Impressions

L'instint ens salvarà, o no

13/12/2017

En la meua darrera columna explicava que la meua pàtria té més de sensacions i emocions que d’intersubjectivitats físiques o polítiques, compartides amb els meus veïns i veïnes. Em sent jo, em sent ple, quan el meu cos i el meu cap aconsegueixen trobar la sincronia, mitjançant els meus peus, a la terra que xafe, al que m’envolta i m’acull . Segur que també en això vaig endarrerit: durant aquest últim mes han passat per casa dues persones que corren a peu i corren molt, com tants runners (pronuncieu "ranas"). Ara bé, aquests, a més a més, corren descalços, em contaven, tant un com l’altre. Es veu que és un intent per ser conscients, al màxim, del que fan, que necessiten sentir la terra i alhora volen aprendre a xafar-la sense patir-la, això és el que es diu "saber on poses els peus" o "tocar de peus a terra".

És el mateix que hem viscut a la cuina en els darrers anys: quan ja hem texturitzat l’aigua, quan hem escerificat les partícules d’oli o menjat el més verinós dels peixos: ja no ens queda res més que tornar a l’origen, buscar l’essència, la veritat. L’autenticitat no necessita auditors, no li calen certificacions, se sent, es nota. Álvaro Neil, el biciclown diu que per viatjar sol només calen dos idiomes: el de la mirada i el de l’instint i jo hi estic totalment d’acord. No viatge molt últimament, encara que de travessies pel desert sí que en porte unes quantes sense haver d’eixir de casa... Si vols i poses atenció, pots discernir quan algú t’ofereix qualsevol cosa, si la ven perquè sap que és bona i la gaudiràs o perquè necessita vendre-la i li és igual el que faces a partir d’aquest moment.

Ja no ens queda res més que tornar a l’origen, buscar l’essència, la veritat. L’autenticitat no necessita auditors, no li calen certificacions, se sent, es nota

El fet per se és el mateix: comprar i vendre, no el resultat ni les conseqüències, és on volia arribar: aquest cap de setmana, per coses que no vénen al cas, he compartit moments amb productors d’aliments amb ànima, amb gent que a més a més de treballar i molt, tenen un sentit de la responsabilitat envers sa casa i el seu territori molt marcat, que no es deixen arrossegar per la inèrcia del mercat ni deixen que l’única rendibilitat objectivable siga l’econòmica. He estat amb Eva, Fernando i Abel i amb l’espurna que emana dels seus ulls quan parlen de les muntanyes de Mosquerola i Vistabella i les seues vaques , també amb Àlex i Sergio (i Andrés que no estava físicament però hi era) que s’han erigit en guardians del territori del Maestrat (amb els capitans generals Hilari i Ramón de la casa de les Fargues i les Caneteres), l’amic Blas que, i més d’un es va tirar les mans al cap, va deixar el càlid abric del laboratori de la Universitat per buscar la tramuntana i les rosades del Mas d’en Coll i els Ivarsos i tocar amb les seues mans el que amb les provetes només podia intuir... En altres moments van ser Txema i les seues píndoles vegetals de vida o Ismael i la gent de Viver amb els seus fesols o els seus olis, o Rosa o Imma, o Roberto o Antonio...

Arribarà un moment, quasi segur, que ens cansarem i abaixarem els braços, que ens cansarem d’haver de donar explicacions per fer les coses pensant en l’avui i en l’endemà, pensant en nosaltres, en els que vénen darrere i en les terres que van arrabassar els nostres avis. Nosaltres, des del nostre restaurant i cadascun d’ells en els seus projectes: que si perquè no hi poses metabisulfit de potassi, que si seria molt més fàcil amb una mica de roundup, que posa’m una Coca cola i deixa’t de romanços... És cansat que sempre tinguen un problema per a cada solució que se’ns acudisca. És dur però, és tan bonic treballar amb un sentit més que omplir el pap. D’això parlem quan diem consum responsable, quan parlem de sostenibilitat o del bo, net i just, les paraules sonen molt bé; però si rasquem, massa vegades sonen buides, les nostres neveres estan massa plenes de coses i massa buides de cares. Jo em repetisc més que l’allioli a ma casa, i dic que si em toca repetir-ho, és perquè encara no ens ix de natural: jo vull saber qui fa cadascun dels productes que hi ha damunt de les meues taules! No perquè no me’n refie de qui no conec, sinó perquè tinc molta confiança en els que tinc a la vora. Vull donar-los raons perquè seguisquen treballant com ho fan. No em cal menjar tomates ara (si no són de penjar) puc menjar col i carxofes i, si vull color, buscaré carlotes o carabasses, magranes o safrà.

Vull saber qui fa cadascun dels productes que hi ha damunt de les meues taules! No perquè no me’n refie de qui no conec, sinó perquè tinc molta confiança en els que tinc a la vora

No sóc ingenu, potser no servirà de res, som una minoria ridícula, una taqueta dins del mercat global, però jo no puc triar cap altra opció, no em cap al cap i preferisc donar 5 euros a guanyar a Vicent Flors i fer-me un bon Clotàs, abans que gastar-me’n dos en qualsevol vi en el lineal que vulgues. Si no puc, no en beuré cada dia, però quan en beuré serà bo... Eixa és una altra. Pensem un moment: si paguem de preu final, en un supermercat, dos euros per una ampolla de vi, quant creieu que guanyarà el productor per ella? Què hi posarà per poder-se guanyar la vida? Vi? Segur que no!

Podria seguir fent amics i preguntar quina farina gastem a casa, quin arròs, quin cafè, quin sucre, quina carn? Està clar que si volem ser conscients del que consumim, caldrà que hi gastem uns diners més (que no sempre, si anem a la temporada i ens adaptem tindrem sorpreses), perquè els productes de proximitat o ecològics són cars, veritat? Tant de bo arribe el dia que paguem eixos productes amb la naturalitat que paguem la cervesa o la copa al bar, o el paquet de tabac. Ací podria vindre ja la frase lapidària, però no sé quina triar: "Consumir menys, viure millor", "Que l’aliment siga la teua medicina i la medicina el teu aliment" o "Transforma el teu carro de la compra en el teu carro de combat". Podria acabar així, però no, preferisc recordar Gilberto, un dels dos que corria descalç i recordar la frase amb la qual es va acomiadar de nosaltres: "Es la mejor comida que he probado nunca" i no és perquè la cuinarem nosaltres. Era, és, serà per Rosa, per Txema, Fernando, Blas, Àlex, Vicentica... Això ho va dir Gilberto, que és metge i que a més és conscient d’on xafa. Gràcies companys, endavant!

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: