“Lesbos és el forat negre del Mediterrani”

Òscar Camps, Socorrista
15/12/2015

Aquest estiu passat, Òscar Camps i el seu equip de socorristes van viatjar a Lesbos per ajudar les refugiades sirianes. Les imatges de criaures ofegades davant d’aquella illa grega van llançar l’impulsor de Pro-activa Serveis Aquàtics a portar-hi els seus coneixements en salvament marítim. “Som els primers europeus que es troben en alta mar”, explica Camps. Per fer aquesta tasca, ha creat l’ONG Proactiva Open Arms, que desenvolupa una activitat guiada per la vocació i el sentiment de servei. Malgrat que l’esforç els obliga a reemplaçar-se cada quinze dies per prescripció dels equips psicològics, el compromís d’aquests professionals és crear una base permanent a la zona. “Mentre hi hagi gent ofegant-se, ens hi quedarem”, assegura Camps, molt crític amb el paper d’Europa i la policia fronterera respecte a la tragèdia que es viu a les costes de Grècia. Conscient d’aquesta desídia, Proactiva Open Arms ha començat a formar voluntàries i a homologar una nomenclatura per coordinar-les en les tasques de salvament.

/GORKA LEIZA

 

Quan et vas especialitzar en socorrisme i salvament marítim?

M’hi vaig familiaritzar gràcies al meu avi, que em portava a la platja de Badalona. Després va coincidir que, amb dinou anys, no vaig poder reanimar el porter de la finca on vivia la meva xicota. Va morir abans d’arribar a urgències, quan amb una maniobra de reanimació potser hauria sobreviscut. Aleshores, vaig decidir formar-me a la Creu Roja i així fins al 1999, quan, essent cap de salvament, vaig fundar Pro-activa Serveis Aquàtics, una empresa de serveis preventius a les platges.

Quan vas decidir anar a Lesbos per socórrer migrants?

Després de veure tres germans ofegant-se a pocs metres de la costa. Mira que a l’empresa hem rebut pasteres i hem vist morir gent, però no en aquestes circumstàncies. La majoria dels que arriben a Lesbos no saben nedar ni han vist mai el mar, van apilonats en barques i duen una armilla de mentida. Davant d’això i malgrat que cap institució no va respondre la nostra oferta d’ajuda, vam anar-hi pel nostre compte.

No hi havia cap operatiu a la zona?

Només alguns voluntaris, l’ONG Sea-Watch, formada per quatre famílies de Berlín, i Moa, l’entitat creada pel multimilionari nord-americà Chris Catrambone després de trobar desenes de cadàvers flotant al voltant del seu veler mentre navegava per Lampedusa. A causa d’aquest impacte, Catrambone va comprar un remolcador i, avui, amb la seva dona, recull immigrants a alta mar. Moa ens va recomanar Lesbos, on vam trobar un panorama desolador. Gairebé 40 graus de temperatura i famílies assedegades enmig de la carretera. Ni els voluntaris ni els guardacostes tenen prou preparació. Allà, vam fixar un protocol i ens vam posar a fer feina.

Quantes embarcacions hi arriben cada dia?

Abans eren vint, però ara n’arriben un centenar al llarg dels disset quilòmetres de costa, on les màfies els treuen els motors i els dipòsits de benzina. Hem de tenir en compte que Grècia és un país desballestat on cadascú es guanya la vida com pot. La situació és caòtica i, quan s’enfonsa una embarcació, hi ha una mitjana d’entre disset i vint morts.

I el Frontex, la policia europea de fronteres, no intervé?

El Frontex compta amb vaixells de Portugal i Noruega, un helicòpter romanès i un destacament d’alemanys a terra. Com a persones, són bona gent; com a organisme, un desastre. Igual que els guardacostes grecs, que el 29 d’octubre van envestir una embarcació amb desenes de persones a dins. Moltes van morir esclafades.

 

Què va passar aquell dia?

Des de la costa, vèiem puntets taronges disseminats a l’horitzó. Ens hi vam desplaçar amb motos aquàtiques i la situació era dantesca. Tothom cridava i s’agafava a trossos de fusta mentre els vaixells del Frontex, que no estan equipats per salvament, s’apropaven a la zona. Mentre ells s’ho miraven, nosaltres pujàvem les persones que podíem a la coberta.

Quanta gent calculeu que va morir?

És impossible saber-ho. Aquell dia, vaig veure 30 infants morts i desenes d’armilles flotants que no havien aguantat els seus cossos. Et provoca una impotència terrible. Però el més indignant és l’actitud del Frontex i la versió oficial dels fets. Van dir que havien salvat 170 persones, quan en tot moment es van dedicar a gravar-nos en vídeo. Ni tan sols van tirar-nos cordes o bots salvavides. Ells compten els cossos trobats i llestos. Les morts reals se silencien.

Quina conclusió n’has tret?

Que darrere d’aquest drama es mouen molts diners. De fet, el Frontex funciona a través de concursos públics i hi ha empreses espanyoles licitant serveis. Si vinguessin subsaharians, seria una altra cosa. Però els refugiats són famílies amb estudis universitaris i una targeta de crèdit sota el braç, d’aquí l’interès de determinades empreses per fer-hi negoci. Els venen l’aigua a quatre euros l’ampolla i el menjar a preus desorbitats i els cobren una fortuna per traslladar-los en ferri o taxi al seu destí.

Malgrat tot, penseu quedar-vos allà?

La nostra missió és salvar el màxim nombre de vides possible, ja que Lesbos és el forat negre del Mediterrani. Hem de ser-hi per continuar ajudant.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: