Josep Manel Busqueta:"La gran virtut del capitalisme és amagar el que és un robatori"

09/02/2016

Un llibre per un pastís. El nostre primer contacte amb la pastisseria Busqueta, a Bellpuig, va acabar amb un troc, sense mediació del diner. Per Josep Manel Busqueta, la capacitat de transformar el sistema s’ha de generar des dels espais que siguem capaces d’imaginar a dins. Tot i que va aparcar parcialment el negoci familiar per entrar al Parlament de Catalunya com a diputat de la CUP, el pas per la institució ha estat breu, de tan sols tres mesos i mig. Va dimitir arran de l’acord amb Junts pel Sí. A partir d’ara, compaginarà la feina a l’obrador amb l’assessorament parlamentari a la CUP. I continuarà fent xerrades arreu del territori: una d’elles, sobre el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP), ens obliga a acabar l’entrevista. Conversem amb el Busqueta economista, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, sobre el sistema que ens ocupa i ens preocupa.

Fotografies de l’entrevista: EDUARD SALLA
Fotografies de l’entrevista: EDUARD SALLA

 

Sota el capitalisme, la riquesa es mesura en relació amb l’abundància de mercaderies i diners. Com hauria de ser un ésser humà ric?

Som dispositius biològics que tenim capacitat de desplegar múltiples capacitats. Per mi, un ésser humà ric és aquell que pot fer tot allò que desitja fer, que pot desplegar totes les seves potencialitats: la voluntat de conèixer, de relacionar-se amb altres... La riquesa és la capacitat de fer múltiples coses en funció de la teva voluntat. En bona mesura, és la definició que en fa Marx: els homes i les dones som rics en necessitats.

Aleshores, el pla de xoc és una condició indispensable, però no suficient, per acostar-nos a aquesta riquesa?

La concepció humanament desitjable és disposar de l’entorn vital que ens permeti satisfer les nostres necessitats de reproducció biològica fonamental i, a partir d’aquí, gaudir de tot el nostre temps de vida per poder-nos projectar com a persones en societat i en l’àmbit que vulguem. L’objectiu de la societat hauria de passar per garantir un coixí material perquè totes les persones puguin desplegar la seva riquesa.

No hi ha cap índex econòmic que reflecteixi aquest desenvolupament...

Una de les mancances de l’economia és que, quan mira la realitat, és incapaç de valorar tot allò que no és quantificable. I, evidentment, moltes dimensions de la vida de les persones no ho són, tot i que formen part de la realitat i la necessitat vital. L’índex de desenvolupament humà, malgrat que representi una cistella de variables com l’esperança de vida o el nivell educatiu, té moltes mancances. No té en compte els aspectes qualitatius. I a mi em sembla que hem de ser capaces d’avançar més enllà de la voluntat de quantificar els nostres entorns, per entendre que la nostra vida en societat té a veure, també, amb molts aspectes culturals, sentimentals, relacionals, que evidentment necessiten d’una base material, però també d’un entorn vital que ens permet desplegar-nos.

 

El capitalisme travessa tot l’entorn vital?

La mateixa essència del capitalisme és expansiva. Quan es va començar a desplegar la relació fabril, en què la força de treball comença a vincular-se a través d’un sou, hi va haver dificultats perquè aquesta relació mitjancés en tot l’espai vital. Les persones no volien treballar assalariadament, no volien estar subjectes a la disciplina fabril. Aleshores, treballaven un temps i tornaven als seus àmbits comunitaris de reproducció de la vida. No obstant això, la lògica expansiva del capitalisme ha acabat subsumint tot el nostre temps vital i relacional. Ha subordinat tot el nostre temps vital al seu temps de reproducció, fins a arribar al punt actual, en què jo diria que ja no existeix un espai aliè a aquesta dinàmica o és difícil cercar-lo. Amb la darrera onada d’expansió capitalista, l’ofensiva que es desplega a partir de la dècada dels 80, totes les esferes que encara estaven fora de la lògica de reproducció del capital hi queden absolutament subordinades. En aquests moments, ens trobem en una societat en què existeix un treballador col·lectiu assalariat que produeix en benefici del capitalisme.

Què hi ha darrere els conceptes de salari o benefici?

"El conjunt del patrimoni privat s’ha construït a través de la capacitat d’explotació d’un contingent de treballadors que mai rebran el conjunt del que han produït"

Són les dues cares de la mateixa moneda. Sense explotació no hi hauria beneficis. Quan parlem de processos d’explotació, diem que, en el capitalisme, l’acumulació és possible perquè hi ha un contingent important de treballadors que mai rebran el conjunt del que han produït. La gran virtut del capitalisme és amagar el que és un robatori. El conjunt del patrimoni que forma part de la propietat privada s’ha construït a través de la capacitat d’explotació al llarg del temps. En un procés de recuperació de la riquesa col·lectiva, les expropiacions o nacionalitzacions signifiquen retornar a qui ha produït. Si estem intercanviant diners per equivalents, representa que, amb el treballador, hi ha un intercanvi d’hores de treball per un sou. Però, si tothom rep allò que aporta, com és que al final tenim més del que teníem al principi? Perquè es generin beneficis, algú ha d’acabar percebent menys del que ha aportat. I aquest algú és el treballador.

 

El Seminari d’Economia Crítica Taifa, del qual formes part, procura desemmascarar aquestes relacions i fer diagnosis. Quina diagnosi fa de la crisi?

La crisi en el capitalisme és la conseqüència lògica del desplegament de la seva pròpia dinàmica. No hi pot haver capitalisme sense crisis. El màxim a què pot aspirar aquest sistema és a trobar maneres d’ajornar-les de forma espacial i temporal, però mai a superar-les, perquè són el resultat de la seva pròpia contradicció. Cada capitalista vol tenir més beneficis que el seu competidor i ho fa explotant més els treballadors. Històricament, però, no ha funcionat del tot perquè hi ha processos de contestació. Així doncs, per superar aquesta lògica, ha incorporat els processos tecnològics al procés productiu i ha aconseguit produir més amb la mateixa (o menys) mà d’obra. Per tant, es generen menys salaris, que han de permetre absorbir la producció. Quan la capacitat de producció està per sobre de la d’absorció, la producció s’atura. Aleshores, ens trobem en una situació de crisi, que només es pot solucionar amb la destrucció de capacitat productiva –tancament de fàbriques i acomiadament de treballadors– i una sèrie de canvis institucionals. Les grans crisis de la història del capitalisme han comportat grans canvis en els processos d’organització de la vida social, política i econòmica per restablir els mecanismes que tornen a permetre generar els beneficis i, per tant, reproduir el sistema.

Aquells que exigien la no intervenció de l’Estat, l’han reclamat i se n’han beneficiat amb la crisi.

La lògica neoliberal venia a dir que l’Estat deixés d’intervenir sobre aquells aspectes de la vida on la incorporació del mercat pogués generar beneficis per als inversors. L’Estat havia de garantir les regles del joc: quan el mercat ha fallat, com sempre, ha vingut el rescat estatal. El mercat és conscient que, arran de la realitat que ha generat, no pot fer front amb solvència a tots els espais que voldria per aconseguir beneficis. Per aquest motiu, s’endinsa en àmbits de partenariat públic-privat, en tota la provisió de serveis i béns que puguin ser rendibles, per privatitzar tot el que queda de patrimoni públic i drets col·lectius. Quedarà un altre espai, el de la misèria, que haurà de ser garantit per les polítiques estatals.

Mentre hi ha retallades i es privatitzen serveis, el pagament del deute ha estat una de les principals partides dels darrers pressupostos de la Generalitat. S’ha de deixar de pagar?

"Amb el Tractat de Maastricht, es comencen a definir els criteris de convergència per arribar a la moneda única, però també s’enceta un procés de divergència econòmica"

Des d’una perspectiva social, el deute representa la constatació del fracàs del model de construcció europea. A partir de 1992, amb la signatura del Tractat de Maastricht, es comencen a definir els criteris de convergència per arribar a la moneda única, però també s’enceta un procés de divergència a escala europea. Mentre es crea un centre altament competitiu –a través de pressionar les condicions socials i laborals a la baixa– liderat, sobretot, per Alemanya, hi ha una perifèria que és incapaç de competir-hi productivament. Les perifèries es converteixen en importadores del que es produeix a l’espai central i, com que no poden pagar-ho, reben crèdit d’aquest mateix centre. Quan esclata la crisi financera, hi ha economies que no poden produir prou riquesa per pagar les factures compromeses. Això genera un entorn d’economies que, si no tenen manera de produir, mai podran pagar el deute. Erròniament, s’apliquen unes polítiques que estronquen encara més la capacitat de generar flux. Ens introduïm en escenaris de retallades i ajust, que disminueixen la capacitat d’inversió, de consum, de despesa pública... En lloc de reduir-se, el deute augmenta, a la vegada que empitjora el context social.

 

Per tant, mai no es podria arribar a pagar el deute?

No es pagarà mai. Això ho reconeix, fins i tot, el mateix Fons Monetari Internacional per a Grècia.

Aleshores, per què s’apliquen aquestes polítiques?

"El deute no es pagarà mai, ho reconeix el mateix Fons Monetari Internacional per a Grècia. Però s’usen les mateixes polítiques perquè permeten un flux de recursos de baix cap a dalt"

Perquè permeten un flux permanent de recursos de baix cap a dalt. Així ho veiem en el cas dels pressupostos, en què la segona partida esdevé el pagament del deute i tendeix a augmentar. Ens hem instal·lat en uns escenaris en què la política econòmica es converteix en un mecanisme d’espoli permanent i continuat sobre el conjunt de les nostres societats. En algun moment, les poblacions hauran de dir que ja n’hi ha prou. S’ha de generar l’entorn social que, en un futur, permeti plantejar un desafiament a les polítiques econòmiques. Un procés d’impagament del deute, desobeir les lleis, significa fer un pols amb l’estructura de poder més important del capitalisme en aquests moments: el capitalisme financer, que subordina totes les estructures polítiques.

Sovint es parla de la desobediència, però poques vegades de les conseqüències que tindria?

L’experiència grega ens demostra que, quan els estats que no tenen control de la seva política monetària plantegen aquest pols, les institucions europees tanquen el flux monetari. Hem de pensar com podrem respondre aquest embat amb la fermesa necessària. Hem de plantejar a nivell intern, a les nostres economies, quins són els colls d’ampolla, quins són els recursos indispensables perquè les nostres economies no s’aturin. I hem de ser conscients que haurem de tenir dissenyats mecanismes de circulació monetària, ja sigui moneda electrònica o monedes encunyades des dels municipis, que permetin fer front a les necessitats de circulació. També hem de saber que es produirà una fugida de capitals important i, per tant, haurem de ser capaços de tenir mecanismes de control molt efectius i durs. Idealment, el desafiament no l’hauria de plantejar un país sol i de manera unilateral, sinó que hauria de ser una resposta col·lectiva i articulada des de les perifèries, des de les classes populars europees. Per tant, abans d’arribar-hi, hi ha un recorregut: qüestionament col·lectiu de les polítiques d’austeritat, disseny d’escenaris de ruptura de manera coordinada i, en darrera instància, solucions unilaterals, tenint en compte que són molt costoses i difícils.

Tu i altres membres de la CUP, diputats i exdiputats, heu signat la crida del Pla B Europa per construir un espai de coordinació contra l’austeritat, que també ha estat acusat de reformista.

Crec que és fonamental que existeixi aquest espai, sempre que sigui franc. És indispensable un espai de trobada entre les persones que mantenim una crítica profunda als processos de generació de les polítiques d’austeritat. Cal debatre, confrontar i veure els límits de les propostes. Aquest espai hi ha de ser –al marge que hi convisquin postures més possibilistes amb altres que em són més properes– per començar a dissenyar les polítiques que ens permetin la ruptura amb la institucionalitat europea. Tenim una mancança important: les persones que creiem que s’han de superar les polítiques de la UE tenim una debilitat teòrica, tècnica i programàtica de com enfrontar aquesta realitat de manera solvent. El capitalisme és molt poderós i, si plantegem l’embat, ho hem de fer de la forma més sòlida, rigorosa i preparada possible. No entendria que plantegéssim aquests escenaris sense saber a què ens enfrontem, perquè cauríem en una mena de trampa ideològica, discursiva i de postureig.

Però, ara, hi ha un pla B?

Diguem que està a les beceroles perquè, quan trobem solucions tècniques a la situació, cal una consciència col·lectiva per aplicar-les. Hem de convèncer la gent que l’escenari que plantegem és millor que el que ens ofereix la gestió del capitalisme impossible. Ha d’haver-hi una població decidida a transitar per aquest camí i no és un camí fàcil.

Però el que s’ha transitat fins ara, amb els impactes de la crisi i els efectes de les retallades, tampoc ha estat gens fàcil.

El que expliquen alguns economistes, no especialment crítics, és que, amb els escenaris que tenim sobre la taula –taxes de creixement importants de l’economia, entre el 3 i el 5%–, necessitaríem unes cinc dècades d’aplicació de polítiques d’austeritat per començar a superar l’escenari actual. És absolutament impracticable. A qui se li acut plantejar que, durant els propers 50 anys, es podran continuar aplicant polítiques tan doloroses pel conjunt de la població, que ja està patint moltíssim? Això dóna marge per presentar polítiques alternatives. Però, repeteixo: hem de ser conscients de les dificultats.

El Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) també representa una intervenció política i econòmica de Catalunya?

"El fons de liquiditat autonòmica és un mecanisme de submisió i la ruptura amb l’Estat espanyol representa, també, alliberar-se d’una part de la cotilla de l’austeritat"

En el cas català, els mecanismes de reproducció i ampliació de la duresa de l’austeritat estan amplificats per la intermediació que representa l’Estat espanyol. Podríem dir que és una retroica. L’Estat centrifuga dèficit cap a les autonomies i planteja uns criteris de previsions de despesa que són absolutament inassumibles. A més, a l’espai de les autonomies, amb dificultats per generar ingressos propis, se sotmet la provisió de recursos a un sistema usurer, el del FLA. Malgrat que alguns anys els interessos han estat zero, durant tot el període anterior i el futur, l’Estat fa pagar interessos per uns diners que deixa. I, a més, és un mecanisme de control per excel·lència: l’autonomia només pot assenyalar quins són els proveïdors preferencials i les factures a pagar i, unilateralment, el govern central decideix què paga i en quins terminis. És un mecanisme de submissió. I la ruptura amb l’Estat representa, també, alliberar-se només d’una part de la cotilla de l’austeritat. Al marge de l’Estat espanyol, l’economia catalana continua sent perifèrica, amb un nivell de deute que segurament estaria per sobre del 100%-120% del seu PIB. No serveix que es digui que el procés de desconnexió soluciona tots els nostres mals com a societat. La nostra independència és complexa, no té a veure només amb l’Estat espanyol, sinó també amb una lògica de reproducció capitalista.

/GEMMA GARCIA
/GEMMA GARCIA

 

En aquest escenari de retroica, són possibles uns pressupostos justos?

"En el marc actual, no són possibles uns pressupostos justos que no siguin desobedients. I és molt difícil que ho siguin sense disposar de la capacitat d’ingressar recursos"

No són possibles uns pressupostos justos que no siguin desobedients. I uns pressupostos que puguin ser justos i, per tant, desobedients, sense disposar de la capacitat d’ingressar recursos, són molt difícils. Plantejar uns comptes públics justos significarà redistribuir d’una partida cap a una altra, intentant prioritzar allà on ens sembla que hi ha més necessitat social. La realitat social és dramàtica: 1,5 milions de persones pobres, 500.000 persones en extrema pobresa, uns nivells de precarietat i atur juvenil impressionants. Que la principal partida dels pressupostos continuï sent la conselleria del deute, que amb aquesta partida continuem distribuint recursos de baix a dalt, ofereix una imatge de quins entorns socials estem construint. Per tant, la lògica de la gestió de les societats endeutades, d’acord amb la normativa de compliment dels criteris d’estabilitat –l’article 135 de la Constitució, en el nostre cas–, ens porta a entorns on no hi poden haver pressupostos adequats a les necessitats socials. Hi hauria d’haver un entorn de desobediència massiu que plantegés un altre tipus de redistribució.

Walter Benjamin va comparar el món capitalista amb un tren sense fre que avançava cap a l’abisme. Tu i Pau Llonch vau escriure Fre d’emergència. Encara tenim temps de prémer el fre?

No ho sé... Voldria pensar que encara hi ha una oportunitat. Quan t’adones de la realitat de les persones humanes en el capitalisme global i la realitat dels entorns on les generacions futures hauran de desenvolupar la seva vida, dubtes de si hem sobrepassat l’escenari del fre d’emergència. Com a persones humanes, però, no tenim cap més possibilitat de viure dignament que intentar posar-lo. No fer-ho seria renunciar al nostre component humà, seria acceptar la bestialitat en què el capitalisme pot convertir les nostres vides. Intentar-ho, intentar destinar la nostra vida a millorar les condicions del conjunt de la nostra societat i de les generacions futures, és l’única manera digna de viure. La resta em sembla agenollar-nos a una lògica social d’angoixa, tristesa, depressió i fracàs. Amb independència de si podem posar el fre d’emergència o no, ho hem d’intentar.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: