Kobane, el paisatge després de la batalla

La ciutat es recupera de les ferides humanes i materials produïdes per la guerra malgrat la manca de mitjans i suports internacionals

La defensa de Kobane davant Estat Islàmic (EI), protagonitzada per les organitzacions kurdes d’autodefensa, va ocupar les portades informatives fa gairebé tres anys. Avui, que amb prou feines se’n parla, cal preguntar-se quin escenari ha quedat després de la batalla i quin ha estat el destí de les supervivents. Com es pot reconstruir la vida enmig de la ruïna i el dol? Quina és la responsabilitat de la comunitat internacional envers les persones que han sofert la guerra i les seves terribles conseqüències?

Una de les sales de la biblioteca Rodi U Perwin de Kobane / ORSOLA CASAGRANDE


L’estratègica batalla en aquesta ciutat de Rojava, al Kurdistan sirià, va tenir lloc entre el 15 de setembre de 2014 i el 27 de gener de 2015, quan va ser oficialment alliberada. La derrota de les forces d’EI en el seu intent de conquistar la ciutat va tenir com a conseqüència la pèrdua de la iniciativa militar de l’autodenominat califat islàmic. Després de Kobane, va començar el declivi de l’organització amb la pèrdua de Fallujah i Mossul, a l’Iraq, fins a arribar al recent alliberament de Raqqa, la capital de facto d’EI, per part de les Forces Democràtiques de Síria, una coalició de milícies kurdes, àrabs i aramees opositores al govern de Damasc.

Després de perdre Kobane, va començar el declivi d’Estat Islàmic amb la pèrdua de Fallujah i Mossul, a l’Iraq 

Rojin Mohammed Ali i Ibrahim Haj Khalil són coalcaldes de Kobane. Comparteixen aquesta responsabilitat d’acord amb el sistema d’autogovern democràtic instaurat a la regió autònoma, que estableix que els càrrecs de direcció han de ser ocupats conjuntament per un home i una dona. Rojin va néixer el 1992 a la mateixa ciutat de Kobane, i abans de la guerra era estudiant de topografia. Ibrahim va néixer el 1982, i abans del conflicte treballava a la Comissió d’Energia Atòmica siriana.

“El que més es necessita per poder garantir l’autosuficiència –diu Rojin– és, segons l’ordre de prioritats: electricitat, aigua, un sistema recol·lector de residus, carreteres, materials de construcció, maquinàries, coneixement tècnic i suport material i econòmic”.
 

L’educació, en risc

La ministra d’Educació, una altra dona jove, la professora Nisrin Kenan, de només 27 anys, confirma que les escoles, tant a la ciutat com als pobles que l’envolten, van resultar molt danyades: “La batalla va destruir gairebé totes les escoles de Kobane. Abans dels combats, a la ciutat hi havia divuit escoles. Fins ara n’hem pogut reformar i reobrir un total de dotze”.

Per les 15.000 alumnes de la ciutat, són poques aules. “Tenim entre 35 i 40 estudiants per classe –relata la Ministra. Som conscients que això no garanteix un bon nivell educatiu, perquè les classes haurien de ser d’uns quinze alumnes”. El nombre de docents tampoc no ho permet, explica: “Els professors a la zona urbana són uns 500”.

Més del 70% de la població de Kobane i els seus voltants ha tornat a la ciutat i treballa en la seva reconstrucció

Una dura realitat a la qual cal sumar la dels pobles de la zona, amb una població superior a la de la ciutat. Als voltants de Kobane, hi ha 660 pobles i llogarets. La majoria de les escoles que existien abans de la guerra van ser cremades i destruïdes. “Fins ara –ens diu Kenan– hem pogut visitar uns 400 pobles, i hi hem obert escoles en la mesura de les possibilitats actuals. A les àrees rurals, el nombre d’alumnes és de 28.662 i comptem amb 1.412 professors. Moltes d’aquestes escoles funcionen, en realitat, en tendes de campanya i espais provisionals. La nostra administració encara no ha aconseguit tenir una escola a cada poble”.

Bona part d’allò que s’ha pogut fer fins ara, comenta Rojin Mohammed, ha estat gràcies al compromís i la participació de la ciutadania, que s’ha fet seu el sistema d’autogovern i s’ha posat al servei de la ciutat i les seves noves institucions. Més del 70% de la població de Kobane i els seus voltants, que havia estat desplaçada, ha tornat a la ciutat i treballa en la seva reconstrucció. “La societat –explica Ibrahim– comparteix els problemes i les solucions en el marc de reunions comunitàries, on es prenen les decisions”.

En aquest sentit, malgrat les promeses de suport llançades per la comunitat internacional, totes les persones entrevistades coincideixen que les ajudes internacionals per a la reconstrucció de la ciutat no han arribat. La ministra Nisrin Kenan afegeix: “Els governs i les organitzacions de drets humans haurien de materialitzar les promeses d’ajuda que ens van fer. Com més suport rebem, més ràpid la ciutat i els seus habitants podran tornar a tenir una vida normal, i els nens d’aquesta nació podran escriure la història de la resistència de Kobane, i ensenyar al món com es pot derrotar l’EI, alguna cosa en què molts han fracassat. La ciutat es va sacrificar a si mateixa per bé de la humanitat i va aconseguir la victòria amb la sang de moltes de les seves filles i fills”.
 

Reconstrucció amb rostre

Persones amb noms i cognoms. Totes les ciutadanes de Kobane tenen una història personal de terror, mort, pèrdues, resistència, llàgrimes i determinació. La família d’Ednan Hesen és una de les moltes que gairebé van ser exterminades per Estat Islàmic, durant una incursió de càstig a la població el 25 de juny de 2015, cinc mesos després de l’alliberament. “Va ser una operació ben planificada. Mentre dues brigades islamistes atacaven la ciutat des del sud, una tercera va penetrar a la ciutat des de territori turc, davant la passivitat de les seves autoritats, i van assassinar, casa a casa, almenys 288 civils”, rememora.

Les preguntes resulten obligades: què hi fa un espai cultural, en una ciutat que s’aixeca de les ruïnes? 

Els extremistes, disfressats amb uniformes de les milícies kurdes, van arribar també a la casa d’Ednan. En aquella massacre, van ser assassinades a sang freda la seva mare; la seva germana Gulistan; el seu germà gran, Ehmed, i la seva dona, Rihane; un altre germà, en Rodi, i la seva dona, Perwin, recentment casats; els seus oncles, Mistefa Hemo i Gule Evdisu, i els seus cosins Osman i Ahmed. “Les meves germanes Cihan i Berivan estaven allà, però van poder amagar-se i salvar-se. Van ser testimonis de com la nostra mare, germanes i germans eren massacrats pels bàrbars”.

En realitat, el full de ruta de dolors i pèrdues d’Ednan havia començat molt abans, amb la seva germana Sirin, durant l’inici de la defensa de Kobane. Sirin s’havia incorporat a la línia del front i Ednan hi parlava diàriament. “El 30 de setembre, la vaig trucar i em va contestar un membre del Daesh: ‘Hem executat la teva germana i, si vols veure-la, avui compartirem la seva foto a Facebook’, va dir. Em vaig quedar glaçat. El meu cervell es va aturar, no sabia què fer”. Efectivament, el comandament de la milícia de les Unitats Kurdes de Protecció Popular (YPG) li va confirmar la terrible notícia. “Vam trobar el seu cos vuit mesos després de la batalla, en un poble proper a la ciutat. Vam poder reconèixer-la pel que quedava de la seva roba”. El seu pare també va morir poc després, com a conseqüència d’un atac amb explosius en contra de la seu de la Creu Roja Kurda.
 

Els llibres com a cura

Ara, Ednan i les dues germanes supervivents han reobert la seva casa natal, transformada en una biblioteca. Les preguntes resulten gairebé obligades: què hi fa un espai cultural, en una ciutat que s’aixeca de les ruïnes? Quin paper poden jugar els llibres enmig de tant dolor i necessitats materials? Les seves paraules remeten al dolor i la pèrdua viscuts, però contenen en si mateixes la voluntat de convertir aquells records en llavors de vida: “La meva mare i el meu pare estimaven la seva terra i havien convertit casa seva en un lloc obert als hostes. Tothom podia quedar-s’hi, menjar-hi o reunir-s’hi. Després de la massacre vaig retornar per enterrar-hi la meva família. Em vaig adonar de la fragilitat psicològica de les meves germanes, no podien tornar a la casa plena de sang i molt menys viure-hi. En Rodi i la Perwin, que portaven casats tot just 20 dies quan van ser assassinats, somiaven a obrir una biblioteca a la seva casa comuna. Jo, a més, no volia que la casa de la meva mare es tanqués. Per això, vaig decidir convertir la casa, dels recentment casats i de la meva mare, en una biblioteca”.

Enmig de tant dolor contingut, amb un somriure als llavis, Ednan defensa el seu amor pels llibres i el seu valor en la reconstrucció humana de la ciutat: “He experimentat la solitud moltes vegades en la meva vida, els amics que em van treure d’aquesta solitud són els llibres. Podem comprendre’ns millor els uns als altres a través de la literatura i la cultura”.

Amb un somriure als llavis, Ednan defensa el seu amor pels llibres i el seu valor en la reconstrucció humana de la ciutat

Una manera de reivindicar també la llengua kurda i la seva cultura, prohibides durant dècades abans de l’inici de la revolució a Rojava. “Parlar i escriure en kurd era considerat un crim pel règim del Ba’ath. Moltes persones van ser detingudes, torturades i van perdre la seva vida per això”. Avui, diu Ednan, “aquesta situació ha canviat molt, després de la Revolució, gràcies a les institucions que cultiven i normalitzen l’ús del kurd. Avui existeixen escoles en kurd i acadèmies”.

No es pot donar per acabada aquesta crònica sense recuperar una de les preguntes inicials: Què va ser de les supervivents de Kobane i com se les pot ajudar? Les notícies i imatges de les guerres ocupen titulars arreu del món; les informacions i les solidaritats en la reconstrucció de la vida i la convivència democràtica haurien, també, d’ocupar primeres pàgines.

Article publicat al número 441 de la 'Directa'

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: