Líbia, dividida i armada

El país acaba pràcticament amb la presència d’Estat Islàmic, però s’hi mantenen vigents els conflictes sorgits de la transició post Gaddafi. Els líders de Tòbruk i Trípoli es consideren els governants legítims
10/01/2017

El 19 de setembre, els quioscos es despertaven amb un d’aquells titulars que fan fressa als mitjans. “La policia tem que Estat Islàmic utilitzi Líbia per ‘atacar Al-Àndalus’”, encapçalava El Mundo a la portada. L’acompanyava un editorial que afirmava que el terrorisme islàmic era l’amenaça més gran per a Europa i un article que destacava que, “arran de les bones perspectives [d’Estat Islàmic] de consolidar-se a la regió”, l’enclavament islamista a Líbia suposava una “plataforma per a la conquesta d’Al-Àndalus (Estat espanyol) i Europa”.


Mentre a Madrid les tintes de les impremtes feien la seva feina, a Sirte, el principal i –de fet– darrer bastió d’Estat Islàmic (EI) al nord d’Àfrica, s’hi lliurava un nou capítol de la batalla entre la coalició de forces del Govern d’Acord Nacional –amb suport de l’exèrcit dels Estats Units i del Regne Unit– i els gihadistes. Aquell dia, les forces islamistes, ja molt arraconades, van perdre un hospital, una escola, la gran mesquita de Sirte i diversos tallers on es fabricaven explosius. Pocs dies abans, un bon grapat de presoners havien estat alliberats, inclosos una parella de doctors nord-coreans segrestats durant setze mesos per les forces lleials a Abu Bakr al-Baghdadi.

Es reprenia, així, l’ofensiva Al-Bunyan al-Marsous després de l’aturada per les festes de l’Eid –festa del sacrifici–, una acció que posava contra les cordes la presència d’Estat Islàmic (EI) a Líbia i que es donaria per culminada a principis de desembre. Així doncs, EI ja no és un problema a Líbia. Tanmateix, els conflictes sorgits durant la transició post Gaddafi, lluny de resoldre’s, semblen més vius que mai. El país continua dividit entre dues autoritats enfrontades, mentre un ventall de faccions armades s’estén pel territori. Malgrat l’evolució política dels diversos grups, Líbia segueix dividida entre una autoritat més militar que política a l’est i una altra més política que militar a l’oest.

Les perspectives de restablir la pau i l’estabilitat semblen lluny encara. Per una banda, Fayez Serraj, des de Trípoli, intenta controlar el feble govern d’unitat promogut per l’anomenada comunitat internacional ara fa un any. De l’altra, a l’est del país, la figura del polèmic general Khalifa Haftar, que encapçala l’Exèrcit Nacional libi des de 2014 i per ara rebutja atorgar legitimitat a l’executiu de Trípoli, cada cop es troba més consolidada. La branca política del seu moviment està representada pel govern de Saleh Issa, amb seu a Tòbruk.


A principis de 2017, estava prevista una trobada entre les dues parts a Alger per acostar posicions i intentar la formació d’un govern d’unitat. Però Haftar, que assegura controlar el 80% del territori, es nega a participar-hi al·legant que el país està en guerra i “no és el temps de la política” i assegura que les converses tindran lloc un cop hagin acabat amb els extremistes, “no abans”.


Govern sense suports

Tot just fa un any, al Marroc, sota l’impuls de les Nacions Unides, s’anunciava la creació del govern d’unitat encapçalat per Serraj, que pretenia acabar amb la divisió del país. L’acord, apadrinat per l’anomenada comunitat internacional, sobretot pels Estats Units i el Regne Unit, va aixecar nombroses suspicàcies en descobrir-se que el seu principal valedor, l’espanyol Bernardino León, paral·lelament, havia estat negociant un suculent contracte de feina amb els Emirats Àrabs, socis d’una de les contraparts. La proposta no va seduir cap dels dos parlaments aleshores en funcionament, a Tòbruk i Trípoli, i el govern es va veure forçat a arribar per mar a la seva capital després que les milícies opositores a Trípoli bloquegessin l’espai aeri. El govern de Serraj va trigar quatre mesos a arribar a Líbia. L’oposició a la proposta internacional, sobretot per part de les milícies armades, ha dificultat les tasques d’aquest govern, que l’octubre passat va viure un intent de cop d’estat que exigia el retorn del govern de Tòbruk. Un dels objectius principals que perseguia la comunitat internacional amb la creació del govern d’unitat era frenar una possible expansió d’Estat Islàmic.

Fayez Serraj, des de Trípoli, intenta controlar el dèbil govern d’unitat promogut per l’anomenada comunitat internacional. Mentrestant, el general Haftar controla el territori est del país

Amb aquesta finalitat i amb el suport de la marina i les forces aèries dels Estats Units i també de tropes de l’exèrcit britànic, va llançar l’operació Al-Bunyan al-Marsous, que ha reduït la presència de la insurgència islamista a Líbia. L’altra obsessió de les potències occidentals continua sent el control migratori. Més enllà de l’avenç militar sobre Sirte, el govern d’unitat ha estat incapaç d’aportar estabilitat política a un país fraccionat des de la caiguda de Gaddafi.

El 2017 va començar amb la dimissió de Moussa Koni, vicepresident del Consell de Presidència, i d’altres membres del govern. Koni demanava perdó per “haver fallat en aquesta missió” i per “tot el que havia succeït el darrer any”. Mentrestant, els sectors crítics amb el govern asseguren que Serraj és un hostatge de les milícies de Trípoli, que governa el país ocasionalment des d’una base naval a la capital i que prefereix fer les reunions a l’estranger. En definitiva, es tracta d’una nova mostra de la feblesa d’un govern que s’ha mostrat incapaç de controlar fins i tot la seva pròpia regió.


El general, fort

És per això que el general Haftar se sent fort. Ell ha estat l’únic capaç de garantir el control dels ports petroliers de Ras Lanuf, Brega i Sidra, després de recuperar-los del control de les milícies afiliades a la xarxa d’Al-Qaida. Aquestes conquestes militars han permès que Líbia tornés a produir 600 mil barrils de cru diaris el mes de desembre i podrien comportar un augment del 50% de la producció en només tres mesos. Malgrat tot, els números encara són lluny dels 1,6 milions de barrils de 2011, previs al conflicte armat. A mitjan novembre, Haftar va anunciar el control sobre la segona ciutat del país, Bengasi.

Aquest militar veterà va ser membre del moviment que va portar Gaddafi al poder el 1969, però el 1987 va ser traït pel dictador libi durant la guerra del Txad i, posteriorment, va ser entrenat per la CIA als Estats Units. El 2014, va guanyar poder després de derrocar, en un segon intent, el parlament de majoria islamista sorgit de les urnes. També va dirigir el moviment Karama per acabar amb la presència de forces islamistes al país. Seguint clarament el camí del general Al-Sissi a Egipte, Haftar ha rebut el suport tant del dictador egipci com dels Emirats Àrabs Units.

Les conquestes militars han permès que Líbia tornés a produir 600.000 barrils de cru diaris el mes de desembre i podrien comportar un augment del 50% en només tres mesos

A finals de novembre, es va fer evident, també, el suport rus al militar, després que aquest visités el ministre d’Afers Exteriors, Sergei Lavrov, a Moscou. La trobada va fer palesa la voluntat russa de trencar el setge armamentístic imposat per la Unió Europea i les Nacions Unides al general per no haver reconegut el govern de Serraj. A més, malgrat l’embargament, l’estiu passat, una investigació periodística de Middle East Eye va posar en relleu la coordinació militar de les forces de Haftar amb membres de, com a mínim, les forces armades franceses. El juliol, les milícies islamistes van tombar un avió que presumptament era de les forces de Haftar, però que va resultar comptar amb tripulació dels serveis secrets francesos. Després de l’incident, París ha estat acusada de jugar un doble joc en el conflicte, donant suport polític a Serraj, però assistint militarment Haftar. Una posició fortament criticada en una Unió Europea partidària del bloqueig del cabdill militar.

Malgrat haver derrotat Estat Islàmic, els líders Fayez Serraj i Khalifa Haftar es disputen la legitimitat del govern


Haftar es nega a reconèixer la legitimitat del govern imposat per les Nacions Unides i exigeix posar fi a les milícies com a punt de partida per negociar. Afirma que Líbia no està preparada per a “democràcies i eleccions” i que el que cal primer és acabar amb els grups armats de caire islamista. L’autoritat del general se suposa exclusivament militar, però precisament la seva hipotètica inclusió com a ministre de defensa o, fins i tot, com a cap de govern ha estat un dels epicentres de l’irresolt conflicte de poder al país.

En aquest escenari, comencen a treure el cap els nostàlgics del gaddafisme. El desembre passat, un grup d’autoproclamats seguidors del cap d’Estat deposat van segrestar un avió amb armes falses i van obligar-lo a aterrar a Malta. Els segrestadors van sol·licitar asil polític al país i van anunciar la creació d’un partit polític gaddafista. A la regió meridional de Fezzan, el gaddafista Ali Kana va anunciar la creació d’un exèrcit no alineat amb Trípoli ni amb Tòbruk, mentre arreu del país i a l’estranger sembla que augmenta el nombre de partidaris del president deposat, que parlen de cop d’estat de l’OTAN contra la república líbia. Fins i tot, d’acord amb unes filtracions de correus electrònics de Wikileaks, en cercles diplomàtics britànics i estatunidencs, guanya pes la figura de Seif Al-Islam, fill de Gaddafi, com a figura moderada que podria ser clau per a la transició.
 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: