L’esquerra, l’austeritat i els mites del deute alemany

31/05/2016

L’autor qüestiona la proposta de certa esquerra d’impulsar una Conferència Europea del Deute, inspirada en l’acord que va aconseguir un quitament per la RFA als anys cinquanta. Analitza les diferències estructurals entre l’Alemanya Occidental de la postguerra i la situació actual de països com Grècia

/ PEP SERRA (MÈNSULA STUDIO)

 

Des de mitjan 2010, l’eurozona està experimentant una crisi estructural pròpia d’un disseny original defectuós de la Unió Econòmica i Monetària (UEM). Ara per ara, la integritat de l’àrea monetària es manté amb el desplegament de mesures comunitàries excepcionals. Per una banda, s’ha creat el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) i el Fons Europeu d’Estabilitat Financera (FEEF). Per l’altra, s’han reforçat les parets mestres del Tractat de Maastricht (1992) i el Pacte d’Estabilitat i Creixement (1997) amb l’anomenat Pacte Fiscal Europeu (2012). En termes generals, es revaliden institucionalment les polítiques de consolidació fiscal.

Tot i que l’evidència empírica ha indicat en nombroses ocasions el potencial destructiu de l’austeritat expansiva, el directori europeu ha assenyalat la necessitat de ser estrictes amb els objectius de dèficit. S’argumenta que el dèficit és la raó principal del retard en el creixement de la zona euro i de la debilitat de certes economies perifèriques. Aquesta ortodòxia està fent que, davant la llosa deflacionista i el risc de fallida d’algunes economies estatals, el Banc Central Europeu (BCE) hagi de dir i fer coses poc habituals.

La presa de poder d’alguns governs tecnocràtics no fa més que reafirmar el relat de l’excepcionalitat democràtica en què es mou la Unió Europea

Com és obvi, aquest marc d’imposició d’ajust macroeconòmic, combinat amb la lliure circulació de capitals i la moneda única, dificulta objectivament l’aplicació de polítiques contracícliques. En conseqüència, diversos països han patit grans contraccions del PIB i altes taxes de desocupació. Aquesta espiral contractora, la nefasta gestió política de la crisi del deute i el cost de la reestructuració del sistema financer han comportat que molts estats hagin contret grans obligacions financeres.

Tecnocràcia sense alternativa?

L’elevat cost social d’aquestes polítiques ha accelerat el procés de redefinició del contracte social a diferents països. En ocasions, això ha derivat en crisis institucionals. I la presa de poder d’alguns governs tecnocràtics no fa més que reafirmar el relat de l’excepcionalitat democràtica en què es mou la Unió Econòmica i Monetària. Des d’aquesta perspectiva, l’esquerra ha plantejat repetidament la necessitat de construir artefactes polítics capaços d’assolir els governs nacionals per iniciar processos de democratització.

Quedant-nos en l’àmbit econòmic, cal recordar com es poden evitar les polítiques d’ajustament fiscal. Bàsicament, hi ha quatre vies: la creació de diner, la venda d’actius, el creixement econòmic i la reestructuració o l’impagament del deute. És en el marc d’aquest principi de realitat que l’esquerra política ha fet algunes consideracions, canviants i poc clares, al voltant de la qüestió del deute.

L’esquerra política ha fet algunes consideracions canviants al voltant del deute: Syriza ha modificat els seus posicionaments a mesura que s’apropava a la victòria electoral

Un exemple paradigmàtic és el cas de Syriza, que ha modificat els seus posicionaments sobre el deute grec a mesura que s’apropava a la victòria electoral. Aquesta modificació es podria resumir en una progressiva relaxació dels supòsits d’unilateralitat sobre el pagament del deute i l’aposta cap a supòsits de resolució multilateral. El posicionament inicial, executar una moratòria i una auditoria del deute vinculant, va derivar en l’organització d’una Conferència Europea del Deute inspirada en l’Acord de Londres de 1953, que van suposar un quitament superior al 50% del deute extern de la República Federal d’Alemanya (RFA).

El mite dels acords de Londres

Curiosament, aquest episodi de la segona postguerra ha estat citat en diverses ocasions per diferents organitzacions d’esquerres, tant en aparicions als mitjans de comunicació com en missatges més formals. És el cas de la Declaració de Barcelona difosa en el marc del I Fòrum del Sud d’Europa, que es va celebrar el gener de 2015.

L’Alemanya Occidental de postguerra va poder negociar el deute gràcies a una demanda real dels seus productes que la feien imprescindible en una conjuntura excepcional

La història de l’Alemanya Occidental de postguerra és, sens dubte, una història d’èxit. La RFA, que no representava més del 40% del territori de l’Alemanya del Tercer Reich, va dur a terme una reconstrucció econòmica excepcional que ha estat definida com el miracle econòmic alemany. No obstant això, tot i que l’alliberament d’obligacions financeres va donar oxigen a l’administració de Konrad Adenauer, és un mite considerar que aquest fos el factor determinant de la recuperació. Per començar, el país ja presentava símptomes d’una recuperació espectacular prèvia al quitament: el 1949, ja va superar la jove república italiana en PIB per càpita. I va generar unes ràtios en formació de capital domèstic respecte a l’ajuda nord-americana del Pla Marshall constantment superiors als seus competidors entre 1948 i 1951. Aquells mateixos anys, la capacitat exportadora germànica a l’Europa Occidental es va multiplicar per més de sis i va triplicar a bastament les xifres de França. Aquesta tendència també es confirma amb el primer instrument europeu de coordinació monetària, la Unió Europea de Pagaments (UEP): durant l’exercici de 1951-1952, Alemanya ja acumulava un superàvit de 584 milions de dòlars, que contrastava amb els dèficits francès (602 milions) i britànic (1.476 milions).

El factor determinant del miracle es troba en la modificació de la política dels guanyadors de la Segona Guerra Mundial envers Alemanya. En resum, es passa d’una certa política de contenció a una col·laboració pragmàtica. Segons el llibre de Josep Fontana Por el bien del Imperio, a principis de 1947, l’Europa Occidental es trobava a divuit mesos de suspendre pagaments amb els Estats Units. La causa d’aquesta situació era l’afebliment de les divises nacionals, derivat de la dependència comercial de l’àrea dòlar. Tant els Estats Units com les seves potències aliades a Europa van entendre la situació: França era incapaç de substituir la centralitat econòmica alemanya, s’iniciava la guerra freda i s’havia produït una alarmant crisi d’abastiment durant el dur hivern de 1946. Per tots aquests motius, resultava políticament arriscat i econòmicament poc realista prescindir del potencial econòmic alemany. En aquest punt, la política exercida entre 1944 i 1947, orientada a un cert càstig polític i econòmic a Alemanya, es va transformar en una reticent però necessària col·laboració.

Per tant, l’inici de l’èxit alemany es va basar en la necessitat de les potències aliades d’aprofitar-se d’un abastiment regular d’exportacions alemanyes que reduís el risc sistèmic d’una crisi derivada de l’excessiva dependència dels Estats Units. També entrava en joc la necessitat de dotar l’Europa Occidental de l’estabilitat política necessària perquè fos útil a l’estratègia inicial de contenció de la Unió Soviètica. La multilateralitat de l’Acord de Londres de 1953 va ser una conseqüència lògica del paper que havia de jugar la RFA dins el nou ordre econòmic internacional.

Un precedent que no serveix

És a dir, resulta difícil entendre per què certs sectors de l’esquerra situen el cas alemany com a referència pels països perifèrics. Alemanya va poder negociar el deute gràcies a un suport internacional dels Estats Units i a una demanda real dels seus productes d’exportació que la feien imprescindible dins d’una conjuntura excepcional. En el cas de l’Europa perifèrica, és exactament el contrari: aquests països tendeixen a tenir una balança de pagaments negativa, fet que els dóna un poder de negociació realment escàs i una dependència exterior pràcticament estructural.

En el cas de l’Europa perifèrica, és exactament el contrari: aquests països tendeixen a tenir una balança de pagaments negativa, fet que els dóna un poder de negociació escàs

En essència, la conjuntura internacional i les composicions orgàniques de les economies són clau per una comprensió integral dels acords de Londres. I representen una bona lliçó per als que, avui, volen comprendre millor el funcionament d’Europa i les complexitats dels canvis polítics de profunditat. El trist cas de Syriza, en conclusió, és un avís als navegants: l’anàlisi de les esquerres és esbiaixada i l’evidència empírica ho demostra. Resultarà complicat bastir una alternativa raonable a les polítiques d’austeritat sense dimensionar la situació i el paper dels nostres països al projecte europeu i sense tenir preparades alternatives unilaterals en cas que fracassi, per exemple, la Conferència Europea del Deute. Si no es modifica la línia política de submissió a la multilateralitat, es correrà el greu risc d’haver d’entonar, com part de l’esquerra grega, un lema conegut: no hi ha alternativa.

 

*Albert Medina és membre de l'Espai Marx

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: