L'Estat espanyol mobilitza les forces de l'Ibex-35 contra la independència

L'operació 'sortida d'empreses' de Catalunya ha estat planificada i coordinada per una elit de grans companyies des de fa mesos per generar un clima de pànic entorn de la proclamació de la República, però té un efecte residual en les arques públiques

"El 21 de desembre els catalans hem de decidir entre que tornin Puigdemont i Junqueras, o que torni el Grup Planeta." D’aquesta manera tan explícita s’expressava el candidat del Partit Popular a presidir la Generalitat, Xavier Garcia Albiol, en l’acte de presentació de la campanya a Barcelona, el diumenge 12 de novembre. La frase ho diu tot: l’elit empresarial de Catalunya, històricament discreta, habituada a navegar per totes les aigües, a no remoure l’statu quo i a entonar sempre el mantra de l’estabilitat, aquest cop ha pres partit de manera decidida fins al punt de convertir-se en una peça més, i no menor, del cartell electoral dels partits que defensen la Constitució, la monarquia i la integritat territorial de l’Estat espanyol.

/ VICTOR SERRI


Durant la setmana posterior al referèndum, la cúpula del poder econòmic radicat a Catalunya va posar en marxa una operació perfectament planificada i coordinada per crear entre la població una sensació de pànic i destinada a reforçar el relat del Govern espanyol, segons el qual la declaració d’independència portaria Catalunya a la ruïna i a un escenari apocalíptic: el dia 19, el ministre d’Economia, Luis De Guindos, parlava de caigudes d’un 20% en reserves turístiques, d’un 25% en vendes de cotxes, d’un 15% en el consum en grans superfícies… En aquest ordre de coses, el canvi de seu social de 2.471 empreses domiciliades a Catalunya –entre l’1 d’octubre i el 14 de novembre– ha estat exhibit per l’executiu de Mariano Rajoy com un esquer més, justificador de la intervenció de l’autogovern català per la via de l’article 155 de la Constitució. El mateix dia 19, De Guindos avisava que la sortida d’empreses de Catalunya (aleshores es parlava de 800) seria “un aperitiu” en comparació amb el que passaria en cas d’una declaració unilateral d’independència. I la ministra de Sanitat, Dolors Nadal, el dia 17, erigint-se com a portaveu oficiosa de l’empresariat català, deia: “Les empreses se’n van perquè els seus socis i accionistes veuen com en un dia van perdre 4.000 euros en comptes bancaris a Catalunya”.


Els grans bancs mouen fitxa

Els dos grans grups bancaris catalans, CaixaBank i el Grup Sabadell, van ser els que van fer esclatar el detonador de l’operació fuga d’empreses, anunciant, de manera quasi simultània, el dia 4 d’octubre, que convocaven consells d’administració urgents per l’endemà amb el canvi de domicili social damunt de la taula, argumentant, justament, l’allau de retirada de dipòsits a què al·ludiria després Nadal, juntament amb la inestabilitat jurídica derivada d’una eventual proclamació d’independència. L’endemà, en efecte, totes dues corporacions aprovaven el trasllat de la seu, a València i Alacant, respectivament. Després, des de les cúpules s’ha matisat molt el trasllat en massa de comptes bancaris.

El 6 d’octubre el Consell de Ministres aprovava un reial decret fet a mida per facilitar el canvi de domicili exprés

Ben aviat apareixia en escena el Govern de l’Estat espanyol, que tot just el dia 6 d’octubre aprovava al Consell de Ministres un reial decret de modificació de la Llei de Societats de Capital fet a mida per facilitar el canvi de seus exprés d’empreses catalanes. La modificació donava la potestat als consells d’administració de decidir el trasllat del domicili fiscal, sense necessitat de ser aprovat per les juntes generals d’accionistes, fins i tot en aquells casos en què els estatuts de la companyia, de forma explícita, ho estableixen.

De fet, l’any 2015 l’executiu espanyol ja va portar al Congrés una reforma d’aquesta llei que facultava les companyies que cotitzen a Borsa per poder-se traslladar sense passar el tràmit de les juntes generals, però mantenia la disposició que els estatuts podien impedir-ho, un detall que ara també s’ha eliminat. La modificació de fa dos anys ja es va interpretar com una picada d’ullet a l’empresariat català per fomentar l’èxode davant de la consulta participativa independentista del 9 de novembre de 2014, que va convocar el Govern d’Artur Mas.

En quatre dies, sis de les set companyies amb seu a Catalunya que cotitzen a l’Ibex-35 van anunciar la partida

El cert és que, durant els darrers mesos de 2014 i les primeries de 2015, diverses firmes de cert renom instal·lades a Catalunya ja es van traslladar fora, principalment a Madrid, entre les quals el grup hoteler Derby (propietat de Jordi Clos), que explota gairebé tots els seus establiments a Barcelona; la filial espanyola de la multinacional francesa Suez (accionista majoritària d’Agbar) o el grup carni Valls Company. Cap d’aquestes companyies va relacionar el seu moviment amb el procés independentista sinó a estratègies de mercat. Però una nota emesa pel Cercle d’Economia el novembre de 2015 xifrava en unes 500 les empreses que havien emigrat en un any i assegurava que el procés que havia derivat en la consulta del 9 de novembre i la convocatòria de les eleccions “plebiscitàries” de l’any següent “ha tingut efectes negatius des del minut 1”.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, amb el president del Cercle d'Economia, Juan José Bruguera, el maig passat / Generalitat de Catalunya


La reforma legal d’aquest passat 6 d'octubre desfeia un topall decisiu per a CaixaBank, grup bancari sorgit a partir de diverses caixes d’estalvis amb més de 100 anys d’implantació a Catalunya. En el cas del Sabadell, fa cosa d’un any ja va introduir una modificació estatutària que permetia canviar de seu sense haver de sotmetre la decisió a la junta d’accionistes.

El reial decret del Ministeri espanyol d’Economia va tenir l’efecte desitjat i, en quatre dies, del 5 al 9 d’octubre, sis de les set companyies amb domicili a Catalunya que cotitzen a l’Ibex-35 van anunciar la partida: CaixaBank i les seves participades Abertis i Gas Natural Fenosa, Sabadell, Celinex Telecom i Immobiliària Colonial. L’única que no ho ha fet és la farmacèutica Grífols, que, de fet, realitza bona part de la seva activitat tributària a la república d’Irlanda. L’efecte dominó es va produir i, al següent consell de ministres, el Govern de l’Estat espanyol ja parlava amb to alarmant de 500 empreses fugades.

L’operació no va sortir del no-res. Des del final de les vacances, moltes de les grans companyies catalanes van posar a treballar els seus gabinets jurídics per estudiar escenaris d’una possible sortida quirúrgica de Catalunya. Algunes, de fet, el pla està a punt des de fa anys i desat en un calaix. Fonts d’una organització empresarial catalana asseguren que 120 grans i mitjanes empreses ho tenien “tot preparat” per executar el canvi de seu en 24 hores així que algú premés el botó vermell.

En el període 2014-2017, Madrid va sumar 1.002 empreses, mentre Catalunya en perdia 1.072

Malgrat tot, les veus autoritzades del lobbisme empresarial català han seguit –de portes enfora– mantenint el discurs de la calma i les crides a l’acord i la solució pactada. En aquest sentit, ha estat molt significatiu el paper del Cercle d’Economia, un gabinet d’estudis i fòrum de debat al servei de les grans corporacions empresarials de Catalunya que, encara el 4 d’octubre, va emetre un comunicat en què criticava la violència viscuda durant la jornada del referèndum, però l’atribuïa a “la incomprensible i irracional dinàmica per la qual, des de fa anys, es desenvolupa l’anomenat conflicte català”. També feia una crida al diàleg i reclamava al president de la Generalitat que convoqués eleccions per desencallar la situació, però, alhora, avisava de les “conseqüències greus” d’una declaració d’independència.

En paral·lel, però, el president actual de l’entitat, Juan José Bruguera, mantenia diverses reunions amb el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. L’última va tenir lloc el 7 d’octubre a Girona. Segons el que es va filtrar a diversos mitjans, Bruguera, en comptes de comprometre’s a emetre el missatge de calma a l’elit econòmica que li reclamava el president i a actuar d’intermediari per aturar la suposada sagnia, va fer tot el contrari: el va advertir que les fugues il·lustres continuarien en els dies següents (l’endemà mateix Planeta i Abertis ho van anunciar) i li va insinuar una allau de trasllats si, com es creia en aquell moment, proclamava la independència al Parlament. Bruguera és president del grup immobiliari Colonial, que explota parcs d’habitatges a Barcelona, Madrid i París, i des de la crisi immobiliària de fa nou anys està controlat accionarialment per diversos grups bancaris. Colonial va ser de les primeres grans empreses de l’Ibex-35 que va anunciar el canvi de seu, concretament el dia 6 d’octubre.


Ball de números

Aquests dies no hi ha intervenció pública d’un dirigent del PP, Ciutadans o el PSOE que no posi damunt de la taula xifres de milers d’empreses que han abandonat el domicili a Catalunya per traslladar-se a altres llocs de l’Estat espanyol. El Col·legi de Registradors d’Espanya, en el seu informe diari, avalua en 2.471 societats mercantils les que han seguit aquesta operativa entre els dies 2 d’octubre i el 13 de novembre d’enguany. Cal tenir en compte un parell de circumstàncies: moltes grans corporacions, en moure la seva matriu, arrosseguen desenes de filials i empreses participades. D’altra banda, algunes de les firmes que han anunciat la marxa, com la cervesera San Miguel o la paperera Torraspapel, són en realitat filials de grups que ja tenien base en altres llocs de l’Estat espanyol.

El ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, en un acte de la Fundació José Manuel Lara (Grupo Planeta) / JUNTA DE ANDALUCÍA


Fet i fet, els moviments d’empreses, i més en concret la concentració de grans companyies a Madrid, no és un fenomen nou, sinó que s’ha anat produint de forma sostinguda dels anys 80 ençà, a causa, entre d’altres, dels processos de fusió i absorció (molt particularment en l’àmbit de les constructores i les grans empreses de serveis) o, més modernament, a les polítiques de rebaixes fiscals impulsades pel govern autònom en temps d’Esperanza Aguirre, sobretot en l’impost de successions i transmissions. En el període 2014-2017, Madrid va sumar 1.002 empreses, mentre Catalunya en perdia 1.072, segons dades del registre privat Informa. Així i tot, els moviments societaris formen part del paisatge habitual de la globalització i la desregulació econòmica, no només a escala estatal sinó internacional. En el període 2008-2016, segons les dades del Col·legi de Registradors d’Espanya, una mitjana de 848 empreses van sortir de Catalunya cap a altres llocs de l’Estat espanyol, però a la Comunitat de Madrid (on el teixit empresarial és quantitativament menor) la mitjana va ser superior, de 1.233 empreses anuals.


Un moviment simbòlic

“Si hi hagués independència, molts anirien a l’atur, però això no passarà gràcies a l’aplicació del 155.” Això vaticinava l’exministre socialista Josep Borrell en els parlaments finals de la concentració unionista del 29 d’octubre a Barcelona. El cert, però, és que, malgrat el degoteig de xifres, amplificades mediàticament des del Govern central i els partits que li donen suport, fins ara cap cas dels dos milers d’empreses que han decidit canviar de seu en els dos darrers mesos ha comportat un canvi de rutines de producció, ni d’estratègia de negoci ni de deslocalització de centres de treball. Ha estat així des de les grans firmes fins a les pimes més anònimes. En algun cas significatiu, com el Grup Agbar, s’ha recalcat que el trasllat és temporal. D’altres, però, com CaixaBank, han insinuat que el moviment té aires de permanència i ja ha celebrat un consell d’administració a la nova seu valenciana i una presentació de resultats semestrals a la premsa, amb la clara intenció de marcar territori.

Malgrat que no hi ha hagut un impacte en “l’economia real”, sí que, des de les altes estructures de l’Estat espanyol, s’hauria intentat, almenys en un cas, aconseguir la fotografia d’un abaixament de persiana sonat. Es tracta de SEAT, la filial del grup automobilístic Volkswagen que genera milers de llocs de treball directes i indirectes al voltant del complex industrial que té a Martorell. El president del seu comitè d’empresa, Matías Carnero, en unes declaracions a la cadena basca EITB, va parlar de “pressions polítiques i monàrquiques” per traslladar la seva producció. Una setmana més tard, el delegat de la Generalitat a París assegurava al canal francès CNews que “el rei Felip en persona ha trucat a Volkswagen per demanar-los per favor que se’n vagin”. Des de la direcció del grup no s’ha confirmat ni desmentit res i es guarda un silenci sepulcral sobre la situació catalana, i no ha insinuat cap previsió, ni tan sols de moure la seu corporativa de SEAT, malgrat els intensos rumors.

Els trasllats no suposen un canvi de rutines de producció, ni d’estratègia de negoci ni deslocalitzacions

El cert és que, tot i l’enorme repercussió mediàtica, l’impacte fiscal del trasllat de les seus de més de 2.000 empreses fora de Catalunya és molt limitat, segons s’han encarregat de destacar diversos fiscalistes les darreres setmanes. La raó és que el gruix dels impostos derivats de la presència al territori d’una companyia no es veu afectat. L’única excepció és l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, que recapta l’administració catalana. El principal tribut que paguen les empreses és l’impost de societats (IS), però en aquest cas no canvia res, perquè se’l queda totalment el govern espanyol, que no en transfereix ni un euro als executius autonòmics. A efectes pràctics, és indiferent on tingui la seu una empresa, perquè si genera beneficis i, per tant, ha de pagar l’IS, l’import anirà a engreixar les arques de la Hisenda de l’Estat espanyol.

Segons els pressupostos de la Generalitat de Catalunya d’enguany, l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats suposa uns ingressos de més de 1.750 milions d’euros. Aquest tribut inclou una gran varietat de supòsits i el gruix de la recaptació prové d’operacions immobiliàries, de manera que l’afectació pel trasllat de la seu social de 2.300 empreses, de les quals només una petita part també han mogut la seu fiscal, té un impacte mínim per a l’administració autonòmica.

Altres tributs com l’impost d’activitats econòmiques (IAE) o l’impost de béns immobles (IBI), ambdós de caràcter municipal, estan més lligats als béns físics –com edificis, entre d’altres– que al domicili social de l’empresa. I això implica que se seguiran pagant allà on hi hagi els centres de producció, que cap companyia ha traslladat. Finalment, aquest darrer punt també implica que la pràctica totalitat de les plantilles es mantindrà a Catalunya, o sigui que l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) es pagarà aquí. No és un detall menor, bàsicament perquè és el tribut que més ingressos aporta a la Generalitat, que rep la meitat del que l’Estat espanyol recapta a Catalunya.
 



BANC SABADELL

El reguitzell de trasllats de seus empresarials fora de Catalunya va agafar força a partir del 5 d’octubre. Aquell dia, el consell d’administració del Banc Sabadell va anunciar que movia el seu domicili de la cocapital vallesana –on va néixer el 1881– a Alacant. L’entitat financera, que des de 1999 presideix Josep Oliu, va ser la primera gran companyia a fer aquest moviment i posteriorment també va optar per moure la presidència i la direcció general del banc a Madrid. La marxa a Alacant i Madrid no va ser una decisió improvisada, sinó que feia almenys dos anys que era damunt la taula, des de les eleccions del 27 de setembre de 2015. En tot just dues dècades, el Sabadell ha passat de ser un banc de províncies al quart més gran de l’Estat espanyol, i Oliu no ha dubtat a qualificar-lo com a “banc espanyol”. A Catalunya ja només té el 15% del negoci.

 

CAIXABANK

La que és, sense cap dubte, la companyia amb més poder i influència de Catalunya va seguir l’estela del Banc Sabadell, i el 6 d’octubre va anunciar que movia la seu social de Barcelona a València. Els principals directius de l’entitat, com Isidre Fainé –actual president de la Fundació Bancària La Caixa i de Criteria, que agrupa les participacions industrials del banc–, sempre s’han caracteritzat per la prudència a l’hora d’opinar sobre política. Tot i això, Caixabank ja va tenir un paper decisiu en el comunicat que les patronals bancàries van emetre abans dels comicis del 27-S, en què amenaçaven amb marxar de Catalunya si s’optava per la independència. Després de l’anunci del trasllat, Gas Natural Fenosa, Abertis i Cellnex van comunicar que també movien la seu. Les tres formen part de l’Ibex i, directament o indirectament, tenen Caixabank com a accionista de referència. Una petita mostra del poder de l’entitat de l’estrella.


PLANETA

Setembre de 2012. José Manuel Lara Bosch, aleshores president de Planeta, declara que la independència de Catalunya “és impossible” però que, si s’arriba a materialitzar, el grup editorial i de comunicació traslladarà la seu fora de Catalunya. El 10 d’octubre de 2017, després que Carles Puigdemont deixi en suspens una declaració d’independència, que no s’oficialitzarà fins 17 dies després, Planeta anuncia que se’n va a Madrid. Amb Lara Bosch fora d’escena –va morir el gener de 2015– el principal grup editorial i de comunicació de l’Estat espanyol ha demostrat que la seva aposta política no s’ha mogut ni un mil·límetre en els darrers cinc anys. Amb una facturació que supera els 3.000 milions d’euros anuals, Planeta és un gegant corporatiu amb bones relacions amb el PP i que, entre d’altres, controla Atresmedia (Antena 3 i La Sexta), un dels dos grans grups televisius espanyols.
 

CODORNIU I FREIXENET

Són dos dels grans grups vitivinícoles de Catalunya. Durant dècades han mantingut la seu a Sant Sadurní d’Anoia, però les darreres setmanes han pres decisions contraposades. Codorniu, que presideix Mar Raventós, sempre havia mostrat un perfil baix en relació amb el conflicte polític, però a mitjan octubre va decidir moure la seu social del Penedès a Haro (La Rioja). El grup va facturar 235 milions l’any passat. Freixenet, en canvi, es va decantar el 31 d’octubre per quedar-se a Sant Sadurní, un cop Catalunya havia recuperat “l’ordre constitucional”, amb l’aplicació de l’article 155. El contrast és més evident quan el president de Freixenet, Josep Lluís Bonet –president de Fira de Barcelona–, és un dels empresaris que els darrers anys més explícitament ha rebutjat la independència, fins al punt de declarar que si es produís “seria una catàstrofe”. Freixenet va ingressar 529 milions el 2016.
 

CATALANA OCCIDENTE

El dia 10 d’octubre, el sisè grup assegurador de l’Estat espanyol en primes emeses –i el segon de Catalunya, per darrere de VidaCaixa– anunciava el trasllat de la seva seu social de Sant Cugat del Vallès a la delegació amb què ja comptava al passeig de la Castellana de Madrid. Catalana Occidente neix l’any 1959 a partir de l’absorció de la centenària Catalana de Seguros pel hòlding Occidente, impulsat per un grup d’inversió liderat pel bagenc Jesús Serra i Santamans, un empresari estretament vinculat a Jordi Pujol, a qui va acompanyar al consell d’administració de Banca Catalana. Serra i Santamans també va ser el gran factòtum de l’estació d’esquí de Baqueira Beret, beneficiada amb diversos permisos d’ampliació per l’administració pujolista. Actualment, un dels seus fills, Josep Maria Serra Farré, presideix el grup, la novena fortuna dels Països Catalans segons el rànquing Forbes de 2015.
 

AGBAR

El dia 7 d’octubre diversos mitjans van anunciar que Aigües de Barcelona (Agbar) abandonava la seva seu a la Zona Franca per traslladar-se a Madrid. La notícia necessita molts matisos: en realitat, el que canvia de seu és el que es coneix com a grup Agbar, que agrupa Aigües de Barcelona i altres empreses menors, com Sorea i Cassa. Però cadascuna d’aquestes societats, individualment, mantindrà la seva seu catalana. Agbar està controlada des de l’any 2005 per la multinacional francesa Suez –després d’una època sota control de La Caixa–, que l’octubre de 2014 ja va traslladar la seva seu de Barcelona a Madrid, coincidint amb la primera consulta independentista. La marxa, simbòlica, d’Agbar, ha reobert el debat sobre la remunicipalització dels serveis d’aigua potable: cal tenir en compte que des de 2013, en consorci amb l’Àrea Metropolitana, és l’encarregada d’abastir 22 municipis de la conurbació de Barcelona.
 

LA BRUIXA D’OR

El 18 d’octubre, el popular empresari de Sort, Xavier Gabriel, va convertir en una campanya mediàtica l’anunci del trasllat de tots els seus negocis fora de Catalunya, incloent-hi el que l’ha fet més famós, l’administració de loteria La Bruixa d’Or, coneguda per haver venut diverses vegades la Grossa de Nadal. Gabriel va anunciar a les televisions de l’Estat espanyol que no faria més inversions a la seva comarca, fart de l’assetjament de sectors independentistes. Al Pallars hi ha impulsat diversos negocis immobiliaris i turístics (alguns dels quals van fer fallida, com l’empresa Aventur, dedicada a explotar el boom del ràfting). Per traslladar La Bruixa d’Or no ho tindrà fàcil, però, ja que el permís depèn de la Societat Estatal d’Apostes i Loteries de l’Estat (SELAE), que sol ser bastant restrictiva a l’hora de concedir-ne, i, de fet, el mateix consorci va confirmar dies més tard que Gabriel encara no havia demanat aquest canvi de domicili.


CIMENTS MOLINS

Aquest negoci cimenter amb fàbrica i seu a Sant Vicenç dels Horts va decidir en consell d’administració, el 20 d’octubre, traslladar el seu domicili social a Madrid (però mantenint les filials industrials a Catalunya). Fundat el 1928 i controlat de sempre per la família Molins, el representant més significatiu de la darrera generació ha estat Joaquim Molins i Amat, que va combinar els càrrecs a l’empresa amb la carrera política: va ser portaveu de CiU al Congrés dels Diputats espanyol, conseller de Comerç i Turisme i Política Territorial als governs de Jordi Pujol i portaveu convergent a l’Ajuntament de Barcelona. Molins va morir l’agost passat. Un dels seus deu germans és l’advocat Pau Molins, que va defensar durant un temps Fèlix Millet i va ser part de l’equip jurídic de la infanta Cristina en el cas Nóos. Actualment duu la defensa de l’exconseller Santi Vila, investigat per un delicte de rebel·lió per la declaració d’independència del 27-O.
 

Article publicat al número 442 de la 'Directa'

 

 

 

 

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

La banca que es queda

dimecres, 15 novembre, 2017

Pocs dies després del referèndum de l’1 d’octubre i amb la declaració unilateral d’independència sobre la taula, un gran nombre d’empreses van decidir traslladar la seva seu