Joan Clos: un rastre de polítiques de destrucció social

Joan Clos Matheu (Parets del Vallès, 29 de juny de 1949) va ser alcalde de Barcelona de 1997 a 2006. Determinant en les polítiques de salut pública o urbanístiques, el seu paper en el cas del 4-F no és l’únic aspecte polèmic de la seva biografia política

Joan Clos té l’estranya virtut d’haver estat el més destacat d’una colla en què era el menys intel·ligent, formada per polítics professionals de professions sanitàries com José Cuervo, Xavier Casas i Assumpta Escarp (llicenciada en Dret, però treballadora de l’Hospital del Mar des de 1985). Aquest quartet ha estat determinant com a part de l’aparell de poder municipal. L’antropòleg Gaspar Maza considerava que la seva formació mèdica no era aliena a la seva acció política i destacava la “ideologia higienista” desplegada en la reforma del centre de Barcelona. A l’article “La vivienda como no-lugar”, part del volum Informe anual 2005 sobre el racismo en el Estado Español, Maza escriu que “la idea de malaltia es va utilitzar constantment per qualificar tot el conjunt”. Com veurem, Clos estava preocupat per la higiene, la moral de les conductes i l’estricte seguiment de les normes. Tota aquesta rectitud, però, no ha anat necessàriament a favor de la salut pública i col·lectiva.

La croada contra la droga

L’exalcalde va començar el seu camí polític el 1979 com a cap de l’Àrea de Sanitat de l’Ajuntament, càrrec que va exercir fins al 1983, moment en què va ser escollit regidor per les llistes del PSC. Des d’aleshores fins al 1991, Clos no solament serà el màxim responsable municipal en l’àmbit sanitari, sinó que presidirà la Sociedad Española de Epidemiología i la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria. A més, entre 1987 i 1991, és regidor de Ciutat Vella. Aquesta conjunció de responsabilitats té lloc en un moment particularment crític, la crisi de l’Heroïna que va segar la vida de bona part d’una generació de joves.

El polític socialista abordava els problemes de drogodependència i les defuncions per Sida com un problema de seguretat més que no pas de salut pública

Al seu llibre Viaje por el placer, la destrucción y la muerte, Eugeni Madueño fa referència a 183 morts a Barcelona entre 1983 i 1987; una xifra que es dispara entre els anys 1988 i 1991: 98 morts l’any 1988, 167 el 1989, 140 el 1990 i 114 el 1991 (segons dades del Servei d’Epidemiologia i Estadístiques Vitals municipal, tret de les de 1991, que són de l’Institut Anatòmic Forense de Barcelona, que aporta dades del gener al setembre). Tot això sense comptar amb les defuncions per VIH-Sida fruit de la transmissió per intercanvi de xeringues utilitzades. Entre 1989 i 1993, Barcelona ostentava, juntament amb Bilbao, la taxa de mortalitat per sobredosi més alta de l’Estat espanyol, ubicada majoritàriament a Ciutat Vella.

Joan Clos feia referència a aquesta qüestió més com un problema de seguretat que no pas de salut pública. En un article a El Periódico, el 5 de sembre de 1987, declarava: “Les cinc direccions en què es mou el mercat a Barcelona són els circuits d’objectes robats, la prostitució, la residència incontrolada dels consumidors, els residents il·legals i la venda dels estupefaents”. Com veurem, al llarg del temps, Clos ha identificat la pobresa, la delinqüència, el treball sexual o la immigració amb problemes de seguretat per justificar diferents actuacions polítiques.

Va ser una figura clau impulsant reformes urbanístiques, amb el narcotràfic com a pretext, que van desencadenar un llarg cicle de violència immobiliària

L’agost de 1988, quan s’inicia un repunt de morts que no s’aturarà fins al 1993, Clos afirma a El Periódico: “La solució seria que la gent deixés de punxar-se”. En realitat, no es tracta d’una de les pífies que l’han fet famós, sinó el resum d’unes polítiques prohibicionistes que ell defensava i promovia. En aquell moment, només existia un Programa de Manteniment amb Metadona (PMM), que depenia de la Generalitat itenia capacitat per atendre 100 persones, tot i que es calculava que la població addicta se situava al voltant de les 6.000. El Plan Nacional sobre Drogues aprovat l’any 1985, que Clos havia col·laborat a elaborar, establia serioses restriccions als PMM; i l’Ajuntament de Barcelona va apostar per unes polítiques d’abstinència total que, a la llarga, es van revelar com a desastroses: Segons el llibre Morbi-mortalidad asociada al consumo de heroína, de Maria Teresa Brugal, “la incidència del VIH entre els injectors d’heroïna va créixer de manera exponencial, coincidint amb l’etapa d’expansió dels centres de tractament orientats a l’abstinència”.

Va caldre esperar fins l’any 1990 perquè es posés en marxa el primer programa municipal d’intercanvi de xeringues i, fins al 1991 perquè l’Ajuntament implementés el primer PMM. Les polítiques d’abolició del consum havien fet que el remei fos pitjor que la malaltia.

La croada urbanística

Joan Clos també ha estat una figura clau en la reforma urbanística que va desencadenar un llarg cicle de violència immobiliària i que va ser inaugurat, precisament, amb el pretext de la lluita contra el narcotràfic. El febrer de 1988, la baralla entre algunes famílies gitanes i narcotraficants d’origen africà, després de la mort d’un jove gitano per sobredosi, es va convertir en una bandera mediàtica per projectar la reforma urbanística com una croada anticriminal. El març d’aquest any, Clos es va reunir amb l’alcalde Maragall, el fiscal Antonio Jiménez Villarejo, la degana dels jutjats Àngels Vives i el governador civil espanyol Ferran Cardenal i, en aquest, cas, va senyalar la immigració com a font del mal.

Al número de La Vanguardia del dia 26 d’aquell mateix mes, es pot llegir: “Aquesta coordinació resulta especialment important per a l’aplicació de la llei d’estrangeria –va explicar Joan Clos–, ja que l’existència de contenciosos a diferents jutjats dificulta l’expulsió del país dels estrangers que es troben en situació il·legal”. Menys d’un any després, va començar l’enderroc de tota una illa de cases del Raval sud, l’illa negra, senyalada com un suposat “supermercat de la droga”; i es va obrir un període de violència institucional que es va aplicar amb una agressivitat particular durant el mandat de Clos com a alcalde, entre 1997 i 2006.

Com una premonició del que seria la seva relació amb el moviment veïnal, un mes abans del seu nomenament, el setembre de 1997, es va produir el cas Raval. El suposat desmantellament d’una xarxa internacional de pederàstia arran del qual gran part de la directiva de la Taula del Raval –l’única associació que s’havia enfrontat a la reforma urbanística del Raval públicament i davant dels tribunals– va ser encausada i, posteriorment, absolta.

És l’època de l’execució de la Rambla del Raval i l’Illa Robador; aquesta última es va saldar amb l’enderroc de 450 habitatges i 93 locals comercials i amb l’expulsió de 7.000 habitants, segons càlculs de Josep Maria Huertas i Jaume Fabre. També durant aquest període, diferents col·lectius veïnals van denunciar la violència de les pràctiques expropiadores durant la reforma del Mercat de Santa Caterina i els seus voltants, que va suposar l’expulsió de 2.000 persones i la demolició de 1.078 habitatges. Un contenciós administratiu presentat per diversos col·lectius veïnals el 2003 denunciava l’incompliment sistemàtic de la llei d’expropiació forçosa, en referència a 2.700 expedients en què l’Ajuntament, des de 1988, s’hauria estalviat prop de dotze milions d’euros. Aquestes són les dades i els esdeveniments d’un cicle de violència urbanística, les conseqüències del qual encara s’han d’estudiar a fons.

Inauguració l’any 2002 del carrer Agustí i Milà de Sant Andreu de Palomar
Inauguració l’any 2002 del carrer Agustí i Milà de Sant Andreu de Palomar

 

La croada cívica

Al Clos de l’última etapa a l’Ajuntament, se li ha de reconèixer que va assolir cohesionar les burgesies de Barcelona sota un sol discurs i una sola pràctica. En la guerra del civisme, l’acompanyaven noms com Marina Subirats, Victòria Camps, Oriol Bohigas o l’actual alcalde, Xavier Trias, mentre Alberto Fernández Díaz exercia de radicalitzador propagandista. Clos va justificar l’ordenança cívica per “la necessitat d’actuar en defensa de l’’espai democràtic’ perquè l’ús dels espais públics és més freqüent entre els pobres que entre els rics”. La normativa, que reforçava el poder de la Guàrdia Urbana atribuint “valor probatori” a la seva paraula, va establir un catàleg de comportaments sospitosos, majoritàriament relatius a pràctiques estigmatitzades o associades a la pobresa: “mendicitat coercitiva”, “degradació visual de l’entorn urbà”, “venda ambulant il·legal”, “ús inadequat de jocs” o “oferiment i demanda de serveis sexuals”.

Això s’ha traduït en casos com el que denunciava la Síndica de Greuges Assumpció Vila el 2013: “Un ciutadà afganès, que es troba en situació irregular a Espanya (...) La impossibilitat de trobar una feina fa que hagi de sobreviure dels minsos ingressos que obté de la venda ambulant il·legal (...) Des de l’any 2008, ha acumulat 177 sancions i té un deute amb la hisenda municipal d’uns 60.000 euros”. Les entitats que treballen amb la gent sense sostre, prostitutes, menors o migrants poden acreditar desenes de casos semblants.

Els fets del 4-F de 2006 es produeixen precisament en aquest context i el seu desenvolupament no serà aliè a la campanya contra l’incivisme. Barcelona es va llevar sentint que l’alcalde deia que l’urbà Juan Salas havia resultat ferit per l’impacte d’un test i se’n va anar a dormir sentint dir que havia estat ferit a pedrades per uns antisistema. La croada cívica va trobar un ariet: la criminalització de les okupacions. Joan Clos es va acomiadar sent fidel al seu gran art i va deixar un rastre de polítiques de destrucció social.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: