L’últim esglaó del colonialisme

L’apropiació de grans extensions de terres africanes per part de les principals potències i corporacions provoca un greu impacte en l’ecosistema i la població
14/12/2016

Se’n va començar a parlar l’any 2008, però ara ja és evident: l’acaparament de terres agrícoles (land grabbing) als països del Sud està tenint un impacte de dimensions imprevisibles. Lluny de corregir les desigualtats, aquesta nova expressió del colonialisme presenta una paradoxa flagrant: els països pobres alimenten els països rics. Però, què entenem per acaparament de terres? En línies generals, es tracta de la compra de grans extensions de terres de cultiu als anomenats països en vies de desenvolupament per part d’agents privats o públics. Sobretot, a l’Àfrica i a l’Amèrica del Sud. Entre els compradors, hi trobem dos tipus d’actors: d’una banda, els governs occidentals i emergents que, immersos en plena voràgine alimentària, volen assegurar l’aprovisionament a la seva població i, de l’altra, el capital privat a la recerca de negoci fora dels seus mercats tradicionals.

Mobilitzacions camperoles en defensa de la terra al Camerun


L’arribada de la crisi financera, l’any 2007, va ser el detonant que va disparar aquesta incursió agrícola de les grans corporacions i els governs, sobretot als països asiàtics. Tant l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) com l’ONG GRAIN –que es dedica a defensar la pagesia i els moviments socials– van advertir d’aquesta mutació del colonialisme a través d’uns primers informes que, el 2008, van adquirir quotes alarmants. Vuit anys després, les sospites s’han confirmat.


Història d’un espoli

Però, què va passar l’any 2008? El pànic per l’escassetat alimentària de molts governs –especialment els de la Xina, el Japó, Corea del Sud i els països del Golf– va fer que es busquessin deslocalitzacions massives en la producció agroalimentària. És a dir, produir els aliments fora del seu territori per, tot seguit, exportar-los als nous propietaris de la terra. Això generava situacions insòlites com, per exemple, trobar grans plantacions de soja a l’Àfrica, un continent amb molt poca tradició d’aquest cultiu.

Darrere les operacions d’acaparament de terres, s’hi amaguen empreses offshore, la majoria registrades a paradisos fiscals com les illes Caiman o l’illa de Maurici

La dinàmica era repetitiva i s’estenia a més països africans. Compraven extensions enormes de terra, plantaven cultius forans, masegaven la terra com els interessava i, quan ja havien acabat, exportaven la collita als països d’origen. L’Aràbia Saudita, el Japó, la Xina, l’Índia, Corea del Sud, Líbia o Egipte van ser els pioners d’aquest procés i, per operar, establien unes condicions molt poc transparents i –tal com s’ha vist temps després– amb uns resultats nefastos a ulls de tothom.

La privatització i la concentració de terres agrícoles fèrtils en mans de multinacionals i governs malmet significativament la biosfera i destrueix l’agricultura tradicional i de subsistència, pal de paller de moltes de les societats, eminentment rurals. La conseqüència més important, però, han estat els milers de persones –famílies pageses majoritàriament– que s’han vist obligades a deixar les seves terres i afegir-se als grups de refugiades que busquen sobreviure lluny dels seus territoris en situacions d’extrema precarietat.

Treballadora d’una plantació de blat de moro a Zimbabwe / Kate Holt (AUSAID)


Aquesta nova mutació del neocolonialisme abraça la immensa majoria del continent africà, que es troba a mercè de la cobdícia de les grans potències i multinacionals extractives, que s’aprofiten de la manca de contractes escrits que acreditin a la pagesia africana que aquelles terres són de la seva propietat. Com que es mouen constantment, els pobles nòmades acostumen a deixar les terres durant mesos, situació que s’aprofita per adjudicar-les a terceres persones adduint que “no són de ningú”.

Michael Taylor, portaveu de Land Coalition, afirma que “cal anar amb compte quan es parla de terra disponible o quan els governs de països pobres parlen d’espais marginals o abandonats perquè, com es pot comprovar, la terra es fa servir”. Segons Taylor, “potser aquestes terres no s’utilitzen sota els paràmetres occidentals de propietat privada, però serveixen als pastors per alimentar el bestiar de manera estacional –fet que permet la regeneració de la vegetació– i, per a petits agricultors o tribus indígenes sense títols de propietat, esdevenen essencials pel seu sistema de vida comunal”. A tots aquests condicionants –continua el representant de Land Coalition–, s’hi afegeix la corrupció imperant a molts governs africans, cosa que deixa el continent i la seva pagesia en una situació d’especial vulnerabilitat.


Impunitat versus resistència

Els darrers anys, si bé la capacitat de maniobra dels compradors ha disminuït, es continuen camuflant moltes apropiacions il·legítimes sota l’empara del que es coneix com a inversió responsable. Segons GRAIN, les ofertes han cobert més de 30 milions d’hectàrees a 78 països. Això significa que el nombre de transaccions de terres continua a l’alça, tot i que ha experimentat un descens lent des de l’any 2012 i, avui, l’acaparament per garantir la seguretat alimentària gairebé no existeix. En lloc d’aquesta via, però, la Xina, el Japó o Corea del Sud, entre altres països, han optat per una nova estratègia i les seves empreses ja no només adquireixen i disposen de terres productives a l’estranger, sinó que també pretenen controlar les rutes comercials.

Darrere les operacions d’acaparament de terres, s’hi amaguen empreses offshore i fluxos financers d’origen il·lícit. Tal com desvelen els informes de GRAIN, la majoria de les companyies que adquireixen extensions agrícoles estan registrades a paradisos fiscals com les illes Caiman o l’illa de Maurici. Fins i tot, alguns dels inversors també apareixen als Papers de Panamà. Davant d’això, GRAIN apunta la dificultat de traçar una línia entre la corrupció i la inversió en terres de cultiu, tot i que sovint la discrecionalitat sembla prou clara.

També cal tenir en compte els perills a què s’exposen les persones reporteres i activistes, moltes de les quals acaben sent detingudes i empresonades, sense oblidar el degoteig d’assassinats de camperolat i líders indígenes que denuncien l’acaparament il·legítim de terres.

La resistència i la pressió social, doncs, evita que el land grabbing s’estengui com una taca d’oli i deixi el Sud del planeta a la intempèrie, a mercè de l’espoli del nou colonialisme

La majoria dels països que estan cedint terres presenten índexs de pobresa elevats, situació que les companyies aprofiten per oferir-los contractes d’infraestructures a canvi de poder explotar el sòl. És el cas, per exemple, de Moçambic, el Sudan, Uganda, Madagascar, Etiòpia, el Senegal, Tanzània, el Camerun o Zimbabwe. Les especuladores es beneficien del fet que, en aquestes zones, hi ha extensions de terra importants que han quedat ermes o han estat abandonades a causa dels conflictes armats que hi han tingut lloc durant els darrers anys. Conscients d’aquest fet, les companyies intenten atraure les poblacions rurals cap a les ciutats, on se’ls prometen llocs de treball en noves plantes industrials creades amb capital estranger. Al final, molta població es queda sense la seva terra i amb un tipus de feina que, a l’hora de la veritat, és temporal i sota unes condicions salarials paupèrrimes. Un perjudici al qual també ha contribuït la tradició comunitària que sempre ha distingit l’Àfrica, en què la propietat de les terres s’ha transferit de generació a generació sense necessitat de recórrer a documents escrits, per la via oral. Això ha deixat la gent sense seguretat jurídica ni cap mecanisme per poder reclamar les parcel·les quan aquestes han quedat a mans de les companyies extractives o les potències que se n’apoderen per fer negoci.

Malgrat tot, el darrer informe de GRAIN assenyala alguns indicis esperançadors. D’una banda, la mobilització que ha emergit contra les ofertes d’acaparament de terres. Gràcies a l’accés a la informació, molts col·lectius pagesos s’han organitzat i comencen a preservar el seu patrimoni. L’altra bona notícia és que les compres d’extensions mastodòntiques no són tan comunes com fa una dècada. Al Camerun, per exemple, després de moltes protestes, l’acord Hèrcules va aconseguir reduir les 73.000 hectàrees de fa uns anys a les 19.843 hectàrees actuals. Només la resistència i la pressió social, doncs, evita que el land grabbing s’estengui com una taca d’oli i deixi el Sud del planeta a la intempèrie, a mercè de l’espoli que pretenen imposar els actors del nou colonialisme.

____________________________

Perversions d’un gran saqueig


Dues constants prevalen en la pugna entre les corporacions i les potències per adquirir terres als països en desenvolupament. Un saqueig que, indefectiblement, suposa que les comunitats locals perdin la font que han utilitzat per produir i proveir-se d’aliments des d’èpoques ancestrals. La primera de les constants és la promesa de llocs de treball i, encara més greu, la reestructuració en què es basen les operacions sobre el terreny. I és que aquestes terres passen de ser petites propietats a constituir grans finques industrials connectades a mercats exteriors, de manera que el camperolat es troba que ja no podrà exercir com a tal ni tampoc trobar feines sostenibles per poder satisfer les seves necessitats.

L’altre constant d’aquesta lògica perversa és que, en lloc de construir una relació harmònica entre els països del Sud i el Nord, basada en la cooperació i el respecte pel bé comú, el model actual només beneficia operacions agrícoles de l’exterior que no dóna rèdits a les consumidores, sinó –sobretot i principalment– a les elits extractives.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: