Drets

“L’economia feminista aposta per la vida humana i no pel benefici capitalista”

Avui, 19 de maig, hi ha convocada la Vaga de Totes, una mobilització laboral i de consum pensada des d'una perspectiva de gènere. Coincidint amb aquesta data, entrevistem Cristina Carrasco, professora de la UB especialitzada en economia feminista
"Els indicadors econòmics actuals són androcèntrics perquè es refereixen a l’activitat associada socialment als homes."
Enric Català

Si bé el sorgiment del capitalisme és posterior al patriarcat, és precisament amb l’aparició del primer quan s’accentua la divisió sexual del treball. Ambdós sistemes neguen a la dona l’accés i el control sobre els recursos econòmics i, d’aquesta manera, permeten que es mantingui la invisibilització del treball domèstic o reproductiu en els agregats macroeconòmics. Sota aquestes condicions, les dones són explotades i espoliades per partida doble, dins i fora de casa. Cristina Carrasco, economista i professora titular de la Universitat de Barcelona, propugna noves formes d’organitzar la vida de les persones des dels postulats de l’economia feminista, fora de les lògiques neoliberals i lluny dels mercats i els indicadors androcèntrics. Recuperem la entrevista que li vam fer al número 380 de la Directa, coïncidint amb la convocatòria de la Vaga de Totes, aquest 19 de maig.

 

Al teu llibre Amb veu pròpia, planteges la necessitat que la sostenibilitat i la dignitat de la vida humana se situïn a l’eix central de l’economia. Quin és el conflicte entre capital i vida?

És una contradicció bàsica en les nostres societats. La forma d’organitzar-se d’una societat –com es gestionen els temps individuals i socials, quines són les prioritats socials i polítiques, com es distribueixen els recursos, etcètera– depèn d’una elecció política bàsica: apostar per l’acumulació i l’enriquiment d’un sector social o apostar per una vida bona per a tota la població. Vida bona, bon viure o bona qualitat de vida són diferents maneres d’anomenar un procés col·lectiu que doni centralitat a la cura de la vida humana en totes les seves dimensions.

 

Aleshores, aquest conflicte no és una relació contradictòria entre capital i treball, com afirmen els marxistes?

No, va molt més enllà. El conflicte capital-treball (entenent treball com a ocupació o autoocupació) té lloc a la producció per al mercat sota relacions capitalistes. Però la societat, el treball i la vida de les persones van molt més enllà dels límits del mercat. Les condicions de vida de la gent no solament depenen de les condicions laborals i del salari, sinó també de possibles serveis o transferències ofertes pel sector públic. I, per sobre de tot, hi ha el treball domèstic i de cures que es desenvolupa a les llars: un treball no assalariat, dut a terme majoritàriament per les dones, l’objectiu del qual és la cura de la vida, el benestar de les persones en sentit ampli. Per aquest motiu, plantegem que la contradicció fonamental és la que s’estableix entre capital i vida.

 

Quins són els indicadors i els supòsits que planteja l’economia feminista?

Indicadors i supòsits són dues coses diferents. Més que de supòsits, prefereixo parlar de fonaments. Els podríem reduir a tres. Els dos primers tenen a veure amb una visió de la societat molt més realista que la que acostuma a considerar l’economia. L’economia feminista integra els treballs que tenen lloc més enllà del mercat, bàsicament el treball domèstic i de cura, com a part del circuit econòmic. I dóna valor a tots els aspectes més subjectius d’aquest últim: el món de les relacions, dels volers, de les emocions. Considera les persones en la seva globalitat, amb les seves vulnerabilitats físiques i psíquiques, amb les seves emocions i les seves raons. En això, es diferencia del personatge fictici de referència a l’economia, l’homo economicus perfectament racional. El tercer fonament és d’ordre ideològic polític. Com ja he esmentat anteriorment, l’economia feminista fa una aposta per la vida humana i no pel benefici capitalista. Això significa una organització social absolutament diferent quant a producció, consum, distribució en equitat dels temps, els treballs i les rendes...

 

I els indicadors?

Si acceptem el marc ampliat que hem plantejat, tots els indicadors econòmics canvien. Els que s’utilitzen fins ara es refereixen a la producció de mercat: producte interior brut, renda nacional, ocupació, salaris i beneficis, etcètera. És el que anomenem indicadors androcèntrics, ja que es refereixen a l’activitat assignada socialment als homes. Si es considerés el circuit complet de l’economia, que integra la producció de béns i serveis que es fa des de les llars, tindríem indicadors no androcèntrics referits al total de producció, a les cures de les diferents persones de la llar, al temps dedicat als diferents treballs, a la distribució dels temps, etcètera. Oferirien una visió més realista de la societat, de tota l’activitat que desenvolupen dones i homes.

 

En quin moment històric l’economia introdueix l’àmbit mercantil com a eix bàsic dels seus postulats?

Durant l’anomenat procés d’industrialització, quan la casa medieval, bressol de la producció i la vida, comença a deixar de ser autosuficient i es comença a produir per als mercats. Hi ha una migració de persones del camp a la ciutat, s’inicia tot el procés fabril, canvia la manera de treballar, el tipus de llar i la vida quotidiana. En aquesta època, els pensadors clàssics teoritzen sobre el nou sistema econòmic naixent centrant-se en la producció per al mercat. Cal reconèixer que aquests teòrics –o almenys alguns d’ells– van reconèixer el treball dut a terme a les llars com una cosa important per a la reproducció, però no li van donar categoria econòmica. Aquesta qüestió va ser oblidada amb el naixement del pensament neoclàssic a la fi del segle xix i es manté en l’oblit fins avui.

"Si es considerés el circuit complet, inclosa la producció de béns i serveis que es fa des de les llars, ofeririem una visió més realista de les coses." / Enric Català

 

Per què creus que es produeix una invisibilització del treball reproductiu?

Em vénen al cap dues grans raons, relacionades respectivament amb la ideologia capitalista i la patriarcal. La primera té relació amb el valor de la força de treball. Els salaris no són suficients per reproduir la força de treball, d’aquí que sigui absolutament necessari desenvolupar un altre treball a casa per assegurar la subsistència de les persones de la llar. Per tant, la força de treball es reprodueix amb el salari i amb el treball domèstic, però, aquest últim, l’empresa no el remunera. Lliurem a l’empresa una força de treball per sota del seu valor i el diferencial es converteix en part del benefici capitalista. Per aquest motiu, el fort lligam del treball domèstic i de cura amb la producció capitalista es vol mantenir ocult. La segona raó és d’ordre patriarcal. En un sistema patriarcal, ser dona està devaluat; per tant, es devaluaran totes les activitats associades socialment a les dones, relacionades amb elles.

 

En quin punt es comença a parlar de l’economia feminista com a corrent teòric?

L’economia feminista té les seves arrels al segle xix. En aquella època, una sèrie de dones van establir discussions amb els grans clàssics en economia. La seva tasca havia estat oblidada i amagada fins fa unes tres dècades, quan diverses economistes de diferents països van començar a recuperar la seva vida i el seu pensament. Els temes que debatien, en general, es mantenen actualment: l’ocupació femenina, les desigualtats salarials entre sexes, el valor del treball domèstic... El que avui es coneix com a economia feminista s’inicia als anys seixanta i setanta del segle xx amb l’anomenat debat del treball domèstic. Des d’aleshores, s’ha generat una producció teòrica i conceptual enorme, a més d’algunes propostes polítiques. En qualsevol cas, no és un pensament únic, afortunadament. No totes coincidim en tots els plantejaments, però sí en els fonamentals. És un debat inacabat d’un pensament en contínua construcció.

 

Quin paper juga avui dia?

Com qualsevol pensament contrari a l’ordre establert, a l’acadèmia, és absolutament minoritari i ignorat. No obstant això, crec que cada vegada és més acceptat socialment per dones i homes inquietes, sensibles, que estan per un altre món possible. La xarxa d’economia feminista de l’Estat convoca un congrés cada dos anys: enguany se celebrarà el cinquè a la Universitat de Vic. Cada vegada hi vénen més persones, es debaten més temàtiques socials i econòmiques... La ciutadania, cada cop més, rebutja la política oficial i això fa que s’estiguin buscant alternatives ideològiques i polítiques, com l’economia feminista.

 

També parles de la relació que es pot establir entre ecologisme i feminisme…

Sí, efectivament. Actualment, hi ha diversos corrents de pensament alternatius o heterodoxos que es plantegen l’opció de la vida humana en lloc de l’opció del capital. Amb elles és amb qui cal establir complicitats, pactes, acords, aliances. Un dels corrents és l’economia ecològica i, segurament, és amb el que més hem avançat en enteniments mutus. Sense planeta o sense naturalesa, no hi ha vida; amb naturalesa, es pot dur una vida que no és vivible per a moltes persones. Per aquest motiu, creiem que no es pot prioritzar, sinó que cal plantejar una sola sostenibilitat que integri els aspectes econòmics, socials, humans i ecològics. El nostre problema amb aquests corrents de pensament alternatius és que el seu plantejament d’una bona vida no integra el treball de cures. Per tant, continuen sense entrar a casa, però hi mantenim un diàleg positiu. Tot avançarà.

*Entrevista publicada al núm. 380 de la Directa. Subscriu-t'hi!

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: