Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

La primera democràcia republicana al País Valencià, entre la revolució i l'ordre

La primera etapa de republicanisme al País Valencià va estar marcada per una disputa constant entre els sectors populars, partidaris de la millora de les condicions de vida, i els sectors d'ordre, que protagonitzaren una forta repressió contra les anomenades rebel·lions cantonals de València i Torrevella (el Baix Segura). Aquest reportatge forma part d'una sèrie de col·laboracions amb La Fènix Universitat Popular, col·lectiu de formació i debat ancorat en la realitat política del territori valencià i nascut al caliu dels moviments socials

Al País Valencià el republicanisme va ser una força política exclosa del poder públic fins a l’any 1868. Tot i això, va anar guanyant adeptes fins a l’arribada de la I República. Els eixos d’aquests republicans eren bàsicament la defensa del sufragi universal masculí, l’oposició a les quintes i als impostos de consums, la voluntat d’establir a l’Estat espanyol una República Federal —els republicans centralistes serien, fins al final de la Primera República, una minoria— i la defensa d’una ampla carta de drets, com eren el de reunió, impremta, associació, etc. La composició del republicanisme va ser heterogènia, comptant amb sectors desfavorits i amb classes mitjanes, i l’hegemonia del moviment serà una disputa constant, depenent de la conjuntura política, així com del territori, els sectors d’ordre o els “menys respectables” aconseguiran imposar els seus interessos. Així, menestrals, incipients obrers de fàbrica, petits propietaris o arrendataris d’horta formaven aquesta amalgama sociopolítica que anomenem republicanisme.

Els anys immediatament anteriors a 1868 van ser anys de crisi social, política i econòmica. Són els anys dels brots de còlera, de la pèrdua de collites d’arròs en la ribera del Xúquer per inundacions, de la crisi de subsistència de 1867-1868, de la crisi financera en el crèdit i la inversió que va paralitzar les obres del port de la ciutat de València augmentant l’atur i la conflictivitat social. L’augment dels impostos a les províncies i poders locals per part del govern central van generar un major malestar entre sectors tant burgesos com populars, i la monarquia isabelina anava perdent suport cada vegada de més grups socials.

El republicanisme valencià anava un pas per davant del republicanisme en el conjunt de l’Estat espanyol, ja que a escala estatal els resultats de les eleccions, tot i ser bons, no eren suficients per a obtenir la majoria

Així arribem a la Revolució Gloriosa de 1868, amb un ampli suport i protagonisme dels sectors populars i dels grups progressistes i republicans. L’historiador Josep Fontana, tot i no simpatitzar massa amb aquesta revolució perquè entenia que s’havia organitzat des de dalt amb uns objectius molt limitats, va identificar a la perfecció la presència de diferents sectors socials el setembre de 1868 i els seus projectes polítics a partir d’una de les consignes més populars del moment: “Qui podria dubtar, per exemple, que la consigna ‘Abajo lo existente!’, que tenia un significat de simple reformisme polític per a Prim, expressava una protesta social molt més radical per al proletariat andalús o català que va seguir-lo?”.

Encapçalada a la ciutat de València pel progressista José Peris y Valero, aquesta revolució té un fort impacte polític almenys en dos elements: el primer és exiliar Isabel II i fer així caure, de moment, la dinastia borbònica; el segon és la força dels grups republicans a l’hora d’imposar part del seu programa democràtic, però la debilitat per fer-se càrrec del govern de l’Estat. La Constitució de 1869, on es reconeix per primera vegada el sufragi directe universal masculí, és una Constitució elaborada principalment per progressistes que es veuen obligats a ampliar el seu originari programa liberal-reformista.

A les eleccions municipals i a diputats provincials de desembre de 1868 i gener de 1869, els republicans van demostrar una força aclaparant. Van obtenir la majoria a l’Ajuntament de València i un gran suport en les eleccions a les Corts. La ciutat de València va enviar a quatre dels membres més significatius del republicanisme local: José Antonio Guerrero, Carlos Cervera, José Maria Orense i Josep Cristòfol Sorní; i el mateix podem dir d’Alacant: Eleuterio Maisonnave i Emigdio Santamaría, a més de Castelar, que es va presentar per aquesta circumscripció. En aquest moment, el republicanisme valencià anava un pas per davant del republicanisme en el conjunt de l’Estat espanyol, ja que a escala estatal els resultats de les eleccions, tot i ser bons, no eren suficients per a  obtenir la majoria —els republicans van obtenir 85 de 352 escons.

Vista general de València, des de Sant Pius V, 1870. Laurent i cia |Arxiu

 

L’exclusió dels republicans del govern estatal, la desigual implantació dels federalistes en l’Estat espanyol i el lideratge dels progressistes en el procés que culminaria amb l’aprovació de la Constitució de 1869 va generar un cert distanciament entre la base social del republicanisme que actuava en l’àmbit local i els dirigents del partit. Com van escriure Isabel Burdiel i María Cruz Romeo, l’espai local va ser, durant el segle XIX, l’espai de la política, la qual cosa no implica tant un problema de nacionalització espanyola, sinó de democratització frustrada d’aquells àmbits estatals que havien sigut protagonistes de la ruptura radical amb l’Antic Règim. L’any 1869 va ser l’any dels pactes federals, uns pactes que tractaven de solucionar el dilema de com organitzar un partit des del centre que alhora situés l’entusiasme federal de les perifèries com a pilar fonamental. El primer d’aquests pactes va ser el de Tortosa, signat el 18 de maig amb representants de les províncies de l’antiga Corona d’Aragó, el qual tenia com a finalitat “fer que l’esforç de setembre [de 1868] siga una revolució i no un pronunciament”.

Aquest pacte, que es replicarà posteriorment en el conjunt de l’Estat espanyol, va ser conseqüència de l’arrelament federal en aquests territoris, i, concretament, d’un federalisme pimargallià que entenia la república federal com un sistema polític i social organitzat des de les instàncies polítiques inferiors —municipis i províncies o estats— cap a les superiors.


València, escenari d’insurrecció

En octubre d’aquest mateix any, València seria escenari d’una insurrecció republicana com a resposta a la dissolució de la Milícia Nacional i a la suspensió de les garanties constitucionals que havia impulsat el ministre d’Interior, Sagasta. La insurrecció, que va començar a Catalunya, va tindre com a nuclis centrals les ciutats de València i Saragossa, les quals van resistir gràcies a l’ajuda dels camperols dels voltants i pel voluntarisme dels federals locals que actuaven per iniciativa pròpia i no tant per ordres rebudes des del comitè central. Juan Domingo Ocón, membre de la Milícia, protagonista de la insurrecció a València i posteriorment exiliat a Marsella, parlava d’uns 6.000 federals contra 23.000 soldats. La caiguda de València i Saragossa va significar la fi de la insurrecció. En Alacant, l’hegemonia del republicanisme d’ordre encapçalat per Maisonnave va impedir la participació dels republicans en la insurrecció, tot i que el dirigent federalista Froilán Carvajal va promoure la conspiració —per la qual cosa seria afusellat.

Si hi ha dos eixos que permeten comprendre la dinàmica de l’actuació republicana al llarg del Sexenni Democràtic, aquests són la federació i les reformes socials. A partir d’aquests dos punts, els diferents actors polítics —tant republicans com no republicans— tindran diferents postures sobre si s’ha d’establir la federació i quina és la manera de dur-ho a terme, i sobre quines mesures de reforma social s’han de prendre i quan és un bon moment per fer-ho —tots aquests temes estaven travessats per la guerra de Cuba i per la carlista. Per exemplificar les postures contraposades pel que fa a què s’entén per democràcia republicana, es parla dels casos del cantó de València i el de Torrevella.


València i Torrevella: cantonalisme, moderació i revolució

A partir de la retirada de les Corts de la minoria federal intransigent, l’1 de juliol de 1873, el Comité de Salvación Pública de Madrid tracta d’accelerar i coordinar una revolució cantonal de baix a dalt, tot i que es veurà ràpidament desbordat pels cantonalistes de la perifèria. L’èxit més gran del Comité de Salvación Pública està a dirigir i proclamar amb èxit el cantó murcià en Cartagena, que serà el més resistent —i el més estudiat— durant la revolució.

Dos dies després de la caiguda de Pi i Margall com a president del poder executiu, el 20 de juliol, es va instaurar oficialment el cantó de València. Els diputats intransigents Josep Vicent Agustí, Pérez Guillén, Josep Climent i Joan Feliu i Santamaría, conjuntament amb la Milícia, organitzen una Junta Revolucionària. Els dirigents de la junta eren més partidaris d’un republicanisme moderat —Teodor Llorente, Pascual Caruana o Vicent Boix—, i així ho van deixar clar des dels primers comunicats: “Heu vist com en breus moments s’ha conjurat la tempesta que creien que trencaria els esperits mai ni bé avinguts amb l’ordre, i en això teniu una irrevocable i claríssima prova del fet que a València no es tracta de fer revolució social ni atemptar contra els interessos econòmics […], sinó satisfer les aspiracions de la ciència moderna, de la civilització i el progrés”.

Dins d’aquests batallons es produïen enfrontaments entre els republicans d’ordre i els partidaris del canvi social, com bé representa el cas d’Aureliano Blasco Grajales, històric liberal valencià

Així i tot, la presència popular en el cantó és poc discutible. Com indiscutible és la presència de republicans intransigents i membres dels corrents bakuninistes o marxistes de la Internacional obrera que van ser fonamentals per proclamar el cantó en tant que formaven part dels batallons de voluntaris. De fet, dins d’aquests batallons es produïen enfrontaments entre els republicans d’ordre i els partidaris del canvi social, com bé representa el cas d’Aureliano Blasco Grajales, liberal valencià que s’enorgullia del fet que ell i els veterans havien protegit “les presons, [el] Banc d’Espanya i altres establiments de crèdit i benèfics”. L’escriptor Constantí Llombart va redactar una crònica que finalitzava així: “Sembla que a Espanya la causa de l’ordre comença a llostrejar, en el negre horitzó que ens envolta per totes parts, un albiri d’esperança”. En aquesta mateixa crònica, el cap visible de la renaixença valenciana afirma que va presenciar el següent diàleg: “Qui encapçala la revolució? Tu, tu mateix, li van contestar cent veus, tu mateix ens bastes i ens sobres, si no et comptes entre els traïdors!”

Durant els tretze dies que va durar el cantó de València no es va tractar d’impulsar mesures de reforma social, més aviat es tractava, únicament i exclusivament, d’avançar-se en la construcció de la república federal, per fer-ho, és clar, de baix a dalt i no des de les Corts. La seua existència era en si mateixa un acte revolucionari.

El cas de Torrevella té una rellevància especial si, a més, l’entenem dins del context del republicanisme d’ordre alacantí. Torrevella era una ciutat d’aproximadament 8.500 habitants en la dècada de 1870, que des de molt prompte es va convertir en una ciutat fortament secularitzada i tolerant, un pilar del liberalisme enfront de l’absolutisme i el carlisme i un focus d’ideologia democràtica i de republicanisme federal.

La llotja i la plaça del mercat durant un aldarull revolucionari l’any 1869 |Arxiu

 

La Junta revolucionària que s’instal·la en el govern de Torrevella dies després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia no tindrà una llarga durada —de fet, no sobrepassarà els quatre dies—, però els seus efectes serien de llarg recorregut. Es va tractar d’implementar un programa típicament federal-republicà, és a dir, es va prescindir de l’impost de consums, que era l’impost indirecte sobre els béns de primera necessitat fortament impopular —va provocar constants motins al llarg del XIX—, i que es caracteritzava per gravar l’arribada de productes als municipis —“dret de portes”— i també la compra d’aquests productes —“gravàmens de mercat”—, quedant exempt d’aquest impost els productes de major qualitat i preu als quals únicament tenien accés les classes benestants. En un principi, quan l’Ajuntament va tractar de restablir aquests impostos, la seua impopularitat ho va fer impossible, i quan finalment els van aconseguir restablir, la recaptació va ser tan baixa que es va acordar novament la supressió temporal d’aquests.

Tot i això, tant a les eleccions generals de maig com a les municipals de juliol de 1873, sortiran guanyadores les candidatures republicanes conservadores, seguidores de Maisonnave i controlades per Pedro Vallejo. Però la implantació federal-republicana era tal, que les mesures que es van prendre anaven dirigides a mantenir la calma d’aquest sector encapçalat per José Solano Huertas i Concha Boracino. Boracino, filla de comerciants genovesos, serà la figura més emblemàtica del republicanisme federal a Torrevella. Després de la caiguda del cantó de Torrevella desapareix qualsevol referència a ella i els seus companys.

Torrevella va ser la primera localitat valenciana en sumar-se a la revolució cantonal, hores abans de València. Altres intents de proclamació de cantons al sud del país els trobem en Guardamar o en Oriola, ràpidament sufocats pels mateixos Voluntaris de la República

Torrevella va ser la primera localitat valenciana en sumar-se a la revolució cantonal, hores abans de València. Altres intents de proclamació de cantons al sud del país els trobem en Guardamar o en Oriola, ràpidament sufocats pels mateixos Voluntaris de la República. En Torrevella el cantó sobreviu perquè, a diferència d’altres cantons que es proclamaven motivats per pressions de la capital de província, aquest és fruit del moviment espontani i dels mateixos republicans de la ciutat. La força d’aquest cantó no s’ha de confondre amb un gran programa de reforma social. De fet, a diferència de València, el cantó de Torrevella no comptava amb la presència de la Internacional entre les seues bases. La voluntat de permanència i la proximitat al cantó murcià van generar que Concha Boracino enviara una delegació a Cartagena per tal “d’ingressar en el cantó murcià, deixant de pertànyer a l’antiga província d’Alacant”. Aquest ingrés finalment es va produir, però la intervenció d’un vaixell alemany i l’enviament d’una columna de la Guàrdia Civil per ordre del governador d’Alacant, van generar la dissolució de la Junta local de Torrevella, la qual cosa va tranquil·litzar al ministre de Governació, Eleuterio Maisonnave.

La revolució cantonal canvia per complet l’escenari polític del republicanisme al País Valencià i a l’Estat. En aquest nou escenari, federació i república eren ja irremeiablement sinònims —de fet, els mateixos militars que van reprimir els cantonalistes serien els mateixos que després acabarien donant un cop d’estat contra la República. El País Valencià ocupa un paper central dins d’aquesta dinàmica, tant pel que fa al protagonisme dels sectors populars partidaris de la millora de les condicions de vida, com pels sectors republicans d’ordre que actuarien reprimint als cantonalistes.

———————————————————–

La Fènix Universitat Popular és un col·lectiu que pretén ser un espai de formació, debat i estudi ancorat en la realitat política del País Valencià. D’entre els diversos projectes que tenen programats per als següents mesos, el primer és el “Curs d’història política de les esquerres valencianes”, que ha començat aquest octubre i finalitza en març de 2022. La informació completa sobre el curs i el col·lectiu la podeu trobar a la pàgina web. El curs naix amb una pretensió molt concreta: traçar el “fil roig” de la història recent del País Valencià. Estirar el fil per retrobar-nos al final, esbrinar d’on venen els marcs polítics amb els quals pensem el present valencià, una realitat sovint incòmoda que ens obliga a definir històricament i políticament en què consisteix analitzar amb mirada progressista la nostra pròpia identitat. Amb aquest reportatge, s’enceta una sèrie de col·laboracions amb la Directa, on es publicaran de manera periòdica textos derivats de les sessions del curs, per tal de deixar-hi testimoni en lletra de les idees principals de cadascuna.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU