Internacional

L'any de l'atacant solitari

En una època de paranoia generalitzada, els 'llops solitaris' d'ideologia islamista o ultradretana i els individus armats que als EUA provoquen matances en universitats o llocs de treball s'han convertit en figures omnipresents
Baruc
18/12/2017

Des del 1927, la revista Time escull al mes de desembre 'la persona de l'any' en un número especial. Inevitablement, la decisió està envoltada tots els anys de polèmica. En no poques ocasions, les guardonades han estat en realitat una abstracció: el 1950 van ser els soldats dels EUA a Corea, el 1956 els insurrectes armats a Hongria, el 2011 'el manifestant'. Aquest 2017 podrà haver estat l'any de l'atacant solitari: omnipresent bé en forma de 'llops solitaris' d'ideologia islamista o ultradretana o, com als Estats Units, d'individus armats que obren foc indiscriminadament en actes multitudinaris, campus universitaris o als seus llocs de treball.

El pitjor incident d'aquestes característiques a la història recent dels EUA va tenir lloc el passat mes d'octubre a Las Vegas quan Stephen Paddock va assassinar 58 persones i en va ferir 546 abans de suïcidar-se

El pitjor incident d'aquestes característiques a la història recent dels EUA va tenir lloc el passat mes d'octubre a Las Vegas quan Stephen Paddock, de 64 anys, va disparar des de l'habitació d'un hotel contra un concert de música, assassinant 58 persones i ferint-ne a 546 abans de suïcidar-se. La policia va trobar a la seva habitació 23 fusells (incloent-hi fusells d'assalt), una pistola i entre 75 i 100 cartutxos per a cada arma. Més tard els agents van descobrir al maleter del seu cotxe 1.600 bales i 23 kilograms d'explosius. Fins al dia d'avui es desconeixen els motius que van portar Paddock a cometre la massacre.

Les xifres del crim comès per Paddock han eclipsat les preocupants dimensions que ha assolit aquest fenomen: només el 2017 hi han hagut als EUA 323 persones mortes en assassinats en massa (es considera com a tal aquell on almenys quatre persones han estat ferides) amb arma de foc segons dades de la pàgina web Gun Violence Archive, que monitoritza els incidents armats als EUA. Es tracta gairebé d'una persona morta al dia. A més, el temps entre incidents també s'ha escurçat: si entre els anys 2000 i 2010 eren 162 dies, entre el 2010 i el 2017 s'ha reduït a 72 dies d'acord amb dades recopilades per la revista Mother Jones.

Els dos pitjors incidents de la història recent han estat en els darrers dos anys: el de la discoteca 'Pulse' d'Orlando el 2016 i el de Las Vegas el 2017. "La freqüència d'aquesta mena d'incidents comporta el risc d'anestesiar-nos respecte a la xifra de persones que moren en incidents armats en un dels països del món més desenvolupats", es lamentava el diari britànic The Telegraph. El nombre total de morts per arma de foc des del 2013, quan 'Gun Archive Violence' va començar a funcionar, només ha fet que augmentar: 51.864 al 2014, 53,713 al 2015 i 58.802 al 2016, el pitjor any des que existeix aquest registre.


De 'run amok' a 'going postal'

Els assassinats en massa no són evidentment una novetat històrica. Un antecedent citat amb freqüència és l'amok. A Malàisia i Indonèsia s'anomena així a un fenomen en el qual una persona –en la majoria de casos un home, normalment sense antecedents de violència– intenta assassinar o ferir amb una arma blanca a tanta gent com pugui a la carrera (d'aquí el terme anglès run amok). Atès que aquests episodis acaben amb la mort de l'atacant –a mans de les forces de seguretat, d'altres vianants o per suïcidi–, els antropòlegs s'inclinen a creure que es tracta d'una forma de suïcidi intencional en cultures on aquest està estigmatitzat, restablint alhora la reputació de l'autor com un home temut i respectat.

Però quins són els motius d'aquest fenomen a les societats (post)industrials i la seva freqüència, cada cop major? Molts han estat els culpables senyalats: des d'una cultura tòxica de la masculinitat fins a una indústria cultural que glorifica les armes i banalitza la mort. Tots ells tenen, no cal dir-ho, alguna cosa a veure. El 2005 el periodista nord-americà Mark Ames va publicar Going Postal (Soft Skull Press), una investigació sobre els orígens d'aquesta explosió d'assassinats en massa amb arma de foc que des d'aleshores només ha fet que anar en augment. El títol del llibre remet a una expressió anglesa encunyada el 1993 per englobar l'onada de tiroteigs al lloc de treball comesos per funcionaris d'USPS, el servei de correus dels EUA, entre 1983 i 1993. En aquests deu anys es van produir 11 incidents d'aquesta mena, amb un total de 35 morts.

La tesi principal de l'autor és que no existeix, o s'ignora, un marc conceptual que ajuda a explicar aquests aparents esclats de violència irracional, i que els existents són, en gran mesura, ideològics o insatisfactoris perquè no tenen en compte el factor social, i, específicament, el laboral.

Una raó per explicar el fenomen dels assassinats en massa a les oficines de correus és que l'empresa pública va ser una de les primeres en ser sotmesa al pla de semidesregulació i semiprivatització post-New Deal

"Quan començaren les massacres a les nostres oficines de correus, la majoria de persones van argumentar que es tractava simplement d'un altre símptoma de la nostra cultura violenta [...] Una raó per explicar tot el fenomen dels assassinats en massa a les oficines de correus és que l'empresa de vuit-cents mil treballadors, la segona més gran a escala estatal, va ser una de les primeres i majors empreses públiques post-New Deal en ser sotmesa al que era, en essència, un pla de semidesregulació i semiprivatització [...] La llei de reorganització del servei postal del 1970, signada pel president republicà Richard Nixon, tenia com a objectiu fer que l'USPS fos autosuficient i es financés a partir dels seus propis beneficis. Abans d'això, l'USPS va operar amb pèrdues durant 131 dels 160 anys que estava en funcionament. La reforma va ser forçada a l'inici d'una vaga en l'àmbit nacional el 1970, i que anava a més, per protestar contra la caiguda dels salaris. Va ser tan efectiva que Nixon va haver de cridar a la Guàrdia Nacional a Nova York per posar-li fi. Amb la nova llei, els sindicats ja no podien convocar vagues, sinó que se'ls requeria resoldre les seves disputes a través de la negociació col·lectiva i, de no haver-hi acord, acceptar un arbitratge vinculant. Els treballadors no han tornat a fer vaga des d'aleshores. I el mercat d'enviaments es va obrir a la competició: el 1973 Federal Express (FedEx) va començar a operar".

/ Felipe de San Pedro

 

En aquest nou entorn, el servei de correus va optar per "les tàctiques habituals d'empènyer als seus treballadors a treballar més i crear una atmosfera cada cop més estressant, esprement-los o, en el llenguatge neutral de l'economia, 'incrementant la productivitat laboral'. Curiosament, el primer any que el govern federal va deixar de finançar USPS, el 1983, va ser també el primer any del primer tiroteig a una oficina de correus, a Johnston, Carolina del Sud".

L'augment de la competició entre treballadors va corrompre el lloc de treball i donar peu a una cultura empresarial basada en la intimidació, l'abús i la crueltat cap a aquells que no complien amb el rendiment que s'esperava d'ells, independentment de la seva situació personal i familiar. És entre aquests últims –l'angoixa i patiment dels quals per la inseguretat al lloc de treball eren ridiculitzats pels seus companys de feina i en no poques ocasions medicalitzats amb una generosa prescripció d'antidepressius com el Prozac– on es troben la majoria d'autors d'assassinats en massa.

"Els taxistes no estan disparant-se els uns als altres, nosaltres estem disparant-nos els uns als altres", va observar en aquella època Gloria Moore, de la National Association of Letter Carriers, el sindicat dels carters nord-americans. El fenomen va arribar a estar tan generalitzat que Judy Denney, una de les 14 víctimes mortals d'un tiroteig a Edmond, Oklahoma (el que donà precisament origen a l'expressió 'going postal'), havia demanat el trasllat des d'Atlanta perquè allí hi havia hagut un tiroteig un any abans que acabà amb dos morts.


El factor social

La creixent pressió al lloc de treball –a la que encara cal afegir els acomiadaments amb caràcter immediat i efectuats de manera humiliant–, el desenvolupament d'una nova cultura empresarial basada en la maximització dels beneficis –que ràpidament va tenir la seva translació a les institucions d'ensenyament secundàries i superiors, amb la pressió sobre els estudiants per aconseguir els millors resultats possibles amb vista a un mercat laboral hipercompetitiu, i on el procés d'ensenyament mateix cada cop té menys valor–, i la manca d'una xarxa de suport pública –des dels sindicats fins a l'estat social, desballestat per les polítiques neoliberals– que incrementava la fragilitat de la salut mental de la població, van ser clau en el creixement d'aquest fenomen des dels vuitanta. "A finals dels setanta", recorda Mark Ames, "al trenc de la revolució Reagan, l'assegurança mèdica era pràcticament universal per als empleats de les grans empreses". El 1993, en canvi, havia caigut al 63%, i deu anys després, fins al 45%. "Alhora, la xifra d'americans sense assegurar passava dels 31 milions el 1987 fins als 45 milions el 2003 [...] des del 1981, l'any que Reagan va ocupar la presidència, fins al 2001, la xifra de famílies que es declaren en fallida per malalties greus ha augmentat un 2.000%".

"No són aquells qui disparen a l'oficina o a l'institut de qui s'ha de fer un perfil, sinó que s'ha de fer un perfil de les mateixes oficines i instituts", conclou l'autor de Going Postal. Portant l'assassinat en massa al lloc de treball, l'atacant "busca destruir la companyia abstracta assassinant els seus béns i tacant de sang la seva imatge, matant, així, tant als empleats com a l'empresa". Si fa no fa el mateix ocorre, segons l'autor, amb els instituts i altres llocs socialment significats que gairebé mai es recuperen d'un incident d'aquestes característiques.

Segons un estudi d'Eileen Appelbaum per a l'Economic Policy Institute, l'any 2000 una llar d'un matrimoni mitjà als EUA treballava cinc-centes hores més que el 1990

Les noves tecnologies de la informació han permès als empresaris –ben lluny dels discursos triomfals del treball a casa i 'les societats de la informació' amb els quals ens les van vendre– intensificar la càrrega de treball en moltes feines del sector serveis: segons un estudi d'Eileen Appelbaum per a l'Economic Policy Institute, l'any 2000 una llar d'un matrimoni mitjà als EUA treballava cinc-centes hores més que el 1990. També han contribuït a afeblir els vincles entre el treballador i l'empresa i entre el treballador i els seus companys de feina –a través del treball temporal o de les oficines obertes on els empleats no disposen de la seva pròpia taula ni ordinador, i tampoc de cap mena de privacitat–, a difuminar la línia divisòria entre el domicili i el lloc de treball, i, finalment, a incrementar la vigilància sobre els mateixos treballadors.

Aquesta intensificació del neoliberalisme ha creat, en efecte, el brou de cultiu per a més atacants solitaris i fa entrar el fenomen en una espiral repressiva: no només una comunitat religiosa pot veure's afectada per la seva acció, sinó que a ulls de l'estat tothom pot convertir-se potencialment en un tirador solitari, i aquesta possibilitat justifica als seus ulls l'ampliació dels seus aparells de vigilància i repressió. Potser és ociós senyalar que la radicalització dels 'llops solitaris' s'acostuma a produir a través d'internet i les xarxes socials, evidenciant, paradoxalment, l'atomització de les societats occidentals i l'aïllament social dels seus membres. En un món aparentment interconnectat, l'atacant solitari constitueix la seva negació absoluta, no perquè s'hi oposi realment, sinó perquè revela en essència la seva falsedat i es presenta, així, no només com una amenaça real, sinó com un testimoni del fracàs d'aquest model de societat. El mateix nom de 'llop solitari' amaga el fet que, molt possiblement, amb aquesta última acció –perquè invariablement comporta la seva pròpia mort– l'autor cregui connectar psicològicament amb un grup –una organització politicoreligiosa amb la qual no té vincles o simplement la resta de tiradors solitaris– i, així, reivindicar-se abans de morir.

"Tota aquesta maquinària de consum i entreteniment té l'objectiu que ningú tingui més temps, ni tan sols un segon, per pensar en la seva pròpia fi", reflexionava Heiner Müller fa més de tres dècades. "Tots els esforços de la indústria –continuava– s'adrecen a estendre una tupida xarxa d'entreteniment, distracció i diversió sobre la humanitat perquè ningú es trobi a sol amb si mateix, però abans d'anar-se'n a dormir, si un no s'ha empassat les suficients pastilles, resta encara la possibilitat de trobar-se a sol amb un mateix, i d'aquí sorgeix un nou fonamentalisme, i tot el merder arranca de nou".

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: