Jack Halberstam: "El matrimoni és una organització fallida de la intimitat i ara el volem estendre a la gent LGTBI?"

Acadèmic i activista trans
22/02/2017

Jack Halberstam també ha signat alguns dels seus llibres com a Judith. En néixer, li van assignar el gènere femení, però, per a ell, aquest estadi vital podria ser reflex de l’ambigüitat perpètua inherent a l’existència. Professor d’Estudis Americans i d’Ètnia, d’Estudis de Gènere i de Literatura Comparada, dirigeix el Centre per la Recerca Feminista a la Universitat del Sud de Califòrnia. Autor i teòric queer, és eclèctic a l’hora d’estudiar les expressions de gènere i les seves constriccions o llibertats. Des de la cultura audiovisual, l’experiència de les errades com a factor de creixement, la infantesa com a horitzó infinit de possibilitats i el cos com a llenç en blanc per imaginar la identitat, per a Halberstam, qualsevol àmbit de la vida serveix per reflexionar sobre els nostres diferents jos.

Fotografies de l'entrevista: Freddy Davies

 

Amb quins pronoms prefereixes que em dirigeixi a tu?

Prefereixo els masculins.
 

A vegades, l’anglès es considera un idioma sense gènere perquè té substantius i pronoms neutrals. Però, no és igualment sexista?

No pots canviar l’organització del poder o la identitat en un únic espai, l’has de canviar arreu! El llenguatge muta i canvia d’acord amb el seu ús social i, semblantment, la gramàtica constreny la manera com la gent es pot identificar a si mateixa! És bidireccional. Desfer-nos dels pronoms amb gènere no ens allibera de les normes de gènere. Els canvis gramaticals i els canvis polítics són estructurals: necessiten temps.
 

Què representa el nou president dels EUA Donald Trump per a les persones no-normatives? Les que no són blanques ni cis ni heterosexuals ni classe alta...

Bé, tots aquests grups no són iguals.
 

Cadascun d’aquests grups pateix discriminacions...

Sí. Aquesta associació de posicions socials a identitats no funciona per descriure la realitat política en què ens trobem. Així doncs, tot i que és evident que Trump té inclinacions de dretes, que reinvertirà en la política de Law & Order (Llei i Ordre) i que multiplicarà la retòrica de la supremacia blanca, no és tan clar que estigui compromès amb l’homofòbia o la transfòbia.
 

Com és?

Perquè el racisme serveix uns propòsits diferents dels de l’homofòbia. Està lligat a l’estructura de la vida política americana fins al punt que votants blancs poden escollir alegrement un president racista. De fet, ha tingut votants de les comunitats LGBTI.
 

Cert.

Així doncs, quan et preguntes: què passarà amb les minories?, presumeixes que tothom és precari. Però no tothom ho és. Es tracta d’un moment realment perillós, òbviament, per a migrants, refugiades, persones de color, gent pobra… Però per a trans, gais o lesbianes? No hi ha una amenaça òbvia ara per ara. El seu vicepresident, Mike Pence, és molt més tradicionalment homòfob.
 

Mirant enrere, la presidència d’Obama va ser positiva per a les comunitats LGBTI?

Per descomptat. Qui no preferiria tenir Obama com a president abans que Trump? Però Obama mai no va tenir majoria al Congrés ni al Senat i també va impulsar projectes polítics reconegudament neoliberals. Sí, el matrimoni homosexual va ser ratificat durant el seu mandat, però, per a molta gent queer radical, això mai no havia estat un objectiu! La fita era la transformació social. Trump és una continuació de la fallida de la democràcia americana, com va ser Obama, però és un president molt més perillós.


 

Ara es revocarà l’Obama Care, la cobertura mèdica per persones que no tenen accés a assegurances sanitàries. Quines implicacions tindrà per a les persones trans?

L’Obama Care és un sistema complicat, sota el qual algunes persones poden aconseguir tractaments mèdics per fer la transició o cobrir els costos de les operacions de reassignació de sexe. Però no tothom! Moltes trien pagar-ho de la seva butxaca. Jo em vaig fer una mastectomia i la vaig pagar. Així, per a molts, serà una continuació de l’statu quo.
 

Trump ha assegurat que té pensat un pla per substituir aquesta normativa.

Clar, però no té res! I, mentrestant, gent que estava assegurada ha tornat a perdre la cobertura. Alhora, l’Obama Care era massa car i no era viable ni sostenible. No hi ha una sortida fàcil. El que realment hauríem d’exigir no és que l’asseguradora cobreixi els procediments mèdics, sinó un sistema de sanitat públic molt més ampli i sense un cost individual tan alt.
 

Creus que les Women Marches –manifestacions multitudinàries de dones per protestar contra el masclisme de Trump– del 21 de gener passat ajudaran al ressorgiment d’un moviment feminista estatunidenc?

"El 57% de les dones blanques van votar Trump. Les dones amb privilegis van votar pel manteniment del seu estatus econòmic i ho van fer en connivència amb els seus marits"

Mai no ha estat tan urgent tenir una relació complexa i ben articulada amb el feminisme. És una narrativa molt necessària: encara vivim en un món on hi ha una articulació patriarcal del poder, que té un profund impacte en l’espai laboral, les esferes d’intimitat... La idea que ja no ens cal el feminisme és totalment falsa! Les Women Marches han estat molt poderoses. Dit això, cal recordar que el 57% de les dones blanques van votar Trump! Les dones amb privilegis van votar pel manteniment del seu estatus econòmic i ho van fer en connivència amb els seus marits.
 

Hi ha veus que han afirmat que la gent trans no està prou representada a les Women Marches.

En termes de presència transgènere, em resisteixo molt a aquesta narrativa… Primer, perquè una de les organitzadores era una dona trans. Segon, hi havia una articulació molt clara en el sentit que el terme dona no significava persona nascuda femella. Era una marxa contra el sexisme, la misogínia i l’intolerable ressorgiment de la dominació patriarcal. No estava restringida a la pertinença a la categoria de dona. Em desagrada especialment aquesta articulació de les polítiques transgènere com un continu clam de marginalització. Només serveix per crear ruptures en un moment en què necessitem números, solidaritat i poder. El cony no era una representació de la vagina femenina; era un símbol, no una imatge identitària.
 

L’OMS anuncia que, l’any 2018, modificarà l’epígraf referent a la transsexualitat. Es reformularà la frase on es qualifica com a “trastorn de la identitat de gènere”. Serà una via factible per reclamar als governs que abandonin aquest enfocament?

"Pots despatologitzar la realitat transgènere als manuals mèdics i a les organitzacions sanitàries, però caldrà temps perquè, culturalment i socialment, hi hagi canvis"

No. Desafortunadament, aquesta diagnosi mèdica-psicològica del fet trans com a disfòria té una llarga història, que es remunta a la meitat del segle XX. Pots despatologitzar la realitat transgènere als manuals mèdics i a les organitzacions sanitàries, però caldrà temps perquè, culturalment i socialment, es canviï la concepció que descriu el fet trans com una desorientació. Són ideologies que connecten el significat de cos i gènere.


 

Potser és similar a allò que no va aconseguir la tretzena esmena nord-americana, referent a l’abolició de l’esclavatge. El racisme va continuar, substituït per la segregació, i avui dia es mantenen vigents molts prejudicis… El canvi formal de la llei no canvia la realitat...

Sí, però l’analogia és complicada. Són entitats molt diferents. La història del fet transgènere i la de l’esclavatge no són iguals. Una és produïda pel sistema de binarisme de gènere i, després, es patologitza per produir una identitat estable normativa. L’altra és part d’una economia, d’un racisme global que té un llarg recorregut. Ara bé, tens raó quan dius que les situacions d’explotació no es resolen a través de mandats legals. En aquest sentit, sí, els canvis s’han de produir en els processos moleculars de la societat. La legislació és important, però no definitiva.
 

Als EUA, l’any passat, hi va haver 25 assassinats de persones trans; la majoria eren negres. Creus que s’ha produït una escalada de la violència contra les comunitats LGBTI o que són fets més noticiables per a la premsa i, de rebot, per a la societat?

"És difícil saber si aquests assassinats trans són una mostra de com en són, de prescindibles, les vides de la classe obrera, les vides precàries i les de les persones negres als EUA"

És difícil de dir en aquests crims d’odi. Simplement, les persones pobres –i, particularment, les negres– són més vulnerables a la violència, ja sigui per part d’un individu o per part de la policia. L’Estat autoritza una violència que impacta inequitativament sobre les comunitats de color. Així doncs, és difícil saber si aquests assassinats trans són una mostra de com en són, de prescindibles, les vides de la classe obrera, les vides precàries i les de les persones negres als EUA. No crec que es puguin classificar únicament com a assassinats transgènere perquè són part d’un patró de violència contra les persones vulnerables molt més ampli i autoritzat per l’Estat.
 

Aleshores, més aviat, la interseccionalitat, les diferents característiques que se solapen a les identitats de les persones i la lectura social que se’n fa és el que les converteix en més vulnerables?

Correcte. Ara tenim mòbils i mitjans per documentar una violència que sempre ha existit. La policia no s’ha tornat violenta de sobte. A Rodney King, el van apallissar fa més de dues dècades, l’any 1991, i, abans, als EUA hi havia linxaments regularment. Ara, hi ha mecanismes per documentar aquesta violència i fer-la innegable.
 

Black Lives Matter (BLM) és un moviment sorgit arran d’aquesta brutalitat policial.

El BLM vol fer visible la llarga història de violència estatal, particularment dirigida als cossos negres, cossos de color en general. No com un fenomen contemporani, sinó històric, que continua precisament perquè modificar la llei no canvia la forma d’interactuar dels cossos racialitzats. Està fent una feina increïble a l’hora d’assenyalar allò que alguns anomenen la vida després de l’esclavatge: la continuació de la lògica de la supremacia blanca en la vida pública americana.
 

Dius que hi ha molts exemples de les contradiccions entre qui som i quines són les nostres postures o estàndards polítics. El neoliberalisme ha absorbit el fet LGBTI?

"Ja no podem parlar d’allò gai com a no normatiu. Dependrà d’amb qui estiguis parlant, d’on, de quan, en relació amb quina classe, quina forquilla de benestar econòmic..."

Sí! Que algú sigui homosexual no significa que no sigui normatiu. Avui, es pot parlar de l’homonormativitat. Hi ha una classe molt privilegiada i apoderada –particularment, d’homes blancs gais– per a qui la normativitat és molt desitjable! Amb la manca d’estigma social al voltant de la identitat gai, es poden beneficiar d’aquestes noves configuracions de l’economia i del consumisme. És una nova geografia urbana, amb barris gais que són centres de compres, cruising, entreteniment… I encara que, d’una banda, això és meravellós, de l’altra, ens força a repensar com situem les comunitats LGBTI en relació amb la marginalitat i les polítiques de la normativitat. Ja no podem parlar d’allò gai com a no-normatiu. Ara, dependrà d’amb qui estiguis parlant, d’on, de quan, en relació amb quina classe, en quina forquilla de benestar econòmic...

Abans, feies referència al matrimoni homosexual. S’ha tractat com una fita, però també ha estat una via…

D’assimilació!
 

Exacte. Conservem la idea de família nuclear en el paradigma homosexual. Tot canvia perquè res no canviï?

Es fan canvis legals que es presenten com un reconeixement, precisament, per no haver de dur a terme una transformació molt més radical, que és el que havien estat promovent les organitzacions queer: repensar completament la intimitat, la comunitat, la col·lectivitat, les polítiques del desig. En canvi, es diu: “Ei, què tal si deixem que us caseu també?”. I això passa en un moment en què, de fet, el matrimoni és una organització fallida de la intimitat per a les parelles heterosexuals! Majoritàriament, es divorcien! Per què ara, en un moment de declivi del poder del matrimoni com a símbol i com a pràctica, s’estén a la gent LGTBI? Només és possible quan es tracta d’una institució degradada, l’extensió de la qual no importa a ningú.


 

Sovint, t’has referit als cossos trans com a símbol de la possibilitat de canvi, com a representació de la no-immobilitat de les identitats.

Sí. Abans es tenia la idea que la identitat era una mena de localització fixa. El cos, bàsicament, esdevenia la plataforma per a una comprensió concreta de la individualitat. A vegades, necessitaves temps per establir la teva identitat, però igualment es donava una situació d’immobilitat. Penso que cada vegada estem més insatisfetes amb la teoria d’una identitat immòbil. Ens adonem que, amb el pas del temps, les idees i els cossos de les persones canvien.
 

Al llarg de la vida, experimentem canvis diversos per força.

Clar. La mobilitat i la salut del cos, l’organització o l’orientació dels desitjos canvia i es desplaça! Així, la teoria queer mostra un interès creixent per la fenomenologia, per una comprensió de l’individu més basada en l’experiència, en la identitat com a procés. No ho anomenaria fluid, perquè sembla que donis a entendre que tothom pot ser tot allò que vulgui, però sí una idea més canviant de les influències i les expressions de la identitat. Tot i que ara estem batallant per trobar un llenguatge adient per explicar això.
 

Per què?

Precisament, perquè hi ha moltes coses que han canviat molt ràpidament als mons en què vivim! Ambientalment, tecnològicament, políticament… Tot es capgira d’un dia a l’altre! Et lleves i no saps què veuràs a les notícies. El fet noticiós és quelcom orgànic, evolutiu i monstruós, que ha de produir els seus propis esdeveniments per poder ser rellevant.
 

Com ara?

"La incertesa radical en què vivim és tant l’expressió d’una identitat molt incerta com la productora de la identitat com un vessant d’allò incert. No sabem realment qui som!"

Trump, en part, és una producció mediàtica. Les eleccions no eren interessants, era un no-esdeveniment! Les van convertir en quelcom mediàtic i, durant el camí, Trump va ser elevat a un líder polític legitimat. En aquesta mena de món, com pot haver-hi cap identitat estable? És impossible. Aquesta incertesa radical en què vivim és tant l’expressió d’una identitat molt incerta com la productora de la identitat com un vessant d’allò incert. No sabem realment qui som! I una d’aquestes vies d’expressió es veu en la nova fixació social en els cossos trans. No és que aquests siguin menys veritables que els altres; és que les preguntes que es fa a si mateixa una persona trans –qui sóc, quin és el meu gènere– són pròpies de la mateixa identitat. Punt.
 

També podria estar lligat al context d’incertesa econòmica? Tot i que no sabem si voldríem recuperar aquella promesa d’estabilitat que s’associava al creixement econòmic...

Exacte! No pots saber si, com els meus pares, hauries volgut treballar tota la vida en un mateix lloc. Passa el mateix amb les relacions...


 

La frase junts fins que la mort ens separi ja no sona tan bé.

Correcte. No ens volem casar i estar amb la mateixa persona per sempre! No volem una única feina per a tota la vida ni viure en un mateix lloc. Tot plegat són canvis que s’han produït en una única generació! Ni tan sols mantenim un mòbil més d’un any! (riu) I aquesta obsolescència reflecteix la mena de cultura de rebuig en què hem invertit. Alhora, crea una inquietud arreu de la societat i té unes conseqüències culturals, polítiques, ambientals… molt profundes.
 

La revista National Geographic il·lustrava el reportatge Revolució de Gènere amb la fotografia d’Avery Jackson, una nena trans. Però, quan una publicació tan emblemàtica fa servir aquests termes, encara podem parlar de revolució?

No. Revolució ja no és el terme correcte. Dit això, les coses han canviat completament des que jo era infant. La gent transgènere era adulta; et comprenies com a trans quan havies passat l’adolescència i la primera maduresa, quan havies descobert la teva sexualitat i la teva expressió de gènere, quan la teva biologia, d’alguna manera, estava en contradicció i en prenies consciència.
 

I ara?

Ara, a causa de la xarxa, els infants que se senten en contradicció amb la seva identitat de gènere –aquella que els ha estat assignada en néixer– cerquen a Google. I allà troben el vocabulari, les imatges, les persones similars... i, a partir d’aquí, això els modela com a transgènere. Però, no sabem si realment haurien estat transgènere en cas de continuar el seu procés de maduresa. Aquesta gestió del gènere dins una nova era de cirurgies plàstiques, tecnologies mèdiques i reconeixement polític… Bé, són expressions noves, però no necessàriament revolucionàries. De fet, poden ser la via per contenir una categoria incontrolable de la identitat. Estàs contenint l’expressió de gènere sota rúbriques identificables dins del sistema binari de gènere.
 

Aleshores, la societat permet fer aquestes transicions, però conformant-se dins del cànon establert?

Et porten a una terapeuta, et donen hormones, endarrereixen la teva adolescència, et busquen cirurgies i s’encarreguen d’entregar-te a l’edat adulta com a home o com a dona

Així hem reduït la incertesa de la infància a un nou guió. Si expresses una preferència creuada de gènere molt forta, els adults es posen a treballar. Et porten a un metge o a un terapeuta, et donen hormones, endarrereixen la teva adolescència, et busquen cirurgies i s’encarreguen d’entregar-te a l’edat adulta com a home o com a dona. Està lligat a una gestió de les expressions de les identitats que no són normatives. I que no necessàriament seran resoltes per canalitzar tota aquesta energia en reconvertir-se en identificacions reconegudament masculines o femenines. De nou, no era –ni molt menys– el projecte que s’esperava la radicalitat queer. En realitat, no hi ha un sol resultat, un únic conjunt de solucions, per a la persona i l’experiència transgènere. Cadascuna és única. O ho hauria de ser.

 

*Article publicat originalment a l'edició en paper de la Directa núm. 425, subscriu-t'hi aquí i dóna suport al projecte.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: