Irregularitats en la gestió privada d’un bé comú

Sobrecostos, opacitat i manca de control, principals arguments contra l’administració mercantilista de l’aigua
25/11/2014

L'accés a una aigua potable, sanejada i a un preu assequible va ser reconegut explícitament com un dret humà per l’Assemblea General de les Nacions Unides en una resolució de 2010. Malgrat la consideració de l’aigua com a bé d’interès comú (i cada cop més escàs), molts municipis cedeixen la seva administració a mans privades. El cas de Catalunya és especialment impactant: un 80% de l’aigua està gestionada per empreses privades o mixtes. A l’Estat espanyol, aquest percentatge és del 50%; a Europa, no supera el 30%, i a tot el món, es queda en un 10%. El model privat implica, segons les auditories i els estudis que s’han elaborat, un encariment del servei per a la ciutadania i, sovint, una sèrie d’irregularitats i informacions opaques que escapen al control de les administracions.

Sobrecostos econòmics

Les irregularitats tenen, en primer lloc, una implicació econòmica negativa per a la ciutadania. Segons dades comparades de diversos municipis obtingudes de l’Observatori del preu de l’aigua a Catalunya, una eina de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), la tarifa dels municipis amb gestió privada és un 25% més cara (de mitjana) que la dels de gestió pública.

Pau Fabregat
 

L’encariment és degut a tres factors. El primer, el benefici industrial de l’empresa, per pagar els dividends a les seves accionistes. El segon, els costos encoberts que es deriven de les subcontractacions. És a dir, quan la concessionària encarrega un servei associat (per exemple, la investigació d’un nou software), l’acostuma a externalitzar a una filial del seu grup o propera. En les subcontractacions és on trobem els marges comercials més alts, superiors al 20%. En aquests casos, l’ajuntament no té capacitat d’incidència, ja que només pot controlar les grans línies pressupostàries.

El tercer factor d’encariment és el cànon concessional, una quantia que funciona com un impost encobert i que els ajuntaments demanen a l’empresa en contrapartida per la concessió. Aquests ingressos extraordinaris poden servir per pagar deute públic, construccions municipals o campanyes institucionals i, a més, són molt difícils de rastrejar. En el cas de Girona, es va saber que el consistori havia gastat 3,7 milions d’euros provinents del canon concessional que cobra Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter S.A. (AGISSA)... en obres d’art.

La tarifa de les concessionàries és, de mitjana, un 25% més cara que la de les societats municipals

A l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), l’abastament d’aigua està en mans del grup Agbar des de fa 147 anys. Des de 2012 i fins al 2047, el controla una societat mixta propietat d’Aigües de Barcelona (Agbar i La Caixa) en un 85% i de la mateixa AMB en un 15%. Un informe de l’any 2012 elaborat per Aigua és Vida, plataforma per una gestió no mercantil de l’aigua a Catalunya, enumerava diverses irregularitats en la concessió, com ara l’adjudicació feta a dit, sense concurs públic ni justificació tècnica. A més, l’informe assenyalava els costos il·legítims que s’afegeixen al rebut, que inclouen el pagament d’interessos a La Caixa, l’accés al coneixement d’Agbar o les seves campanyes publicitàries (veure infografia). En total, afegint els sobrecostos no associats a l’aigua, les famílies hauran de pagar un 80,9% més (124,1 euros més cada any) pel mateix servei o un de més mala qualitat durant els propers 33 anys.

Pèrdua de control públic

Quan s’externalitza el servei d’aigua també es produeix una pèrdua d’accés al coneixement per part del sector públic. Els governs municipals estan supeditats a la informació que els ofereixi l’empresa concessionària sobre l’estat de la xarxa (dipòsits, bombes, canonades, etcètera), el manteniment de les infraestructures i l’estratègia de les inversions dutes a terme o que s’han de fer. Segons fonts expertes consultades per la Directa, els municipis es troben que, dels plans d’inversió que l’empresa ha d’executar al llarg de la concessió, se n’executen la meitat o fins i tot una quarta part. També s’enduen sorpreses en veure que la xarxa té un rendiment que se situa prop del 55% o el 60%, en lloc del 85% habitual. Es desmunta, així, el mite de la superioritat de la gestió privada. De fet, a Catalunya, una de les gestions més eficients és la de l’empresa pública Aigües de Mataró, que manté la xarxa a un rendiment del 92% (el 2013), mentre que Aigües de Barcelona, propietat d’Agbar i La Caixa, el té a un 82,1%.

L’empresa municipal Aigües de Mataró té les millors xifres d’eficiència: el rendiment de la xarxa se situa en el 92%

“Els municipis no tenen capacitat de controlar o han dimitit de les seves funcions”, apunta Eloi Badia, portaveu de la plataforma Aigua és Vida. “Calen regulacions sobre l’eficiència del servei basades en indicadors estandarditzats i mesurables com, per exemple, el volum de pèrdues, l’atenció al client, el nivell de participació i transparència… Només així es poden fer comparacions i veure quin model funciona millor”, afegeix Badia.

De fet, l’Agència Catalana de l’Aigua, empresa pública de la Generalitat de Catalunya, havia de tenir el paper de reguladora independent de les polítiques de l’aigua, però ha estat reduïda a un òrgan merament consultiu. A més, acumula un deute de 1.400 milions d’euros. “Els governs de la Generalitat han viscut l’ACA com un contrapoder”, apunta una font experta del sector de l’administració hidràulica. “Si, a més, es potencia el seu endeutament, s’obre la porta a la privatització. Si no assegurem un finançament que permeti aquesta regulació, estem abocats a la pèrdua de control del servei”, conclou aquesta mateixa font.

Onada de remunicipalització

Segons l’informe Water remunicipalisation as a global trend, del Transnational Institute, 180 municipis d’arreu del món han recuperat la gestió pública de l’aigua entre l’any 2000 i el 2014. Als Països Catalans, sobretot a Catalunya, alguns municipis aprofiten la finalització de la concessió privada i plantegen processos de remunicipalització del servei, ja sigui assumint la gestió directa des del consistori o a través d’una empresa pública.

A Arenys de Munt, el govern municipal torna a controlar l’abastament d’aigua des de 2011 (tot i que SOREA, l’empresa concessionària des de 1999, l’ha demandat per pèrdua de beneficis futurs). Pollença (Mallorca), el Figaró-Montmany (Vallès) i Montornès del Vallès també han recuperat la gestió pública, aquesta última població després d’estar 50 anys en mans de l’empresa familiar CADAC S.L. En el cas de Girona, l’ajuntament encara haurà d’esperar vuit anys més perquè es va trobar amb un pla d’inversions amortitzades d’AGISSA quan estava a punt d’acabar la concessió i es va veure obligat a renovar el contracte. Per la seva banda, la Taula de l’Aigua de Terrassa ha engegat una campanya per reclamar la remunicipalització davant l’escenari, el 2016, de la fi de la concessió de 75 anys a Agbar.

Els darrers quinze anys, 180 localitats d’arreu del món han tornat a assumir la gestió de l’abastament

La defensa d’una administració pública de l’aigua es fa des de plataformes ciutadanes com Aigua és Vida, però també a través del Consorci per a la Gestió Integral d’Aigües de Catalunya (CONGIAC), una entitat pública de base associativa que agrupa diversos ajuntaments implicats directament en la gestió de l’abastament d’aigua. Hi participen, entre altres, els ajuntaments de Reus, Manresa, Mataró, el Prat del Llobregat, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. El CONGIAC té una funció política d’assessorament sobre gestió pública i remunicipalització del servei, però també és un espai de coordinació per fer compres conjuntes d’energia, per compartir laboratoris d’anàlisi o programari específic i per preparar campanyes de comunicació.

Anne Le Strat, tinent d’alcalde del govern de París que va impulsar la remunicipalització de l’aigua a la capital francesa el 2010, creu que aquestes mesures són sinònims d’eficàcia. “L’experiència de París demostra que la gestió pública és eficaç: en un any, les tarifes de l’aigua van baixar un 8%”, afirma en una entrevista a la Directa. “Tot allò que es guanya es reinverteix a millorar el servei i, a més, s’han fet innovacions tecnològiques. Només cal voluntat política”, afirma Le Strat.

Les expertes coincideixen a assenyalar la transparència, la rendició de comptes i l’establiment de mecanismes de regulació i control públics com el mínims imprescindibles per assegurar que l’aigua s’administri de manera eficaç i també democràtica. Les plataformes ciutadanes continuen defensant una gestió pública que consideri l’aigua com un bé comú i no com una mercaderia més.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

Barcelona i l'aigua

dimarts, 25 novembre, 2014

Els barcelonins, que vivien en una ciutat molt densa i insalubre, van enderrocar la muralla el 1854.