L’educació lliure i el dilema de l’autogestió

Davant les retallades en les partides destinades a l’ensenyament infantil, diferents col·lectius defensen models pedagògics alternatius basats en la cooperació i el compromís de les famílies
10/03/2015

El mes de desembre passat, la consellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, Irene Rigau, va suprimir definitivament el finançament a les escoles bressol dels pressupostos de 2015. La partida destinada a aquests espais, que cobreixen les primeres etapes de criança fins als tres anys, ja havia patit retallades els últims temps. Ara, aquest servei públic l’assumiran els ajuntaments, fet que comportarà el tancament de centres, l’empitjorament del servei i un increment de les ja elevades quotes que paguen les famílies.

La situació que es viu als parvularis i les escoles públiques que cobreixen el segon cicle d’educació infantil –dels tres als sis anys– no és pas més bona. Els descensos de pressupost també han afectat aquests centres, que, a més de deixar moltes criatures sense plaça, no són capaços d’assolir les ràtios ni les condicions adequades per atendre-les.

Aquestes circumstàncies han conduït moltes famílies catalanes a buscar alternatives educatives que puguen atendre les necessitats dels seus infants d’una manera més respectuosa i atenent els seus processos vitals. El model d’escola lliure o viva entén l’educació com un acompanyament respectuós dels processos de vida dels infants i de les seues famílies i es basa en el desenvolupament natural i integral de la criança. Molts projectes d’aquest tipus estan adherits a la Xarxa d’Educació Lliure (XELL), una associació que, des de 2005, s’encarrega de relacionar i difondre diferents iniciatives que comparteixen una mirada respectuosa vers les necessitats vitals de la infància.

Molts projectes d’aquest tipus estan adherits a la Xarxa d’Educació Lliure, que s’encarrega de relacionar i difondre diferents iniciatives

Com ja va passar amb els models educatius humanistes sorgits arran de la revolució francesa, el principal problema a què han de fer front és el finançament, que en la majoria dels casos depèn directament de les capacitats econòmiques de les famílies. Aquest fet provoca l’exclusió dels infants provinents de les classes populars: tot i promoure la llibertat i la pressa de consciència sobre una mateixa i l’entorn, aquestes alternatives no arriben a tothom. Per trobar una solució a aquest problema, haurem de buscar referents en els ateneus obrers i els centres socials de principis del segle xx, encarregats d’oferir una educació lliure i de qualitat a les criatures de la classe treballadora.

La pedagogia llibertària, autogestionada i al marge de l’Estat

“Si ens proposem mostrar les causes que motiven el desequilibri social a les noves generacions per formar una humanitat feliç, lliure de tota ficció religiosa i de qualsevol idea de submissió a una necessària desigualtat socioeconòmica, no podem confiar l’educació a l’Estat ni a altres organismes oficials, ja que aquests són els sostenidors dels privilegis i, per tant, forçosament conservadors”. Amb aquestes paraules, el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia justificava la fundació de l’Escola Moderna l’any 1901. El seu projecte va adoptar un sistema de retribució acomodat a les capacitats econòmiques de les famílies per poder incloure-hi totes les classes socials. S’oferien diferents tipus de matrícula que, solidàriament, s’adaptaven a les condicions econòmiques de les famílies: algunes rebien els serveis gratuïtament i altres afrontaven uns desemborsaments elevats.

El principal problema és econòmic. En la majoria de casos, es depèn de les famílies i això provoca l’exclusió dels infants de classe popular

Des del Centre de Recursos Pedagògics Llibertaris Josefa Martin Luengo, ubicat a l’Espai Obert, al barri de Sants, asseguren que el que proposa la pedagogia llibertària no és res nou. “Nosaltres recuperem un patrimoni educatiu que ja existia i que recull el millor de cada sistema. Plantegem una tercera via que suposa una educació oberta per tothom i que posa l’accent en la llibertat, l’autogestió i la creació de nous models socials”, expliquen. Això no significa que el model d’escola pública i privada haja de desaparèixer, però “han d’existir tantes escoles i tants models com famílies que vulguin triar, independentment de la classe social o la condició econòmica”.

--------------

Babàlia: “Som part de la lluita veïnal i social per defensar el barri”

Babàlia és un grup de comaternitat i criança compartida format l’any 2012. En vista de les condicions en què es troba l’escola bressol pública, un grup de famílies del Poble-sec va decidir participar activament en el procés d’aprenentatge i creixement de la seua mainada. Segons Alba, mare i impulsora del projecte: “En acabar el grup de postpart, moltes mares teníem la necessitat de continuar trobant-nos i compartint l’experiència de la criança d’una manera més col·laborativa i implicada”. Amb aquest pretext, va sorgir el projecte, que poc després va obrir un espai de criança compartida i una ludoteca al carrer Radas.

Criança en comú i contra l’individualisme de la societat, al Poble-Sec de Barcelona / ESTER MORA

 

La implicació del projecte en la vida del barri és una de les pedres angulars de la iniciativa. Alba explica que un dels seus objectius principals és “visibilitzar la criança i fer vida en comú”. Això es tradueix en la vinculació del projecte a l’Ateneu Cooperatiu La Base, la participació en iniciatives com la plataforma Aturem el Pla Paral·lel o l’organització del Babybloc per participar en manifestacions i concentracions a les quals es vol donar suport des del col·lectiu.

En l’àmbit pedagògic, Babàlia segueix el model d’escola viva. Segons Martina, una de les acompanyants, això implica basar-se “en el respecte als ritmes, les diferències i les necessitats dels infants a través de l’aprenentatge vivencial, dut a terme en un espai estructurat perquè puguin explorar i descobrir per elles mateixes”. Alhora, reconeix que “es recupera el sentiment de tribu i les xarxes de suport mutu davant l’individualisme de la societat; es crea un espai de trobada, aprenentatge i reflexió per les famílies, les acompanyants i els infants”.

Les mateixes famílies s’encarreguen de gestionar la neteja, la cuina, el condicionament de l’espaio o l’organització de vermutekes per poder mantenir unes quotes populars, ajustades a la realitat del barri. “Aquest projecte no seria possible sense aquesta implicació”, conclou Marta, una altra de les mares. Tot i l’esforç requerit, Marta explica: “Ho fem perquè creiem que val la pena i que la manera de curar la psicosi del món és criar amb amor, respecte, pluralitat i confiança”.

--------------

La Pinya: “Entenem l’educació com una eina de transformació social”

La Pinya és un projecte d’autogestió educativa que sorgeix l’any 2004. Segons Carlos, pare i membre del col·lectiu: “Hi ha unes etapes vitals en què l’infant es descobreix ell mateix i el món que l’envolta. Considerem molt important que ho pugui fer amb llibertat i sense ritmes imposats per l’edat, les institucions o l’espai. Nosaltres hem intentat crear un entorn adequat on els nens i les nenes puguin desenvolupar-se i experimentar en funció de les seves necessitats”.

Un projecte basat en la cooperació, l’autonomia i el respecte, ubicat en un espai okupat a Collserola/ LILI MARSANS

 

El projecte no segueix una línia pedagògica concreta sinó que es nodreix de diferents experiències, recursos i propostes del món de la pedagogia viva. Tons, un dels acompanyants, explica: “Aquesta línia la fem entre totes, intentant que s’ajusti a les necessitats reals i temporals dels infants. La modifiquem d’acord amb l’experiència i les vivències que anem tenint les acompanyants i les famílies”. Per altra banda, destaca que qualsevol educació respon a una visió social i política del món: “Nosaltres volem un món on apareguin valors com la cooperació, l’autonomia o el respecte”.

Pilar, un altra de les acompanyants, comenta que, a La Pinya, ha descobert que educar d’una altra manera és possible: “Aquí, proposem una formació més integral i holística, que no solament tingui en compte els aspectes racionals”. Davant les postures menys receptives a aquest tipus de projectes, aclareix que “educació lliure no vol dir que tot s’hi val; hi ha uns límits molt importants, que són la base del respecte vers les altres i la convivència entre totes”.

La Pinya va començar a l’Espai Obert quan aquest centre estava ubicat al Poble-sec. Després de passar un temps sense una localització fixa, es va traslladar a una masia okupada a la serra de Collserola, on s’ubica des de 2007. Segons Carlos: “El fet d’estar en un espai okupat i de comptar amb famílies fortament implicades fa que puguem autogestionar part de les despeses i mantenir unes quotes baixes”. Al seu parer, també “caldria implicar els moviments socials en aquests projectes perquè el finançament no recaigui únicament en les capacitats econòmiques de les mares i els pares. Al final, anem totes juntes en el camí per la transformació social”.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: