguns canvis que encara no estan consolidats.

Les persones afectades no tenen la possibilitat de saber que existeix una alerta contra elles, perquè els avisos solen ser secrets

Una de les coses que més se li recrimina a la Interpol és que publica alertes contra persones que han rebut l’estatus de refugiades polítiques. Aquestes persones tampoc no tenen la possibilitat de saber que existeix una alerta contra elles, perquè els avisos solen ser secrets. Aysen Furhoff i Halis Aydogan van fugir de Turquia perquè se’ls acusava de separatisme. Suècia i França van reconèixer la naturalesa política del cas i els van oferir asil polític i ciutadania, però no els va servir de gaire, perquè la Interpol va acceptar publicar igualment una notificació vermella, que els va caçar durant un viatge a Geòrgia i els va fer passar diversos mesos en presó preventiva. Les notificacions vermelles sempre són peticions d’arrest amb vista a l’extradició al país que els cerca, i encara que l’extradició no acabi concedint-se, les víctimes acaben passant un període considerable entre reixes. Una vegada alliberades no hi ha cap garantia que l’alerta sigui retirada, o que el país que els busca no torni a sol·licitar la seva publicació, de manera que les víctimes es veuen impossibilitades sovint a viatjar, obrir un compte bancari o senzillament trobar feina. L’activista pels drets civils txetxè Akhmed Zakaev va ser detingut en tres països: Polònia, Dinamarca i Gran Bretanya. Però com podia defensar-se d’aquestes detencions contínues? No hi ha tribunals als quals recórrer, i només és possible presentar una al·legació davant la Comissió per al Control de la Informació (CCF) de la mateixa Interpol. Aquesta és una clau de la reforma.

La CCF té una oficina de sol·licituds, on es valora la possible modificació de la informació. Està formada per cinc membres que actualment provenen de l’Argentina, Rússia, Ucraïna, Angola i Moldàvia. És a dir, l’Argentina al costat de tres dels països més abusadors i un altre qualificat de “no lliure” per l’associació Freedom House. El problema continua perquè s’espera que els membres de la CCF actuïn amb independència de criteri. Però com que actualment la seva candidatura és proposada pels mateixos països, aquests poden respondre perfectament als interessos dels seus governs.

Un dels casos més emblemàtics d’ús abusiu de la Interpol és el del Kazakhstan i el banc BTA, que estava controlat per un opositor. El Kazakhstan es va dedicar a perseguir la cúpula opositora amb acusacions de malversació de fons. Com que els països on van anar trobant refugi evitaven extradir-los, el Kazakhstan va moure fils amb Rússia i Ucraïna, i van ser aquests països els qui van acabar sol·licitant la publicació de noves alertes contra ells.

Una de les reformes que es proposen per evitar aquests casos d’abús és que els processos on es contrasta la informació de la Interpol no estiguin només en mans de personal provinent de cossos policials, sinó que siguin més plurals i incloguin membres de la societat civil i amb experiència en la salvaguarda dels drets humans. També s’espera que es penalitzi els països més abusadors a l’hora d’optar a posicions clau, i que alhora es vegin forçats a augmentar la seva aportació al pressupost de la Interpol, ja que la sol·licitud de notificacions vermelles s’ha multiplicat per deu en els últims anys, cosa que fa difícil contrastar-ne la veracitat.

Les ONG que van impulsar el procés de reforma aplaudeixen que la Interpol l’hagi començat, però no volen que es quedi a mig fer.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: