Internacional

"A l'Amèrica Llatina les esquerres van pecar de sacrificar la justícia per mantenir-se al poder"

Joaquín Toledo, economista, exportaveu de la Federació d'Estudiants Universitaris d'Uruguai i militant del Frente Amplio, reflexiona sobre el paper de les esquerres a l'Amèrica Llatina en general i concretament al seu país
"La dreta a l'Uruguai ho té tot per poder capitalitzar moltes coses que estan passant, però no és intel·ligent"
Max Carbonell Ballestero

Joaquín Toledo és economista, activista, exportaveu de la Federació d'Estudiants Universitaris d'Uruguai (FEUU) i militant del Frente Amplio (FA), un partit que ja camina per la seva tercera legislatura al capdavant del govern d’Uruguai. Forma part d'una llarga tradició familiar de lluita política -amb pares, oncles i avis empresonats i torturats durant la dictadura-, tant al Partit Comunista com als Tupamaros, el moviment de lluita político-social articulat com a guerrilla urbana durant els anys 60 i 70. És, per tant, un bon representant per analitzar el present i futur de la lluita d'esquerres al seu país. Si bé el FA ja portava una legislatura al capdavant del govern, no va ser fins a la segona, sota la presidència de José Mujica -o el Pepe, com l'anomenen afectuosament a l’Uruguai- que el país va aconseguir gran notorietat internacional i el seu president es va convertir en una figura de masses, referent de l'esquerra a nivell mundial.

 

Durant els dotze anys de dictadura a l'Uruguai -del 73 al 85- es va perseguir, empresonar i assassinar qualsevol tipus de dissidència o moviment opositor d'esquerres. A principis dels 90, l'esquerra, agrupada des de feia poc al voltant del Frente Popular, va aconseguir la seva primera victòria electoral important a la capital del país. Més d'una dècada després, es va produir “l’assalt” al govern. En quin context es va donar aquest pas?

El 2002, el país va patir la crisi econòmica més important pràcticament del segle XX, que ve de la mà del corralito que va viure Argentina el 2001. La situació va ser atroç: tots els indicadors econòmics estaven molt malament, l'aparell financer gairebé va desaparèixer, es van fugar capitals, es van destapar casos de corrupció molt greus, etcètera. Es tracta d'una crisi política i econòmica molt profunda que va comportar un crèdit del tresor nord-americà. Aquí, al meu entendre, arrenca el moment que portarà el Frente Amplio al poder. El país estava dirigit per Batlle, del Partido Colorado [de dretes], quan esclata també la crisi de l'aftosa: milions de vaques uruguaianes afectades per febres bovines contagioses, comprometent greument l'economia . Tot això, mentre governa un partit tradicional, crea l'avantsala perquè en les següents eleccions un partit de l'esquerra, que va ser molt crític amb la situació, aprofiti l'oportunitat. Així és com el 2004 el FA guanya amb àmplia majoria i aquí arrenca un dels tres períodes de govern de l'esquerra fins ara a l’Uruguai.
 

Com és el primer govern d'esquerres a l'Uruguai?

El primer govern del FA [2005-2010] té tota l'esquerra unida i l'esperança de portar a terme un programa d'esquerres molt fort. Aquests anys van ser d'un moviment polític molt intens, amb Tabaré Vázquez [que als anys 90 va ser el primer alcalde de la capital, Montevideo, del Frente Amplio] de president i tota l'esquerra donant-se la mà per governar un país, treure’l de la misèria extrema i portar-lo lentament a nivells socials acceptables, redignificant la figura del treballador, etcètera.
 

Atès que al FA els candidats no poden repetir legislatura, el 2010 comença el primer mandat d’un Pepe Mujica que segueix gaudint d'ampli suport popular.

"Pepe Mujica va tenir un paper actiu en la formació del Moviment de Participació Popular, va ser un dirigent polític molt interessant: té una manera de parlar que interpel·la directament el veí i la veïna"

El Pepe havia estat un personatge important, cap de la guerrilla al costat d’Huidobro, Rosenkov i alguns altres dirigent; gent molt culta, que estudiava i no va passar gana. Tenien idees molt interessants i van ser torturats, desmantellats i empresonats, perquè són gent molt perillosa pel sistema. Quan no ets perillós, et lloen; però quan ho ets, et maten. Després. ell va tenir un paper actiu en la formació del MPP [Moviment de Participació Popular, moviment polític sorgit dels Tupamaros i integrat al FA]; va ser un dirigent polític molt interessant: té una manera de parlar que interpel·la directament el veí i la veïna. Van formar -amb el MPP- un moviment i no un partit per una qüestió llibertària i liberal. Va ser ministre de Ramaderia en la primera legislatura, i va començar a generar una figura, diguem-ne campechana, que desafiava el que tots coneixien com un polític de capçalera: vestit i corbata, parlar educat, saber anglès, etcètera. El FA en si ja talla una mica amb aquest tipus de figura, però el Pepe no només ho frena, sinó que hi va en contra. És un líder polític fonamental, ministre d'Estat, una figura política rellevant, que porta sandàlies i viu d'una manera molt diferent.
 

I és en part gràcies a aquesta originalitat, entre altres coses, que Pepe Mujica situa l'Uruguai al centre del panorama mundial, almenys a nivell mediàtic.

L'Uruguai mediàticament ja va tenir abans diverses fites, com Tabaré Vázquez, amb la política antitabac...
 

Sí, però em refereixo al fet que, com a mínim per a una part de l'esquerra occidental, es converteix en un referent. I ho fa tant per les seves idees, com per la coherència política que demostra en el dia a dia, amb una vida austera i molt atípica per a un líder polític del seu estatus.

Cal tenir en compte una cosa: un guerriller pres i torturat és president, i ho és per la via democràtica. Després de ser guerriller els anys 70, abandona la guerrilla com a estratègia de força per a un moviment, i el seu sector polític comença a créixer amb un enorme suport popular fins a un moment en què és el sector més gran i més votat dins del FA, i fins i tot el més votat de tot el país.

/ Max Carbonell Ballestero


 

No obstant això, al contrari del que molts pensàvem des de l'esquerra europea, sorprèn com a l'Uruguai, tot i que se l’estima i respecta molt, tant pel que és com pel que representa, també s'és molt crític amb ell, sobretot pel poc que ha fet governant i pel poc canvi que ha significat el seu pas per la presidència. Quina lectura crítica en faries?

"Hi ha una certa impaciència, sobretot assumint que després de dotze anys al govern hi ha coses molt profundes que no es van tocar, com privilegis i poders"

En general, hi ha una part de la crítica al Pepe que és més extensiva al FA, sobretot de les generacions que estaven molt emocionades per l'arribada de l'esquerra al govern i que no van veure això reflectit de la forma que esperaven. Es van fer canvis molt importants, però amb regust a poc. Hi ha una certa impaciència, sobretot assumint que després de dotze anys al govern hi ha coses molt profundes que no es van tocar, hi ha privilegis i poders que no es van tocar. El Pepe Mujica és una mica víctima d'això, i més quan és una figura que va tenir una significació internacional molt important. Llavors el món el veu com una figura rellevant, però quan véns aquí diem "sí, és una figura rellevant, però compte…". Va fer coses molt interessants, no només ell, sinó tot el FA durant aquest període.
 

Com per exemple?

La nova agenda de drets, legalització de la marihuana, matrimoni igualitari, els moviments pro-drets agafen força, legalitza l'avortament, cosa que Tabaré havia evitat en el seu mandat, etc. Ell queda enmig d'un munt de coses que l’envolten. En realitat, després del primer període de govern queda un FA enfortit i arriba una segona legislatura amb un programa molt potent. El FA fa un segon pas com a partit polític i aprova moltes polítiques que ja es venien gestant des d'abans. El Pepe Mujica és el líder que du a terme aquest procés, però no n’és el gestor. Les crítiques cap a ell són les que arrossega com a cara visible del FA, però també són cap a la seva figura, ja que se l’acusa de desprotegir una mica l'estructura de govern que havia muntat Tabaré Vázquez en la legislatura anterior.
 

Per què? Era massa personalista?

Perquè Tabaré havia muntat un sistema que funcionava per gestionar el país, havia inclòs diversos representants de molts partits polítics que coexisteixen dins del FA, de molts sectors, aconseguint una certa unitat per portar endavant les polítiques. Mujica no va fer això, no va tenir la capacitat de liderar l'executiu, encara que sí la va tenir en el legislatiu, amb les lleis que s'aproven. Si bé Tabaré havia aconseguit una confiança, en aquest sentit, Mujica és molt més feble com a figura que dirigeix i gestiona un país. I això genera una mica de caos en l'estructura de govern, ministeris, dins del FA...
 

Malgrat això, Mujica va marxar després de finalitzar el seu mandat, deixant el govern de nou en mans del FA amb Tabaré Vázquez al capdavant.

I Mujica no baixa la popularitat que tenia. Torna Tabaré, però aquesta vegada el marc regional és totalment diferent. El període de Mujica va ser molt internacionalista: va coincidir amb un Chávez i un Evo [Morales] en el seu apogeu, els Kirchner que després de debilitar-se una mica es tornen referents de l'esquerra llatinoamericana, un Lula molt fort, etcètera. Amb tots ells Mujica va tenir una afinitat molt forta. Les polítiques exteriors del període de Mujica van ser brillants en aquest sentit perquè va participar d'un llatinoamericanisme que el FA venia demandant des de feia molt.
 

El FA ha reeditat al govern i encara li queden més de dos anys de mandat i, a més, l'oposició uruguaiana no està molt forta, però a nivell internacional la situació és ben diferent.

L'oposició està forta, però no és astuta. Ho té tot per poder capitalitzar moltes coses que estan passant a Uruguai, però és una molt mala dreta, no és intel·ligent.
 

I a nivell internacional, deia que l'onada de llatinoamericanisme d'esquerres que s'havia expandit durant els últims anys sembla estar en reculada. Quina lectura fas del moment polític de l'Uruguai en el context llatinoamericà?

"Arribar al govern comporta contradiccions molt fortes. Crec que el Frente Amplio és un dels partits de l'Amèrica Llatina que va aconseguir aguantar aquestes tensions amb relatiu èxit"

Tenim totes les de perdre. Seria arriscat fer previsions. Crec que els governs de l'esquerra llatinoamericana es van equivocar molt. Va ser molt fort el que va viure l'Amèrica Llatina els últims anys, sobretot per a la gent d'esquerres: haver experimentat el que és formar un govern i afrontar la gestió de l'estat, amb tots els problemes que això comporta. Arribar al govern, i no invento res de nou, comporta contradiccions molt fortes. Crec que el FA és un dels partits de l'Amèrica Llatina que va aconseguir aguantar aquestes tensions amb relatiu èxit; també perquè les seves bases no estaven tan febles com en altres països, com a l'Argentina. Al Brasil no ho van aconseguir, es va arribar amb molt de suport, però es van cometre grans errors; crec que mai es poden sacrificar llibertats i justícia per governar. A l'Amèrica Llatina les esquerres van pecar de sacrificar justícia per mantenir-se en el poder. De totes maneres, també crec que quan es faci la lectura històrica d'aquest període es veurà que va ser un període bonic, més enllà de les coses dolentes que van passar i a més, va ser una escola d'aprenentatge per a totes les generacions joves d'esquerres. No estic dient que sigui ni millor ni pitjor, però comportarà un abans i un després.
 

Com afecta aquest context advers per a l'esquerra a l'Uruguai?

És aquest context del que estem parlant que ens fa pensar que l'esquerra a l'Amèria Llatina està fracassant. A nivell intern de l'esquerra, en general, s'està perdent una batalla cultural. El centre del debat de l'esquerra, o com a mínim del FA, s'està posicionant més en estratègies per guanyar el proper govern que en pensar com fer que l'esquerra guanyi el centre cultural, i com canviar les bases socials i la forma com la gent pensa la seva vida. La crítica del capitalisme es va treure de l'eix, el FA ara és un reproductor de les contradiccions del capitalisme. Sí que pal·lia desigualtats, les enfronta i les disminueix -a nivell social, ingressos, etc.-, però no toca l'arrel del problema, no fica el dit a la nafra del poder. Tenint en compte això, Tabaré Vázquez i el FA encara poden arribar a veure's sòlids en un context polític internacional advers. De fet, ja van revisar totes les seves aliances internacionals: l'Argentina i el Brasil són aliats internacionals de nou, seguim immersos en el Mercosur. El canceller uruguaià s'ajunta amb la canceller de Macri com si res i fan aliances per veure com poden vendre-li productes a tercers, etcètera. És a dir, la gestió del govern del FA va ser molt més de veure com podia moure la cintura per acomodar-se al context regional que, a diferència de Bolívia i Equador, la de plantar-se. També cal tenir en compte que l'Uruguai és un país petit i si s'aïlla d'Argentina i el Brasil està condemnat al fracàs.

/ Max Carbonell Ballestero


 

No se li pot demanar a l'Uruguai que faci la revolució sol.

Exacte. La crítica cal fer-la, que no pots regalar al govern de torn que estigui al davant, però també cal ser contemplatiu.
 

Tenint en compte que l'oposició d'esquerres a l'Uruguai s'articula bàsicament dins del FA, pots explicar quins corrents hi ha?

"El FA està força dividit entre els que són més crítics amb les polítiques econòmiques i de govern i els que no. Ja no hi ha processos de consulta perquè les bases decideixin"

El procés de l'esquerra i l'oposició està principalment dins del FA. De fet, està força dividit entre els que són més crítics amb les polítiques econòmiques i de govern i els que no. Ja no hi ha processos de consulta perquè les bases decideixin. Ara hi ha la gestió del govern, vertical, en què Tabaré Vázquez i els ministres d'estat governen sense consultar ningú; i tens en paral·lel una estructura del FA que intenta ser democràtica i una militància de base, a nivell universitari, sindical (Plenario Intersindical de Trabajadores – Convención Nacional de Trabajadores: PIT-CNT) i altres. Però ambdues parts estan molt divorciades. En resum, dins del FA hi ha les majors crítiques que se li fan, a banda de les procedents de l'oposició de dretes que tenen altres objectius. Jo em considero un crític del govern, encara que no per això abandono el FA com a espai polític de debat, discussió i d'enriquiment de l'esquerra, així com d'acció política. De fet, el partit critica en diverses ocasions la política d'estat del govern, que és un problema, una contradicció i una tensió permanent molt difícil de gestionar. Quin és el límit entre les posiciones com a sector crític amb el govern i l'acompanyament aferrissat? Jo crec que cal criticar sense molts pèls a la llengua, perquè sinó l'esquerra perd el seu sentit. Hi ha una espècie de sumatòria de corrents com el MPP, el PC, i sectors nous com el moviment IR, CasaGrande (sector universitari modern), i altres, que estan intentant fer una oposició responsable dins de l'esquerra. I després tens gent desenamorada del FA que va decidir anar-se'n del partit, deixar de militar i/o deixar de votar-lo.
 

I aquesta gent on està?

No hi ha un lloc clar. Molts estan en moviments socials, militen políticament però no en partits. Tinc un munt de companys de la militància estudiantil, per exemple, amb els quals ens respectem i estimem moltíssim, però que diuen: "jo al FA no el toco" i estan en moviments socials; la qual cosa em sembla una via política vàlida i respectable, i que quan han de votar, o voten el FA a contracor o voten en blanc. I després tens un petit sector polític que pretén situar-se com a oposició política a l'esquerra del FA, que és Unitat Popular i el Partit dels Treballadors, però tenen poca força i electorat i un bagatge teòric molt vague, a més sense el suport polític de les masses. Són molt rupturistes i molt crítics amb la unitat d'acció de l'esquerra i són mal vistos per la resta de l'esquerra. Fins i tot molts dels que diuen que el FA és dreta, o que se'n van cansar, no van amb aquests partits.
 

En quin moment es troba la lluita feminista a l'Uruguai? Com es canalitza dins el Frente Amplio? I als moviments socials?

Primer, no sóc expert en el tema. Hi ha moltes coses que no conec, tinc una pantalla molt general. El que sí és segur, i principal, és que és molt incipient. És molt nou a l'Uruguai parlar de feminisme, una cosa dels últims tres o quatre anys. Sempre va haver-hi feministes, però parlar d'un "moviment feminista” és molt nou. A l'esquerra i al FA li costa molt assumir aquest debat. De fet, és un dels temes que el moviment social, prescindint del Frente Amplio, ha posat en escena. Són els moviments socials els que van començar a dir "aquests assassinats són feminicidis"; són aquests moviments -i l'acadèmia- els que van començar a dir "el patriarcat ens ha condemnat a una bretxa salarial de gènere irreversible"; són els moviments universitaris i socials que comencen a reclamar "ni una menys"; són els que comencen a denunciar la violència masclista, etcètera. Són els moviments socials els que comencen a concebre's com antipatriarcals; al punt alarmant que la FEUU i el PIT-CNT no es declaren feministes, sinó tot el contrari.
 

A propòsit del que comentes, l'FA està liderat majoritàriament per homes i, a més, vells. Què passa amb les generacions joves i les dones?

"La dona a l’Uruguai, com en qualsevol societat patriarcal, s'ha de fer càrrec de la seva jornada laboral i la jornada laboral de cures i tasques domèstiques, podent dedicar menys temps a la militància"

La política “partidista” és de vells i homes, i el FA no ha trencat ni una miqueta amb això; és víctima del patriarcat i ni el qüestionava, encara que ara espero que ho faci una miqueta més. Els joves i les dones tenen un lloc moltíssim més fort als moviments socials. Però les dones encara són fora dels llocs de direcció del moviment estudiantil i del moviment sindical. Aquí hi ha una qüestió molt més intrínseca del tema de la militància i la cura, i el rol social de la dona sota el patriarcat. La dona a l’Uruguai, com en qualsevol societat patriarcal, s'ha de fer càrrec de la seva jornada laboral i la jornada laboral de cures i tasques domèstiques, podent dedicar menys temps a la militància. I a l’Uruguai, hi ha una visió de la militància de bar i de barri que consumeix un temps increïble. És molt modern d'alguns partits o sectors que comencin a pensar això com un problema real i comencin a pensar en un sistema de cures i repartiment igual de tasques d'home i dona, així com a incloure les tecnologies per poder ajudar a conciliar treball, cures i militància.
 

Què opines sobre l'auge de Podem i el seu rol actual a l'Estat espanyol? Quins punts de connexió veus amb l'Uruguai?

L'Amèrica Llatina, en general, i l'Uruguai en particular, tenen una vinculació amb Espanya clara; el que passa a Espanya, pels nostres orígens i d’altres, ha influenciat sempre molt l'Uruguai. Aquí s’escolta molt el que passa a Espanya, molts uruguaians s'hi han exiliat, tots tenim algun familiar vivint allà... Em sembla que això va posar les bases perquè els uruguaians, o almenys els interessats en política internacional, miréssim els processos recents a Espanya amb molt bons ulls. L'esquerra mundial va mirar Syriza a Grècia; l'esquerra mundial va mirar els moviments independentistes a Escòcia i com eren aixafats; l'esquerra uruguaiana té la República espanyola i la Guerra Civil com una fita molt important; de fet, les brigades solidàries a l'Uruguai que van anar cap a Espanya són molt importants. Podem, particularment, representa una sensibilitat a l'Uruguai d'una generació que va començar a discutir la política des dels ulls amb què ho planteja Podem. Escoltar Monedero o Pablo Iglesias des d'un moviment universitari, repensant l'esquerra, és molt il·lustratiu. O sigui, és com veure un debat que aquí es té d'una altra forma i entre un grapat, que és: quina és la via per a l'emancipació de l'home? Ja que el comunisme va fracassar, ja que vam veure que les milícies armades poden no ser el camí, es produeix el debat. El FA va arribar al govern però no hi ha un canvi cultural de masses, o sigui: avui la caseta a la platja i el cotxe propi segueixen sent el somni de tots els uruguaians. No es va aconseguir un canvi cultural que transcendís el capitalisme en el seu estat neoliberal més atroç. Això va coincidir amb què Laclau i Chantal Mouffe, que són referents de la petita nova esquerra uruguaiana, i amb què a l'Uruguai s'està debatent molt fort la desigualtat en l’economia, la desigualtat en la riquesa, d'ingressos, i com el capitalisme les reprodueix; i aquí s'està creant una escola d'estudi de desigualtats molt potent de la qual Yanis Varoufakis -referent també de Podem- és un exponent acadèmic mundial. I bé, crec que es van donar com aquestes circumstàncies: el món va mirar els indignats de Wall Street, els de Espanya, el moviment dels desnonaments, etcètera. El 15M va ser molt important, va demostrar com és possible tenir una esquerra amb un sentit nou.
 

Finalment, com veus el procés independentista a Catalunya i el rol de la CUP?

En això sóc una mica més nou i, pel poc que he vist, crec que també és una forma de fer política d'esquerra molt nova. La importància de la participació popular i de com és possible conciliar un procés constituent republicà, de participació, d'opinió ciutadana, de militància quotidiana, amb un procés d'independència que s'està afirmant d'una forma molt respectada per l'opinió mundial i pels ciutadans que diguem són subjectes polítics d'aquest procés. La CUP, pel que hem vist, és un model molt difícil a l'Amèrica Llatina, de com donar poder als barris i als ciutadans perquè siguin sobirans de les seves decisions i perquè siguin crítics amb la forma de vida que porten, i que el procés emancipador sigui la riquesa i no tant la destinació on cal arribar. Això em sembla, en l'època en què vivim, molt revolucionari. I que cada vegada processos com aquest tinguin més suports, inspiren que és possible pensar l'esquerra com alguna cosa diferent i no només com l'obtenció del poder, que és al que ens vam acostumar potser les esquerres que van aconseguir el poder al món i particularment a Uruguai. L'esquerra és tenir el poder, tenir la majoria al parlament i gestionar el poder, o és possible renunciar a això per generar canvis de base, culturals i anticapitalistes molt forts? 

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: