Expressions

Els límits del control

Algunes de les performances, danses i espectacles més singulars del que va de temporada teatral mostren el cos com a lluita i fugida, treuen el cos del seu rol residual i el tornen a primera línia
Antic Teatre, Societat Doctor Alonso

Semolina Tomic com a intèrpret, Sofia Asencio com a directora: les dues s'han empescat un one-woman-show que demostra altre cop que el Punk's Not Dead. Si els de la Societat Doctor Alonso havien muntat un monòleg filosòfic amb l'obra Introducció a la introducció, aquesta Anarchy indaga ara en els desajustos i tensions entre cos i sistema, Història i biografia, memòria i utopia, escenari i platea. Es va estrenar al festival TNT de Terrassa el 2016 i, després de girar arreu del món, ha aterrat a l'Antic Teatre de Barcelona a principis de desembre. Forma part del projecte Remember the day, que commemora els quaranta anys del primer concert punk a l'estat, el 1977 a L'Aliança del Poblenou.

Quan s'entra a la sala de L'Antic, hi ha la perfórmer espaterrada cap per avall al mig de l'escenari, i pels seients hi ha distribuïdes quaranta guitarres elèctriques. La cosa va així: ella monologa en aquesta posició incòmoda, amb un text i una actuació fixes, sempre iguals, que reinventen el format de Stand-up Comedy en una Thrown-down Tragedy, o alguna cosa semblant. Parla primer d'Orwell i la llibertat d'expressió ("el dret de dir als altres el que no volen sentir"), de l'anarquisme dels anys trenta, de la propietat privada i la lluita de classes, dels fonaments de la utopia i les seves materialitzacions... I més tard, ja dempeus, parla del moviment punk a la barna dels 70 i 80, que seria la baula entre la utopia dels trenta i el present, i del seu amic Dimoni, i de l'esclat d'energia de la música hardcore.

Hi ha una dona sola al mig d'un escenari buit, el poder del cos d'una dona amb l'arma del seu relat ple de punxes, imperdibles, descosits i viaranys, amb què va muntant un monument efímer a la lluita i al trauma

L'actriu va de Barbie-CBGB, i la performance està plena de moments d'humor i de poesia, com la paròdia d'una dansa sexy passada de speed, amb la cabellera electrocutada. El cos potent, gran, excessiu (i normal) de la Semo va desplegant tot d'evolucions obsessives i gairebé satàniques, espasmes i polipoesies amb ritme HXC: tum-pa-tum-pa-tum-pa-tum-pa-tum-pa... Hi ha una dona sola al mig d'un escenari buit, el poder del cos d'una dona amb l'arma del seu relat ple de punxes, imperdibles, descosits i viaranys, amb el que va muntant un monument efímer a la lluita i al trauma. Molts vasos comunicants entre aquest poder, embolicat de ràbia i dolor, i la fragilitat rebel que es mostrava a Perra de nadie, el solo de dansa-teatre de la Marta Carrasco (es va veure a La Seca, el novembre passat). A L'Antic, amb un escenari nu i quatre canons de llum, la Semo aconsegueix moments expressionistes, amb la visceralitat d'una cançó dels Bad Brains i la densitat d'una cançó dels Fugazi.

Posa a prova els espectadors, quan els demana si us plau que deixin de tocar uns minuts. Es podran aguantar? Podrà l'escenari controlar la platea? El públic va fent el que li dóna la gana amb les guitarretes, i es crea un ordre flexible, espontani, desordenat. Riffs, fragments de solo, distorsions inesperades, que puntuen, molesten, ofereixen una banda sonora desafinada i sempre diferent. És la posada en pràctica del famós “Do it yourself”, també del “No future”. Perquè es reviu el passat en un present pur, violent, primitivista. Kantor, Grotowski i La Banda trapera del río: ni futur ni artifici.
 

Una resistència extenuant

Olivier Dubois és grassonet, té una cara com de pa, sembla simpàtic i inofensiu, amb aspecte murri i graciós. És important, tot això? Doncs sí, perquè rere les seves propostes coreogràfiques hi ha una voluntat indissimulada de desmuntar tòpics i de capgirar normativitzacions. Això ho va deixar clar fa anys al Festival d'Avinyó, quan molts es van quedar perplexes davant d'aquell cos convencional, gras, suat, on fire, descamisat i desfermat ballant en una barra de Pole Dance tot de ritmes pop (Pour tout l'or du monde, 2006). Després, Dubois va assaltar la tradició, amb una obra que revisitava sense complexos L'Après-midi d'un faune de Nijinsky i Debussy (Faune(s), 2008). Més tard, va coreografiar una rave d'èxtasi i d'agonia en loops que emanaven d'un veritable tumult, que diria el fiscal (Tragédie, 2012).

Imatge de Fever Room del cineasta tailandès Apichatpong Weerasethaku / Kick de Machine Films

 

A finals de novembre, al Mercat de les Flors es va poder veure Auguri, una de les darreres creacions de Dubois conjuntament amb el Ballet du Nord. Música tecno serial, ascendent i angoixant de François Caffenne, al fons de l'escenari una sèrie de gàbies de vidre són el punt de partida i d'arribada d'unes corredisses veloces en cercle extenuants, escenes atlètiques, caòtiques i indesxifrables... Cada cos com a part i subversió de l'ordre general, com si actués "contra" una coreografia. Repetició accidentada, acció incessant, resistència duta al límit, fins a la commoció i el xoc... L'organització humana (la coreografia, la societat) com a encreuament imperfecte, imprevisible d'itineraris, en un ambient kafkià. L'impuls com a part, error i resposta a l'estructura imposada, i el trànsit, el recorregut i l'èxtasi com a possibilitat d'afirmació individual vers el desconegut. La peça comparteix alguns trets amb l'excepcional dansa postmoderna i minimalista d'Anne Teresa De Keersmaeker, Rosas danst Rosas (vista també al Mercat, a inicis d'octubre), una coreografia tan xula que fins i tot la Beyoncé la va copiar, i en la qual les fases i repeticions dures i accelerades dels moviments quotidians entren en un frenesí que violenta i va cansant i desgastant la carn i l'ànima de les ballarines.
 

La raó del cos... i la funció del teatre

A la Volksbühne berlinesa hi estan passant moltes coses. Aquestes setmanes (fins a finals de gener del 2018) es pot veure la fascinant peça Fever Room, del cineasta tailandès Apichatpong Weerasethakul. Una performance fascinant, que és mig cinema i mig instal·lació sonora i audiovisual, i on l'espectador és conduït a l'escenari del teatre, s'enfronta amb la tenebra de la platea buida, i entra en un malson i en una tempesta de fum, llum, cataclismes en surroundFever Room penetra en el cap i en el somni febril dels personatges, en fa desaparèixer els cossos, i com a experiment escènic s'endinsa en molts àmbits: en la creació d'ambients sensorials, en l'experiència immersiva, en l'exploració del cos i els sentits de l'espectador, en una escena veritablement pluridisciplinària, en el joc amb el punt de vista, en el teatre/instal·lació sense actors...

La peça Fever Room és una 'performance' fascinant, que és mig cinema i mig instal·lació sonora i audiovisual, i on l'espectador és conduït a l'escenari del teatre

Dit això, emmarquem l'espectacle en un context més ampli. Va passar a finals de setembre passat, a Berlín: el grup VB 61-12 d'activistes, artistes i veïns va ocupar la flamant Volksbühne berlinesa, el mastodòntic teatre del barri Mitte que, al llarg de la seva llarga història i en diferents etapes, ha estat dirigit per noms com Reinhardt, Piscator i, durant vint-i-cinc anys per Frank Castorf. El teatre situat a la plaça Rosa Luxemburg del Berlín Est (OST: o sigui, l'excomunista), després de l'etapa reivindicativa i experimental del gran Castorf, ha passat fa poc a mans del belga Chris Dercon, provinent del món de l'art contemporani, i amb un ideari i un programa innovador però, per a molts, perillós i blasfem: una programació plena de cineastes, músics, acords publicitaris, amb la desaparició de la companyia del teatre, etcètera. El desmantellament d'un model, afirmen. Hi va haver protestes dels treballadors del teatre, mobilització de l'escena berlinesa, recollida de signatures, i dit i fet: al llarg d'una setmana, tot de gent es va apropiar alegrement dels espais de l'edifici. Als vídeos de Youtube se'ls pot veure tocant música, passejant, debatent, estirats per aquí i per allà. El cos de la ciutat real que entra al castell encantat de la ficció, i hi celebra la representació definitiva. Fins a l'arribada de 200 policies antidisturbis, a l'edifici teatral es va protestar contra la nova etapa, entesa com el darrer capítol de la gentrificació a la ciutat. Ara, amb la penetració fins a l'interior mateix del "teatre del poble". 
 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: