Jordi Calvo: "Les lleis d’exportació d’armes permeten al govern amagar el que consideri"

Investigador del Centre Delàs
19/09/2017

Durant la manifestació de rebuig als atemptats de les Rambles de Barcelona i de Cambrils, va irrompre a les pantalles una fotografia en la qual un cartell cridava a pocs metres del rei: "Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes". Les xifres col·loquen l’Estat espanyol com el setè exportador d’armament mundial, amb empreses com Airbus Military, Navantia o Indra. El 2016, la venda de bombes, torpedes, coets, míssils, pots de fum, mines i granades assolia els 4.362 milions d’euros, una xifra rècord. Són operacions autoritzades per l’Estat, algunes amb la mediació de la monarquia espanyola. Per intentar rastrejar l’armament, saber quins filtres passa i les conseqüències que genera, conversem amb Jordi Calvo, coordinador i investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

/ SARAI RUA


 

Recentment s’ha publicat al Butlletí Oficial de l’Estat un acord amb l’Aràbia Saudita per ocultar informació sobre defensa. Contradiu la legislació internacional?

L’esperit dels tractats que s’han firmat, com el de comerç d’armes, és aconseguir reduir les exportacions d’armes que puguin afectar la seguretat, així com més transparència, però hem de ser conscients que cap dels principals objectius són estrictament obligatoris. En tot cas, l’acord amb l’Aràbia Saudita va a contracorrent dels passos que s’han fet per millorar el control del comerç d’armes. És un bon exemple que, per desgràcia, tot el que s’ha aconseguit, que és positiu i ens serveix per denunciar amb més força i tenir un esquema de seguiment, no és suficient. Si mires cada una de les lleis d’exportació d’armes, totes tenen la possibilitat d’amagar el que el govern consideri. El govern decideix si aquestes operacions són públiques o secret d’Estat. La llei permet millores, però no sabem quina envergadura té el que queda ocult. Potser hi ha més exportacions d’armes ocultes que les que es fan públiques... El secretisme en aquest tema és enorme; per exemple, quan es convoca la comissió de Secrets Oficials, hi ha d’anar un representant de cada un dels partits amb més representació. Sempre hem vist que hi ha hagut molts recels i bloquejos a la presència en aquesta comissió de partits que no els transmetin confiança que mantindran el secret.
 

Aquest tipus d’acords són freqüents?

Tot indica que sí. En aquest cas és obvi per què s’ha fet. Es tracta d’un Govern que no està acostumat a explicar-se, ni al debat, ni a la democràcia liberal. A Espanya no hi ha múscul democràtic i els que manen mai no han donat explicacions a ningú. En veure que les relacions armamentístiques amb l’Aràbia Saudita han generat certa controvèrsia, poden generar debat polític i la societat pot demanar explicacions, en lloc de deixar-ho de fer o de donar explicacions, passen a fer-ho en secret. Tot i que oficialment ningú no ho sabrà, les coses finalment corren. Si hi ha armament espanyol a l’Aràbia Saudita que s’utilitza al Iemen o en altres guerres on tinguin previst participar, com a aliats dels Estats Units, d’alguna manera, transcendirà. Fer-ho així respon a la intenció d’evitar que els preguntin per no donar explicacions, però alhora és legal. La llei que s’ha de complir només diu que no es poden vendre armes a països que estan en guerra.
 

Però la trampa és que específicament estableix que no es pot autoritzar una operació "si es té coneixement" que es poden utilitzar per cometre crims de guerra...

Sí, és trampós. Pots vendre armes a l’Aràbia Saudita, mantens en secret aquestes operacions, i, a més, si ets coneixedor que hi ha hagut un desviament d’aquest armament que pot incomplir la llei, sempre pots dir que qui t’informa de tot això no és una font fiable o no és suficient. Com, per exemple, si la informació arriba des d’una ONG. Per guanyar-ho, potser hauríem d’anar als tribunals. També pot respondre a l’objectiu d’evitar problemes legals futurs i donar seguretat a un sector armamentístic que en demana. Si creus que hi ha un clima social que podria portar-te problemes i arribar a tirar enrere l’operació, la redacció de la llei t’ajuda a blindar-la. Recentment, l’empresa espanyola Navantia ha venut cinc corbetes a l’Aràbia Saudita per més de 2.000 milions d’euros.
 

Aleshores, la llei no acaba suposant un control efectiu?

"La indústria militar va veure amb bons ulls el tractat internacional i això és un indicador que hem de vigilar molt amb la seva aplicació"

És una mostra més que les lleis, els acords i els compromisos relacionats amb el sector armamentístic no han de suposar menys comerç. El tractat internacional es va elaborar promogut per la societat civil i per alguns estats, i finalment s’hi van anar sumant les grans potències productores d’armament. És a dir, la indústria militar ho va veure amb bons ulls i això és un indicador que hem de vigilar molt amb l’aplicació del tractat. Té dues funcions: de control, més transparència per intentar evitar que arribi armament a certs contextos on es vulneren els drets humans, i, alhora, també pot donar seguretat jurídica a un sector que no la tenia. Al sector exportador d’armament li faltava la darrera eina per saber què es pot fer, allò que serà acceptat i allò que traspassa la línia. Ara queda un marc ampli que estipula coses que no s’haurien de fer i altres que es poden fer. També hem de tenir en compte, com dèiem, que els estats sempre tenen la potestat de guardar secrets. Conclusió: el tractat no serveix per a gaire, però és millor que res.
 

Entre 2007 i 2016, l’Estat espanyol ha exportat a l’Aràbia Saudita per valor de 1.409 milions. N’és un dels principals socis. Com s’ha teixit el vincle?

Les empreses espanyoles venen a qui compra, i qui demana armes des de fa molts anys són alguns països del Golf. S’armen per generar estructures militars més grans, i alguns països del Golf, de la zona d’Orient Mitjà, han decidit aconseguir més pes específic a la regió o al món a través de la pota militar. L’Aràbia Saudita és un dels principals importadors d’armament del món des de fa molts anys: li compra als Estats Units, França, Alemanya, el Regne Unit, Espanya, Itàlia... Pot ser que Espanya tingui un accés una mica més privilegiat al client per raons històriques, perquè per vendre armes no pots parlar amb qualsevol. Accedir a alts càrrecs t’ho facilita. Això ho fa el Govern, amb totes les indústries. S’estava intentant fer una venda d’entre 200 i 250 blindats Leopard per uns 3.000 milions d’euros, i va ser el rei qui va facilitar la primera aproximació. Fins i tot diuen que el ministre d’Aznar de l’època va portar un blindat cap allà perquè el veiessin, i una notícia explicava que un personatge curiós com Corinna, de qui es deia que era parella del rei Juan Carlos, també va intentar influir en aquesta venda. La funció del gendre d’Aznar és posar en contacte gent per fer negocis, en castellà es diu muñidor.

/ SARAI RUA


 

La monarquia és clau?

L’Aràbia Saudita és veritat que ha tingut una relació especial pel que fa als caps d’Estat. Si mires la nomenclatura amb què les autoritats espanyoles es refereixen a l’Aràbia Saudita, sempre hi apareix algun esment a la relació especial que hi ha. Això ho genera la relació política, que facilita que hi hagi una confiança per comprar a empreses espanyoles. Per si no fos prou, l’Aràbia Saudita demana màxima seguretat en les seves adquisicions d’armament, i, per aconseguir-ho, ha demanat a diversos governs -el Regne Unit ho fa des de fa anys- que el mateix Estat doni l’aval de l’operació de la venda d’armes, per treure aquesta responsabilitat a l’empresa. Per exemple, General Dynamics Espanya, quan va intentar vendre els blindats esmentats a l’Aràbia Saudita, Riad hauria pogut dir que calia un aval total de l’Estat espanyol, i el Govern ho hauria fet.
 

Arran dels atemptats a Barcelona i Cambrils, es va aconseguir posar sobre la taula la contradicció d’assistir a una manifestació contra l’islamisme violent i participar en les negociacions de compravenda d’armes. Alhora, es va vincular l’Aràbia Saudita amb Daesh. Teniu constància d’aquest vincle?

No l’hem trobada mai. Semblaria que hi ha persones importants, famílies poderoses, a l’Aràbia Saudita que donen suport al vessant wahabista de l’islam, arrel ideològica de Daesh. Ho han fet sempre. A l’Àfrica hi ha moltes mesquites pagades directament des de l’Aràbia Saudita. No només es tracta d’un fet religiós, sinó que també és una manera d’influenciar políticament. Que això ho hagin fet sempre, i també a Síria, se sap sense gaires detalls. Té tota la lògica del món que aquests diners s’hagin utilitzat per comprar armes. Però que les armes hagin estat enviades directament des de l’Aràbia Saudita és complicat. Seria un escàndol internacional. És més fàcil fer-ho a través del mercat negre, a través de Turquia, que té menys control...
 

L’armament espanyol pot haver anat a parar a grups violents islàmics?

"S’ha trobat armament espanyol utilitzat per grups violents al Iemen i a la República Centreafricana"

La lògica de l’armament, o de qualsevol producte, dificulta saber-ho. Les armes, inicialment, te les compra un exèrcit, sota uns controls que poden ser molt estrictes o no. S’ha trobat armament espanyol utilitzat per grups violents al Iemen i a la República Centreafricana. Algunes organitzacions en tenen fotografies i hi ha informes de les Nacions Unides. De Síria no se’n té constància, perquè tampoc hi ha possibilitats de fer cap verificació. On se’n van trobar va ser a Líbia, però es va identificar que s’havien venut de “manera legal”. Que hi hagi armes espanyoles a la guerra de Síria té tot el sentit del món, perquè Espanya és el sisè o setè exportador d’armes del món, i en ven a Turquia i a països de la zona. Però, actualment, no tenim cap informe ni testimoni que ho provi.
 

El 31% de les exportacions europees d’armament autoritzades han anat a 63 països en conflicte armat o en tensió, segons un informe de Delàs. Però, caldria sumar-hi que el destinatari final potser no és l’inicial?

És gairebé impossible de rastrejar. El mes de juliol, un diputat d’EH Bildu, Jon Iñarritu, va formular una sèrie de preguntes sobre les armes que es venen a l’Aràbia Saudita. En la seva resposta, el Govern espanyol va especificar que en totes les llicències aprovades des de gener de 2015 a maig de 2017 les autoritats saudites van certificar que “els equips i les municions” no s’utilitzarien fora de les seves fronteres. S’anomena certificat d’ús final. Però la pregunta que ens fem és: com saps que serà així? Qui ho vigila? Qui en fa el seguiment? I la resposta és: ningú. Si tenen coneixement que això ha estat així, haurien de penalitzar-ho o tenir-ho en consideració, però poden dir que no els consta i prou.
 

Atenent aquest certificat d’ús final, no hi hauria d’haver armament espanyol al Iemen.

"Des del Centre Delàs hem demanat suspendre els contractes de transferència d’armes a l’Aràbia Saudita"

No, però la guerra està promoguda per l’Aràbia Saudita i té el suport dels Estats Units, i nosaltres els donem armes. Des del Centre Delàs hem demanat suspendre els contractes de transferència d’armes i d’altres ajudes militars a l’Aràbia Saudita i als aliats de la coalició, perquè podrien utilitzar-se per cometre violacions dels drets humans i del Dret Internacional Humanitari al Iemen.
 

Més enllà dels països en què intervé militarment, l’Aràbia Saudita viola els drets humans a l’interior. Això no seria motiu per prohibir la venda d’armes?

A la legislació europea hi ha vuit criteris, entre els quals hi ha que al país on es ven no es vulnerin els drets humans o que no hi hagi cap conflicte armat. Però el que és curiós és saber com es decideix. Ho fa un organisme que es diu Junta Interministerial de Material de Defensa y Doble Uso (JIMDDU). Li arriben una pila de demandes d’exportació de les empreses, i per decidir si les autoritzen o no fan una reunió amb la llei a la mà i van revisant cas per cas. Però per decidir si hi ha conflicte o es vulneren els drets humans no utilitzen gaire els informes d’organitzacions independents, sinó que tenen algun expert del Ministeri de Defensa o d’Exteriors que haurà fet algun informe intern en el qual diran que no els consta, consideraran que “no hi ha fonts fiables” més enllà de les oficials. I, si ho decideixen d’aquesta manera, és legal. El que és únicament obligatori és el Consell de Seguretat, on es declaren embargaments d’armes dictats per les Nacions Unides i algunes per la UE, que s’han de complir sí o sí. Hem arribat a la conclusió que tenim una llei que diu molt però que no serveix per a gaire, perquè només s’aplica, per part del govern, el que ja existia: els embargaments d’armes.

/ SARAI RUA


 

A més de l’Aràbia, a quins altres estats ven armes l’Estat espanyol?

Els Emirats Àrabs Units, Egipte i Turquia són clients rellevants. També l’Índia i el Pakistan, que són grans potències amb una política militar accentuada i molts diners, i puntualment, Veneçuela durant l’època Chavez i Colòmbia. Tothom ven, sense importar el signe polític; és un negoci.
 

Però a Colòmbia fins no fa gaire hi havia un conflicte armat.

Compte, perquè la llei diu que no pots vendre a països en conflicte, però depèn a qui: vendre a l’Estat està permès, però no a les FARC.
 

A més de les excepcions, interpretacions i matisos de la llei, la realitat en un país pot canviar. Què preveu si això passa?

Precisament l’informe que hem elaborat des del Centre Delàs sobre exportació d’armes i refugiats era per dir que no podem fer una anàlisi d’un any, perquè les armes en tenen 10, 20 o 30 de vida útil. I quan s’ha autoritzat la venda i s’ha fet efectiva ja no pots incomplir el contracte. Per exemple, se li van vendre a un Gaddafi amic, que després va utilitzar-les contra els rebels, que eren aliats d’Espanya. Cal que ens preguntem: a qui han venut armes els països de la UE i, en un termini de temps, què ha passat? Pateix qui hi viu, que no té res a veure ni amb qui les ven ni amb qui les compra. També ens hem preguntat a quins països l’armament ha empitjorat la situació, que ha obligat les persones a fugir, algunes cap aquí. Això ha passat en 26 països, on es veu una relació directa entre la compravenda d’armes i l’èxode. És una manera d’apel·lar a la responsabilitat, perquè no estem acollint aquestes persones quan s’han vist obligades a venir per un negoci en què participen els països europeus.
 

De quin volum d’armament parlem?

L’Estat espanyol autoritza venda d’armes per valor d’entre 3.000 i 4.000 milions d’euros de mitjana a l’any, i finalment es porten a terme vendes per 2.000 milions més o menys. Òbviament varia en funció de l’any. Crida molt l’atenció que el darrer any, que el PP es pensava que estaria al Govern, el 2016, el gràfic es dispara: es van autoritzar 10.000 milions d’euros. Estaven signant contractes a corre-cuita per assegurar el negoci de la indústria militar.
 

I a Catalunya, el sector armamentístic és rellevant?

"A Catalunya mai hem identificat empreses d’armament rellevants, a diferència del País Basc, Astúries, Madrid o Extremadura"

No ho és. És un sector menor, representa el 2% de la facturació total. Mai hem identificat empreses rellevants, a diferència del País Basc, Astúries, Madrid, Extremadura... Però no és que no el tingui perquè s’ha decidit, sinó per les circumstàncies. Primer, era Franco que no volia que es fabriqués armament aquí, i darrerament hi ha hagut empresaris que han fet consorcis i estratègies empresarials d’atracció d’indústria militar, però no ha funcionat. Així i tot, hi ha empreses que fan components d’altres armes: tecnològiques, electròniques. Cada vegada hi ha menys armes mecàniques, pràcticament tot es fa prement botonets. A més, pràcticament tots els armaments importants, com vehicles, requereixen tecnologia avançada. L’empresa més destacada d’aquest àmbit és Indra, que té una seu molt important a Barcelona. Indra rep demandes de qui fabrica avions de guerra i necessita el sistema per disparar. Per tant, s’ha de dir: una de les empreses militars més importants d’Espanya i Europa té una presència molt important a Barcelona. S’explica que la part militar més important la desenvolupen en un búnquer a Madrid.
 

La seguretat fronterera és un negoci a l’alça?

Estem fent un estudi de les empreses militars. Hi ha el negoci tradicional, però resulta que allò militar tradicional ja no s’utilitza gaire. Els governs no necessiten 140.000 soldats a qui han de pagar un salari; és una gran despesa de recursos públics. Les empreses estan preparant el seu mercat de futur. Pensen que d’aquí deu o vint anys ja no els compraran les armes que estan produint, i busquen com mantenir el negoci amb la seva estructura de producció coneixement i tecnologia. Fer altres coses similars. Estem veient que s’està produint un cert augment d’aquelles empreses que s’enfoquen més en la seguretat, en l’anomenada Homeland Security, a qualsevol amenaça a la seguretat interna o externa –i amb l’amenaça terrorista ve molt al cas. Parteixen de la base que cal respondre amb tot el que tenim a l’abast. Les empreses identifiquen que hi haurà més migracions en el futur perquè les desigualtats augmenten, pel canvi climàtic i per una realitat que és que la gent migra d’un lloc a altres per buscar feina o fugir de les guerres. Aquestes empreses, Indra, Zafran i altres, es dirigeixen als governs per dir-los: “Tranquils, que jo us dono la solució, us produiré els productes que necessiteu”. La resposta és militaritzar: la frontera sud, la de Mèxic o altres llocs del món. També incrementen la despesa en control intern i vigilància. Està clar que hi ha una evolució de la indústria militar a la de seguretat. La UE acaba d’aprovar un projecte pilot per destinar part del pressupost europeu a la qüestió de seguretat i defensa, que fins ara era una qüestió interna dels estats.
 

Article publicat al número 438 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: