Lucía Asué Mbomío: "He abaixat el puny per estendre la mà"

Periodista i activista social
30/11/2016

La majoria de població té una imatge simplista i antiquada de la comunitat negra, trufada de tòpics i, sovint, associada a conflictes. Lucía Asué Mbomío Rubio, filla de pare guineà i mare espanyola, la va patir d’adolescent quan, a l’escola de música d’Alcorcón, l’anomenaven la “nota negra”. També s’hi va trobar quan, després de passar per diverses ràdios locals, va entrar a fer de reportera al programa de Televisió Espanyola Españoles en el mundo. En alguns moments, va sentir que era la quota mestissa. Després d’aquest període, Mbomío ha volgut oferir la seva mirada crítica a través del web Afroféminas, una finestra per conèixer escriptores i acadèmiques negres desconegudes pel gran públic, o de Ràdio Melanina, de la qual és codirectora. Als seus 35 anys, l’actual conductora d’Aquí la tierra (TVE) es troba immersa en projectes com un documental sobre la trobada entre cultures africanes a través de la música i també en un llibre dedicat a les dones que, durant el franquisme, es van casar amb homes provinents de Guinea Equatorial. Orgullosa del seu mestissatge, aprofita aquests altaveus per defensar el diàleg com a antídot contra els microracismes que afloren a la societat.

/ MIGUEL LÓPEZ MALLACH

 

Què et porta a ser reportera de televisió?

Sempre he estat una lectora voraç, però va coincidir que, de petita, el meu cosí Joaquín Mbomío feia pràctiques de periodisme i m’entrevistava. Allò em va animar a escriure, però no pensava que arribaria a ser periodista; va ser l’atzar que m’hi va portar. Després de treballar a la ràdio de Fuenlabrada i a l’Agència EFE, vaig participar en un càsting per la televisió mentre estava en una ONG. És quan vaig quedar fascinada pel llenguatge audiovisual, en què disposes de la imatge, el so i altres instruments per explicar històries. Des d’aleshores, el meu oci ha esdevingut el meu ofici.

Ser filla de pare guineà i mare espanyola t’ha obligat a saber qui ets?

Cada dia m’ho plantejo, perquè ser negra a Espanya no és fàcil. T’ho recorden quan et pregunten d’on ets tot i que, en realitat, volen saber d’on véns. De petita, aquesta situació em va crear un pòsit de dubtes sobre la meva identitat, cosa que molts nens i nenes de la meva edat ni es preguntaven.

Vas marxar un temps a Guinea Equatorial i Portugal. Necessitaves descobrir-ho?

Sí. I, quan vaig tornar, vaig decidir entrar al Consell de Comunitats Negres. Del meu viatge a Guinea, també en vaig extreure altres conclusions; entre elles, que allà sóc “la blanca”, mentre aquí sóc una negra que pateix els prejudicis propis d’un sistema en el qual preval una mirada blanca, colonial i patriarcal.

Què significa reivindicar la negritud?

Per mi, més enllà del fenotip, suposa lluitar per ser acceptada i encaixar en la realitat de la manera que sigui... perquè aquí t’assenyalen per tenir un determinat aspecte. Quan el meu pare, que és professor, va pel carrer, se’l veu només com un negre. Igual que jo, que sóc periodista, amb tots els tòpics que això porta associat. A l’escola de música ja em deien la “nota de color” i, de jove, m’han tocat els cabells sense demanar-me permís o m’han aturat a la via pública per preguntar-me quan cobro. Davant d’això, arriba un dia que dius prou.

En algun moment t’has sentit com la quota mestissa que buscava la televisió?

Et trobes engabiada dins la presó que han construït per tu. I això val tant per la noia exuberant com pel noi raper. D’aquí que necessitem desconstruir aquesta mirada i explicar que, lluny dels tòpics i el discurs unívoc, existeix una polifonia de veus dins la comunitat negra.

La imatge està molt decantada cap a determinats clixés?

Absolutament. La majoria de notícies en què apareixen negres són negatives, vinculades a la pobresa, els CIE (Centre d’Internament d’Estrangers) o les pasteres, i això projecta una imatge simplista i estigmatitzadora, tot i que els mitjans podrien explicar-ne una molt més diversa. Després, hi ha l’ús de determinats conceptes que no ajuden, com ara les paraules allau en lloc d’arribada i Àfrica subsahariana, tot i que la majoria provenim només del Sahel (és a dir, de Mali, el Sudan, Nigèria o el Txad), o la qualificació d’immigrant referida a persones que hem nascut aquí. Queda molta feina per fer en l’àmbit de la comunicació i l’escola perquè aquesta òptica del col·lectiu és irresponsable i només contribueix a alimentar els prejudicis racials.

No s’aborda correctament el fet migratori?

El problema és que l’esquerra espanyola cau en l’error de dir que tothom és igual, però se’ns tracta diferent pel fet de ser dones, negres i treballadores. En l’àmbit laboral, per exemple, a la majoria de dones negres, se les desplaça a feines de neteja o de magatzem, mai en tasques de cura o d’atenció al públic.

La pedagogia és clau per modificar aquest paradigma?

Tenint en compte que el problema és estructural, calen polítiques transformadores. Però també treballar en comunitat. Jo, personalment, he abaixat el puny per estendre la mà. Perquè, d’acord amb el que estableix l’educomunicació, si només ens dediquem a cridar i denunciar, no arribarem enlloc. No es tracta de moderar el discurs, sinó de defensar alternatives i compartir-les amb la resta de persones.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: