Drets

L'odissea d'aconseguir el dret d'asil per LGBTIfòbia

Entitats de defensa dels drets de les refugiades i de les persones LGBTI denuncien que les autoritats espanyoles menystenen el perill de LGBTIfòbia social per la vida de trans, lesbianes, gais i bisexuals sol·licitants de protecció internacional
Gàmbia, Camerun, Marroc, Algèria, Veneçuela, Hondures i Rússia són els estats d'on més demandes d'asil per motiu de discriminació LGBTI arriben a les autoritats de l'Estat espanyol
29/06/2017

Ja fa deu anys, en el cas de Vicenta, i tot just en fa un, en el cas d'Agua (nom fictici), que van aconseguir arribar a Barcelona. Ella és de Veneçuela, on l'estat no criminalitza les dones trans, però on l'LGBTfòbia real resta valor a les seves vides i pot segar-les sense provocar gaire soroll. Ell és de Kènia, on la legalitat del país sí que formalitza la persecució contra les persones LGBTI, que han de fer-se invisibles en la quotidianitat. Són dues de les moltes persones amb identitats trans i sexualitats no heteronormatives forçades a fugir d'agressions habituals i impunes, penes de presó i sentències de mort ─oficials o executades als carrers─ que les amenacen als seus països.




Fer vida a una ciutat europea és, per a milers de sol·licitants d'asil per motiu d'orientació sexual o identitat de gènere, la possibilitat de deixar de sobreviure en contextos de persecució estatal i/o social contra les persones del col·lectiu LGBTI. Ni a Vicenta ni a Agua els passa pel cap renunciar a la tranquil·litat d'haver deixat de conviure amb violències extremes i normalitzades cap a persones trans i homosexuals. Ni es plantegen que ningú els pugui fer renunciar-hi. Tanmateix, el cert és que l'Estat espanyol encara no els ha reconegut el dret d'asil.

Com moltes altres persones LGBTI, estan a l'espera que la seva sol·licitud de protecció internacional sigui resolta i els sigui concedida la condició de refugiades, és a dir, que se les reconegui com a persones que fugen del seu país d'origen per "fundats temors" de ser perseguides; en aquest cas, per pertànyer a un "determinat grup social", el motiu recollit a la Convenció de Ginebra que s'ha aplicat per reconèixer el dret d'asil a les persones LGBTI. Tanmateix, aterrant de les esperances de persones com la Vicenta i l'Agua a les xifres globals, trobem que són minoria les demandants d'asil que aconsegueixen la condició de refugiades a l'Estat i que queden, així, protegides de la devolució i amb autorització de residència i treball permanents.

Al contrari, la denegació de les sol·licituds de protecció internacional determina "la sortida obligatòria del territori espanyol o el trasllat al territori de l'estat responsable de l'examen de la sol·licitud d'asil de les persones que el sol·licitaren", indica el Ministeri d'Interior.

A l'oficina de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat (CCAR) de Barcelona s'han atès 39 sol·licituds de protecció internacional per motius d’orientació sexual. Les de l'any passat segueixen totes pendents 

Segons el darrer informe de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR), de les 10.250 sol·licituds d'asil resoltes l'any passat, l'Estat espanyol va oferir algun tipus de protecció a una majoria, però l'entitat adverteix que no indica un canvi de tendència en la política dissuasòria per evitar noves entrades.

De les 6.855 aprovacions de protecció internacional (protecció subsidiària o asil), la gran majoria, 6.215, han estat sol·licituds de persones que han fugit del conflicte a Síria i que, ni en aquest cas específic, amb ampli ressò mediàtic i social, l'Estat espanyol acompleix el compromís d'acollida de refugiades (un 92%, més de 16.000 persones, encara no han arribat, segons denuncia la campanya Veniu Ja).

L'estatut de refugiada durant el 2016 s'ha concedit excepcionalment (en 355 casos). Poc més de 3 de cada 100 persones amb sol·licituds d'asil resoltes l'any passat van aconseguir ser reconegudes com a refugiades (3,4%), una xifra molt inferior a la d'altres estats europeus, com Alemanya (41%) o França (21%).

El Ministeri d'Interior no distingeix per motiu la quantitat de sol·licituds d'asil rebudes i, per tant, no es coneix el nombre de demandes de protecció internacional per motiu d'identitat de gènere o d'orientació sexual que són aprovades i denegades. Per la seva banda, l'Associació Catalana per la Integració d'Homosexuals, Bisexuals i Trans Immigrants (ACATHI) indica que al llarg de l'any passat va atendre una quarantena de persones LGBTI sol·licitants d'asil. Durant el primer semestre d'enguany, assegura que n'han atès una setantena.

A l'oficina de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat (CCAR) de Barcelona, ciutat on arriben principalment les sol·licitants d'asil LGTBI de Catalunya, s'han atès 39 sol·licituds de protecció internacional per motius d’orientació sexual o identitat de gènere durant el 2016. Gàmbia, Camerun, Marroc, Algèria, Veneçuela, Hondures i Rússia són els estats d'on més demandes d'asil per aquests motius hi arriben. Per ara, totes les sol·licituds iniciades l'any passat segueixen pendents de resolució.

De mitjana, els processos s'allarguen dos anys, tot i que des del servei jurídic de la CCAR asseguren que n'hi ha que han arribat a estar oberts durant cinc anys abans d'atorgar a la demandant l'estatut de refugiada o, com és habitual, deixar-la en situació d'irregularitat sobrevinguda al denegar-li l'asil, després d'anys de fer vida a Catalunya.


Un dret reconegut per la UE que no es compleix

Preguntem a Gisela Cardús, advocada del servei jurídic de l'entitat, quines són les perspectives d'aprovacions i denegacions pel que fa, concretament, als expedients de sol·licituds de refugi per motiu d'identitat de gènere o orientació sexual que estan acompanyant. La resposta, més a l'espera que esperançadora: "El dret d'asil està essent efectiu per poquíssima gent".

ACATHI, la CCAR i la Fundació ACSAR denuncien que, malgrat que les directives europees d'asil reconeixen les persones perseguides per la seva identitat de gènere o per l'orientació sexual com a susceptibles de rebre protecció internacional, "a la pràctica, el procediment d'asil encara no té prou garanties per a les persones LGBTI", com fan constar en la publicació de la II Jornada sobre el dret d'asil per motius d'orientació sexual i identitat de gènere que van organitzar a finals del 2015.

"Ens trobem en un país que, en general, no compleix les seves obligacions amb les persones refugiades i això es tradueix en l'àmbit específic de refugiades LGBT", apunta Ton Mansilla, advocat del servei jurídic de l'Observatori Contra l'Homofòbia (OCH). Adverteix que "a la pràctica, les persones LGTB es troben amb impediments provocats pel cert grau d'homofòbia i transfòbia de les autoritats que decideixen si donen o no l'asil".

Un grup de migrants a la manifestació del Dia Internacional de l'Orgull LGBTI de l'any 2016 / Sergi Richards


La manca de sensibilització i coneixement de la realitat LGBTI per part de les professionals vinculades als processos de sol·licitud d'asil és un factor que afegeix dificultat al periple d'aconseguir la condició de refugiada quan el motiu de fugir és la identitat de gènere o l'orientació sexual, segons coincideixen a destacar les organitzacions de defensa dels drets de les persones LGBTI i de defensa dels drets de les refugiades consultades.


Superar temors contrarellotge

Un estat no pot expulsar una persona que, en cas de ser retornada al seu país d'origen, pot patir persecucions, tortura o qualsevol altre tracte inhumà o degradant per motiu de la seva orientació sexual o identitat de gènere. Així s'estableix als principis de Yogyakarta, que, des del 2007, concreten l'aplicació de la legislació internacional de drets humans en relació a l'orientació sexual i la identitat de gènere i, entre d'altres, estableixen el dret d'asil davant les persecucions LGTBfòbiques. La pràctica de l'Estat espanyol, però, no sempre hi respon.

La llei estatal reguladora del dret d'asil i de la protecció subsidiària, del 2009, en la línia de l'entorn europeu i d'acord amb les directrius de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per les persones Refugiades (ACNUR), inclou la persecució per orientació sexual com a motiu per esdevenir refugiada, al costat dels motius de raça, religió, nacionalitat, opinions polítiques, pertinença a un determinat grup social i gènere. Dins del darrer, s'hi situen els casos de transfòbia, a més d'altres violències de gènere com el tràfic per a l'explotació sexual, els matrimonis forçosos, la mutilació genital i la violència masclista intrafamiliar i en el marc de la parella.

La llei estatal reguladora del dret d'asil de l'any 2009 inclou com a motius la persecució per orientació sexual, la transfòbia, l'explotació sexual, els matrimonis forçosos, la mutllació genital o la violència masclista

Tot i el reconeixement legal, esdevenir refugiada per identitat de gènere o orientació sexual presenta dificultats específiques, en un escenari estatal altament restrictiu del dret d'asil, sigui pel motiu que sigui. La primera de les complicacions és que, lluny de ser suficient l'autoidentificació com a persona amb una identitat trans o una sexualitat no heteronormativa, les demandants d'asil LGBTI han de demostrar que senten com asseguren fer.

Segons coincideixen a apuntar organitzacions com el Centre per la Defensa dels Drets Humans Iridia, l'OCH i la CCAR, les persones sol·licitants d'asil per raó d'orientació sexual o identitat de gènere tenen majors dificultats que les sol·licitants d'asil per altres motius a l'hora d'aportar proves que el personal tècnic que avalua els expedients trobi prou sòlides.

"Si ja és difícil demostrar la persecució patida per persones que no fugen d'un conflicte, sinó de persecucions o violacions de drets humans, quan es tracta de població LGBTI l'obtenció de proves encara és més dificultosa", explica Cardús, per qui "la càrrega probatòria que se'ls sol exigir és excessiva". "Si has iniciat tractament hormonal, ho pots aportar com a prova, però és impossible presentar proves de la identitat o orientació sexual d'una persona", condemna l'advocada.


La càrrega de la prova

La llei estableix que no cal aportar una prova plena i que només ha d'haver-hi "indicis suficients que existeix un temor fundat", per la qual cosa, amb un relat coherent i versemblant de la sol·licitant d'asil hauria de ser suficient. Les experiències, però, constaten que no sempre ho és.

El descompàs entre el temps psicològic necessari per explicar-se amb prou confiança i el temps establert pel procediment legal, dificulta la construcció de relats que permetin a les demandants de refugi aconseguir al màxim de credibilitat de cara a les instructores de les sol·licituds. "En molts casos, les situacions de violència que han d'exposar les sol·licitants LGBTI són molt personals, com violacions, que la teva pròpia família et persegueixi o haver d'amargar-te tota la vida", remarca Rodrigo Araneda, president d'ACATHI.

En arribar a Barcelona, en José Luís, procedent d'Hondures, no va demanar refugi. "Tenia molta por de la policia", reconeix. Fins que no va entrar en contacte amb ACATHI, no va iniciar el procés per ser reconegut com a refugiat per motiu d'orientació sexual, ara fa sis mesos. Són una minoria les persones LGTBI que arriben conscients que són un col·lectiu amb possibilitat de demanar asil.

El temor davant les autoritats per l'experiència de rebuig LGTBfòbic viscut al país del qual fugen, fa que les sol·licitants de refugi continuïn amagant la seva orientació sexual o identitat de gènere

Per altra banda, la desconfiança i els temors davant les autoritats per l'experiència de rebuig i violència LGTBfòbica viscuda al país del qual fugen, fa que, habitualment, les persones sol·licitants de refugi continuïn amagant, en un inici, la seva orientació sexual o identitat de gènere en els relats del seu motiu per demanar protecció internacional. El canvi de relat, al cap d'un temps, quan la persona se sent més segura i amb més fortalesa, sol ser considerat una incoherència per part del personal avaluador de les sol·licituds d'asil.

"Les professionals d'asil han d'estar entrenades per saber que les sol·licitants LGTB són persones que, al seu país, la seva identitat és motiu de violència, també per part de les autoritats, i que perceben les d'aquí igualment com a homòfobes i transfòbiques", reivindica Mansilla. Per ara, la incapacitat d'explicar de bon inici el veritable motiu pel qual es demana l'asil afegeix pes a la balança de la denegació.


Prejudicis que decanten la balança

Les entitats consultades coincideixen en el fet que penalitzar que les persones sol·licitants d'asil no reconeguin d'entrada que el motiu de demanar protecció és la seva identitat de gènere o l'orientació sexual delata la manca de sensibilització del personal que avalua els processos. "Si la persona que decideix sobre el procediment d'asil és conscient de la realitat LGTB, sabrà que quan la persona demandant no revela la seva identitat al principi de tot, sinó en un estadi posterior, no és que s'ho estigui inventant, com moltes vegades es pensen, sinó que és conseqüència de la por que té de revelar la seva identitat", posa de relleu Mansilla.

A les dificultats de transmetre un relat que el personal que avalua les sol·licituds consideri suficientment fonamentat, s'hi afegeixen els prejudicis que operen a l'hora d'avaluar-les. "Haurien de tenir més formació, perquè els estereotips de com s'ha de comportar una persona LGTB, de com ha d'actuar o de vestir, duen a fer unes valoracions o unes altres de les demandes d'asil", denuncia Cardús.

A pesar que les directrius de l'ACNUR determinen que no es pot demanar a algú que oculti la seva condició sexual o identitat per evitar la persecució, és una de les pràctiques per denegar sol·licituds

A més, en diverses resolucions de sol·licituds d'asil, també opera l'anomenat "criteri de discreció". A pesar que les directrius de l'ACNUR determinen que no es pot demanar a algú que oculti la seva condició sexual o identitat per evitar la persecució, és una de les pràctiques per denegar sol·licituds d'asil i, així, posar punt final a processos travessats, habitualment, de desconeixement de les realitats LGTB. El Ministeri d'Interior no ha aportat la informació sol·licitada per respondre a les crítiques de les entitats cap a la seva praxi.


Entre les pràctiques restrictives del dret d'asil a l'Estat, CCAR també destaca la denegació de sol·licituds al·legant que la petició s'hauria d'haver fet en un altre país del trajecte, abans d'arribar a l'Estat espanyol, a pesar de la qüestionable seguretat que pugui oferir a les persones LGBTI. Hi ha resolucions en què les autoritats d'asil espanyoles han considerat segurs països com Algèria o Marroc. Els dos penalitzen l'homosexualitat.

L'ACNUR recomana que l'existència de legislació penal contra les persones LGTB en el país d'origen sigui raó suficient per reconèixer com a refugiada una persona del col·lectiu, però l'Audiència Nacional ha arribat a denegar l'asil a persones LGBTI provinents de països que castiguen amb la pena de mort l'homosexualitat. Per obtenir la condició de refugiada, la persona ha de demostrar fefaentment que serà sotmesa a persecució judicial en el seu cas en concret.

Segons detecta l'informe Fleeing homophobia (Fugint de l'homofòbia), de la Vrije Universiteit Amsterdam i l'entitat LGTBI COC-Nederland, Itàlia és l'únic estat europeu que garanteix la condició de refugiada a totes les demandants d'asil LGTBI que fugen de països en què les identitats trans i les orientacions sexuals no heteronormatives estan criminalitzades.


Obviar formes d'LGBTIfòbia per denegar protecció

Una dona trans de Nicaragua va patir discriminació a l'educació, la sanitat, el món professional i a la seva vida familiar. Va començar a exercir treball sexual i va patir abusos per part de clients i policies. No tenia possibilitat de rebre mesures de protecció efectives. Tanmateix, l'Oficina d'Asil i Refugi del Govern espanyol va considerar que no constituïa una persecució, sinó discriminació. L'Audiència Nacional hi va coincidir i va destacar que "a Nicaragua no hi ha persecució ni discriminació basada en l'orientació sexual i/o la identitat de gènere". El cas és del 2010, però l'argument per denegar la protecció és del tot vigent.

"Hem tingut força sol·licitants de Centreamèrica, de països com Hondures, el Salvador i Veneçuela, en què no hi ha una criminalització per part dels estats, però en què el col·lectiu LGBTI pateix una persecució, agressions, violència física i sexual, molt greus", destaca Cardús. "La societat ho tolera. L'estat ho tolera. Són persones molt vulnerables, que es troben amb molta discriminació en àmbits com la sanitat i en l'accés a l'educació, encara que la legislació no les criminalitzi", reivindica l'advocada de la CCAR.

A l'Estat espanyol, sovint, es denega l'asil en casos en què l'LGBTIfòbia no queda recollida en la legalitat de l'estat de procedència

No estava en els plans d'en José Luís deixar Hondures. Hi tenia parella feia més de cinc anys. Hi estudiava i treballava. Amb la feina del restaurant de menjar ràpid, havia pogut estalviar i es plantejava obrir un negoci. "Ho tenia tot", diu. De seguida, tanmateix, matisa: "Al meu país he de viure en un món d'amagat, de manera que les altres persones no s'adonin de la meva sexualitat".

En més d'una ocasió, recorda, van trencar la finestra de la seva habitació amb pedres. "Això és homofòbia", lamenta, al mirar enrere des de Barcelona. Ja fa mig any des que va iniciar-hi el procés d'asil i, ara, espera passar a una segona fase i obtenir permís de treball, almenys per sis mesos. En qualsevol dels passos del procés, la sol·licitud de protecció internacional pot ser denegada.

A l'Estat espanyol, la persecució per part d'actors no governamentals s'acostuma a considerar només com a discriminació i, sovint, s'hi denega l'asil en casos en què l'LGBTIfòbia no queda recollida en la legalitat de l'estat de procedència de la persona sol·licitant. De fet, que l'estat no criminalitzi les identitats i sexualitats LGBTI se sol utilitzar per restar credibilitat als relats de les demandants de refugi.

No tenir informació documentada de l'existència d'una persecució cap al col·lectiu LGBT ha dut, sovint, a considerar que no existeix persecució

A més, no tenir informació documentada de l'existència d'una persecució cap al col·lectiu LGBT ha dut, sovint, a considerar, automàticament, que no existeix persecució, "tot i que la persona ens expliqui una cosa totalment diferent", condemna Mansilla. L'advocat assegura que la mancança podria resoldre's amb l'esforç de sol·licitar informes a ONG locals de defensa dels drets humans i de les persones LGTB. Uns esforços, per norma, insuficients, que impacten especialment sobre els col·lectius menys visibles: les dones lesbianes i trans.

"El consolat que el Govern espanyol consulta en el procés de valoració de les sol·licituds pot dir que el seu país està avançant en el respecte als drets de les persones LGTB, però al carrer hi passen altres coses, i trobem que sol·licituds que responen a clares situacions de necessitat estan essent denegades", lamenta Araneda, per qui, la praxi de les autoritats d'asil espanyoles no pot desvincular-se "d'una mirada sobre la persona migrant com a mà d'obra", més que no pas com a receptora de drets humans.
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: