L’única via d’acció dels moviments socials ha de ser la no-violència?

Contrast

No-violència: ètica o pragmatisme

Tica Font
Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

Hi ha diverses maneres d’entendre i practicar la no-violència, però totes podem agrupar-les en dos blocs: la no-violència ètica i la no-violència pragmàtica.

De manera simple, podem dir que la no-violència ètica cerca canviar les percepcions i les actituds d’un conflicte presentant una visió positiva de l’adversari, a qui tracta amb dignitat. L’objectiu no és la victòria, sinó la cerca d’una solució que contingui les necessitats de les dues parts. No lluita contra les persones, sinó contra les injustícies i contra les estructures injustes. L’objectiu principal és transformar el conflicte de manera que les parts puguin construir un futur conjunt amb convivència. La no-violència ètica pretén conciliar eficàcia i moralitat.

Quant a la no-violència pragmàtica, planteja un mètode de lluita o acció sociopolítica col·lectiva que cerca canvis socials sense la utilització de la violència. Entesa d’aquesta manera, representa tot un conjunt de tècniques com boicots, vagues, desobediència o la no-cooperació que, aplicades amb disciplina per tot un grup, poden ser instruments per a la consecució de determinades finalitats.

Des d’aquesta concepció, l’adversari ha de ser derrotat, atès que no se li pressuposa la qualitat moral de poder arribar a un enteniment o assolir una solució en què les dues parts quedin satisfetes. Així, la no-violència pragmàtica no aspira a transformar la percepció i les actituds en un conflicte, sinó més aviat reequilibrar els poders i forçar els canvis socials mitjançant la pressió de la societat civil. El centre d’atenció, doncs, són les tècniques d’acció no-violentes i l’anàlisi funcional.

Sr. Plástiko

 

Des d’una perspectiva ètica, considerar la no-violència com una sèrie de tècniques d’acció que són útils per provocar canvis no és suficient. Restringir la no-violència a la dimensió de la utilitat o l’eficiència pot acabar comportant que sigui instrumentalitzada per raons purament estratègiques –fins i tot els nazis de manera ocasional la van utilitzar–, d’aquí que Gandhi insistís en la diferència entre lluita no-violenta i lluita sense armes.

L’única manera que la no-violència no pugui ser instrumentalitzada és introduint-li un component ètic que inclogui i orienti les accions en la direcció d’aconseguir majors quotes de justícia social i disminuir qualsevol tipus de violència (directa, estructural i cultural). Si no introduïm aquests plantejaments més amplis, potser mai no s’aconseguiran transformacions o canvis que siguin sostenibles.

No hi ha espai per exemplificar la diversitat d’experiències que mostren com l’estratègia de l’ús de la violència o la lluita armada no han estat estratègies exitoses. En canvi, els elements que fan que l’estratègia de la no-violència sigui un bon instrument per al canvi social són: (1) aposta per superar els conflictes sense causar patiment a les persones; (2) no hi ha enemics als qui vèncer i derrotar, sinó persones a les quals convèncer; (3) persegueix la consecució d’una societat més justa i igualitària mitjançant mètodes no violents; (4) és un instrument de canvi per a la societat civil, no per a les elits, els poders fàctics o polítics (institucions), ja que el canvi a què aspira ha de ser més democràtic i participatiu; (5) és un mètode de participació social, que amplia i aprofundeix la democràcia; (6) és un mètode essencialment respectuós amb la diversitat cultural; (7) no deshumanitza als oponents, sinó que els atorga dignitat, consciència i capacitat de racionalitat; (7) es basa en l’empatia, el diàleg, la cooperació i la solidaritat.

Dins del gran ventall de concepcions que existeixen sobre la no-violència, cal afirmar que hi ha un element comú en totes elles: la renúncia a l’ús de la violència per fer política. Pot semblar poca cosa, però avui aquesta aposta és subversiva, ja que vivim en un món en què s’admet, tolera i banalitza l’ús de la violència com a motor de canvi polític.

 


Els paranys de la “no-violència”

Rolando d’Alessandro
Traductor, intèrpret i activista social

Una prova d’enorme intel·ligència política col·lectiva són les massives mobilitzacions que han marcat el camí cap a la consecució d’una República Catalana els darrers anys. Totes s’han caracteritzat per una assossegada i ferma voluntat de no abandonar el terreny de la protesta pacífica i inclusiva.

Ningú no pot restar indiferent davant la determinació, l’autocontrol i la il·lusió que centenars de milers, milions de persones, han mostrat en les reiterades ocupacions dels carrers i les places de Catalunya o en l’èpica defensa dels col·legis electorals l’1-O.

Tanmateix, seria un greu error reconduir aquesta voluntat col·lectiva de renunciar a l’ús de la força, ni que sigui en defensa pròpia, com la definitiva afirmació d’una mal anomenada cultura de la no-violència.

En efecte, “la gent” sap escollir les eines de lluita que considera més adequades en cada moment: les vagues generals, el 15-M i Encerclem el Parlament, Can Vies, les lluites estudiantils, les dels miners i molts altres episodis de resposta popular a la injustícia mostren la capacitat d’adoptar un ventall d’actuacions ampli, i sempre proporcional, de capteniments adequats per a l’assoliment dels objectius buscats.

Tot i reconèixer i defensar la sensatesa de l’actual capteniment en la lluita per la república, no podem obviar, doncs, unes quantes reflexions.

La no-violència no assegura la victòria en una lluita, fora de l’àmbit simbòlic (d’enorme importància, això sí), de la protesta i l’autoafirmació, tal com es va veure amb el 15-M, derrotat per la força policial, administrativa i judicial.

Tampoc no evita que hi hagi brutalitat i danys a les persones, com demostren les gairebé 1.000 ferides l’1-O, les detencions de càrrecs i representants d’associacions, i les provocacions i agressions per part de grups ultres emparats en la complicitat policial. Ni impedeix que s’instal·li en la societat un culte a la força armada, a través de la quasi divinització del cos dels mossos d’esquadra, autor de nombrosos episodis de repressió de lluites socials i laborals en les últimes dècades.

La manca de formació en pràctiques autènticament gandhianes comporta, a més, exposició a riscos excessius de persones no preparades –ni físicament ni emocionalment– per a les agressions. Ni evita que l’enemic empri l’arma de la criminalització mitjançant el recurs, ja normalitzat, a la deformació semàntica (equiparació de violència i il·legalitat; associació entre mobilització de massa, coacció i violència) o a la simple mentida.

D’altra banda, una exaltació no matisada de la resistència passiva afecta –a vegades– la mateixa percepció del conflicte, vist no ja com a lluita entre interessos oposats (de classe, socials, nacionals) amb la seva lògica de relació de forces, sinó com a confrontació simbòlica entre visions diferents i equiparables.

Aquest enfocament pot dur a renunciar a pràctiques, també exemptes de violència però incisives, com el boicot actiu, les ocupacions de massa o les interrupcions de la producció, per no parlar del sabotatge –històrica forma de lluita popular àmpliament demonitzada discursivament i legalment a les nostres democràcies capitalistes. O, fins i tot, a renegar del principi d’autodefensa, irrenunciable en els casos d’atacs, com els protagonitzats pel matonisme neofeixista, a la integritat física de les persones.

Pot portar inclús a la negació implícita de la condició de represaliades polítiques a totes les perseguides penalment, empresonades, multades o apallissades per la reivindicació de drets i llibertats o en defensa del territori, que no puguin catalogar-se sota l’etiqueta de “no-violentes”.

La no-violència no elimina la violència ni és garantia de victòria. Ni en el conflicte concret que oposa poble i estat; ni en les relacions socials, on se n’atorga l’exclusiva als cossos armats professionals; ni en la confrontació de classe, on s’accepta com a “natural” –tot i que rebutjable– el seu exercici per part del poder. El que sí que pot fer, si es dogmatitza, és reduir la força i la capacitat d’iniciativa dels moviments.


Article publicat al número 440 de la 'Directa'.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: