“Els israelians estan cremant Xàtiva encara”

Entrevista al periodista David Segarra
06/10/2015

Aquest periodista, dissenyador, escriptor i cineasta sempre ha lluitat per contar les històries que no contava ningú. Als 23 anys, ja era cofundador del periòdic ‘L’Avanç’. L’any 2010, s’enrola al ‘Mavi Marmara’, un dels vaixells de la Flotilla de la Llibertat atacada per l’exèrcit israelià. Quatre anys després de realitzar un documental sobre l’atac, ‘Foc sobre el Marmara’, torna a Gaza, on viu durant tres mesos i escriu el llibre ‘Viure, nàixer i morir a Gaza’.

Foto: Christian Villalba Alcaide

 

Alguna vegada has contat que el teu llibre naix de la voluntat de contar les històries quotidianes de la gent palestina. Tenies pensat escriure’l o va sorgir sense més?

És fortuït, però, com diu Rumi: com podia no nàixer si la llavor ja estava plantada? En aquest cas, ve d’una llarga història que comença en 2009, quan propose un documental sobre la vida quotidiana a Gaza a la televisió veneçolana. D’aquella idea, en derivarà aquest llibre. La idea era, en principi, trencar el cercle viciós del periodisme de la velocitat i del soroll, que polaritza i deshumanitza. Si tu atens a la realitat dels palestins pels mitjans de comunicació, tens dos posicionaments molt clars. Per una banda, hi ha qui pensa que els habitants de Palestina són bàrbars que es mereixen tot el que els passe. De l’altra, hi ha una visió que diu que s’han convertit en unes pobres víctimes. És a dir, els ha caigut una mena de maledicció: són monstres o víctimes.

“Gaza rep violència continuada, però, als seus carrers, hi trobes una pau i una tranquil·litat que no he vist a cap altre lloc”

Es cau en el victimisme?

Crec que el periodisme progressista hi cau, sí. I això genera deshumanització, desconnexió i dessensibilització. No pots sentir ràbia per un mort a qui no coneixes. Tu sents empatia per un ésser humà complet. Ens estimem Anna Frank perquè va escriure un diari on ens contava els seus desitjos, esperances i anhels. Però no podem sentir el mateix per un palestí, un somali o un sirià: o sabem com es diuen, si tenien família, si escrivien poemes... Ni què pensaven quan s’alçaven de matí i anaven a l’horta ni el que sentien els seus peus descalços quan xafaven la terra de la collita. I com que no sabem res d’això, no podem estimar-los.

I què et vas trobar a Gaza?

Enmig d’un lloc ple de destrucció, mort i violència extrema, em trobo amb un dels pobles més cultes, educats, hospitalaris i pacífics que he vist al món. Gaza rep violència continuada des de fa setanta anys, però, quan tu vas pels seus carrers, trobes un nivell de pau i tranquil·litat que no he vist en cap altre lloc.

I per què no veiem això als mitjans de comunicació?

Perquè ens venen la injustícia i la massacre. Però això ho trobem arreu del món. La violència en si no te cap rellevància: el que importa és l’actitud davant d’ella. La postura ètica i humana d’una civilització davant del mal. La història inèdita de negar-se a convertir-se en un monstre per combatre un altre monstre. El poble palestí es nega a destruir, mentre que l’exèrcit israelià ja ha arrencat més un milió d’oliveres, de figueres, de tarongers... L’any 48, durant la Nakba palestina, els passa el mateix que ens passà a nosaltres el 1707 o el 1714: una força brutal decideix que la diversitat s’ha d’acabar i uns han de manar sobre altres. Nosaltres ho hem oblidat perquè han passat 300 anys. La crema de Xàtiva és massa antiga. Però la crema de Gaza té un any. Ells estan cremant Xàtiva encara.

"Cada vegada que bombardejaven la ciutat, els xiquets es ficaven a plorar. I s’inventaven jocs, contaven contes, feien teatre. Eixe és el secret de Palestina"

I malgrat tot...

Després de setanta anys de fragmentació i desintegració, avui en dia, pràcticament el 100% dels palestins es consideren palestins i continuen sent cristians, musulmans, drusos o samaritans. Continuen parlant les seues respectives llengües i continuen defensant el dret d’autodeterminació. És a dir: no han pogut silenciar-los i, el més important, no han pogut deshumanitzar-los. No els han vençut.

Creus que canviaria alguna cosa si coneguérem aquesta visió dels palestins?

Els pseudoperiodistes polaritzen perquè no entengam res. El periodisme ha d’explicar i narrar el context; humanitzar. Malauradament, fem cas dels grans tertulians que, asseguts als seus trons, pontifiquen sobre el bé, el mal, Israel, la immigració... Per això desconeixem la realitat palestina. Saps quina és? Palestina és La vida és bella de Benigni. Tots els pares i les mares hi han viscut bombardejos i guerres. Però, després de tants anys, han desenvolupat una cultura única: la resistència a través de la bellesa. Cada vegada que bombardejaven la ciutat, els xiquets es ficaven a plorar. I s’inventaven jocs, contaven contes, feien teatre. Eixe és el secret de Palestina. Cada mare i cada pare de Palestina és un mestre de la bellesa i l’art de la vida. I els periodistes no ho hem sabut vore. Eixe és el missatge de Gaza al món. I hauríem d’aprendre’l.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: