Expressions

"L'exili és un tema recurrent al cinema àrab després de la instauració de règims autoritaris"

Entrevistem Meritxell Bragulat, directora i membre de Sodepau, l'entitat que organitza la X Mostra de Cinema Àrab a la Filmoteca de Catalunya. Enguany està dedicada a la cinematografia àrab que parla de l'exili i la migració
Bragulat és la directora de Sodepau, l'entitat que organitza la X Mostra de Cinema Àrab
Axel Marin
08/11/2016

Meritxell Bragulat explica la singularitat de la mostra, que enguany representa l’exili i les migracions com un pont entre Europa i els països àrabs del mediterrani. De nou, el cinema ens apropa a realitats quotidianes d’uns països en moviment continu; anem del passat al present veient diferents formes de viure i intentant comprendre la complexitat d’una geografia que va ser sacsejada per Europa, aculturitzada i que ha aconseguit recuperar la seva pròpia veu i mirada. Enguany, el país convidat és el Marroc amb Ahmed El Maanouni com convidat d’honor i compta amb directores com Khadija Al Salami o Hala Alabdallah, entre moltes altres.


Per què la mostra està dedicada a l’exili i la migració?

"Ens interessen obres cinematogràfiques de qualitat, obres d'art que tinguin elements d'innovació i experimentació, també que tinguin un punt d'interès en el públic d'aquí"

No l'hem triat, totes les pel·lícules que hem rebut aquest any tenien aquest tema present. Quan rebem les pel·lícules el que mirem és, d'una banda, la visió global de les signatures àrabs, és a dir, que no estiguin concentrades totes a un país -a part del país convidat, que té més pes en cada mostra. El que ens interessa és que siguin obres cinematogràfiques de qualitat, obres d'art que tinguin elements d'innovació i experimentació, també que tinguin un punt d'interès en el públic d'aquí. Un dels temes que més ha preocupat al món àrab, no només ara, és el tema de les migracions i la relació amb Europa. D'una banda, pensar Europa com "El Dorado", però també pensar en l'Europa colonialista i tota l'opressió viscuda, així com l'aculturització que ha suposat aquesta realitat en alguns països, com Algèria o el Marroc. Cada país té la seva relació amb Europa, però és un tema que preocupa... Per això tenim tantes pel·lícules que parlen de la migració i de l'exili.


Com és que presenteu el Festival amb la pel·lícula Oh, els dies d'Ahmed El Maanouni, un film de l'any 1978?

Una de les coses per les quals vam decidir tenir un país convidat és perquè et permet donar a conèixer pel·lícules antigues, no tant centrant-nos en la producció més recent, utilitzant-les per contextualitzar un moment i englobar-les en una temàtica. Oh els dies és una de les pel·lícules més importants del cinema marroquí i un referent en la cinematografia àrab. Va ser la primera pel·lícula àrab que va anar a Cannes i, a partir d'aquí, Ahmed El Maanouni es va donar a conèixer internacionalment. Són pel·lícules que van fer escola i van traçar una nova manera de fer pel·lícules, sobretot al Marroc.


Com va començar la tradició cinematogràfica als països àrabs?

En tots aquests països el primer cinema es fa quan són colònia, i és un cinema fet per europeus o, en alguns casos, produït per les burgesies del país. Arran de les independències, es comença a fer cinema propi. En els últims deu anys hi ha hagut una aposta del govern marroquí pel cinema, no al mateix nivell del cinema d'Egipte, que està molt assentat, però cada vegada hi ha més festivals al món àrab i africà.

"En tots aquests països el primer cinema es fa quan són colònia i és un cinema fet per europeus o, en alguns casos, produït per les burgesies del país propi" / Axel Marin

 

Quina importància té Ahmed El Maanouni en relació a la temàtica migratòria?

Es tracta d'una persona que viu entre el Marroc i França i ha reflexionat molt sobre això. La importància o la virtut d'Oh, els dies és que, per primera vegada, va donar visibilitat a una família de camperols del Marroc; no s'havia fet mai. La història explica els anhels del fill jove per anar cap a França i la contradicció que troba amb la família. És un retrat molt entranyable de la vida. El tema de les migracions no és una qüestió que sorgeixi ara, sinó que preocupa des de fa molts d'anys.


Doneu molta visibilitat a autores i directores. M'ha cridat l'atenció que convideu la periodista del canal ART Hadja Lahbib, autora del documental Paciència, paciència. Tu aniràs al paradís.

Finalment no vindrà, però farem un debat amb Fatiha El-Mohuali, tècnica d'acollida de l'Ajuntament de Granollers, coautora del llibre Combatir la islamofobia i investigadora a la Universitat Autònoma de Barcelona sobre les primeres migrants dones marroquines a Catalunya.

"El que projectem és la collita de tot el que hem pogut veure i és el que val més la pena, no és estrany que hi hagi cinema de dones. Que enguany hi hagi tantes és qüestió de l'atzar"

El que projectem és la collita de tot el que hem pogut veure i és el que paga més la pena. No és estrany que hi hagi cinema de dones. Que enguany n'hi hagi tantes és qüestió de l'atzar. Inclosos en alguns llargmetratges que no estan fets per dones, hi tenen un pes important, com Cadascú la seva criada, que està produït per dues dones d'una de les companyies més importants al Líban. Comptarem amb una d'elles, Sabine Sidawi, productora de la pel·lícula de la Mai Masri, directora que narra la història d'una mestra palestina que va ser acusada injustament i empresonada a Israel, on hi havia preses comunes israelianes i preses polítiques palestines. La protagonista dóna a llum i cria el seu nadó a la presó. Està basada en fets reals.


Quina peculiaritat té?

Mai s'havia fet una pel·lícula des d'una dona presa palestina. Sempre s'ha parlat des de la situació de les dones mentre els marits estan presos. A més, que ho faci la Mai Masri, una de les directores més conegudes en l'àmbit internacional, que ha posat al centre del cinema Palestina i el Líban, perquè hi viu, és bastant important.


M'he fixat que la majoria de directores estan exiliades i no viuen als països on transcorren les pel·lícules o on van nàixer.

Sí, gairebé totes les directores de les pel·lícules viuen fora... La majoria ha passat per situacions de refugi i això impregna les seves pel·lícules. Per exemple, Khadija Al Salami, directora de 10 años y divorciada, no ens està parlant d'exilis, però a causa de l'experiència viscuda, oposant-se a la seva tradicionalitat, es va veure obligada a marxar. En el cas d'Hala Alabdallah també. Va estar empresonada a Síria quan tenia 19 anys i parla d'això a la pel·lícula. L'exili és un tema molt recurrent. Després del colonialisme es van instaurar règims autoritaris amb la complicitat de les antigues colònies.


Al final, totes les pel·lícules tenen un rerefons polític. Ho heu contemplat als debats?

Precisament, després de les pel·lícules no tenim molt de temps i hem organitzat un debat-vermut aquest dissabte a l'Espai Contrabandos titulat Cinematografies mediterrànies en temps convulsos, per parlar de la situació d'aquests països des del 2011. En aquest espai, la gent podrà acostar-se als directors i parlar-hi més tranquil·lament. Sodepau és una associació de solidaritat, no prové del cinema, i la nostra mirada sempre aposta per donar a conèixer els pobles a partir dels seus conflictes i les seves realitats. Intentem que hi hagi un equilibri, perquè si no, la gent ens diu que ve a la mostra i surten "depres". Hi ha una voluntat de denúncia de situacions i de posar elements a la taula que normalment, aquí, no escoltem a través dels mitjans de comunicació o les pel·lícules yankees.

"Hi ha una voluntat de denúncia de situacions i de posar elements a la taula que normalment no escoltem aquí" / Axel Marin

 

Per què Sodepau ha utilitzat el cinema com una eina per mostrar realitats?

Per arribar a un públic que d'una altra manera no arribaries, a banda de les xerrades i conferències. Ens vam trobar una organització del Líban, Beirut DC, que ens va ajudar a començar a fer la Mostra, i ens van introduir a la xarxa de cinema àrab.


Us heu trobat algun tipus de problema quan escolliu el país convidat o alguna pel·lícula?

El 2012 ens va costar portar un director de Síria, i el 2009 quan vam projectar Les dones de Hezbollah, que es pot veure a Filmin i la tenim al nostre catàleg, el blog dedicat a la Mostra de La Vanguardia es va haver de tancar per insults islamòfobs i barbaritats.


Com continueu amb la feina més enllà de la Mostra?

Tenim projectes amb Cineclub Barcelona, amb Filmin, amb altres entitats. Intentem anar subtitulant les pel·lícules i fer-les arribar cada vegada a més llocs. Per primera vegada ens hem unit amb una distribuidora i cooperativa catalana que es diu Compacto. El dia 18 s'estrenarà Jo sóc el poble, d'Anna Roussillon, directora franco-egípcia, una pel·lícula que vam projectar l'any passat a la Mostra i narra el panorama d'Egipte després de les manifestacions del 2011. També fem cicles amb la casa Elizalde, biblioteques...


Com es financen les pel·lícules del món àrab?

Ara mateix, moltes de les pel·lícules, curiosament, les estan subvencionant països del Golf Àrab. També Al Jazeera està apostant per cineastes i documentalistes. És curiós, perquè moltes pel·lícules que es financen des d'allà solament es veuen als festivals. Algunes de les pel·lícules més conegudes de Síria es veien a altres països, mentre que el govern no deixava projectar-les a les sales. Podien passar fins a sis anys negociant amb la censura, un fet molt paradoxal.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: