Impressions

Itziar

26/01/2018

Fa uns dies, Itziar Castro, nominada als Goya en la categoria de millor actriu revelació pel seu paper a Pieles, expressava a Twitter sentir-se trista i enfadada perquè la revista Harper’s Baazar no li havia proposat participar en el reportatge fotogràfic de nus d’alguns candidats i candidates a aquests premis. El seu tuit va aixecar molta polseguera a les xarxes socials, i durant hores es van succeir una gran quantitat de missatges de suport i de menyspreu, a banda de comentaris (que comparteixo) que qüestionaven la necessitat o l’interès d’un reportatge com aquest, que no aporta res pel que fa a la vàlua professional dels actors i actrius nominats. La revista es va excusar tot d’una assegurant que es tractava d’una proposta externa, i fins i tot va afirmar: “Al contrario:¡Nos encanta tu cuerpo! Y, si te apetece, te tomamos la palabra para fotografiarte en los próximos números”.

No sé quanta veritat hi ha en aquest entusiasta “¡Nos encanta tu cuerpo!”, però, digueu-me escèptica, m’inclino a creure que el pensament més generalitzat (tant si s’expressa com si no, tant si s’assumeix com si no) és el que va reblar un usuari de twiter com a resposta: “No, no tiene usted un cuerpo bonito. Pero es que casi nadie lo tiene, así que no se preocupe.” El mateix tuitaire afegia que ell, si volia veure cossos no bonics, en comptes de comprar-se una revista, preferia seure en un banc d’una plaça a mirar passar gent, que era gratis. I es quedava tan ample. Com si la gent “tingués” un cos en comptes de “ser” un cos, i com si “bonic” i “no bonic” fossin qualitats absolutes i inalterables en el temps, i pertanyessin únicament als cossos prims. Com si el que acabés de dir no fos una negació de la capacitat de despertar desig dels cossos no prims.

Que aixequi la mà qui estigui lliure de gordofòbia interioritzada. Qui s’agradi en totes les fotos (totes, gent, totes) i mai no hagi pensat que estaria millor (una mica) més prima

Si el senyor en qüestió es quedava tan ample era justament perquè la construcció del desig generalitzada es basa en aquesta concepció reduccionista dels cossos. I si no, que aixequi la mà qui estigui lliure de gordofòbia interioritzada. Qui s’agradi en totes les fotos (totes, gent, totes) i mai no hagi pensat que estaria millor (una mica) més prima. Qui no se sorprengui que algú com Itziar Castro no s’hagi enfonsat en l’autoodi, qui no entengui que l’actriu estimi el seu cos en comptes de percebre’l com un obstacle que cal superar, com un estadi eternament imperfecte que ha d’aspirar a millorar cap a l’ideal de les mides normatives. Que aixequi la mà qui no hagi pensat mai com pot ser que a la seva amiga o amic li agradi una dona que no encaixa en els cànons estètics heteronormatius, qui intenti explicar-s’ho tirant de frases rotllo “hay que follarse a las mentes” o “l’important és a l’interior” perquè no és capaç d’entendre que també follem amb els cossos, i que sí, que els no normatius també són desitjables, estimables, contemplables, besables.

No em malinterpreteu: crec que és positiu que els responsables de la revista hagin expressat aquest entusiasta “¡Nos encanta tu cuerpo!”, perquè sembla indicar (almenys és el que m’agradaria pensar) que hi ha prou consciència social contrària a la gordofòbia perquè un mitjà com una revista o un diari no es pugui permetre d’escampar lliurement un rebuig manifest a les persones grasses, i perquè si es diu, potser algun dia s’acabarà creient de veres, si és que no es creu de veres ja. Però seria interessant que es preguntessin honestament si quan afirmen que Itziar Castro té un cos bonic i que per tant mereix sortir nua en un reportatge igual que els seus companys i companyes de cossos normatius, estan creient realment que també és un cos desitjable, susceptible de ser contemplat, acaronat, besat, un cos erotitzant i erotitzable, mereixedor de gaudi i plaer sexual i sensual. M’agradaria pensar que sí. Que no ho diuen per dir, que han superat la carregosa dicotomia del “bonica per dintre” i del “guapa de cara” i que ho creuen de veres.

No deixem de posar nom al desig no normatiu per desconstruir tanta merda gordofòbica. Ens hi va la vida: perquè també morim (i no una mica) quan se’ns esborra

Ah, les fotos! Entranyables i implacables reveladores de la gordofòbia explícita i implícita, de l’evident i la inconscient, de la que patim i la que assumim en forma d’autoodi. No en queda ni una, de foto, de la meva preadolescència. Ja en tenia prou amb el mirall per recordar-me el desencaix, l’estretor del marge en què les pressions estètiques tancaven el meu cos. En tenia prou amb els nens que m’aturaven al passadís només per dir-me “Qué gorda estás” i marxaven després rient com si res. Amb les amigues que em deien “Llàstima del cos, amb aquests ulls tan bonics que tens”. Etcètera. El primer que aprèn una adolescent de cos no normatiu és que no entra en la categoria de desitjable. I que li toca a ella esborrar aquest límit, si pot, sense acabar anorèctica. Perquè, això sí, serà només responsabilitat seva. Ho va deixar clar el reportatge "L’Emma vol viure" del 30 minuts: ni un esment a la pressió social sobre el cos de les dones, ni un apunt sobre la violència estructural masclista que fa inhabitables els nostres cossos. En fi. Això seria un altre article. Però ja que parlem de fotos, mentre esperem el reportatge que Harper’s Baazar farà del nu de la gran Itziar Castro si a ella li ve de gust, no deixeu de veure el curt Tips para adelgazar 30 kg en una foto, de les companyes de Komando Gordix. I no deixem de posar nom al desig no normatiu per desconstruir tanta merda gordofòbica. Ens hi va la vida: perquè també morim (i no una mica) quan se’ns esborra, quan se’ns nega la plenitud, el gaudi, el desig, la visibilitat, la simple possibilitat d'estimar-nos i sentir-nos estimades amb tot el que som.     
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: