Lola López: "Dins l'esquerra hi ha discursos islamòfobs sota la causa del fonamentalisme laïcista"

03/11/2015

Recordo Lola López un 8 de març darrere una pancarta, al costat de dones amb vel, reivindicant els feminismes, en plural. Però també al front d’un postgrau de societats africanes, dirigint el Centre d’Estudis Africans i Interculturals (CEA) o com a activista d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme. Cal tant de carrer com d’acadèmia, assegura. Quan vaig demanar-li l’entrevista, encara no era comissionada d’Immigració de l’Ajuntament de Barcelona. Per això, quan ens trobem al consistori, l’adverteixo que l’entrevistaré per parlar dels discursos que fem sobre els altres. Somriu amb satisfacció i m’assegura que, a banda de comissionada, continua sent la Lola López, aquella a qui l’antropologia va canviar la vida.

Fotografies de l'entrevista: Brais G. Rouco

 

Formes part de les moltes famílies que, els anys 60, van deixar la seva terra natal –en el teu cas Galícia– per venir a Catalunya. Què recordes del teu aterratge al barri de la Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat?
No vaig venir perquè tinguéssim problemes econòmics; a Galícia, teníem terres i vaques. La raó va ser que, al poble, l’escola era només fins als deu anys. La meva mare volia que estudiéssim i va decidir anar cap a Barcelona perquè ja hi teníem família. Per a mi, migrar va ser un trauma horrorós, no vaig ser feliç durant la infància. Fins als cinc anys, vaig viure en un poble gallec envoltada d’animals, de camp i muntanya. A partir d’aleshores, vaig passar a habitar uns baixos d’uns 40 metres quadrats, interiors, a la Torrassa. Vivia en el que anomenaríem un pis pastera, un pis de gallecs sobreocupat. No em permetien sortir al carrer perquè era un perill i em sentia molt malament. Si hagués estat nena avui, m’haguessin medicat per trastorn de conducta.

Quins eren els estereotips sobre els gallecs i les gallegues?
En l’àmbit laboral i en la serietat, els homes gallecs es consideraven més de fiar que els andalusos i els murcians, per exemple. Però recordo que hi havia el gran estereotip que les dones gallegues eren brutes, que no tenien les cases netes. Per aquesta raó, no eren benvingudes per fer treball domèstic. És cert que les cases no brillaven com una patena, però tenia una explicació. A Galícia, les cases eren de pedra amb terra de fusta i, per tant, les tècniques de neteja no eren exportables a les construccions d’aquí. Si la migració hagués estat a la inversa, hagués passat el mateix. Sempre dic que els estereotips són l’observació d’una realitat i la mala interpretació d’aquesta observació.

"Creiem que podem aprendre dels estereotips negatius d’algú que considerem més desenvolupat. Amb els pobles que considerem menys desenvolupats, fem el contrari"

Per desmuntar un estereotip, cal entendre les bases sobre les quals s’ha construït? Cal anar al perquè, essència de qualsevol relat?
No ens hem de posar en la pell de l’altre, sinó al lloc de l’altre. Hem d’entendre que, darrere la manera de fer les coses de diferents cultures, sempre hi ha una raó, una lògica. Si interpretem el que fan els altres des de la nostra perspectiva, tenim moltes possibilitats d’equivocar-nos. Els altres poden tenir prioritats diferents de les nostres. Per exemple, la de la meva mare no era netejar la casa, sinó treballar perquè jo pogués anar a una escola privada. Tenir els vidres lluents li importava menys. És a dir, les seves prioritats eren diferents de les d’altres o hi havia persones que tenien determinades prioritats cobertes i ella no. Hem d’entendre que la nostra manera d’afrontar la vida, de comprendre la realitat o d’organitzar-nos no és l’única ni la millor manera, simplement és la nostra. I les persones d’altres contextos culturals tenen altres maneres d’enfocar la vida que són igualment vàlides per a elles. Inclús crec que, si les coneguéssim, també serien vàlides per a nosaltres.

Ningú no se’n salva, els estereotips existeixen en totes direccions. Tu en tenies de la societat catalana?
Sí: els catalans són tots uns tibats i uns secs amb qui no pots fer amistat. Vaig arribar a Catalunya amb sis anys i fins a la trentena no vaig tenir la primera amiga catalana. Em movia per les comunitats de migrants dels anys 60 i hi havia la idea estesa que les persones catalanes no eren acollidores ni accessibles, que mai no et convidaven a casa seva.

És veritat?
(riu) He pogut confirmar que bastant, però tornem al camp de les interpretacions: no és perquè siguin antipàtics o poc acollidors, sinó perquè tenen una manera diferent d’acollir. Per exemple, el meu pare tenia un estereotip molt marcat dels andalusos: deia que no te’n podies fiar perquè de seguida t’obrien la casa i després no eren bons amics. En el cas dels catalans, podríem dir que triguen molt a obrir-te-la, però, quan ho fan, també és casa teva. No és una qüestió d’antipatia, simplement un ritme diferent, unes pautes d’acollida diferents.

 

 

Has acabat sent antropòloga. L’experiència viscuda ha guiat la teva vida professional?
Si em dedico al que em dedico és pel drama que em va suposar la migració. Estic convençuda que el que faig, l’empatia que tinc amb la diversitat cultural i amb les persones migrades, la dedicació a l’antropologia, té a veure amb aquell trauma. Vaig treballar d’infermera, però, quan tenia 25 anys, em vaig matricular a Història de l’Art i feia una assignatura d’Història de l’antropologia. Tot i que tenia un professor dolentíssim, al cap d’una setmana vaig pensar: “Això és el meu!”. L’antropologia oferia respostes a la meva curiositat sobre el món i la migració de la meva família, a les diferències de comportament que tenia la meva mare respecte a altres mares d’altres llocs. Em va canviar la vida! A més, quan estava acabant la carrera d’Antropologia, vaig entrar al Centre d’Estudis Africans, on he estat més de 25 anys. Allà, organitzaven dos viatges: un al Perú i l’altre a l’Àfrica.

"Som una societat amb molta por i, per compensar-la, volem tenir la sensació de controlar la realitat. Utilitzem els estereotips per generar aquesta sensació"

A l’Àfrica en general?
A Burkina Faso. És curiós, perquè ho explico a les formacions i la gent mai no em pregunta quin país era. La idea que l’Àfrica és un país està totalment instal·lada. Inicialment, havia d’anar al Perú, però vaig haver de canviar a última hora i, per tant, vaig tenir la sort de no estar preparada. No havia tingut temps de desinformar-me, de llegir articles i guies que segurament m’haguessin carregat el cap d’estereotips. Hi vaig anar en boles, podríem dir. Això sí, la meva mare, molt espantada, em deia: “Filliña, què vas a fer-hi? Si només hi ha negriños i misèria...”. Me’n vaig anar amb aquesta idea, que es va capgirar del tot. Després, vaig deixar la feina i, al cap d’un mes i mig, hi vaig tornar. Em van sorgir molts dubtes i una curiositat tremenda, em preguntava: “Misèria? Això és misèria? Que la gent mengi en un plat de carabassa perquè no té plats però que el que hi ha de menjar es comparteixi és misèria, o és absència de coses materials?”. L’Àfrica Negra és un punt i a part i les primeres 24 hores a Burkina Faso em van canviar la vida.

Els estereotips també poden ser positius?
Si són sobre aquells que considerem més desenvolupats, com els alemanys, fins i tot els estereotips negatius juguen en positiu: “Són uns caps quadrats, però són tan treballadors i organitzats...”. Fins i tot creiem que podem aprendre alguna cosa dels estereotips negatius d’algú que considerem més desenvolupat; els positivitzem. En canvi, fem el contrari amb els pobles o les persones que considerem menys desenvolupades. Poso un exemple: els africans tenen ritme. Partint d’això, no esperes d’un africà que sigui un bon físic nuclear, sinó que balli bé la samba. I no només ho esperes: si no la balla, et decep. A més, no l’imagines a l’oficina d’un banc quan penses en ell. Si és força guapo, en tot cas, te l’imagines a la barra d’un bar servint copes. No és dolent que pensis que tenen ritme, però això acaba convertint-se en una casella de la qual no es pot sortir. Els estereotips que recauen sobre les persones provinents del que mal anomenen sud són folklòrics, tenen a veure amb el ritme i, per tant, amb certa animalitat, mai amb la intel·ligència ni amb estratègies d’èxit en l’àmbit econòmic i polític ni amb els valors. Per exemple, reconeixes que les marroquines són bones cuineres i, quan hi ha una festa intercultural, s’encarreguen del menjar; ja els assignes el seu espai. Els estereotips que podem considerar positius mai no ho són.

Sempre empresonen.
Forcen les persones a no sortir-ne perquè crees una classificació social. Hi ha un estudi d’una antropòloga alemanya, de fa anys, sobre les dones migrants en l’àmbit domèstic i el treball sexual. En ambdós casos no es parla amb elles, sinó amb les col·locadores i els amos dels clubs d’alterne. En l’àmbit domèstic, s’identificava quines tasques podia fer una treballadora en funció de la seva procedència, és a dir, en funció de l’estereotip associat al seu lloc d’origen: les asiàtiques poden netejar la vaixella perquè són delicades; les negres, el garatge; una dona amb mocador es rebutjava perquè els nens s’espantaven; les llatines podien cuidar la gent gran, però les caribenyes no servien perquè són massa desimboltes i, a casa, hi ha el marit i els fills adolescents. Els amos dels clubs apuntaven que, al llit, s’espera el mateix: si vols pagar per un treball fi, una asiàtica; si vols sexe dur, potser busques una africana; si vols ritme, una cubana. Et col·loquen en un apartat del nínxol laboral. Donem un lloc dins la societat a les persones en funció de l’estereotip, s’hi instal·len per supervivència i, per tant, el reprodueixen.

 

 

Per què tenim la necessitat de construir sobre l’altre?
Som una societat amb molta por, permetem que ens treguin les botes als aeroports i ens vigilin amb càmeres de seguretat per tot arreu. Per compensar la por, volem tenir la sensació de controlar la realitat. Utilitzem els estereotips per simplificar-la i generar la sensació que la controlem. Quan veig una persona amb determinats trets, vull saber quin tipus de persona és, com és. Els estereotips són perversos, però els necessitem.

“Per garantir certa sensació de control, no poden permetre un islam divers”

Hi ha comunitats més estereotipades que altres. Per exemple, de la pakistanesa, una de les més nombroses a Barcelona, no creiem saber-ne gran cosa.
Quan van començar a arribar els pakistanesos, recordo que es van començar a fer determinats relats als mitjans de comunicació. Però és cert que ara no tenim nous estereotips d’aquesta comunitat. Primer, perquè no els teníem prèviament –ens resulta més fàcil fer-ho amb els marroquins perquè ja fa segles que n’estem construint i només cal que els reeditem. Per altra banda, el Pakistan és un país que no s’ofereix massa al turisme i, en el nostre imaginari, no tenim relació amb el país de procedència. Finalment, són una comunitat molt present, però que no participa massa a la vida de la ciutat. Jo crec que els problemes de racisme no es donen amb les comunitats que no s’integren, sinó amb les que sí que ho fan. Mentre veiem passar pel carrer un veí de qualsevol procedència, mentre el veiem dur les criatures a l’escola, no passa res. El problema arriba quan els pares van a l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes, donen la seva opinió i aquesta és contrària a la d’altres. L’autèntic procés d’integració és el que genera discursos estereotipats.

Però, precisament, no s’haurien de trencar quan es deixa de parlar de la gent per passar a parla amb la gent?
Ambdues coses. Et poso un exemple molt clar. Ens costaria esmentar algun estereotip sobre la comunitat filipina perquè, malgrat ser tan antiga i nombrosa, no és molt activa, està força agrupada en una zona i no forma part de la nostra vida quotidiana. El senegalès tampoc no participa massa, però té unes característiques diferenciades. Primer de tot, se’l veu moltíssim, tot i que la comunitat senegalesa, en termes quantitatius, és la vint-i-setena col·lectivitat d’un altre origen a Barcelona. Hem de tenir en compte que aquesta llista no comptabilitza la gent d’origen francès, italià, etcètera, sinó només aquella que anomenem migrant perquè ve de països que creiem més pobres que el nostre. En total, diria que les persones provinents de l’Àfrica Negra que viuen a Barcelona no arriben a 7.000, mentre que els pakistanesos deuen ser vora els 40.000. Ens fixem més en els africans pels trets físics: són molt visibles i la visibilitat genera discurs.

El focus mediàtic centrat a la tanca de Ceuta i Melilla també hi té a veure?
Els poders públics també generen estereotips intencionadament. Per començar, els que tenim sobre els negres es van crear per legitimar el tràfic d’esclaus. En aquells moments, alguns es preguntaven si els negres tenien ànima, fet que suposava qüestionar que fossin persones del tot. Més tard, van respondre que sí que en tenien, però que eren nens: d’aquí la infantilització del negre. Tothom ha sentit alguna vegada que algú parlava d’una persona adulta d’1,80 metres d’alçada referint-s’hi com a negret. El màxim que concedim al negre és l’adolescència. I és claríssim que les polítiques migratòries usen la imatge de primitivisme, agressivitat i infantilisme. Durant els anys de més moviments migratoris, només el 7% del total entrava per les tanques, però la imatge de la immigració irregular és la dels salts a Ceuta i Melilla. D’aquesta manera, augmenten una sèrie d’estereotips –el negre salvatge, primitiu, agressiu– que legitimen el control migratori. Hem d’anar amb compte. Per exemple, gairebé tots els mitjans –inclosos els alternatius– parlen de les deportacions de senegalesos i gairebé mai de deportacions de persones d’altres indrets com l’Amèrica Llatina.

 

 

Hi ha un corrent històric que ha legitimat l’esclavisme, encara present –per exemple– en monuments d’homenatge. Els eliminem o construïm un nou relat?
Hi ha un moviment per eliminar l’estàtua d’Antonio López –que va ser un esclavista– i canviar el nom de la plaça pel d’un jove que va morir al CIE. Jo no comparteixo aquesta línia. Jo els mantindria, però no com a monuments de celebració, sinó com a elements de memòria històrica. Explicar qui era aquell home, a què es va dedicar i quina és la vinculació de les grans fortunes catalanes amb el tràfic d’esclaus. És cert, però, que la meva proposta és més fàcil d’abatre si hi ha un canvi de govern.

"Dins l’esquerra, trobem racismes subtils, més difícils d’identificar"

A l’empara de la crisi, els partits o moviments d’ultradreta han augmentat. Els discursos racistes són monopoli de la dreta?
Els discursos explícitament racistes, sí; però el sentiment de superioritat que dóna lloc al racisme, les actituds racistes, són compartides per tots. Dins l’esquerra, trobem racismes subtils, més difícils d’identificar. I també discursos islamòfobs sota la causa de l’ateisme bel·ligerant, del fonamentalisme laïcista. Estic absolutament convençuda que no hi ha ningú que hagi estat criat en aquesta societat que no tingui quelcom de racista, perquè el nostre model de societat ho és. La idea de desenvolupament en si ja ho és, a partir del moment que considera que els desenvolupats som els que estem més a prop d’una suposada perfecció. Si tu ets qui es troba al davant en una línia evolutiva cap a la perfecció, els altres se situen al darrere o han marxat pel camí equivocat. Faig una reprimenda a l’esquerra perquè, en creure que no té aquestes actituds, té menys capacitat d’autocrítica.

Sota l’etiqueta de l’islam, agrupem 1.400 milions de persones que viuen a 54 països diferents. Tot i així, l’hem reduït al que Santiago Alba Rico anomena unitat negativa inassimilable. A què respon?
Hi entren en joc molts factors. Per una banda, la mirada occidental és dicotòmica: bo o dolent, negre o blanc. L’islam és l’altre i l’altre no té subdivisions, és un bloc monolític. Hi ha una reducció de la realitat en termes simples i duals. I, com que ens han generat aquesta por de l’islam, per garantir certa sensació de control, no volen permetre un islam divers perquè sorgirien dubtes: “De qui he de tenir por i de qui no?”. Si tots són dolents, no hi ha espai per a la incertesa. A més, a l’Estat espanyol, amb l’expulsió dels moriscs, es va iniciar la construcció d’una identitat europea contraposada a l’islam: allò europeu és allò no musulmà. Es va fonamentar una identitat a través de la negació de l’altre. Que ara aquest altre sigui aquí i se’ns plantegi com un perill... és un autèntic polvorí, quelcom molt perillós. Òbviament, per interessos econòmics i polítics, hi ha una gran utilització de l’islam. Tot i això, hem de lluitar contra la islamofòbia ara i aquí.

Després de l’atemptat contra Charlie Hebdo, es va exigir una condemna al conjunt de la comunitat musulmana. Hagués passat el mateix si l’atac l’hagués perpetrat un cristià?
A mi, ningú no m’ha demanat que condemni l’atemptat comès per un cristià noruec el 2011. En el cas dels musulmans, en lloc de considerar que la violència és una excepció, se sentencia que tots són violents i que els que no ho són són l’excepció: han d’aixecar la mà i condemnar-la.

 

 

Creus que les dones musulmanes pateixen una doble homogeneïtzació, doncs?
Quan sento moltes feministes que emeten discursos salvadors cap a dones amb vel, les qüestiono. I si el porten perquè volen? Òbviament, conec casos de dones que no el porten perquè no volen i d’algunes que el porten forçadament, però moltes el porten perquè volen. No he aconseguit que algunes feministes parlin amb qui vol dur vel. Hi ha desconeixement i un absolut desinterès per conèixer. Si les coneguessin, potser les convencerien que no són víctimes de res. Aleshores, què faria una feminista occidental judeocristiana, per molt laica que sigui? A qui anirà a salvar? Es quedaria sense objectiu. Els occidentals moderns ens ho podem qüestionar i replantejar tot, però sense missió caiem en el buit absolut. Quan he desmuntat aquesta missió i he intentat demostrar que no sabem ni més ni menys que les dones d’altres cultures, que les musulmanes ja demanaran ajuda si la necessiten, no he obtingut massa bones respostes.

Les accions del grup ucraïnès Femen han estat rebutjades per altres grups feministes.
Sota el meu punt de vista, Femen mostra una arrogància etnocèntrica, és un absurd. Les feministes islàmiques de Tunísia ja s’hi van dirigir contundentment. Diguem que els feminismes, aquí, són més matisats en el seu etnocentrisme, però certs corrents feministes, el feminisme acadèmic hegemònic, es mostren prepotents. Consideren que el seu feminisme és el feminisme, que la seva lluita és la lluita i que la seva manera d’entendre els drets de les dones és l’única. Aquesta actitud les situa fora dels desitjos, les necessitats i les lluites de les dones d’altres cultures, d’una altra classe social o d’un altre pensament dins la seva mateixa cultura. Jo no m’he sentit massa representada pels feminismes hegemònics.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: