Internacional

La Lliga Nord abraça la via autonomista al Vèneto i a la Llombardia

Els governadors de les dues regions, membres del partit independentista i xenòfob, han impulsat referèndums que permetran ampliar l'autogovern i que els fa aspirar a obtenir l'estatut especial de les autonomies històriques, com Sicília o Sardenya
Cartelleria del referèndum del 22 d'octubre a la Llombardia

El passat 22 d'octubre, les regions italianes del Vèneto i de la Llombardia van votar en dos referèndums convocats pels respectius governs regionals. Els plebiscits presentaven preguntes diferents en la forma, però, en definitiva, ambdues demanaven a l'electorat si volien que les dues regions obtinguessin més autonomia.

El recorregut per arribar a la votació ha estat llarg. En relació al referèndum del Vèneto, fa més de dos anys hi va haver una intervenció de la Cort Constitucional italiana, que va impedir que es preguntés si la regió havia de ser independent i que la ciutadania votés sobre qüestions tributàries. La Cort va decidir que, com que aquestes qüestions no són de competència regional, no era possible formular preguntes d'aquesta mena. A més, la Constitució italiana, tot i que reconeixles autonomies locals, defineix la republica com "indivisible" (article 5) i aleshores la qüestió sobre la independència del Vèneto tampoc podia ser acceptada. L'única pregunta que va sobreviure va ser la més genèrica.

Per declarar vàlida la consulta, el president del Vèneto, Luca Zaia, havia posat com condició la participació d'almenys el 50% de l'electorat, mentre el president de la Llombardia, Roberto Maroni, no havia posat cap límit mínim. Finalment, l'aposta de Zaia va triomfar perquè el 57,2% dels electors del Vèneto va participar en la votació i, tot i que practicament tots els altres partits van donar suport a una pregunta tant àmplia, va ser el governador qui ho va capitalitzar políticament. A la Llombardia, on tampoc hi va haver una oposició clara al referèndum per part d'altres partits, no es va superar el 38,26% dels votants. En les dues regions el "sí" van guanyar de forma molt clara, amb més del 90% dels vots totals.

En les dues regions el "sí" van guanyar amb més del 90%, i al Vèneto es va superar amb 7 punts la participació mínima del 50% fixada perquè fos vàlida

Tot i no ser un estat perfectament federal, la Constitució italiana –nascuda després de la Segona Guerra mundial– dona autonomia a les regions i entre elles n'individualitza cinc (Sicília, Sardenya, Friül-Venècia Júlia, Vall d'Aosta i Trentino Alto-Adige) que, per les seves especificitats territorials, lingüístiques i culturals, tenen dret a un estatut especial, que garanteix una autonomia més àmplia a la de les regions amb estatut ordinari.

Les reformes realitzades a les acaballes dels anys 90 i principis del nou mil·lenni, fixen unes matèries de competència exclusiva de l'Estat (per exemple la política exterior, la defensa, el sistema tributari) i altres vint-i-tres de competència concurrent (on l'Estat estableix les línies generals i les regions tenen capacitat d'intervenció i gestió) donant així –en principi– la possibilitat d'estendre les competències administratives. Aquest tipus de model mixt podria semblar clar en teoria, però no ho és en practica i la dificultat de definir qui tenia competències en una determinada qüestió ha causat molts conflictes entre l'Estat i les regions en els últims anys.

El governador de la regió del Vèneto, Luca Zaia, dipositant el seu vot el 22 d'octubre 


Els referèndums del Vèneto i de la Llombardia es van celebrar utilitzant l'article 116 de la Constitució, que institueix la possibilitat per a les regions de negociar amb l'Estat l'atorgament de més poders. L'article, però, no imposa la necessitat de passar per una consulta popular, i una altra regió italiana, l'Emilia-Romanya, va començar fa poc el recorregut negociador sense passar per les urnes.


L'ombra xenòfoba de la 'Lega'

Tot i que les últimes reformes de l'estructura de l'Estat hagin estat impulsades per governs de centreesquerra, quan a Itàlia es parla d'autonomia local, el partit que surt com a representant d'aquesta línia política és la Lliga Nord. A partir del naixement de la Lliga, el partit del qual Zaia i Maroni són representants, l'organització va insistir molt sobre la possibilitat que les regions del nord d'Itàlia, les més riques i productives del país segons la seva propaganda, poguessin obtenir més poders i fins i tot abraçar la independència. El relat consistia en què els diners del Nord eren "robats" per l'estat central, simbolitzat per la seva capital, Roma, i que llavors les regions del Nord haguessin de lluitar per revertir la situació.

Aquest tipus de retòrica formava part de l'essència de la primera Lliga Nord, que es va presentar al parlament de Roma a principis dels anys 90 com una força política crítica amb la "vella classe dirigent" dels partits que havien governat el país a partir de la caiguda del feixisme. Amb la llarga permanència en les institucions, tant locals com nacionals, la carrega "subversiva" dels discursos de la Lliga es va reduir i va quedar de forma explícita només en algunes afirmacions públiques del fundador del partit, Umberto Bossi, i en tota una sèrie de rituals creats per conformar una identitat territorial i cultural que no tenia arrels històriques clares.

L'actual secretari de la 'Lega', Matteo Salvini, ja no parla de la Padània formulada en temps d'Umberto Bossi, en un intent de penetrar a la Itàlia meridional

Més recentment, després de la malaltia de Bossi i de la marginalització per part del seu partit i equip col·laborador, el secretari de la Lliga, Matteo Salvini, ha intentat modificar el missatge general. En els seus discursos deixen d'aparèixer "els padans" (habitants del constructe Padània, entitat geogràfica inexistent creada per la Lega), centre de la retòrica de Bossi, i es passa a parlar dels italians, per introduir-se als temes habituals de la dreta italiana més tradicional. Així s'intenta preparar el terreny per una afirmació de la Lliga també en les regions meridionals italianes, fins al punt de treure la paraula "Nord" de la imatgeria del partit.

Allò que no canvia és la necessitat de tenir un enemic clar, passant de les treballadores del sud d'Itàlia a la migració estrangera, que l'hi ha permès guanyar presència en l'opinió publica. L'objectiu de Salvini és presentar-se com potencial candidat a primer ministre de la dreta per les pròximes eleccions generals, canviant el model en què la Lliga s'integrava en una coalició on el partit de Silvio Berlusconi tenia el paper principal. Aquest pacte ha permès a la Lliga Nord estar dins del govern nacional amb un paper rellevant ja que, per exemple, tan Zaia com Maroni, van ser ministres. L'any 2005, aquesta coalició va proposar una modificació profunda de la Constitució italiana en sentit federal que va ser rebutjada per l'electorat en el referèndum confirmatiu de l'any 2006.


Partit decisiu a la Lliga

Així i tot, el viratge en la política nacional del partit no sembla haver pogut canviar molt l'estructura local, que s'ha quedat més lligada a l'administració del territori i de l'autonomia del govern regional. Per aquest motiu, els resultats dels referèndums poden ser llegits també com a part d'un partit que es juga dins de la mateixa Lliga, tot i que els seus representats més importants diguin que no té sentit parlar de divisions internes.

El governador de la Llombardia, Roberto Maroni. En aquesta regió la participació va assolir un 38,26% del cens


Els referèndums no tindran cap conseqüència administrativa concreta i immediata, però podrien convertir-se en armes de propaganda potents. Just l'endemà de veure els resultats, Zaia va declarar que proposarà d'incloure el Vèneto entre les regions a estatut especial i demanarà més competències en tots els sectors disponibles. La posició de Maroni, que no ha pogut comptar amb un suport tan evident, és més prudent. L'objectiu més proper pels dos governadors serà obrir –com més aviat millor– una negociació amb el govern italià per obtenir més competències, fet que dependrà molt dels resultats de les eleccions que hi haurà a Itàlia d'aquí a uns mesos.

Menys clara és la situació interna de la Lliga. Fins ara, Salvini ha pogut tirar endavant la seva línia política trobant només una oposició molt fluixa. Tot i això, els canvis podrien haver causat insatisfacció en una part consistent del partit i si els resultants de les pròximes eleccions fossin positius, la pugna pel control de la secretaria es podria tornar a obrir. En aquest cas, un dels governadors de Vèneto o de la Llombardia, potser hi participaria com a actor principal.
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: